Banner Top

Mart, el déu de les arts marcials

Els qui practiquen arts marcials estan imbuïts per l’esperit de Mart (Ares al món grec), déu de la guerra. Fou l’únic fill olímpic que Júpiter (Zeus) va tenir amb la seva esposa Juno (Hera).

Mart encarnava la força bruta i sanguinària enfront de la més reflexiva Minerva (Atena), considerada també deessa de la guerra. El mes de març està dedicat a la seva persona. No debades, coincidint amb el bon temps de l’inici de la primavera, era el mes més propici per fer la guerra. A Roma, les tropes desfilaven al Camp de Mart, una àmplia esplanada al nord de la Muralla Serviana. Avui és el nom que rep també a París el vast jardí públic situat als peus de la Torre Eiffel.

 

Venus i Mart (Sandro Botticelli)
Venus i Mart (Sandro Botticelli)

El déu de la guerra el recordam cada dimarts (< Martis dies) i en noms propis com Martí, Marc, Marçal i Marcel·lí. És representat armat de cap a peus, amb casc, cuirassa, llança i escut. Com a animal consagrat tenia el gall. Els romans li atorgaren un paper molt destacat en convertir-lo en pare de Ròmul i Rem, l’origen de la nissaga del Laci. La seva amant principal va ser Venus, deessa de l’amor, amb qui, segons algunes fonts, tengué Cupido (Eros grec).

Mart desarmat per Venus, obra de Jacques-Louis David (1824)
Mart desarmat per Venus, obra de Jacques-Louis David (1824)

L’Ares grec
En l’imaginari grec, Ares va tenir nombroses aventures amoroses. Amb la jove Aglaure va tenir la bella Alcipe, qui seria violada per un fill de Posidó. Com a represàlia, Ares el matà. Aleshores Posidó, enfadat, obligà el déu de la guerra a comparèixer davant d’un tribunal compost pels Olímpics. Estava ubicat al peu del penya-segat on succeí el fet, a l’Acròpolis d’Atenes. El tribunal absolgué l’homicida i, a partir de llavors, aquesta muntanya prengué el nom d’Areòpag (“penya-segat d’Ares”), seu del cèlebre tribunal atenès, encarregat de jutjar els crims d’ordre religiós.

Durant la guerra de Troia, Ares va prendre partit a favor dels troians, S’enfrontà amb diversos herois i també va haver de capejar la intel·ligència calculadora d’Atena, la seva gran rival.

Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum

Articles del web relacionats:
- La guerra de sexes
- Per què en català es diu "arc de Sant Martí" i en castellà "arco Iris"?
- Dies divins
- Si vols pau, paga
- Adéu als déus
- Cupido concupiscent
- Compte a "venerar" massa Venus!
- Roma segons Ròmul?

Atena o el maldecap de la saviesa

La saviesa pot provocar molts de maldecaps. Si no, que ho demanin a Zeus. En una de les seves conegudes infidelitats havia deixat embarassada la nimfa Metis (“prudència”). Aleshores un oracle li va predir que, si Metis infantava una nina, després naixeria un fill que li prendria el domini del cel. Per evitar tal desenllaç, el patriarca olímpic decidí empassar-se la seva amant sencera.

Arribat el dia del part, Zeus va patir un terrible maldecap. De seguida va demanar al ferrer Hefest que li obrís el crani d’un destralada. Va ser així com nasqué Atena (Minerva romana), ja adulta i completament armada. Es proposà romandre verge tota la vida, centrada en les seves competències divinals. Ho aconseguí, però, a mitges.

Naixement d'Atena
Naixement d'Atena
 

Ejaculacions divines
Un dia Atena anà a visitar Hefest a la seva farga per encarregar-li unes armes. El déu de la siderúrgia, conegut per la seva lletjor i coixera, no es pogué resistir als seus encants. Estava molt necessitat d’afecte. La seva dona, l’escultòrica Afrodita (Venus), el tenia bastant abandonat. Sempre que podia li posava les banyes amb altres déus.

Atena visita la farga d'Hefest (1568, Giorgio Vasari)

Atena visita la farga d'Hefest (1568, Giorgio Vasari)

Així doncs, en veure Atena, Hefest tot d’una s’hi tirà a sobre amb la intenció de violar-la. La deessa, però, aconseguí esquivar-lo i, en el forcejament, el seu assetjador li ejaculà sobre la cuixa. Ella s’eixugà amb un floc de llana i el llençà a terra. Del contacte del semen amb la terra nasqué Erictoni, també conegut com a Erecteu -el nom podria provenir d’ἔρις (“disputa”) i χθών (“terra”). Atena recollí l'infant i el confià dins una cistella a Pàndrosos, filla de Cècrops, el primer rei atenès. D’adult esdevindria rei d'Atenes i comptaria amb un temple propi a l’Acròpolis, l'Erectèon.

L'Erectèon de l'Acròpolis
L'Erectèon de l'Acròpolis
 
Atena, protectora d’Atenes
L'Erectèon seria l’escenari de la disputa entre Atena i Posidó, el déu de la mar, per la sobirania de la capital de l’Àtica. Per fer-se amb el favor dels seus ciutadans, cadascú va decidir fer-los un regal. Atena els  oferí una olivera, símbol de pau i de riquesa; Posidó, per la seva banda, pegant un cop amb el seu trident a una roca, en féu rajar una font.

La disputa d'Atena i Posidó, per Halle Noël (1711-1781)
La disputa d'Atena i Posidó, per Halle Noël (1711-1781)

atena posido

Atena i Posidó

La resta de déus olímpics, que feien de jurat, dictaminà que el regal d’Atena era el més útil dels dos. Així esdevingué protectora de la ciutat, que des d’aleshores agafà el nom de la deessa. Posidó, enutjat, va inundar la plana que envoltava l’Àtica. Més tard Zeus el va reconciliar amb els atenesos.

La disputa d'Atena amb Posidó davant dels déus olímpics (1822, de Merry-Joseph Blondel)
La disputa d'Atena amb Posidó davant dels déus olímpics (1822, de Merry-Joseph Blondel)
 
Com a deessa de la raó, a Atena li estava consagrada l’òliba, un animal que, per la seva mirada fixa, simbolitza la intel·ligència. No és d’estranyar que un dels seus epítets fos γλαυκῶπις (“d’ull d’oliba” o “d’ulls brillants”). La deessa, però, també seria coneguda com a Pal·las. Segons una llegenda, es tractava del nom d’una antiga companya seva de la infància a qui la deessa havia matat sense voler durant uns jocs. Precisament aquest epítet donaria nom al Pal·ladi, una estatueta de fusta que representava la deessa de la guerra i la saviesa. Troia l’albergava des de la seva fundació com a símbol d’inviolabilitat de la ciutat. La tradició diu que el troià Eneas se l’emportà fins a Itàlia, on es conservà al temple de Vesta de Roma.

Atena, la deessa de la saviesa (H. D. Johnson)
Atena, la deessa de la saviesa (H. D. Johnson)


Un altre sobrenom que gairebé sempre acompanyà Atena fou el de Παρθένος (“donzella”, “verge”), una qualitat que li intentà arrabassar Hefest i que serviria per batiar el seu temple a l’Acròpolis, el Partenó. Els atributs de la protectora d’Atenes foren l'ègida (escut), l'olivera, l'òliba i la serp.

El vestit de Minerva (1613, Lavinia Fontana, de les primeres dones artistes italianes que podien treballar en l'esfera professional al costat dels homes; fou la primera dona a pintar figures nues femenines)
El vestit de Minerva (1613, Lavinia Fontana, de les primeres dones artistes italianes que podien treballar en l'esfera professional al costat dels homes; fou la primera dona a pintar figures nues femenines)

Atena va ajudar molts herois, entre ells, Ulisses, Aquil·les i Perseu. Aquest últim concedí a la deessa el cap de la Gorgona, que, fixat enmig del seu escut, tenia la propietat de convertir en pedra qualsevol mortal que la contemplàs.

Aquest article parla d'Atena i la seva relació amb l'oli.

Atena (Vonstuck)
Atena (Vonstuck)

Atena (Rembrandt)
Atena (Rembrandt)

 

atena viena

Atena presidint el Parlament de Viena (Àustria)


Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
La primera selfie del món clàssic
Aranyes artistes
Realment era verge, la Mare de Déu?
Per què celebram el dia de les Verges?
- Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?

Puritanisme a Roma?

La imatge que solem tenir de Roma és la de sexe i violència. No debades, per les venes dels romans corria sang amorosa i bel·licosa. Així ja ens ho indica la mitologia. Eneas, el primer patriarca, era fill de Venus, deessa de l’amor. I descendents llunyans seus, Ròmul i Rem, eren fruit d’una violació, la de Rea Sílvia en mans de Mart, el déu de la guerra.
 
La Roma més promíscua i sagnant ha estat tractada profusament en el món audiovisual. Com a darrers exemples tenim les polèmiques sèries televisives Spartacus i Roma. Al segle I aC, però, hi va haver un personatge que va intentar posar ordre a tant de llibertinatge. Va ser l’emperador August, l’hereu de Juli Cèsar. L’any 27 aC, en assumir el poder, no només va dur a terme una sèrie de reformes urbanístiques, sinó també morals. Tanmateix, a pesar de les seves estrictes normes, els romans continuarien abocats a la luxúria. Ja ho diu un famós aforisme: “Només dues coses mouen el món: el sexe i els diners”.

Amb August hem topat!
August, impulsor de la Pax Romana –període de pau que es perllongaria un segle i mig més, fins a Marc Aureli (segle II dC)-  s’ocupà d’exaltar els valors tradicionals, els mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), vistos com els responsables de l’expansió i la grandesa de Roma durant els cinc segles de República (510 aC-27 aC). Entre ells hi havia la fides (“fidelitat”), la gravitas (“autocontrol”), la constantia (“perseverança”), la dignitas (“dignitat”), l’auctoritas (“autoritat”) i la virtus (“coratge”). La recuperació d’aquests valors s’alçava com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.

August mostrant el camí de la moralitat
August mostrant el camí de la moralitat

Durant els seus 41 anys de mandat, preocupat pel descens de la natalitat, August va promulgar dues lleis importants. La Lex Iulia de maritandis ordinibus penalitzava els solters i els casats sense fills, impedint-los a rebre herències. A més, obligava els vidus i divorciats d’ambdós sexes a casar-se de bell nou; i les matrones que havien donat més de tres fills a la pàtria eren premiades quedant alliberades de qualsevol tutela masculina.
 
L’altra llei, la Lex Iulia adulteriis, convertia l’adulteri en un crim penat per llei. Si el marit no acusava públicament la infidel, s’exposava a ser condemnat per proxeneta. A més, qualsevol testimoni d’un adulteri, real o imaginari, podia presentar denúncia –això disparà els judicis per interessos polítics o econòmics, fins i tot per simple venjança. La pena solia consistir en el desterrament a una illa, encara que el pare de la condemnada, si així ho preferia, tenia dret a matar-la.
 
Aquesta llei contra l’adulteri només afectava les dones romanes casades, lliures de naixement. La vida moral de les menys respectables no interessava a l’Estat. L’any 19 una patrícia anomenada Vistília va intentar eludir el càstig per adulteri, inscrivint-se en el registre de prostitutes. Per cobrir aquest buit legal, el Senat acabà publicant un decret que prohibia prostituir-se a les dones de classe alta. Amb el temps la Lex Iulia adulteriis perdé pràcticament el seu vigor i va donar pas a la legalització del divorci. 
 
Predicant amb l’exemple?
Tanmateix, August fou ben poc coherent amb el seu discurs de regeneració moral. El 38 aC, formant part del Segon Triumvirat, quan encara no era emperador, abandonà la seva primera dona Escribònia per casar-se amb Lívia, a qui havia arrabassat al seu company Tiberi Claudi Neró. Aquesta ja tenia un fill, el futur emperador Tiberi, i quan es va casar amb el futur home fort de Roma estava embarassada de sis mesos d’un segon. Ambdós foren adoptats pel seu nou marit. Aleshores per Roma ja corria el rumor que el principal hobby d’August era desflorar verges.
 
Amb tot, la pedra a les sabates del “conservador” August va ser la seva única filla natural, Júlia, fruit del seu primer matrimoni. Va ser la primera romana, l’efígie de la qual va aparèixer en una moneda. S’havia guanyat aquest honor per haver donat a llum sis fills. La seva fertilitat la convertí en el millor anunci del programa de creixement demogràfic impulsat pel seu pare. Júlia havia estat educada amb la màxima rigidesa i cura. En enviudar, el seu pare la va fer casar amb el seu altre fill adoptiu, Tiberi, el futur emperador. Va ser una unió molt tòxica.

Júlia, la filla promíscua d'August
Júlia, la filla promíscua d'August
 
Tiberi mai no perdonà a Júlia la seva vida sexual del tot dissoluta. Al caput mundi eren prou conegudes les seves relacions i orgies amb romans de tota classe. L’any 2 dC, quan August se’n va assabentar, enfurismat, la va condemnar a l’exili a l’illa de Pandatària (actual Ventotene), a la badia de Nàpols. Cinc anys després, gràcies a la pressió popular, seria trasllada a Regium (actual Reggio), al sud-oest de Calàbria, on suportaria l’exili vint anys més fins a la seva mort -del seu marit Tiberi, successor d’August, tampoc no aconseguiria cap clemència.

Vuit anys després de l’escàndol imperial, August també quedà astorat amb l’actitud libidinosa de la seva néta, també dita Júlia, com la seva mare . A ella també l’envià a l’exili per adulteri a l’illa de Trimerus, l’actual Tremini, davant les costes d’Apúlia.

Ovidi, el damnificat
Una de les persones que va patir la nova política moralista d’August va ser el poeta Ovidi. L’any 8 dC va ser condemnat a l’exili, a Tomis (avui Constança), una ciutat de la costa occidental del mar Negre (a l'actual Romania). En els seus escrits, Ovidi n'explica les raons amb dos mots: carmen et error ("un poema i una equivocació").
 
Els estudiosos creuen que el carmen (“poema”) va ser l'Art amatòria (Ars amandi o Ars amatoria), de l'any 2 aC, clarament contradictori amb els valors morals propugnats per August. Aquesta obra, el primer tractat per lligar de la història, va suposar un punt d’inflexió en la sexualitat femenina romana. Per primera vegada es deia que la dona havia de tenir plaer en les relacions sexuals. Algunes de les seves cites, però, poden semblar masclistes:
 
“Aquella (dona) que tingui la cara molt maca, al llit s’ha de posar de cara. Han de deixar que les vegin d’esquena aquelles que estan orgulloses de la seva esquena. La dona que destaqui per un cul abundós, que posi els genolls sobre els coixins amb el coll girat enrere. Si té unes cames fermes i uns pits sense tara, l’home s’estarà dret, i ella estesa a través del llit (…)”.

Allà on no hi ha unanimitat, en canvi, és en la interpretació de l’error d’Ovidi que el va portar a l’exili. Una possibilitat és que el poeta fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August que també fou castigada amb el desterrament. La resolució implacable de l’emperador fou renovada pel seu successor, Tiberi.

Ovidi moriria el 17 dC lluny de la seva pàtria, consumit per la nostàlgia. “Sense funerals, sense l’honra d’un sepulcre, una terra bàrbara cobrirà el meu cos indeplorat”, es lamentava. A l’exili va escriure alguns dels versos més bells de la literatura llatina, que va recollir en les obres Tristia (“Tristes”) i Ex Ponto (“Pòntiques”). És molt colpidor l’inici de Tristia:

Cum subit illius tristissima noctis imago,                
qua mihi supremum tempus in urbe fuit,
cum repeto noctem qua tot mihi cara reliqui,
labitur ex oculis nunc quoque gutta meis.

“Quan m’assalta el tristíssim record d’aquella nit,
en la qual vaig viure el meu últim instant a la ciutat,
quan recordo la nit en la que vaig abandonar tot el que estimava,
encara avui una llàgrima rellisca dels meus ulls”.
 

Estàtua d'un trist Ovidi a Constança (Romania)
Estàtua d'un trist Ovidi a Constança (Romania)
Recentment s’ha novel·lat el conflicte que va tenir Ovidi amb August arran de la publicació de la seva Ars amandi. El periodista i escriptor català Víctor Amela ho ha fet magistralment en el llibre “Amor contra Roma” (Ediciones B, 2014). Aquí teniu un tast d'aquesta obra:




I aquí teniu un vídeo sobre diferents casos de llibertinatge a Roma:



Si voleu comparar el sexe a Roma amb el d'Egipte, aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Enric Calpena conversa amb el doctor en Egiptologia Marc Orriols-Llonch sobre la sexualitat a l'Antic Egipte.

Aquest article parla sobre els set secrets del sexe a l'antiga Roma.

També és recomanable aquest article titulat "Sexe, mentides i cites d'Ovidi".



Cupido concupiscent

Sant Valentí s’ha apropiat d’un personatge de la mitologia clàssica: Cupido (Eros grec). Cupido era fill de Venus i Mart. Se’l sol representar com un nin alat, juganer i capritxós, dotat d’arc i fletxes, que tenen poders diferents: les d’or infonen amor a qui és ferit i les de plom provoquen aversió en el cor de l’estimat. En un primer moment, era el símbol del sexe pur i dur. Després, ho fou de l’amor ideal.

Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)
Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)

Segons Plató, Eros “construeix la seva casa en el cor dels humans, encara que no en tots, ja que fuig dels que estan endurits”.

cupido fora

Cupido, fora!

 

Durant el Renaixement i del Barroc italià, molts de Cupidos donaren forma als putti (plural de la paraula italiana putto, “al·lot”). Es tractava de figures de nins, freqüentment despullats i alats. També són coneguts com a erotes o amorets.

Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“
Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“


Un Cupido ben cobejat

Cupido deriva del verb llatí cupio (“desitjar”), d’on tenim concupiscència, apetit desordenat de plaers sensuals; cobejar, cobdícia o conspicu, sinònim d’eminent, que atreu l’atenció per la seva excel·lència. En canvi, el seu equivalent grec, Eros, prové d’ἐράω (“estimar”). D’ell tenim la paraula eròtic, que fa referència a l’amor sensual i al desig sexual, però també, per extensió, a l’atracció molt intensa, similar a la sexual, que se sent cap als doblers, el poder o la fama.

L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602
L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602

En psicologia es parla d’erotofòbia quan hom manifesta una actitud intel·lectual i emocional negativa envers el sexe. La persona que sofreix aquesta patologia s’avergonyeix de la seva nuesa i evita parlar i fer bromes sobre el sexe. No es toca els genitals i es posa tens al llit. A més, sent horror per l’homosexualitat. Tendeix a patir desajustos sexuals: frigidesa, impotència i vaginisme. En general, sobreestimen els riscs del sexe per no practicar-lo. 

Venus i Cupido (Allesandro Allori)
Venus i Cupido (Allesandro Allori)

La cultura erotofòbica fou típica de l’Edat Mitjana, l’època victoriana i els règims autoritaris del feixisme espanyol i l’estalinisme soviètic.


 

Eros i Psique
Al món grec, Eros és el protagonista del mite d’Eros i Psique (ψυχή, ànima), inclòs en la novel·la romana d’Apul·leu La metamorfosi de Luci o L’ase d’or (segle II dC). Moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte escrit de la literatura occidental. En ell hi podem trobar la base del relat La Bella i la Bèstia (1740), de l’escriptora francesa Villeneuve. A les rondalles mallorquines hi ha prop d’una desena de versions del mateix, amb diversos noms. En el conte d’Apul·leu,  Eros ja apareix adult.

Eros i Psique (François Gérdard, 1797)
Eros i Psique (François Gérdard, 1797)

Psique era filla d’un rei i tenia dues germanes. Les tres eren precioses, però Psique encara més. Fins i tot arribà a ser admirada com si fos l’encarnació de mateixa Afrodita. Tot i així, mentre les seves germanes s’havien casat, ningú no volia Psique. No debades, la seva bellesa espantava els pretendents.

Afrodita, tanmateix, estava indignada. No podia consentir que tots els honors se’ls emportàs la seva jove rival. Així, ordenà al seu fill Eros que la venjàs, fent-la enamorar d’un monstre. Mentrestant, els pares de Psique estaven impacients per casar la seva bella però solitària filla. Demanaren ajuda a un oracle, el qual els instà a deixar Psique en una roca. Havia de romandre allà pomposament vestida a l’espera que fos esposada per un monstre horrible (el càstig d’Afrodita). Aquells pares, desfets en plors, compliren l’ordre.

Cupido i Psique de nins El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
Cupido i Psique de nins (William-Adolphe Bouguereau)
 

Eros no trigà a davallar de l’Olimp per complir la voluntat de la seva mare. En veure, però, la bellesa de Psique, en quedà tan captivat que girà la fletxa del seu arc contra ell mateix. Quedà així totalment enamorat de la rival de la seva mare. Desitjant de casar-s’hi, manà al vent Zèfir que s’emportàs la jove al palau més bell que trobàs.

Psique no es podia avenir dels luxes del seu nou destí. Hi havia, però, un inconvenient. Només podia gaudir de la companyia del seu marit de nit; de dia es trobava sola al palau. Eros li havia posat com a condició que no intentàs descobrir la seva vertadera identitat. Ella es pensava que en realitat era el monstre de l’oracle que sentia vergonya de la seva pròpia lletjor.


El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)

L’enveja de les germanes
Un dia la jove sentí nostàlgia dels seus i demanà permís al seu espòs per visitar-los. Eros hi accedí a contracor. Llavors, les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, li feren veure que el seu espòs era un impostor que intentava abusar de la seva innocència. Li digueren que el vertader amor no s’amaga. D’aquesta manera, la convenceren perquè durant la nit, mentre dormia el seu estimat, contemplàs el seu rostre amb la llum d’una llàntia. I així ho féu.

Psique es quedà corpresa en comprovar que el seu objecte de desig en realitat no era cap monstre desagradable, sinó un efebus de galtes rosades i rossos cabells. Es commogué tant que la llàntia li tremolà i una gota d’oli calent caigué al braç del dormilega. En sentir-se cremat, Eros es despertà. Enfadat per haver estat desobeït, de seguida fugí per no tornar mai més.

Eros i Psique (1889)
Eros i Psique (1889)

Eros, però, fou castigat per la seva mare a romandre tancat en un lloc segur. Psique, desconsolada, es proposà recuperar el seu estimat. Arribà fins a Afrodita, la qual, per demostrar que seria una dona digna per al seu fill, li encarregà una sèrie de treballs que semblaven impossibles per a un mortal, incloent-hi un descens a l’inframón.

 Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)


Després de caure en un son profund, Psique va ser rescatada per Eros, que continuava enamorat d’ella. Finalment, Zeus els va donar permís per casar-se. A les noces que se celebraren a l’Olimp, la jove va beure nèctar i va menjar ambrosia, de manera que es féu immortal i es convertí en una divnitat. La parella tengué una filla, Voluptas, la voluptuositat (< uolo, “voler”), paraula associada als delits sensuals.

Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)
Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)


A partir del segle VI aC la tradició artística ha donat moltes representacions de personatges alats masculins i femenins, sovint lligats a obres de caire funerari. En aquest sentit, Psique ha estat vista com la part espiritual de l’home que s’escapa volant del cos en el moment de la mort. Aquesta interpretació vincularia la figura de Psique amb la teoria platònica de l’ànima, una doctrina que Apul·leu coneixia prou bé quan al segle II dC va escriure el conte.

Aquí teniu un llistat d'etimologies de mals d'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari del militia amoris (l'exèrcit de l'amor).

Aquí teniu unes quantes reflexions sobre l’amor del periodista català Joan Barril (1952-2014):

«El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen, sinó que es troben.»

«L'amor etern no té sentit, perquè l'amor ve quan ve i se'n va quan se'n va. Ens cau al damunt com una pluja tropical i se'ns esmuny d'entre els dits quan volen retenir-lo. L'eternitat està renyida amb la mateixa idea de l'amor... l'amor ha de brollar en el desert sentimental de la vida quotidana.»

«Una cançó d'amor no ho és mai quan s'estima, sinó quan es recorda... Sense cançons d'amor no tindríem paraules d'amor i no sabríem desembarassar-nos de sentiments que a vegades necessiten paraules que serveixin de pont entre el desig i la carícia...»
 
Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat al desig.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.



Si voleu saber si una persona està enamorada de vosaltres, aquí teniu una intervenció de Teresa Baró, experta en comunicació personal, al programa "Para todos la 2" de TVE:



En aquest àudio del programa "La noche en vela" de RNE es reflexiona sobre l'amor a primera vista que provoquen les fletxes de Cupido. I aquest altre àudio parla sobre "Lo que mueve el amor".

I us deix amb la canço "Las flechas del amor" de Karina:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
- Compte a "venerar" massa Venus!
  • Publicat a Amor

La guerra de sexes

Tots naixem amb un sexe definit que “separa” homes de dones. Així doncs, tenim que sexe ve del llatí secare (“tallar”) en clara al·lusió a la divisió del gènere humà. Quan feim el coit, però, el que feim és “unir-nos” atès que la paraula deriva de co-ire (“anar junts”). 

Representació d'una escena sexual heterosexual
Representació d'una escena sexual heterosexual

Hem d’anar en compte, però, amb els coits plens d’orgasmes! Ja ho diu un antic proverbi llatí, de procedència desconeguda: Omne animal post coitum triste est, sive gallus et mulier (“Tot animal, després del coit, està trist, excepte el gall i la dona”). En francès es parla de le petite mort (“la petita mort”) per referir-se a la pèrdua de consciència que experimenten algunes persones després de l’acte sexual.

Representació d'una escena sexual heterosexual
Representació d'una escena sexual heterosexual

Els símbols del gènere masculí i femení estan carregats de ressonàncies clàssiques. El de la dona, un cercle damunt d’una creu, representa Venus, deessa de la feminitat i la fertilitat –també se l’anomena “el mirall de Venus” per tenir forma d’espill de mà.
 
En totes les civilitzacions antigues és present el culte a una deessa de l’amor com la Venus romana (Afrodita grega): Inanna en la mitologia sumèria, Ishtar en la mesopotàmica, Hathor en l’egípcia o Turan en l’etrusca. En astrologia, Venus és considerat un planeta del tot femení: suau, maternal i propens a l’alegria i a la música. En el món de l’alquímia, el símbol de Venus fou associat amb el coure.

Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
 
El símbol del gènere masculí al·ludeix a Mart (Ares grec), el déu de guerra, la virilitat i la fertilitat. Es tracta d’un cercle amb un pal inclinat 45 graus i amb una llança que en sobresurt –el cercle remetria a l’escut del déu i la llança a un fal·lus. Mart s’identificà amb el planeta vermellós, amb la força i, en general, amb tot allò que tradicionalment relacionam amb l’àmbit masculí. Astrològicament regia qualitats com ara la voluntat, l’energia i la sexualitat agressiva. En el món de l’alquímia, el símbol de Mart fou associat amb el ferro.

Venus i Mart (Sandro Botticelli)
Venus i Mart (Sandro Botticelli)
 
Curiosament, els símbols emprats per la biologia per representar el sexe femení i masculí també els trobam presents en l’astrologia clàssica:

Símbols de l'astrologia clàssica
Símbols de l'astrologia clàssica

En biologia, el cromosoma sexual femení és representat per la lletra X, i el masculí per la Y. Així, la combinació de dos cromosomes XX donen una nina; XY, un nin. Aquesta terminologia fou encunyada el 1905 pels genetistes nord-americans Edmund Beecher Wilson i Nettie Stevens.
 
Amants enxampats
Afrodita i Ares varen protagonitzar l’adulteri més cèlebre de la mitologia grega -Homer el relatà en el cant VIII de l’Odissea. Afrodita estava casat amb Hefest (Vulcà), el déu de la metal·lúrgia. La deessa de l’amor i de la bellesa, però, no s’acabava de trobar a gust amb la companyia del menys agraciat de totes les divinitats olímpiques. És per això que no trigà a caure en els braços del viril Ares, el qual contractà Alectrió perquè li fes de sentinella. Aquest, però, es va adormir.

Mart, Venus i Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)
Mart, Venus i Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)


Hèlios, el Sol que tot ho veu, va ser el primer a assabentar-se d’aquella infidelitat i no s’està d’informar-ne Hefest. Aquest, enfurismat, va ordir un pla per venjar-se'n. Va fabricar una xarxa irrompible, la va col·locar sobre el llit conjugal i va fingir que se n'anava a Lemnos.

La farga de Vulcà, Velázquez, 1630, Museo del Prado, Madrid. Apol·lo, el Sol, explica a Hefest l'adulteri d'Afrodita amb Ares, davant l'estupefacció dels ciclops.
La farga de Vulcà, Velázquez, 1630, Museo del Prado, Madrid. Apol·lo, el Sol, explica a Hefest l'adulteri d'Afrodita amb Ares, davant l'estupefacció dels ciclops.
 
Ares aprofità l’ocasió per córrer al palau d'Hefest per estar amb Afrodita. En el moment en què tots dos es varen posar al llit, la xarxa els va caure al damunt i els va deixar immobilitzats. Tot seguit va tornar Hefest, avisat per Hèlios, i a grans crits va fer venir els altres déus, que varen contemplar l'espectacle esclatats de riure. En realitat, però, hi havia un punt d'enveja per qui compartia el llit amb la bella Afrodita. En represàlia, Ares convertí el seu guardià dormilega Alectrió en gall (ὁ αλέκτωρ, ορος). Així, aquest ocell, per esmenar el seu error, mai s’oblida d’anunciar amb el seu cant l’aparició del Sol.

Després de fer-se pregar molt i de prometre una compensació econòmica, Hefest va accedir a amollar les seves preses. Tots dos amants varen sortir corrents, avergonyits, i varen ocultar-se per separat durant una bona temporada. Segons algunes versions, d’Ares i Afrodita naixerien Harmonia, Eros (Cupido) i els bessons Fobos (“Por”) i Deimos (“Terror”) –avui els dos satèl·lits de Mart agafen el nom de la seva bessonada, que esdevingué la seva escorta més fidel.
 
Mart i Venus sorpresos per Hèlios i Vulcà (Hendrick de Clerck, 1570-1629)
Mart i Venus sorpresos per Hèlios i Vulcà (Hendrick de Clerck, 1570-1629)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"



Articles del web relacionats:
Qui gaudeix més del sexe?
Cupido concupiscent
Mart, el déu de les arts marcials






Roma segons Ròmul?

L’etimologia de la Ciutat Eterna no és gens clara. La tradició d’origen grec s’inventà un personatge epònim anomenat Rhomos, derivat alhora d’una paraula que significaria “força”. Una altra teoria vincula el topònim amb ruma, “mamella” en llatí, en al·lusió a la forma dels set pujols de la ciutat. Tanmateix, la teoria més famosa és la que vincula Roma amb Ròmul, el seu fundador.

Roma, caput mundi
Roma, caput mundi


Roma nasqué d'un drama familiar. La tradició diu que, quatre segles després que Ascani, fill de l’heroi troià Eneas, fundàs Alba Longa, aquesta ciutat del centre de la península itàlica passà a ser governada per un rei, Procas Silvius, que tenia dos fills, Numitor i Amuli. Numitor, el més gran, era de naturalesa pacífica, mentre que el seu germà petit Amuli era cruel i despietat.

En morir el patriarca, Amuli, cobdiciós de poder, prengué el tron al seu germà i l’expulsà amb la seva esposa i els seus fills. Tot i que Amuli sabia que el seu germà no faria res per recuperar la corona, no estava tan segur del seus descendents, de manera que els féu matar a tots, excepte la jove Rea Sílvia. Aquesta se salvà gràcies a les súpliques de Numitor i fou nomenada sacerdotessa de Vesta, deessa del foc sagrat.

Llengües que es parlaven a Itàlia
Llengües que es parlaven a Itàlia


La lloba Luperca
Per exercir el seu càrrec, Rea Sílvia havia de mantenir-se verge. El déu Mart, però, va enamorar-se d’ella. D’aquesta unió naixeren els bessons Ròmul i Rem. En assabentar-se’n, Amuli es va enfurismar i ordenà que els nadons fossin abandonats al Tíber dins un cistell que, tanmateix, acabaria recalant a una vorera del riu.

L’episodi de l’abandonament de nadons es troba present en moltes cultures: l’heroi grec Perseu també fou abandonat a un riu dins d’un cistell, igual que el patriarca bíblic Moisès, que en hebreu significa “l’he tret de l’aigua” -l’objectiu d’aquest tòpic literari és subratllar el caràcter excepcional d’aquestes figures ja des del seu naixement.

El corrent del riu empenyé el cistell de Ròmul i Rem fins a una vorera del Tíber. Allà, els crits dels infants varen atreure l’atenció d’una lloba, Luperca, que va córrer a alletar-los. Finalment foren recollits per un pastor, Faustulus, qui els crià amb la seva dona Acca Laurèntia com si fossin fills seus. Les males llengües diuen que aquella lloba, de fet, no era una bèstia, sinó una dona de debò, anomenada Lupa (“Llopa”), pel seu caràcter salvatge –no és casual que en llatí lupa signifiqui “prostituta”.

Ròmul i Rem i la lloba, símbols de Roma
Ròmul i Rem i la lloba, símbols de Roma

Avui la lloba Luperca o Lloba Capitolina és el nom que rep una escultura de bronze dels Museus Capitolins de Roma, convertida en tota una icona de la Ciutat Eterna. Està formada per l’animal alletant els bessons. Ha estat atribuïda a artistes etruscs i datada del segle V aC. Amb tot, una nova anàlisi situa la seva realització molt més segles després, entre els segles VIII i XIV dC. Els dos nins haurien estat afegits durant el Renaixement.

L'hora de la venjança
Un cop arribats a l’edat adulta, Ròmul i Rem, sabedors del seu origen, aplegaren un exèrcit que aconseguí matar Amuli. D’aquesta manera, pogueren restablir el seu padrí Numitor en el tron d’Alba Longa. Al cap d’un temps, en convertir-se Alba Longa en una urbs superpoblada, els bessons foren requerits per fundar urgentment una nova ciutat. Ròmul va proposar fer-ho prop del mont Palatí, però Rem preferia el mont Aventí. El desacord es va resoldre consultant els auguris. Aquests es mostraren favorables a Ròmul que veié dotze voltors, el doble dels que havia vist Rem.

 

L'assassinat de Rem
L'assassinat de Rem


Fou així com Ròmul, amb un bou i una arada, es posà a marcar els límits, el pomerium, on construiria les muralles de la nova ciutat. Aquests fets succeïen en la data mítica del 21 d’abril de l’any 753 aC, quatre-cents anys després de la caiguda de Troia.

Rem, menjat per l’enveja, va cometre la ximpleria de creuar sense permís el solc fet pel seu germà. Això acabà d’irritar Ròmul, que el matà travessant-lo amb una llança. Es produïa així un dels més famosos casos de fratricidi de la història de la humanitat, juntament amb el de Caín i Abel, relatat per la Bíblia. Després de la marxa de Ròmul, qui ocupà el seu tron va ser Numa Pompili, el legislador. Va ser un dels regis més estimats i recordats de Roma.

Apoteosi de Ròmul (Sketch for a Ceiling Decoration, Possibly for Hewell Grange, Worcestershire circa 1710 Sir James Thornhill 1675 or 76-1734)
Apoteosi de Ròmul (Sketch for a Ceiling Decoration, Possibly for Hewell Grange, Worcestershire circa 1710 Sir James Thornhill 1675 or 76-1734)


Aquí teniu un qüestionari online de la revista Sàpiens titulat: "Cert, o mijta mentida? Les llegendes urbanes sobre l'antiga Roma"

Aquí teniu un documental sobre Roma de la mediàtica historiadora Mary Beard:


En aquest enllaç trobau informació mites fundacionals sobre altres ciutats.

Articles del web relacionats:
Cridar els quirits
-
 Paraules a vista d'ocells
Palaus a la muntanya
Pot ser sana l'enveja?
Per què odiam?
Apoteosis apoteòsiques
- Moscou, la tercera Roma
- Bizanci. L'edat d'or de Constantinoble

Per què començam l’any al gener?

Si començam l’any al gener és gràcies a un poble celtibèric d’Aragó, pertanyent a la tribu dels bels, que fa més dos mils anys s’atreví a rebel·lar-se contra la totpoderosa Roma. El seu nom és Sekaisa (Segeda), l’actual Mara, situada prop de Calatayud (Saragossa). Després de vint-i-cinc anys de relacions pacífiques amb la metròpoli, el desembre del 154 aC els bels volgueren construir una imponent muralla al voltant de la seva ciutadella (oppidum) per poder acomodar millor la seva creixent població. Això irrità molt Roma, que trobà el pretext ideal per continuar amb la seva política expansionista a la zona.

En lloc d’elegir, com era costum, un pretor per dirigir la guerra, els romans designaren un cònsol, el càrrec polític-militar de major rang que existia a la República. Amb tot, hi havia un problema. Els cònsols prenien possessió de les seves funcions cada 15 de març, considerat aleshores el primer mes del calendari –no debades, per primavera és quan es produeix el despertar de la naturalesa. Davant la dimensió que havia adquirit el conflicte –Roma desplaçà fins a Segeda 30.000 soldats-, es prengué una decisió insòlita: avançar al gener la celebració dels comicis a cònsol, quedant així fixada una nova data d’inici del nostre calendari.

Segeda
Segeda


En els relats històrics no queda clar si quest canvi de dates fou per facilitar els complexos i costosos preparatius de l’expedició militar o si era per guanyar temps. En arribar els romans a Segeda, els bels cercaren refugi en la Numància dels seus aliats arevacs, que cauria el 133 aC després d’un llarg setge –els seus habitants varen morir de gana o es varen suïcidar abans de rendir-se; d’aquí ve l’expressió “resistència numantina”. La derrota de Numància marcaria l’inici del declivi de la cultura celtibèrica, una cultura que, vista aquesta història, també es mereix un bon brindis cada cap d’any

Gener, el déu de les dues cares
El nostre calendari es començà a fixar fa més de 3000 anys a Roma. La seva etimologia la trobem precisament en el mot kalendae, que era així com els llatins anomenaven el primer dia de cada mes corresponent amb la lluna nova. La paraula faria referència al moment en què el Col·legi dels Pontífexs “convocava” (calere) el poble per anunciar la disposició dels dies de cada mes. El kalendarium, però, també era un llibre de comptabilitat on s’anotaven els interessos mensuals dels préstecs.

El primer mes del nostre calendari, el gener, agafa el nom del deu romà Ianus. Una possible etimologia el vincula amb el mot llatí ianua (“porta”). No debades, és el déu que marca la transició entre la vida salvatge i la vida civilitzada. Se’l representa amb dues cares, una mirant cap endavant i l’altra cap enrere. Casat amb Càmeses, va engendrar diversos fills, entre ells, Tíber, que donà nom al riu del Laci.

Déu Janus
Déu Janus


La llegenda diu que l’artífex del calendari fou Ròmul, el primer rei que tingué Roma al segle VIII aC. Aleshores, la capital del Laci optà per computar el temps tal com ho feia la majoria de pobles de l'antiguitat, és a dir, a partir del cicle lunar, que consta, de manera variable de 29 dies i mig. Així, el conjunt de dies que transcorrien entre dues llunes noves consecutives rebé el nom de mes (paraula adoptada del grec que significa “lluna”). La suma dels mesos donava un any, mot que en llatí al·ludia al “cercle” que feia el Sol al voltant de la Terra –la teoria heliocèntrica de Copèrnic no s’imposà fins al segle XVI.

Aquest primer calendari romà acabà tenint un any de 304 dies, repartits en deu mesos. Cadascun d’ells rebia el nom del numeral corresponent al seu ordre. El primer era martius (març); i l'últim, december (“desè” = desembre). No és d’estranyar que el primer mes no fes referència a cap número. Estava consagrat a Mart, el déu de la guerra, perquè era l’època de l’any en què s’iniciaven les campanyes militars, a més de les activitats agrícoles.

La primera modificació seriosa del calendari romà arribaria al segle VII aC de la mà del rei Numa Pompili. Fou aleshores quan s’introduí el gener juntament amb el febrer en record de les februa, les grans festes de purificació que se celebraven a Roma -les nostres febres encara tenen a veure amb aquestes purificacions. Tals afegitons eren fruit de la substitució del cicle lunar pel solar com a base per al còmput del temps. Alguns dels antics mesos del calendari lunar ja havien estat rebatejats a còpia de martius. Així, el segon mes fou conegut com a aprilis (abril), d’origen discutit, encara que es sol acceptar que deriva d’aperire (“obrir”) en al·lusió al floriment de les plantes en primavera; el tercer, maius (maig), en honor de la deessa Maia, mare de Mercuri i deessa de la fertilitat; i el quart, iunius (juny), en honor de Juno, dona de Júpiter i deessa dels matrimonis.

Al segle II aC el trasllat de l’inici de l’any al gener arran dels fets de Segeda no suposà un canvi en la nomenclatura del mesos amb nom de numeral. Així, a pesar de la seva aparença, el mes quintilis ja no seria el cinquè, sinó el setè, i així tots els altres fins a december, que no seria el desè, sinó el dotzè i últim. Al segle I aC, però, a proposta de Marc Antoni, el mes quintilis seria conegut com a iulus (juliol) en record del gran general Juli Cèsar –era el mes del seu naixement. Poc temps després, l'emperador Octavi August no volgué ser menys i es consagrà un mes, el sextilis, que passà a anomenar-se augustus (agost).

Al segle I aC el calendari julià que impulsà Juli Cèsar continuà conservant el gener com el primer mes del calendari. Al segle VI, però, les reformes del monjo Dionís l’Exigu, promogudes pel papa Joan I, restituïren el març com l’inici d’any. Amb tot, a segle XVI, a instàncies del papa Gregori XIII, el calendari gregorià, que és el que impera avui en dia, tornaria a fixar el gener com el primer mes del calendari.

Realment és fascinant la història del calendari que comença per un mes a qui tant dec. No debades, Janer és la castellanització de gener.

Gener en les llengües d'Europa
Gener en les llengües d'Europa


Molt recomanable és aquest article de Carles Capdevila: "Benvinguts als dies de cada dia" (Diari Ara, 09/01/2017)

I aquí teniu un article molt interessant del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre la representació de l'any.

Aquest enllaç parla sobre l'origen del calendari gregorià.

Articles relacionats:
Estrenes divines

Aquest vídeo de programa Quèquicom de TV3 explica molt bé la història del calendari:


I aquí teniu el famós calendari de Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia clàssica:




Per la gent que heu nascut un 29 de gener, aquí teniu un interessant vídeo de TV3.

Si voleu acabar de conèixer la història del calendari aquí teniu el reporatge El nostre calendari. Viatge a l’antiga Roma per descobrir l’origen de la setmana, el mes i l’any, que em varen publicar a la revista Sàpiens el febrer de 2012 (Núm. 113)

Bon any!

Per què en català es diu arc de Sant Martí i en castellà “arco iris”?

En aquesta pregunta s’enfronten paganisme i cristianisme. La denominació castellana d’ “arco iris” al·ludeix al nom de la deessa que, en la mitologia grega, exercia de missatgera dels déus, especialment d’Hera -estava, per tant, en competència amb l’altre déu missatger, Hermes (Mercuri romà).

Iris prové del verb εἴρω (“dir”), ja que parlava per boca dels déus. Era filla de Taumant i de l’oceànida Electra i, per tant, germana de les perverses Harpies. Com a símbol de la unió del cel i la terra, era l’única divinitat amb ales. També se la representava coberta amb un vel mol tènue que, quan li pegava la llum del sol, es descomponia en diferents colors brillants.

Iris entregant un missatge a Príam
Iris entregant un missatge a Príam

Mentre que Iris és l’encarregada de transmetre missatges funestos, el seu competidor Hermes tenia l’honor de dur les bones noves. Tanmateix, les seves aparicions en la mitologia són més aviat escasses. A la Ilíada, per exemple, la trobam dient a Aquil·les que vagi a alliberar el cadàver de Pàtrocle, en poder dels troians. Paulatinament, però, Iris s’anà convertint en la servidora particular d’Hera. Avui, per analogia amb el personatge mitològic, en anatomia l’iris també és el nom del disc membranós, pigmentat i contràctil, de l’ull, al centre del qual hi ha la pupil·la.

Si feim una ullada a la Bíblia, tenim que l’arc de cel va aparèixer després del Diluvi Universal com a signe d’aliança de Déu amb els homes. Durant l’edat mitjana aquest fenomen meteorològic que apareix quan coincideixen la llum del sol i la pluja rebria el nom d’arc de Sant Martí. Al·ludia a un sant que, durant l’edat mitjana, va ser molt venerat a Europa. A Catalunya el seu culte va ser introduït durant la conquesta franca. Va ser precisament durant aquesta època quan adoptàrem l’expressió arc de Sant Martí.

Diosa Iris

Iris, la missatgera

Un sant molt guerrer
Martí havia nascut a Hongria al segle IV aC. Era fill d'un oficial de l'exèrcit romà, que li donà el nom de Martinus en honor del déu de la guerra Mart –que també donà altres noms propis com Marc o Marçal. Aviat, emigrà a França a fer de sentinella. Allà protagonitzà una anècdota ben curiosa.

Segons una versió, un dia Martí va desafiar el diable a veure qui dels dos feia un arc més bonic i gran. El futur sant va guanyar fent un magnífic arc multicolor que va deixar el dimoni bocabadat i ben rabiós. El del dimoni, més petit i de colors més difusos, hauria originat, en l’imaginari popular, l’ “arc secundari” que sovint es pot veure al costat de l’autèntic arc de Sant Martí.

Una altra versió diu que Martí fou el protagonista d’un acte de caritat. A l’hivern del 337, destinat com a soldat a Amiens, es trobà a les portes d’aquella ciutat amb un captaire mort de fred. Sense pensar-ho gens, tallà amb l’espasa la capa que duia i en donà una de les dues meitats al pobre vagabund, dient-li que li la donava en nom de Crist. Quan va pronunciar aquest nom, el cel es va obrir, el sol s’encengué i aparegué un gran arc policromat de banda a banda de la Terra. Així, aquest fenomen meteorològic rebria el seu nom, i l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjan novembre dins el rigor tardoral seria conegut com l’Estiuet de Sant Martí –alguns ho atribueixen al fet que quan el duien a enterrar, al pas del taüt s’obrien les flors en ple novembre. Durant la seva festivitat és quan se sol produir la matança del porc. D’aquí tenim la dita "A cada porc li arriba el seu Sant Martí".

Sant Martí, El Greco (segle XVI)
Sant Martí, El Greco (segle XVI)

 

Una capella amb la capa de Sant Martí
A la nit de trobar-se amb el captaire, Crist s’aparegué a Martí vestit amb la mitja capa del captaire, i, quan va despertar, es trobà amb la seva capa sencera. Aquest fet l’animà a batiar-se, encara que no abandonà l’exèrcit fins als 40 anys. Una vegada es llicencià, es dedicà a predicar l’Evangeli, tot fundant diversos monestirs. De vida asceta, es convertí en bisbe de Tours per aclamació popular. Se salvà per ben poc de figurar entre els màrtirs, ja que la seva conversió es va produir poc després de l’Edicte de Milà (313) i de l’arribada al poder de l’emperador Constantí, vertader artífex de la Cristiandat.

La capa miraculosa de Sant Martí es va conservar com a relíquia. El prevere encarregat de la custòdia d’aquella cappella (“capa curta” en llatí) era el cappellanus, d’on, en català, s’originà, d’una banda, la capella, com a lloc d'oració, per l'oratori on es conservava, i de l'altra, el terme capellà com a sacerdot. L’expressió italiana a cappella també deriva del llatí cappella. És la veu humana en essència, sense necessitat de cap acompanyament musical.

La festivitat de Sant Martí és l’11 de novembre, aniversari del seu funeral a la ciutat de Tours, on té una basílica dedicada. Aquesta basílica va ser un dels principal centres de pelegrinatge de l'Europa medieval i l'edifici religiós més gran de tot França. El 1562 els protestants la varen saquejar i varen cremar les relíquies del sant; durant la Revolució francesa, l'edifici va ser enderrocat, malgrat el seu gran valor artístic. La nova basílica es construí entre 1884 i 1925. Avui, a França, Sant Martí és un heroi nacional.

Plou i fa sol
A part d’arc de Sant Martí, en el domini lingüístic català, també s’empren altres expressions com “arc del cel” o “arc de pluja”, que equival al rainbow anglès o al arco-da-chuva portuguès. En altres llengües (gallec, asturià, gal·lès) s’empren denominacions que signifiquen “arc de la vella”. Es tracta d’un ésser fabulós relacionat amb els fenòmens meteorològics present en moltes cultures de l’antiguitat. Nosaltres ens hi referim en la cançoneta popular: “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen; plou i fa sol, les bruixes porten dol”.

Els colors de l’arc de Sant Martí
Tradicionalment s’ha considerat que l’arc té set colors: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i morat. Aquest nombre, però, l’establí al segle XVII el físic anglès Isaac Newton. En bona lògica, s’haurien d’haver considerat només els tres colors bàsics (vermell, groc i blau) i tres de secundaris (taronja, verd i morat).

Newton va forçar la inclusió de l'indi o anyil a fi que el nombre de colors fóra set perquè el número set és un número màgic en les cultures de l’antiguitat: els set dies de la setmana, els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, les set notes musicals, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma... El número set, però, no és casual. En temps llunyans només era possible veure en el cel set cossos celestes -el sol, la lluna i cinc planetes- que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits.

L’arc de Sant Martí i la bandera homosexual
La bandera homosexual de sis colors –els sis originaris de l’arc de Sant Martí- va ser ideada per l’artista Gilbert Baker el 1978 a petició de l’organització de la marxa de l’orgull gai a Califòrnia. El seu disseny s’inspirava suposadament en la cançó Over the Rainbow de Judy Garland.

Bandera LGTB
Bandera LGTB


La versió original de la bandera tenia vuit franges, però després se suprimiren els colors rosa i celeste degut a la dificultat de producció. Avui aquesta bandera representa tota la comunitat LGTB (gays, lesbianes, transsexuals i bisexuals). La comunitat LGTB, però, no és l’únic col·lectiu que oneja els colors de l’Arc de Sant Martí. Si la bandera té set franges (amb l’afegitó del celeste) és la bandera de la pau que va aparèixer a Itàlia el 1961 –en aquest cas el vermell va a baix.

Bandera de la pau
Bandera de la pau


Set colors també té la bandera de l’imperi inca tan present a la ciutat peruana de Cuzco –en aquest cas el vermell va a dalt.

Bandera de Cuzco
Bandera de Cuzco


I per acabar, la cancço "She is a Rainbow", de The Rolling Stones:



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px