Banner Top

Feministes "femmes fatales"

Article publicat a l'Ara Balears (28/10/2016)

Les feministes encara són víctimes del mite misogin de la femme fataleque les presenta com a dones seductores i destructives alhora. Tot i el seu origen francès, el terme va néixer a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XIX amb els primers moviments feministes de la Revolució Industrial. Els homes se sentiren amenaçats per aquella New Woman, que reclamava igualtat d’oportunitats en tots els àmbits. Es desfermà així el que els mitjans denominaren “guerra de sexes”. Tanmateix, hi havia un altre motiu per témer l’atrevit i pervers gènere femení. La proliferació de malalties venèries associades amb la prostitució, sobretot la sífilis, deixava cada any centenars de morts. “La malaltia és una dona”, sentencià l’admirat poeta Maurice Rollinat –en tot cas, les prostitutes, més que responsables, n’eren les víctimes.

Vinyeta dels primers moviments feministes
Vinyeta dels primers moviments feministes
 
Pensadors del moment també s’encarregaren de combatre el mite de la femme fatale. Mentre Nietzche posava èmfasi en la superioritat viril del seu Superhome, Schopenhauer assegurava que “només infonent-les temor es pot mantenir les dones dins els límits de la raó”. Al seu parer, elles, per culpa de la seva “miopia intel·lectual”, eren incapaces “de produir una obra perdurable”. Els novel·listes, per la seva part, preferiren apostar per personatges femenins adúlters, com Madame Bovary (Flaubert) o Anna Karènina (Tolstoi), que lluitaven contra les convencions patriarcals de la seva època.
 
En el món de la pintura el mite de la femme fatale es recreà a partir de personatges del món antic com Helena de Troia, Pandora, Lilith, Salomè o Judith. La preferida, però, fou Eva, la causant, segons la Bíblia, dels mals de la humanitat i de la perdició de l’home. Totes elles eren representades amb uns mateixos trets físics. Havien de tenir una bellesa ambigua i inquietant, cabellera llarga i solta, generalment pèl-roja, llavis carnosos i pits abundants. Amb tals atributs desprenien una energia sexual incontrolable i una personalitat fascinant. Així doncs, aquests redescoberts vampirs sexuals no tenien res a veure amb la figura romàntica de la dona malaltissa, dèbil, fidel, submisa, casta i pudorosa.

Helena, femme fatale (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Helena, femme fatale (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
 
La femme fatale s’acabaria convertint en tot un mite sexual masculí. Deu ser per això que avui molts homes no acaben de veure amb bons ulls que les dones exercesquin el seu poder “letal” extramurs. El camí s’inicià quan se’l reconegué el dret al sufragi, que a l’Estat espanyol no fou fins el 1931, durant la II República. De llavors ençà no han aturat de rebre atacs en forma d’etiquetes del tot despectives com misàndriques o “feminazis” en al·lusió a la seva suposada aversió als homes.

Judith I (Gustav Klimt, 1901)
Judith I (Gustav Klimt, 1901)

La dona, doncs, encara arrossega com una llosa l’estigma de ser una femme fatale. Se sent incompresa davant un terme, el feminisme, que alguns segueixen considerant sinònim de masclisme, però al revés. Tanmateix, aquesta ideologia no propugna la superioritat de la dona sobre l’home, sinó simplement l’equiparació de drets entre els dos gèneres -per a la superioritat femenina ja es reivindica, en castellà, el terme “hembrismo”.
 
Les dones estan més que cansades d’haver-se de justificar en una societat, hereva d’una mentalitat misògina ancestral, que té en la violència de gènere la seva pitjor cara. Fins ara, però, no ens ho hem pres seriosament. Bé ho sap el nostre expresident autonòmic Gabriel Cañelles. El 1996, en assabentar-se per ràdio de la notícia d’una nova víctima mortal, digué en antena: "Vuit ganivetades? Mira que són males de matar, ses dones... Es devia resistir".

Paradoxes impossibles de Zenó
Paradoxes impossibles de Zenó
 
L’emancipació femenina, tant moral com econòmica, és una de les principals causes de l’actual crisi del model tradicional de parella, que els més retrògrades s’entesten a no acceptar.  Les dones no volen ser homes, sinó estar en igualtat de condicions enmig d’un món de micromasclismes constants i d’estereotips femenins hipersexualitzats.

Davant tanta fal·locràcia, moltes s’esforcen per treure’s de sobre el gen de la culpabilitat. Rebutgen les quotes de poder per discriminació positiva (ha d’imperar -diuen- la meritocràcia, independentment del gènere), la pornografia que atempta contra la seva dignitat, el castrador amor romàntic i la tirania de la bellesa. I no només defensen l’avortament sinó també el dret a no acatar l’asfixiant convenció social que és, al seu parer, la maternitat. La revolució ja ha començat. El segle XXI serà el segle de les dones, almanco a Occident.

Dibuix molt bo de la il·lustradora mallorquina Margalida Vinyes
Dibuix molt bo de la il·lustradora mallorquina Margalida Vinyes

Aquí teniu l'obra The Dinner Party (1979), de l'artista feminista Judy Chicago. És considerada la primera obra d'art feminista èpica. Hi trobam 39 serveis disposats al llarg d'una taula en forma triangular. Les comensals són 39 dones cèlebres, pertanyents a la mitologia o a la història. Així entre les convidades hi trobem noms com GeaSafo de LesbosSusan B. AnthonyVirginia Woolf o Sojourner Truth.

The Dinner Party (1979)
The Dinner Party (1979)

Aquí teniu una entrevista a Mary Nash, especialista i directora d’un grup de recerca de multiculturalisme i gènere a la Facultat de Geografia i Història de la UB.

Aquí teniu una entrevista a la mediàtica britànica Mary Beard, filòloga clàssica. Diu: "Les dones que no destaquen en la història no són dones". 

Aquí teniu un poema recitat per Marta Fornés que parla de "Qué gran maestro fuiste, Walt Disney". Molt recomanable.

Aquí teniu un article que parla sobre el masclisme dels grans filòsofs de la història.

Aquí teniu un reportatge del blog "Ab origine" dedicat a la història del feminisme. I aquests és la segona part. 

Aquest article de la revista Sàpiens també parla sobre la història del feminisme.

Aquest article es titula "Jo també sóc adúltera". Para sobre com es va despenalitzar l'adulteri a Espanya.

Aquí teniu els còmics de la campanya "Mallorca té nom de dona", del Consell de Mallorca.

Aquí teniu un article de Marina Subirats titulat "Ideologia de gènere".

Aquí teniu un enllaç que conté un diccionari feminista.

Aquí teniu articles del blog "Històries d'Europa" dedicat a històries del feminisme.

Aquest article parla sobre el feminisme i la sororitat.

En aquest article Xavier Domènch repassa la lluita feminista al llarg de la història. Fa una menció especial a Olympe de Gouges, una dona de la revolució francesa. A la seva 'Declaració dels drets de la dona i la ciutadana', de Gouges començava amb una pregunta clau: “Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta...” 

Aquest article parla sobre la història del vot femení a Espanya, el 19 de novembre de 1933. I aquest altre també en parla.

Aquí teniu una entrevista a Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, i cofundadora i directora del Centre Dona i Literatura. Parla de dona i desig.

Aquí teniu un article que parla sobre la veritat oculta sobre per què se celebra el Dia de la Dona el 8 de març.

Aquí teniu una petita biografia de catorze dones que han fet història.

Aquí teniu reflexions de l'activista feministes nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, extretes de la seva xerrada TED We Should All Be Feminists:



Aquest article de Mònica Planas parla sobre la dictomia entre blau i rosa en el gènere masculí i femení.  Aquest altre article de la mateixa autora parla del moviment feminista a Islàndia.

També són recomanables aquests articles del dossier especial del diari Ara (05/03/ 2017) amb motiu de dia Internacional de la Dona:
Quan tot gira al voltant d'uns sostenidors
La rebel·lió de la dona aparador
L'hora de treure les modesl dels podis i dels pàdocs
Els homes també ens hem de rebel·lar

Aquests articles també són d'un altre dossier especial:
- L'hora de les dones
- Els drets de les dones al món
- El feminisme com a revolució del pensament
- Entrevista a Iria Marañón, autora del llibre ‘Educar en el feminismo’ i del blog feminista ‘Comecuentos Makers’

Amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:





Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:

 

Aquest vídeo parla del masclisme en els contes infantils. És el cas del conte de la Caputxeta Vermella:



Aquí teniu una xerrada TED de Chimamanda Ngozi Adichie (Enugu, Nigèria, 15 de setembre del 1977). Es titula We Should All Be Feminists:





Aquí teniu la campanya ‘We are #WomenNotObject’ que critica el masclisme a la publicitat:



Aquest vídeo és sobre el terme "feminazi":

Aquí teniu la canÇó "I tu, sols tu", del Diluvi, basat en el versos de de Maria Mercé Marçal: "A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida".



Aquí teniu un monòleg de la feminista Patricia Sornosa:



A vegades, el mascle alfa no pot consentir que la dona el deixi. Ho lamenta Jacques Brel en aquesta punyent cançó "Ne me quitte pas":




Aquí teniu la cançó Les criades del grup tarragoní "Roba estesa":



Us deix amb les reflexions del tot masclistes i la cançó "Las chicas son guerreras" de la pel·lícula "El otro lado de la cama":



Aquí teniu anuncis sexistes amb motiu del Dia Internacional de la dona:



Aquí teniu un vídeo de 40 dones que han fet història:



I aquí teniu un vídeo sobre 33 coses que inventaren les dones:


Aquí teniu la gran cançó d'Ana Belén "Desde mi libertad":



Articles del web relacionats:

-
 L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Femme fatale, l'origen del mite
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
El seductor cant de les sirenes

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria

En plena voràgine de Sant Valentí és bo recordar que l’enamorament és una malaltia. Per al filòsof espanyol Ortega y Gasset (1883-1955) es tracta d’ “un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ja ho diu un famós llatinisme: Amantes, amentes (“enamorats, bojos”). L’historiador grec Plutarc (segle I-II dC) ens parla del primer cas en què aquest mal es diagnosticà com una malaltia en la medicina occidental. Va ser al segle III aC quan Erasístrat, un eminent metge de l’escola d’Alexandria, va ser requerit per Seleuc I Nicàtor perquè assistís el seu fill Antíoc, greument malalt. Cap metge havia encertat amb el seu mal.
 
En visitar el pacient, Erasístrat va advertir que el color del seu rostre canviava i el seu pols anava més ràpid quan la seva madrastra, la bellíssima Estratonice, era a prop. Aleshores el metge va comunicar al rei que el seu fill estava malalt d’amor i que aquell mal tenia difícil cura tenint en compte que la seva causant era la pròpia muller del monarca. Seleuc, però, no va dubtar a lliurar-la al seu fill. Va ser així com es va produir la prodigiosa cura d'aquell al·lotet tocat per la fletxa de Cupido.
 
Durant l’edat mitjana, l’encarregat d’estudiar el mal d’amor va ser el prestigiós metge Arnau de Vilanova (1240-1311). La seva obra El tractat sobre l’amor heroic, traduït al català per Sebastià Giralt, constitueix la primera monografia mèdica sobre aquesta patologia. Aquí, el concepte “heroic” és fruit de la confusió entre l’ἔρος grec i el terme llatí herus (“senyor”). Aquesta confusió mescla la visió de l’amor obsessiu no correspost, que es remunta a la medicina grega, i la idea de l’amor cortès sorgit en la poesia del segle XII, segons el qual l’enamorat se sotmet a la persona estimada com un vassall al seu senyor.

El tractat sobre l’amor heroic
El tractat sobre l’amor heroic
 
Recollint postulats d’autoritats gregues i àrabs com Galè i Avicenna, el tractat d’Arnau de Vilanova exposa els símptomes i els remeis de la malaltia amorosa. Entre els símptomes, hi trobam: extenuació i afebliment del cos, insomni, manca de gana, tristesa en l’absència de la persona estimada o alegria en la seva proximitat. Pel que fa als remeis per curar aquesta afecció, proposa: mostrar els defectes de l’ésser estimat o distreure’n el pensament amb activitats agradables, com ara dormir, conversar amb amics, passejar per la natura, sentir música i viatjar com més lluny millor.
 
Arnau de Vilanova atribueix el mal d’amor a un judici erroni de la facultat estimativa, situada en el cervell, i que té la funció de jutjar el que arriba a la percepció. Així es produeix l’engany de creure que l’objecte del seu amor està per damunt de tots els altres. Avui sabem que l’enamorament és fruit d’un procés neuroquímic on s’alteren les proporcions de la serotonina, dopamina i noradrenalina.

Així doncs, Ortega y Gasset tenia tota la raó quan va dir que, científicament, “l’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ortega, basant-se en Percy Shelley (segle XIX), considera que l’amor és clarivident amb la persona estimada. Només quan estam enamorats som capaços de percebre en l’altre tot el que té de positiu. És allò que de vegades es diu d’una persona que està enamorada: “no sé què li veu” (al seu estimat). En aquest sentit, Ortega assegura que li veu tot allò que només es pot veure amb la llum de l’amor.
 
Aquest curtmetratge titulat "El colchón" parla sobre la fi de l'enamorament:
 


Adele també canta al desamor en aquesta preciosa cançó "Someone like you":



Els entesos diuen que l’enamorament és un invent de la natura per garantir la procreació de l’espècie. Sense aquest fantàstic "estat d'imbecil·litat transitòria", per tant, molts de nosaltres no seríem aquí. En anglès, l’enamorament és vist com una trampa. No debades, to fall in love vol dir, literalment, “caure en l’amor”. La mateixa idea és recollida en euskera, on enamorat és maiteminduta, que es pot traduir més o manco com a “ferit per l’amor”.

Els efectes de l'enamorament poden ser molt perniciosos. La cantant Isabel Pantoja, avui a la presó, es confessà corrupta davant del jutge per culpa del seu amor cec envers la seva exparella, Julián Muñoz, exbatle de Marbella. El mateix ha passat amb la infanta Cristina, que ha al·ludit a l'amor incondicional pel seu marit, Iñaki Urdangarin, per defensar-se de la seva ignorància sobre els delictes fiscals que li imputen.



La corrupta infanta
La corrupta infanta

I per acabar, dues frases per emmarcar:

  • “L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta” (Marcel Proust,1871-1922).
  • “L’amor ens permet de ser imbècils impunement” (Joan Fuster, 1922-1992).

Quan t'enamores d'algú, li regales la teva ànima. És un risc, però així funciona l'amor. I així ho explica el curtmetratge multipremiat The gift. L’ha dirigit l’animador xilè Julio Pot, de la productora Mini Studio.



Aquí teniu "L'elixir de l'amor, una furtiva lagrima, interpretat per Luciano Pavarotti:



Aquí teniu una interessant entrevista de "La contra" de La Vanguardia a Walter Riso, terapeuta de l'enamorament patològic. Assegura que l'amor no és per a sempre.

I sobre l'enamorament i les hormones, és molt recomanable aquest article "L'amor etern és bioquímicament possible".

També és interessant aquest article titulat "¿Por qué se acaba el amor?". I aquest titulat "De amor, que hablen los poetas".

Aquí teniu un llistat de cançons sobre l'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari furor amoris. I aquí sobre el tòpic ignis amoris ("la flama de l'amor"). I aquí sobre la mirada i l'amor. I aquest parla sobre els remedia amoris, en què l'enamorament és vist com una malaltia.

Per saber què és l'amor, aquí teniu la famosa Habanera de l'òpera Carmen de Bizet:



I aquí teniu la versió representada.

Una altra peça d'òpera carregada d'amor és el Nessun dorma, del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini.  El títol d'aquesta ària significa "Que ningú no dormi" i fa referència a la proclamació que la princesa Turandot fa per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. La seva versió més famosa és la de Pavarotti:



I davant una ruptura irreparable, aquí teniu Ne me quitte pas, de Jacques Brel:


Sobre l’amor hi ha molts de mites, com el mite de la mitja taronja. Ja ho diu el grup Amaral en la seva cançó de
l tot masclista "Sin ti no soy nada":




 

Veritat o mentida?
El pedagog Gregorio Luri fa la següent reflexió sobre l’enamorament al llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran: “[...] aquest estat és molt difícil de mantenir més enllà de dos o tres anys, i llavors està exposat a la decepció. Per què? Doncs perquè hi ha més coses al món que, tard o d’hora, acaben trucant a la teva porta [...] i, esclar, comença aquest “dragon-khan” que és l’amor, que mai no puja ni baixa d’una manera suau. Quan ets a dalt no et canviaries per ningú i quan ets a baix comences a adonar-te que la persona en què havies posat tota la teva vida no es correspon amb el teu ideal. I comencen les decepcions. I si et creues amb una tercera persona, si ets a dalt ni la veus; si ets en un moment baix, en canvi, la veus molt, molt clarament.”
 
L'amor romàntic
L'amor romàntic

En l’actual societat líquida, en acabar-se aquest "estat d'imbecil·litat transitòria" que és l’enamorament en paraules d'Ortega y Gasset, moltes parelles descobreixen que no són compatibles i prefereixen no assumir els sacrificis que comporta la nova etapa de l’amor en convivència. La filòsofa Marina Garcés ho té clar:

Ja sigui de parella, amistosa o familiar, tota relació afectiva ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit” ("Amistat d'estrelles", Diari Ara, 10/01/2016).

Amor interessat
Amor interessat


Virgili, per tant, queda en evidència. Omnia vincit amor ("L'amor tot ho venç") postulà en les seves Bucòliques. Ovidi, a Amors, tingué més amplitud de mires: Nec sine te nec tecum vivere possum ("No puc viure amb tu ni sense tu"). Sàvies també són les paraules de Sèneca: Nihil perpetuum, pauca diuturna sunt (“Res és perpetu i poques coses són duradores”). Los Secretos, en canvi, són més dràstics a la cançó “Déjame”:



Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".


Pels més romàntics, aquí teniu un altre curtmetratge:


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquesta entrevista Teresa Baró, experta en comunicació personal, parla dels símptomes de l'enamorament:



I aquí teniu unes reflexions sobre l’amor extretes del llibre Massimo Recalcati “Ya no es como antes. Elogio del perdón en la vida amorosa” (editorial Anagrama):

“L’amor és un parany, un engany, una il·lusió destinada a fondre’s com la neu sota el sol, l’efecte d’un somni de la raó, d’una impostura, d’un truc neuroendocrí. Qualsevol amor coneix la seva agonia abans o després, cosa que revela la seva naturalesa d’artifici. El temps corroeix la passió i en decreta el final, i la rebaixa a una mera administració de béns i serveis. Després dels primers trastorns extàtics provocats per l’influx de la dopamina en certes àrees del cervell, el vincle amorós s’aplana en una rutina sense desig; el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada. Sense l’estimulació de la novetat, qualsevol enamorament acaba a les arenes movedisses d’una intimitat alienant desproveïda d’erotisme [...].

La nostra època és l’època, com afirma encertadament Bauman, dels amors líquids. És l’època del llibertinatge com a inèdit deure del superjo. En lloc de l’aliança simbòlica que uneix els amants -de la qual l’anell de noces és un símbol-, s’afirma un cinisme desencantat que veu cada vincle com a temporal, destinat a caducar i a ser substituït per un nou vincle. Es busca la novetat, el que trenca el costum, el tedi familiar, l’ordinari anonimat de les nostres vides. Es busca l’espècie de l’enamorament per assaonar una vida sense desitjos. El creixent rebuig del pacte simbòlic del matrimoni, enfront del que es prefereix cada vegada més, la convivència, és un símptoma revelador. Les parelles s’uneixen i es desuneixen sense passar per l’altre, sense sospesar el valor simbòlic de l’aliança. Es posa en joc una visió purament puberal del desig que pretén evitar l’assumpció de responsabilitats. La presència del pacte simbòlic amb l’altre aniquilaria la llibertat i la vitalitat del desig. La descoratjadora conseqüència d’aquesta nova ideologia llibertina és la degradació dels vincles amorosos en xafarderia amorosa que amb prou feines dura un estiu [...]”.

Una parella pintada per Egon Schiele
Una parella pintada per Egon Schiele

Per acabar de reflexionar sobre l'amor aquí teniu el programa de TVE "Saca la lengua" dedicat a l'amor. Aquest altre capítol del mateix programa parla de l'amor i el sexe.

Sobre si existeix la parella ideal, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3.

I sobre el desamor, aquín teniu un entranyable conte de Berta Florés titulat "La vida és una broma".

Aquí teniu una entrevista interessant a Lidia Martínez, "coach" del neuroamor. El titular és "L'enamorament dura sis mesos; l'amor, tota una vida". Lidia Martínez és la responsable d'aquesta web: "Escuela neurocientífica del amor".

I aquí teniu un reportatge de la "Sàpiens" que parla sobre la història de l'amor al món occidental. Es titula "Boig per tu".

Com a conclusió, una frase de Marcel Proust (1871-1922), autor d’A la recerca del temps perdut: «L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta.»

I aquest capítol de Merlí parla de l'enamorament:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px