Banner Top

La guerra segons la Ilíada

Article publicat a l'Ara Balears (03/02/2017)

Avui, en l’era de la guerra global, la lectura Ilíada esdevé més colpidora que mai. En contra del que molts creuen, l’epopeia que suposadament va compondre Homer al segle VIII aC no és un panegíric de la guerra de Troia, datada a mitjan segle XIII aC. Més aviat és un cant antibel·licista que parla sobre els estralls d’una de les accions més nihilistes de l’home. Així ho afirma l’estudiosa nord-americana Caroline Alexander en el seu interessant llibre La guerra que mató a Aquiles (Editorial Acantilado).

"La guerra que mató a Aquiles"
 
La Ilíada se centra en els cinquanta-un dies del darrer any del setge de Troia, també coneguda com a Ílion, una fortalesa situada al nord-oest de l’actual Turquia. Feia deu anys que els grecs (aqueus) d’Agamèmnon s’hi escarrassaven per exigir, segons la mitologia, la devolució d’Helena d’Esparta, raptada per Paris, fill del sobirà troià Príam. Tanmateix, el vertader protagonista dels 16.000 versos del poema homèric és Aquil·les. L’heroi grec decideix retirar-se de la lluita després de sentir-se ultratjat per Agamèmnon, el qual li ha arrabassat la seva esclava Briseida.
 
Són sorprenents, per la seva vigència, les paraules de retret que Aquil·les dedica al seu superior: “Jo, per la meva part, no he vingut pas a causa dels llancers troians a fer la guerra aquí, perquè per a mi no són culpables de res [...]. En canvi, fou a tu, gran desvergonyit, a qui vam seguir tots plegats, perquè t’alegressis [...]. Per cert, jo mai no he obtingut una retribució semblant a la teva, cada vegada que els aqueus han saquejat una ciutat ben poblada dels troians. Ara bé, la part més compromesa de la guerra va a càrrec dels meus braços [...]".

El rostre de la guerra (Salvador Dalí,1940)
El rostre de la guerra (Salvador Dalí,1940)
 
Agamèmnon es fa creus del que li continua dient el seu subaltern: “Tu, en el teu ànim mai no has tingut el valor d’armar-te per a la guerra amb l’exèrcit ni de sortir d’emboscada amb els més valents dels aqueus. A tu, això et sembla la mort [...]. Amb tota raó m’anomenarien un covard i un poca cosa si cedís a qualsevol pretensió que tu em proposessis; tot això, mana-ho als altres; a mi, almenys, no m’ho insinuïs, perquè jo no penso fer-te cas”.
 
El 1967 el discurs d’Aquil·les tornaria a ser evocat per Mohamed Alí, el gran boxejador nord-americà de tots els temps. Convertit ja a l’islamisme, Alí, de 25 anys, es negà anar a la guerra de Vietnam amb aquestes contundents paraules: “Jo no tinc cap conflicte amb el Vietcong [...] El Vietcong mai no em digué negre [...]. Jo no estic disposat a recórrer 16.000 kilòmetres per ajudar a matar, assassinar i cremar altra gent només per mantenir el domini dels esclavistes blancs sobre la gent de pell fosca”.

Mohamed Alí
Mohamed Alí
 
El campió de pesos pesants pagà cara la seva insubmissió. Fou condemnant a cinc anys de presó i desposseït del seu títol mundial. Tres anys després, però, aquesta sentència va ser revocada per decisió unànime del Tribunal Suprem, que va reconèixer al boxejador el dret a no servir a l’exèrcit per motius religiosos.
 
Amb Mohamed Alí augmentà la pressió ciutadana perquè EUA retiràs les seves tropes de Vietnam. Aquil·les no va poder gaudir de la mateixa solidaritat. Només un company seu, Tersites, un soldat ras no molt agraciat, dugué la veu cantant perquè els grecs abandonassin la guerra de Troia . De seguida, però, la seva actitud de desobediència fou reprovada per un autoritari Odisseu (Ulisses), que es mantenia fidel a la seva inapel·lable premissa: “No és bo que una multitud governi”.

Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
 
Reclòs dins la seva tenda, Aquil·les va haver de pair tot sol tanta humiliació mentre els seus acataven ordres supremes. Només va retornar al camp de batalla en saber que Hèctor, germà de Paris, havia assassinat el seu amic de l’ànima, Pàtrocle. No tengué clemència amb aquell botxí. Havent-lo mort, l’heroi grec fermà el seu cadàver al seu carro i l’arrossegà, tot donant voltes a Troia. En pocs dies, Aquil·les, d’insubmís, havia passat a ser un soldat despietat. Finalment, però, gràcies a la intervenció dels déus, cedí en la seva còlera i restituí les despulles d’Hèctor al seu desconhortat pare Príam. Avui també qualsevol víctima d’una guerra pot ser objecte del mateix escarni.
 
Després, amb la presa de Troia, altres fonts literàries parlen de les vexacions que patiren les dones en mans dels vencedors. Aquests, amb tot, acabaren perdent el seu gran heroi a qui la guerra havia ofuscat tant. I és que Paris aviat descobrí el punt vulnerable d’Aquil·les, el taló, i aconseguí ferir-l’hi amb una fletxa mortal. Ara ja sabem per què la Ilíada és un clàssic. Tanmateix, la humanitat no té remei. “Ull per ull i el món acabarà cec”, deia un altre clàssic, el líder pacifista Mahatma Gandhi.

Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)
Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)

Aquí teniu unes reflexions sobre la guerra de l’article “En estat de guerra” de Joan Melià (Ara Balears, 30/12/2018):

“S’ha dit que la guerra és l’estat permanent que regula la humanitat. De fet, l’apropiació dels béns de l’altre és l’objectiu constant dels qui tenen el poder social. De vegades aquest objectiu és perseguit mitjançant l’enfrontament bèl·lic, en què es permet –sense dissimular-ho– la confiscació dels béns, la privació de la llibertat i la destrucció dels 'enemics'. La frontera amb els enemics es fa nítida, sense matisos. La pau, sovint, no és més que una variant de la guerra, en la qual mitjançant la política es persegueixen els mateixos objectius, amb més o menys miraments segons el marc legal”.

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

La procedència dels protagonistes de la Ilíada
La procedència dels protagonistes de la Ilíada

 

Aquí teniu la gran cançó de protesta contra la guerra del Vietnam. És "For what it's worth", de Buffalo Springfield:


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



Aquí teniu la batalla entre Hèctor i Aquil·les, de la pel·lícula "Troia":



Aquí teniu informació sobre el quadre Guernica de Picasso.

Articles del web relacionats
Compte amb els troians!
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax
El complex de Cassandra
Helena, l'adúltera més famosa
Les Andròmeques de la guerra
Tragèdies femenines
Marginats per l'estigma de Filoctetes
- Si vols pau, paga
Veu estentòria amb mirada de linx
Tots som Homer!
Eneas a les portes d'Europa

“Mujeres y Hombres y Viceversa” va néixer a Grècia

Els grecs també poden ser considerats els pares d'un dels bucs insignes de la teleescombraria de Telecinco, “Mujeres y Hombres y Viceversa”. Tot va començar, segons la mitologia, amb Eris, la deessa de la discòrdia. Estava molt enfadada perquè no havia estat convidada a les noces del mortal Peleu amb la nereida Tetis, els futurs pares d’Aquil·les. Tot i així, va voler fer-s’hi present llançant sobre la taula dels convidats una poma d'or que portava inscrita la frase “per a la més bella” (καλλίστῃ).

Totes les deesses es sentiren al·ludides per la paraula d’aquell regal enverinat, que havia estat extret del jardí de les Hespèrides. Les que, però, el reclamaren amb més autoritat foren Hera, Afrodita i Atena –d’aquí que qualsevol objecte que és motiu de disputa rebi el nom de la “poma de la discòrdia”.

La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
La poma de la Discòrdia, de Jordaens (Museu del Prado, Madrid)
 
Aleshores Zeus va haver de posar ordre a tant de desgavell. Com que ell, que era el marit d’Hera, no podia fer de jutge en la contesa, va haver de pensar en algú més imparcial. L’elegit fou Paris, el fill del reis de Troia, Príam i Hècuba –la capital de França no té res a veure amb el seu nom. L’encàrrec li féu arribar Hermes, el missatger dels déus.
 
Noces de Tetis i Peleu
Noces de Tetis i Peleu

Paris o Alexandre
Sobre Paris pesava una profecia incòmoda. Una nit la seva mare, estant embarassada d’ell, somià que donava a llum una torxa, de la qual sortien moltes serps. Això fou interpretat com que aquella criatura seria la perdició de Troia. Calia, doncs, matar-lo en néixer. Els criats encarregats de complir l’ordre reial es varen compadir del nin i el van abandonar al mont Ida, prop de Troia.


Paris
Paris

Al cap d'uns dies, el nounat fou trobat per uns pastors que el varen criar amb el nom de Paris. També, però, el conegueren com a Alexandre, que vol dir "l'home (ἀνήρ) que protegeix, defensa (ἀλέξω)", perquè no havia mort a la muntanya sinó que havia estat "protegit", salvat. Una altra versió del nom explica que Paris, en fer-se gran, ajudava els pastors i "protegia" els ramats a la muntanya.

Uns anys després, ja adult, Paris va tornar a Troia. Allà va ser reconegut per la seva germana Cassandra -que tenia el do de la profecia- i va ser acollit a la cort reial.  S’acabaria casant amb la nimfa Enone, amb qui tingué un nin, Còrit.

El primer “tronista”
El primer “tronista” del món clàssic esperà les seves tres “pretendents” als peus de la muntanya Ida. Cadascuna d’elles li féu proposicions deshonestes per guanyar-se la seva simpatia. Hera li oferí regnar en tota la terra i avantatjar tothom en riquesa; Atena, la deessa de la guerra, la victòria en tots els combats; i Afrodita, la deessa de l’amor, la mortal més bella de la terra, Helena d’Esparta.

Paris no ho dubtà ni un segon. Tot i que ja tenia parella, es decantà per l’oferta d’Afrodita, la qual, doncs, es quedà amb la poma de la discòrdia –a partir d’aleshores Hera i Atena, ofeses en sentir-se rebutjades, es convertiren en enemigues acèrrimes de Paris i de Troia. 

Judici de Paris (Rubens)
“El judici de Paris” de P.P.Rubens (Museu de Prado, Madrid)

Judici de Paris (Rubens)
Judici de Paris (Rubens)

Judici de Paris
Judici de Paris

Aprofitant l’absència del seu espòs Menelau, que va haver de marxar a Creta a uns funerals, Paris va raptar Helena i se la va emportar a Troia. Amb tot, algunes fonts diuen que no va ser un rapte en sentit estricte. La jove s’hauria enamorat del nouvingut i hauria accedit per voluntat pròpia a anar-se’n amb ell cap a Troia, a l’altre extrem del mar Egeu.

Quan Menelau se n’assabentà, organitzà, amb l’ajuda del seu germà Agamèmnon (rei de Micenes), una expedició contra aquella ciutat enemiga. Fou així com, segons la mitologia, s’inicià la guerra de Troia. Homer diu que els grecs varen noliejar 1.186 naus per a lluitar contra els troians, xifra que Higí fa augmentar a 1.256.

El rapte d'Hel·lena (Francesco Primaticcio, 1530)
El rapte d'Helena (Francesco Primaticcio, 1530)


No crec que els concursants del programa “Mujeres y Hombres y Viceversa” sàpiguen res d'aquesta història. Recentment l’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ha demanat a Mediaset que el retiri de la graella per fer “apologia de la ignorància”. A veure si els fan cas! Si a la presó ja hi ha gent per fer apologia del terrorisme, no veig per què algú no pot ser tancat per fer apologia de la ignorància. De ben segur que el món aniria millor (diuen que molts dels concursants del programa creuen que "Viceversa" és el nom de la presentadora").

Acabaré amb una interessant reflexió de la periodista Mònica Planas en relació als estereotips masclistes que imperen a la televisió (article "Els tentacles dels estereotips", diari Ara, 01/11/2015):

"Posa de mala llet veure com la televisió perpetua uns estereotips tan tòxics i caducs. Aquesta submissió al mascle curt de gambals que només sap vendre dosis barates de testosterona prefabricada. I a elles fins i tot les afalaga que es vengui aquesta idea neuròtica i contradictòria de la seva existència. Es fa difícil avançar en una altra direcció amb productes d’èxit massiu com aquest vomitant deixalla masclista i escampant uns tòpics tan falsos com perillosos."

El rapte d'Helena (Juan de la corte)
El rapte d'Helena (Juan de la corte, col·lecció Museo del Prado)

 
En aquest altre article, titulat "No és no, també a la televisió" (diari Ara, 15/10/2016), Mònica Planas torna a criticar el masclisme de "Mujeres y Hombres y Viceversa".


Judici de Paris en el mosaic dit
Judici de Paris en el mosaic dit "Dels amors" trobat a la ciutat romana de Càstulo

I en aquest àudio del programa Wonderland de R4 Mònica Miró parla del judici de Paris.

Aquí teniu la conferència "El juicio de Paris" impartida per Carlos García Gual:

En aquest "Homo Zapping" trobareu la millor paròdia intel·lectual de "Mujeres y Hombres y Viceversa".



Articles del web relacionats:
Els fills bords de Warhol
- Helena, l'adúltera més famosa
Compte amb els troians!

Les Andròmaques de la guerra

És un clàssic de les pel·lícules de guerra de Hollywood: una dona, amb els seus fills aferrats a les cames, s’acomiada, entre plors, del seu soldat marit, a qui li espera un futur incert. Aquesta imatge ja la va retratar magistralment Homer al cant VI de la Ilíada. Andròmaca (Ἀνδρομάχη), que en grec vol dir “la que té un marit lluitant”, era la muller d’Hèctor, el primogènit dels reis de Troia, Príam i Hècuba. Amb ell tengué un fill, Astíanax. 

Hèctor s'acomiada d'Andròmaca
Hèctor s'acomiada d'Andròmaca

 

Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)
Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)

Hèctor estava rabiós amb el seu germà petit Paris, a qui responsabilitzava de la guerra per haver segrestat Helena. Finalment, a instàncies del seu pare Príam, Hèctor es posa al capdavant de l’exèrcit troià. Aquest és el moment en què Andròmaca s’acomiada del seu marit, que finalment serà mort per Aquil·les. Les seves mostres d’afecte sorprenen tenint en compte la forta misogínia de la societat grega. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Andròmaca, feta un devessall de llàgrimes, se li posà al costat, li agafà la mà, pronuncià el seu nom i li va dir. `Desventurat, la teva fúria et perdrà. No tens pietat del teu fillet, encara un infant, ni de mi, desgraciada, que en breu seré la teva viuda, car aviat et mataran els aqueus, atacant-te, tots alhora. Per mi seria millor, si tu em faltessis, que m’enfonsés a la terra. Ja no tindré cap altre consol, quan segueixis el teu destí, sinó sofriments. Tampoc no tinc pare ni venerable pare [...] Així, doncs, ara compadeix-te i queda’t aquí, a la torre. No deixis el teu infant orfe, ni viuda la teva dona [...]´”.

I aquesta va ser la resposta d’Hèctor: “Veritablement tot això em preocupa, dona, però tinc una vergonya terrible davant els troians i troianes, de peples que s’arrosseguen, si com un covard m’escapoleixo de la guerra [...]. I potser algú, quan un dia et vegi vessant llàgrimes, dirà: `Aquesta és l’esposa d’Hèctor, el qual en la lluita superava tots els troians domapoltres, quan combatien al volant d’Ílion´” .

Comiat d'Hèctor i Andròmaca (Julien de Parme)
Comiat d'Hèctor i Andròmaca (Julien de Parme)



Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
 
Amb la guerra de Troia Andròmaca patiria una doble pèrdua. El seu fill també seria assassinat pel fill d’Aquil·les, Neoptòlem. Aquest se la quedà com a esclava i engendrà amb ella un fill, Molos.

Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
 
Al segle V aC Eurípides dedicaria a Andròmaca una tragèdia homònima. També tractà la seva figura a Les Troianes. En època moderna, el 1667, el francès Jean Racine també escriuria una tragèdia homònima.

Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor
Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)


Articles del web relacionats:
Tragèdies femenines
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les

Helena, l’adúltera més famosa

Al món grec, els homes podien cometre adulteri. Una dona adúltera, en canvi, era repudiada i quedava exclosa de les cerimònies religioses. Curiosament, però, l’adúltera més famosa de la literatura grega, Helena d’Esparta (també coneguda com a Helena de Troia), no va patir aquest escarni després d’haver abandonat el seu marit Menelau per fugir amb Paris.

En arribar la jove parella a Troia, només l’endevina Cassandra, a qui ningú creia, va profetitzar el fatal desenllaç d’aquell amor. A la Ilíada, la gent detesta Helena no per ser una adúltera, sinó per haver estat la causant de la guerra. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Ells [els prohoms dels troians], quan van veure que Helena s’acostava cap a la torre, els uns als altres, en veu baixa es van dir paraules alades: `No és censurable que els troians i els aqueus de belles gamberes sofreixin penes durant molt de temps per una dona d’aquesta mena! Pel rostre s’assembla terriblement a les dees immortals; tanmateix, encara que sigui tal com és, que torni a les naus i que no es quedi per a desgràcia nostra i dels nostres fills en el futur´”.

“Els amors de Paris i Hèlena” de Jacques-Louis David (1788). Musée des Arts Décoratifs, Paris
“Els amors de Paris i Hèlena” de Jacques-Louis David (1788). Musée des Arts Décoratifs, Paris


L’ancià Príam, rei de Troia i sogre d’Helena, és dels pocs que la defensa perquè sap que la culpa és dels déus: “Per a mi no ets culpable de res, els responsables són els déus, que m’han provocat la guerra, font de llàgrimes, contra els aqueus”.

Estant dalt de la muralla, Príam demana a Helena que s’acosti a ell per tal d’identificar-li cadascun dels guerrers grecs. Helena li contesta així:

“Per a mi, sogre estimat, ets venerable i també formidable. Tant de bo la mort m’hagués estat agradosa quan fins aquí vaig seguir el teu fill, abandonant el tàlem, els parents, una filla molt estimada i l’amable grup de les companyes de la meva edat. Tanmateix, això no va passar, i ara em desfaig en llàgrimes, però et diré allò que em demanes i em preguntes; aquest és l’Atrida, el sobirà poderós Agamèmnon, rei excel·lent i alhora llancer esforçat. Era cunyat meu, de mi, cara de gossa, si això va succeir alguna vegada”.

De tenir un marit coratjós (Menelau), Helena passà a compartir vida amb un home més aviat poruc. No debades, durant la guerra, Paris no es mostra excessivament valerós. Perd en combat singular contra el seu rival Menelau, però Afrodita el treu del camp de batalla i el porta a la cambra d’Helena. Allà és renyat pel seu germà Hèctor, que l’incita a tornar a la batalla.

Hèctor intenta convèncer Paris perquè vagi al camp de batalla (J.H. Wilhelm)
Hèctor intenta convèncer Paris perquè vagi al camp de batalla (J.H. Wilhelm)

Durant el saqueig de Troia, un irat Menelau es posà a buscar la seva adúltera dona amb la clara intenció de matar-la. Aleshores, però, segons algunes fonts mitogràfiques, Helena li ensenyà un pit i, davant d’aquella hipnotitzant visió, l’espartà la perdonà. En l’imaginari grec, aquest episodi exemplificava l’amor com una forma de bogeria. L’antítesi d’Helena fou Penèlope, el model d’esposa fidel i honesta.

Helena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Helena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)

Helena a l’Odissea
A l’Odissea ja trobam Helena a Esparta, al costat del seu marit Menelau. Al cant IV la parella reial rep la visita de Telèmac, fill d’Ulisses, que es passeja per la geografia grega a la recerca de qualque pista del seu pare. Helena li comenta com un dia, a Troia, va reconèixer Ulisses disfressat de mendicant. Va ser aleshores quan l’avisà de la seva intenció de construir un cavall per ocupar la ciutadella. En aquest relat Helena lamenta la seva sort com a causant de la guerra. Aquestes són les seves paraules en la traducció de Joan Francesc Mira (259-264):

Quan gemegaven allà agudament les altres troianes,
ja s’alegrava el meu cor, que s’havia girat i buscava
com retornar, lamentant la follia en la qual Afrodita
va fer-me caure quan m’allunyà de la pàtria i la terra,
abandonant una filla, la cambra nupcial i el meu home,
un que no era inferior a cap altre ni en seny ni en aspecte.

A continuació, però, Menelau recorda a Helena el trist episodi que ella va protagonitzar un cop els grecs havien aconseguit entrar el cavall de fusta dins Troia. Aleshores els havia intentat delatar imitant les veus de les seves dones (versos 266-289)

Li respongué aleshores el ros Menelau [a Helena], i va dir-li:
«Dona, tot el que acabes de dir és ben just i correcte.
He conegut, amb el temps, molts guerrers, i les seues idees
i pensaments, i també he viatjat per nombrosos països:
mai, però, he pogut veure amb els ulls ningú que tinguera
un cor tan gran i valent com Ulisses l’intrèpid tenia.
Mai no he vist res com allò que va fer i aguantar aquell home
dins del cavall fet de fusta, en el qual els aqueus esperàvem,
tots els millors, per portar als troians la mort i ruïna.

Tu, aleshores, t’hi vas acostar —devia enviar-t’hi
un déu, potser, que volia donar als troians la gran fama—,
i et seguia Deífob, d’aspecte diví, quan venies.
Tres colps voltares la trampa còncava i buida, palpant-la,
i nomenant pel seu nom els millors dels aqueus: els cridaves
tot imitant la veu que tenien les seues esposes.
Dins, jo mateix, i el fill de Tideu, i Ulisses l’insigne,
sèiem enmig dels companys i vàrem sentir com cridaves.

L’altre i jo hauríem saltat decidits, plens de ganes
o de sortir cap a fora o bé, des de dins, contestar-te.
Ell, Ulisses, tallà el nostre impuls i pogué retenir-nos,
mentre la resta de fills dels aqueus van quedar-se en silenci.
Un només, Ànticle, va intentar contestar i parlar-te,
però Ulisses li va pressionar amb mà forta la boca,
molt durament, i així aconseguí que els aqueus se salvaren:
va tindré’ls quiets fins que Pal·las Atena per fi va allunyar-te».


Declaracions en exclusiva d'Helena d'Esparta
Declaracions en exclusiva d'Helena d'Esparta

Helena, una torxa lluminosa
Helena, que deriva del grec ἑλένη (“torxa”), havia estat fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leda d’Esparta. Per a l’ocasió el patriarca olímpic es disfressà de cigne. Aquella mateixa nit, però, Leda tengué relacions també amb el seu marit, Tíndar. Poc temps després posà dos ous: d'un nasqueren Càstor i Clitemnestra i de l’altre Helena i Pòl·lux. Pòl·lux i Helena eren fills de Zeus, mentre que Càstor i Clitemnestra ho eren de Tíndar.


Leda i el cigne (Leornardo Da Vinci, 1510)
Leda i el cigne (Leornardo Da Vinci, 1510)

Leda i el cigne (Michelangelo, 1530)
Leda i el cigne (Michelangelo, 1530)

Helena i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)

Leda atòmica (Dalí, 1945)
Leda atòmica (Dalí, 1945)

Clitemnestra esdevindria l’esposa d’Agamèmnon, rei de Micenes i germà de Menelau (i, per tant, cunyat d’Helena). I Càstor i Pòl·lux, també coneguts com a Diòscurs (“fills de Zeus”), serien famosos en l'expedició dels Argonautes per la seva destresa física –un com a domador de cavalls i l’altre com a boxejador.

Divorcis a la grega
A Grècia el divorci s’obtenia fàcilment, tant de mutu acord com per iniciativa d’un dels cònjuges. En aquest cas, però, la dona tenia més entrebancs. Mentre, el marit podia repudiar la muller sense gaires complicacions, la dona, per a demanar el divorci, havia d’acudir davant d’un arcont i havia de fer un seguit de tràmits que no eren gaire ben vistos pels seus conciutadans. I tot això, a través del seu pare o un home de la família.

Helena de Troia (Antonio Canova)
Helena de Troia (Antonio Canova)

Quan es produïa un divorci, els fills sempre quedaven a càrrec del pare i la dona gaudia de total llibertat per contreure matrimoni un altre cop. En ocasions era fins i tot l’espòs qui s’encarregava de casar de nou la seva dona, com sabem que féu Pèricles quan abandonà la seva dona legítima i se n’anà a viure amb Aspàsia.
 
Aquí teniu un poema de Joan Margarit titulat Helena:

L’ahir és el teu infern. És cada instant
on, sense tu saber-ho, t’has perdut
i també cada instant on t’has salvat.
Quan el jove que fóres ja és molt lluny,
l’amor és la venjança del passat.
Ve d’una guerra on has estat vençut,
d’armes i campaments abandonats
en la Troia que dus a dins de tu.
Els aqueus en la nit et buscaran
i tancaran el setge. Tornaràs,
per una dona, a perdre la ciutat.
Helena és tots els somnis que la vida
s’ha anat quedant. Defensa-la amb coratge
per última vegada, desarmat.


I aquí teniu la famosa escena de Helena i Paris de la pel·lícula Troia (2004):



Articles del web relacionats:
- "Mujeres y hombres y viceversa" va néixer a Grècia
- El complex de Cassandra

Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme

A vegades el voyeurisme (del francès voir, “veure”) és alimentat per l’exhibicionisme (< ex, “fora” + habeo, “tenir”). El gran historiador grec Heròdot (segle V aC) ens ho confirma en un dels seus fantàstics relats. El seu protagonista és Candaules, rei de Lídia al segle VIII aC, qui incità el seu oficial preferit Giges a mirar nua la reina quan aquesta feia l’amor amb ell. No es podia estar de bravejar de la seva bellesa. Ella se’n temé de seguida, però no va dir res. L’endemà, l’ofesa reina plantejà a Giges dues opcions: “O mates el rei –i et quedes amb mi- o et suïcides”. Com era d’esperar, el voyeur es decantà per la primera opció, de manera que es quedà amb la reina i amb el seu reialme.

El Rei Candaules mostrant la seva esposa a Giges (Jacob Jordaens)
El Rei Candaules mostrant la seva esposa a Giges (Jacob Jordaens)
 
A partir d’aquesta història, a finals del segle XIX el sexòleg alemany Krafft-Ebbing encunyà el terme candaulisme per referir-se a l’impuls psicològic d’un individu a exposar la seva parella sexual o imatges d’ella davant altres persones amb l’objectiu d’obtenir una gratificació eròtica. A vegades aquest comportament pot acabar en la unió entre les tres persones, el que és conegut en francès com a ménage à trois (literalment, “llar de tres”).

Candaules i Giges, de Jean Leon Gerome (1824-1904)
Candaules i Giges, de Jean Leon Gerome (1824-1904)

Una altra parafília (< παρα, “al costat de” + φιλία, “afecte”, “amor”) relacionada amb el candaulisme és el troilisme o triolisme. Segons la versió etimològica més acceptada, aquesta paraula prové de l’obra dramàtica de William Shakespeare, Troilos i Crèsida. En un acte, Ulisses anima un incrèdul Troilos, troià fill de Príam i Hècuba, a descobrir la infidelitat de la seva amant amb un altre home, Diomedes. Això el porta a rebutjar Crèsida, acusant-la de prostituta. En l’obra shakespearià, per tant, Troilos fa de voyeur en contra de la seva voluntat. En tot cas, ara el troilisme al·ludeix a l’excitació eròtica que sent un individu quan veu la seva parella mantenint sexe amb una altra persona. És diferent del candaulisme, on l’implicat gaudeix essent observat.

Acteó, el gran voyeur de la mitologia grega
En la mitología trobam un gran voyeur, Acteó, un expert caçador educat pel famós centaure Quiró. Un dia, anant de cacera, trobà una font on es banyaven Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, i les seves nimfes. Aleshores, en comptes de fer mitja volta, va quedar-se bocabadat mirant la deessa despullada. Les deesses eren molt geloses de la seva intimitat i no podien ser vistes en la seva nuesa per cap mortal sota pena de patir un càstig terrible. Àrtemis, enfadada, ruixà amb aigua Acteó, que es va convertir en un cérvol.

Acteó i Diana (Tizià)
Acteó i Diana (Tizià)


Amb aquesta nova figura, Acteó va sortir corrents. Els seus cans el varen perseguir i s’hi varen tirar a sobre per menjar-se’l. Ell conservava la seva consciència humana, i cridava: “Sóc el vostre amo, no em coneixeu?”. Però no hi havia res a fer, Acteó va morir menjat pels seus propis cans. Després aquests varen cercar desesperadament el seu amo per tot el bosc fins arribar a una cova on habitava el centaure Quiró. Ell, per consolar-los, va modelar una estàtua de bronze a imatge d’Acteó i els hi ensenyà.

Peeping Tom
En l’argot anglès el voyeur francès es diu peeping Tom. El nom està relacionat amb lady Godiva (< gift of God, “regal de Déu”), una dona del segle XI. Era l’esposa del comte de Coventry, un poble situat a 153 km al nord-est de Londres. Segons la llegenda, ella vivia angoixada de veure l’asfíxia econòmica que patien els seus vassalls. Aleshores demanà al seu marit que rebaixàs els impostos. Aquest hi va accedir posant, però, una condició: la seva senyora havia de cavalcà despullada pels carrers del poble.

Lady Godiva, John Collier (1897)
Lady Godiva, John Collier (1897)

Per poder dur a terme tal gesta, lady Godiva pregà als seus veïns que es tancassin a casa seva. Hi va haver, però, un sastre anomenat Tom, que no es volgué perdre aquell exuberant espectacle, de manera que es posà a mirar-la (peep) pel forat d’una persiana. I va ser així com sorgí l’expressió peeping Tom, és a dir, “el voyeru Tom”.

Estàtua de Lady Godiva a Coventry
Estàtua de Lady Godiva a Coventry

Davant aquella proesa el compte de Coverntry no tingué més remei que complir la seva paraula i rebaixà els impostos. Curiosament el grup Queen menciona lady Godiva en la seva fantàstica cançó "Don't Stop Me Now". En un moment diu. "I'm a racing car passing by, like lady Godiva".


L’homosexualitat i el complex d’Aquil•les

Hi ha homosexuals a qui els ha costat sortir de l’armari i que han preferit ocultar la seva condició sexual sota l’aparença d’heroisme o d’invulnerabilitat, apel·lant en tot moment a la seva virilitat. Aquesta actitud a la defensiva és pròpia del complex d’Aquil·les. El terme va ser utilitzat per primera vegada per l'escriptor francès Pierre Audiat (1891-1961). Per entendre’l, primer hem de traçar una petita biografia d’Aquil·les.

Juntament amb Hèracles, Aquil·les, és el prototip d’heroi grec. Fill de Tetis i Peleu, és fort, orgullós, temerari, apassionat i iracund. Essent encara un nadó, la seva mare, per fer-lo mortal, el banyà, cap per avall, al riu principal de l’Hades, l’Estígia, les aigües del qual conferien la invulnerabilitat. Tetis, però, s’oblidà de banyar també la part del taló per on havia agafat el seu fill. Així, aquesta part es convertí en l’únic punt vulnerable de l’heroi. Avui en dia l’expressió taló d’Aquil·les es fa servir en sentit figurat per referir-se, precisament, al punt vulnerable d’una persona pel que fa al seu caràcter o destresa. A més, el fort tendó que uneix els músculs del tou de la cama amb l’os del taló rep el nom de tendó d’Aquil·les.

Aquil·les al riu Estígia
Aquil·les al riu Estígia

L'educació d'Aquil·les (Sebastiano Conca, col·lecció Museo del Prado)
L'educació d'Aquil·les (Sebastiano Conca, col·lecció Museo del Prado)
 
El dilema d’Aquil·les
De gran, Aquil·les va ser un dels herois més requerits a la guerra de Troia. De fet, l’endeví Calcas havia pronosticat que els grecs no es ferien amb la victòria sense la seva ajuda. Un oracle, però, havia predit que en aquella guerra Aquil·les hi trobaria la glòria immortal i també la mort. Per evitar que hi participàs, Tetis va enviar el seu fill a la cort de Licomedes, rei d’Esciros. El jove heroi s’hi va estar nou anys amb les filles del rei, vestit com una donzella.

Fins a la cort de Licomedes s’hi desplaçaren Odisseu i Diomedes, disposats a fer-se amb els serveis de qui havia de ser el principal assot contra els troians.  En arribar, Odisseu de seguida s’adonà del secret. Per descobrir-lo, presentà al grup d’al·lotes vestits i objectes femenins barrejats amb armes. Aquil·les trià les armes, demostrant així que no era una dona.

Aquil·les i les filles de Licomedes (Hendrick van Limborch Rótterdam, Museum Boijmans van Beuningen)
Aquil·les i les filles de Licomedes (Hendrick van Limborch Rótterdam, Museum Boijmans van Beuningen)

Tetis no tingué més remei que acceptar la vocació bel·licosa del seu fill. Abans, però, de marxar li recordà que si se n’anava a Troia aconseguiria una gran fama, mentre que si es quedava al seu costat viuria molts d’anys, però sense obtenir glòria. No havent-lo pogut convèncer, l’obsequià amb una armadura divina i amb els cavalls que Hefest i Posidó regalaren a Peleu el dia de les seves noces.

La còlera d’Aquil·les
Aquil·les és el protagonista del gran poema homèric, la Ilíada, que se centra en un dels episodis que es produïren en el darrer any de la guerra de Troia. Durant el transcurs del setge, Agamèmnon –rei de Micenes i líder dels grecs- raptà Criseida, filla del sacerdot d’Apol·lo, Crises. No volent Agamèmnon tornar la jove al sacerdot, aquest, irritat, implorà al déu que castigàs els grecs. Així, Apol·lo envià una pesta que devastà el campament. Al  cap d’un temps, l’endeví Calcas revelà que la pesta no desapareixia fins que Criseida fos tornada al seu pare. Agamèmnon fou obligat a restituir la donzella, però exigí, en compensació, una esclava que tenia Aquil·les anomenada Briseida. Davant aquest ultratge, Aquil·les es retirà a la seva tenda i es negà a combatre contra els troians.

Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
 

Així narra Homer la còlera d’Aquil·les a l’inici de la Ilíada, en traducció de Lluís Segalà:

Μῆνιν ἄειδε, θεά, Πηληιάδεω Ἀχιλῆος
οὐλομένην, ἢ μυρί’ Ἀχαιοῖς ἄλγε’ ἔθηκεν,
πολλὰς δ’ ἰφθίμους ψυχὰς Ἄιδι προίαψεν
ἡρώων, αὐτοὺς δὲ ἑλώρια τεῦχε κύvεσσιν
οἰωνοῖσί τε δαῖτα, Διὸς δ’ ἐτελείετο βουλή

Canta, deessa, la ira perniciosa d’Aquileu Pelida, que causà dolors sens nombre als aqueus i llançà dins l’Hades moltes ànimes valentes d’herois, als qui féu presa dels gossos i menjar de les aus — així es complia el voler de Zeus —, des que, per primera vegada, es departiren disputant, l’Atrida, rei d’homes, i el diví Aquileu.

La mare d’Aquil·les, Tetis, sabent que la derrota dels troians només s’aconseguiria amb la intervenció del seu fill, demanà a Zeus que concedís la victòria als troians mentre el seu fill restàs al marge de la lluita.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)


Agamèmnon, desesperat, envià un ambaixador a Aquil·les, demanant-li que lluitàs al seu costat. L’heroi, però, es mantingué inflexible. Mentre els troians avançaven posicions, el fidel amic d’Aquil·les, Pàtrocle, no podent resistir-ho, li demanà les seves armes per poder repel·lir l’enemic. Pàtrocle acabaria trobant la mort a mans del cap dels troians, Hèctor, fill de Príam i Hècuba. 


Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)


Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle
Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle


Aquil·les, immensament dolgut per la pèrdua del seu millor amic, sortí al camp de batalla per encarar-se a Hèctor. Abans, però, la seva mare Tetis, tot i saber que Aquil·les estava destinat a morir jove, havia demanat al déu Hefest que fes per al seu fill un nou escut, donat que l’altre s’havia perdut amb Pàtrocle. Homer va dedicar gairebé un cant sencer (el XVIII) de la seva Ilíada a descriure aquest escut meravellós que conté vuit escenes que són un compendi de l’univers i de la vida dels homes i les dones damunt la Terra. A l’escut la Terra és representada com a plana, circular i envoltada pel gran riu Oceà –per descomptat, Grècia hi apareix com el centre del món.



Quan Aquil·les i Hèctor es trobaren cara a cara, a l’Olimp Zeus alçà la balança del Destí per mesurar la sort dels dos adversaris. Com que el  platet d’Hèctor s’havia inclinat cap a l’Hades, Apol·lo no trigà a abandonar el seu protegit troià. Atena, però, que era la defensora dels grecs, l’infongué ànims sota l’aparença del seu germà, Deífob. Ambdós adversaris es llançaren a una lluita aferrissada, però finalment Hèctor sucumbí a la força d’Aquil·les. En el moment de morir, Hèctor suplicà al seu enemic que lliuràs el seu cadàver al seu pare Príam, però Aquil·les s’hi negà. Llavors Hèctor li vaticinà la seva mort imminent.

Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
 
Una vegada mort Hèctor, Aquil·les li lligà els turmells al seu carro i l’arrossegà tot donant voltes a Troia. Després, tornà al campament per assistir als funerals del difunt Pàtrocle. Al cap de dotze dies, Tetis, per ordre de Zeus, comunicà a Aquil·les que els déus se sentien molt disgustats per la seva falta de respecte envers els morts. Així, quan  Príam acudí a reclamar el cadàver del seu fill Hèctor, Aquil·les cedí a les seves súpliques a canvi d’un quantiós rescat. Aleshores una treva de dotze dies permeté als troians donar sepultura al seu guerrer, que fou plorat amargament per la seva muller Andròmaca i el seu fill Escamandre. És així com acaba la Ilíada.

Aquil·les venç Hèctor (Pedro Pablo Rubens 1630 Brussel·les, Musées des Beaux-Arts)
Aquil·les venç Hèctor (Pedro Pablo Rubens 1630 Brussel·les, Musées des Beaux-Arts)
 

Aquil·les i Pentesilea
A pesar de la seva debilitat per Pàtrocle, Aquil·les també va saber apreciar la bellesa d’una dona com la de Pentesilea, la reina de les amazones. Segons una tradició posterior a Homer, després de la mort d’Hèctor, aquest famós exèrcit de dones guerreres no dubtà a anar fins a Troia per ajudar els seus veïns. Varen causar moltes morts entre les files aquees.

britishDetalle

Aquil·les i Pentesilea (540-530 a.C.), British Museum, Londres


En haver enterrat Pàtrocle, Aquil·les s’enfrontà amb Pentesilea. La travessà amb la seva lança i, en caure moribunda, la mirà als ulls. Aleshores s’enamorà perdudament d’ella i no pogué contenir les llàgrimes pel crim que acabava de cometre. Aquella escena fou contemplada pel soldat Tersites, el qual es va riure del seu company i, amb la punta de la seva llança, va arrancar els ulls de la jove. Aquil·les, indignat davant tanta ignomínia, el matà a punyades.

La mort d’Aquil·les
Aquil·les, però, tendria més ocasions per enamorar-se d’altres donzelles. En el moment del rescat del cadàver d’Hèctor, no pogué treure els ulls de sobre d’una de les filles de Príam, Polixena. Ofuscat d’amor, havia promès al rei troià que trairia els grecs i es posaria de la seva part si li atorgava la seva filla com a muller. Príam hi accedí i ambdós acordaren segellar el pacte al temple d’Apol·lo, a poca distància de les portes de Troia. 

La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)
La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)

Aleshores Polixena ja havia aconseguit que Aquil·les li confessàs quin era el seu punt dèbil. Aquil·les acudí a la cita sense armes. De sobte fou sorprès per Deífob, germà de Polixena, que el retingué entre els seus braços, mentre el seu altre germà, Paris, amagat darrere l’estàtua del déu Apol·lo, li llançava una fletxa mortal al taló. D’aquesta manera es complí el vaticini que Tetis havia fet al seu fill Aquil·les abans de marxar cap a Troia.
 
L’ocultació de l’homosexualitat d’Aquil·les
A la Ilíada se’ns presenta un Aquil·les profundament dolgut amb la mort de Pàtrocle. Aquest dolor s’entén perquè els dos personatges eren més que amics; eren amants. Aquest detall, però, va ser intencionadament amagat a la pel·lícula Troia (2004), on Aquil·les (Brad Pitt) i Pàtrocle són presentats com a cosins.

 

A  l’antiga Grècia féu fortuna la idea que el millor exèrcit era aquell constituït per amants homosexuals. N’és un bon exemple el Batalló Sagrat de Tebes, creat al segle IV aC pel comandant Gòrgides. Segons l’historiador Plutarc (segle II dC), es tractava d’una unitat d’elit formada per 150 parelles d’amants, amb un membre de major edat i un altre de més jove. Plutarc considera que es tracta d’un exèrcit invencible:

"Per a homes de la mateixa tribu o família hi ha poc valor d'un per un altre quan el perill pressiona; però un batalló cimentat per l'amistat basada en l'amor, mai es trencarà i és invencible; ja que els amants, avergonyits de no ser dignes davant la vista dels seus estimats i els estimats davant la vista dels seus amants, desitjosos es llancen al perill per a l'alleugeriment dels uns i els altres".

Recreació del Batalló Sagrat de Tebes
Recreació del Batalló Sagrat de Tebes

Durant trenta-tres anys el Batalló Sagrat de Tebes va ser una part important de la infanteria grega, aconseguint notables victòries. Amb tot, la seva major derrota es va produir el 338 aC a la batalla de Queronea, on Filip II de Macedònia i el seu fill Alexandre el Gran acabaren sotmetent les polis gregues.

Batalló Sagrat de Tebes
Batalló Sagrat de Tebes


Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

El complex de Cassandra

Quantes vegades ens han martiritzat amb la famosa frase: “t’ho havia dit i no m’has escoltat”! Doncs, això mateix deia Cassandra en la mitologia grega. En psicologia, però es parla del complex de Cassandra per al·ludir a aquelles dones que han estat violades o creuen haver-ho estat i pateixen la indiferència de la gent.
 
Cassandra (“qui enreda els homes” en grec) era filla d’Hècuba i Príam, reis de Troia. La seva bellesa no va passar desapercebuda a Apol·lo, el déu de l’endevinació, que li féu una proposta deshonesta. Li va dir que li ensenyaria el seu art si, a canvi, ella es convertia en la seva amant. Cassandra hi va accedir, però, un cop après el do de la profecia, es va negà a complir amb la seva part del tracte. Aleshores Apol·lo, tot indignat, l’escopí a la boca, condemnant-la així a què la gent no se la cregués.

Cassandra
Cassandra
 
Ja abans de la guerra de Troia, Cassandra anuncià que un jove portaria la ruïna a la ciutat. Aquest jove no era altre que el seu propi germà, el príncep Paris, que acabava de raptar Helena. Quan els grecs deixaren davant les portes de Troia un immens cavall de fusta, Cassandra també avisà que es tractava d’un regal enverinat. Aquesta vegada la princesa troiana comptà amb el suport del sacerdot Laocoont, que tampoc veié amb bons ulls el regal. És més, en llançar una llança contra el cavall de fusta, dues monstruoses serps sortiren de la mar i l’estrangularen juntament amb els seus fills. Els troians interpretaren aquest fet com a senyal que el sacerdot havia comès un sacrilegi en rebutjar un regal dels déus.

Àiax i Cassandra  (Joseph Solomon, 1886)
Àiax i Cassandra (Joseph Solomon, 1886)
 
El final de Cassandra fou tràgic. Durant la massacre de Troia, es refugià en el temple d’Atena, on l’heroi grec Àiax el Menor (res a veure amb l'altre Àiax) l’intentà violar. Després, el rei Agamèmnon la convertí en la seva esclava i concubina i se l’emportà amb ell a Micenes. Allà ambdós serien assassinats per Clitemnestra, muller del monarca. Hem de pensar, doncs, que Cassandra tampoc no es va creure a si mateixa. Si no, podria haver evitat aquest fatal desenllaç.

En aquest enllaç trobareu un estudi sobre arquetips femenins a l'obra d'Eurípides.
 
Woody Allen té una pel·lícula fantàstica titulada Cassandra’s Dream (2007). Aquí teniu el tràiler:

 
Ismael Serrano té una cançó titulada "Casandra". Aquí teniu el videoclip i la lletra:

 


Casandra vio en sueños el futuro
en la sombra de una pesadilla Casandra leyó
los versos de ese poema que aún no han escrito
los dioses que riendo la hirieron con su maldición.

Supo del hambre y de las guerras de siempre
de bufones celebrando el odio bailando entre hogueras,
de despedidas y de monstruos minerales
bebiendo insaciables la savia dulce del planeta.

Casandra vio a hombres y mujeres dormitando en sus burbujas
tras las máscaras del miedo, más también vio la luz del alba
asomar por la cancela que nadie jamás abrió.

Supo que aún quedaban esperanzas,
que otros sueños la esperaban.
Casandra habló a todos de sus sueños
más nadie la oyó.

Nadie creyó en Casandra y sus visiones
y la gente sólo vio en su augurio delirio y locura
la condenaron a vagar perdida y sola.
Herejía es mostrar la verdad descarnada y desnuda.

Abandonada, tras los años la encontró
un muchacho que andaba buscando esperanza y respuestas
Casandra habló con pasión de sus presagios
y de la luz del amanecer brillando tras la puerta.

Creo en ti Casandra, no estás loca.
Se besaron y en su boca florecieron madreselvas.
Dulce Casandra ponte de pie
yo te he conocido antes
quizá te soñé.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
juntos buscarán la puerta,
dulde mañana, yo no sé tu
creo en Casandra.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
Juntos buscarán la puerta,
dulce mañana, yo no sé tu,
creo en Casandra.

Compte amb els troians!

Hem d’anar molt en compte amb els troians, un virus informàtic que ens pot donar molts de maldecaps. Són els mateixos maldecaps que patiren els propis troians per culpa del cavall de fusta on s’amagaren els grecs per ocupar la seva ciutat –o sigui que el nom del virus s’hauria de dir “grecs” i no “troians”. És gràcies a relats posteriors als poemes homèrics que coneixem la famosa història del cavall de Troia.

Va ser Odisseu (Ulisses llatí) qui, aconsellat per l’endeví Calcas, liderà la construcció d’aquest cavall. L’obra fou encarregada a Epeu. Per ventura la seva font d’inspiració fou la vaca que ideà Dèdal perquè Pasífae, reina de Creta, es pogués unir carnalment amb un toro del qual s’havia enamorat –d’aquella unió nasqué el Minotaure.

En tres dies Epeu tengué enllestit el colossal artefacte. Havent-s’hi amagat els herois grecs més importants, fou deixat en una platja propera amb una inscripció que deia que era una ofrena de la deessa Atena. La resta de grecs, mentrestant, havien aixecat el campament, però s’amagaren a l’espera de rebre l’avís per atacar. L’havia de donar Sinó, que s’havia quedat amb el cavall a les portes de Troia per entabanar l’enemic.

Timeo Danaos et dona ferentes
A la claror del dia, els troians –dits també dàrdans per descendir de Dardaneu-, varen veure abandonat el campament dels grecs –coneguts altrament com a dànaus. Persuadits per Sinó, finalment es cregueren que aquell cavall de fusta era un regal d’Atena. No sabien, però, què fer amb ell. De seguida, l’endevina Cassandra (“qui enreda els homes”), condemnada per Apol·lo a no ser creguda per ningú, avisà que a dintre hi havia gent armada. 

 

L'incendi de Troia (Francisco Collantes)
L'incendi de Troia (Francisco Collantes)


El vaticini fou confirmat per un altre endeví, Laocoont, qui pronuncià la famosa frase Timeo Danaos et dona ferentes, “Temo els grecs, fins i tot si vénen a dur-nos regals” (Eneida, llibre II, 49). Avui aquesta frase es fa servir per manifestar la desconfiança envers els pobles enemics, fins i tot quan sembla que han renunciat a les activitat bèl·liques. Aquest és el sermó concret que Laocoont llançà als seus compatriotes, en traducció de Joan Bellès:

“Oh ciutadans desgraciats, ¿què és aquesta follia tan gran? ¿Us creieu que els enemics se n’han anat? ¿Penseu que hi ha cap ofrena dels dànaus sense traïdoria? ¿És aquest el coneixement que teniu d’Ulisses? O bé dintre aquestes fustes hi van amagats els aqueus, o bé aquesta màquina de guerra ha estat construïda per assaltar les nostres muralles, espiar les cases i caure damunt la ciutat, o bé amaga algun altre engany; troians, no us fieu del cavall. Sigui el que sigui, recelo dels grecs fins i tot quan fan ofrenes”.

A pesar del vaticini de Laocoont, els troians es decantaren per quedar-se el cavall com a ofrena. Per celebrar-ho, feren un sacrifici. Aleshores Posidó, que anava a favor dels grecs, envià del mar dues serps que estrangularen l’endeví i els seus fills –aquest moment és el que representa el famós grup escultòric hel·lenístic de Laocoont i els seus fills, del Museu del Vaticà. 

 

Laocoont (Museu del Vaticà)
Laocoont (Museu del Vaticà)

 

Davant tal prodigi, els troians cregueren que aquelles morts eren un càstig per la seva oposició al cavall. Segons una altra versió, en canvi, es tractava d’una venjança d’Apol·lo, de qui Laocoont era servent. El déu estava furiós després d’haver enxampat Laocoont mantenint relacions sexuals amb la seva dona davant d’una estàtua seva.

Així doncs, atemorits per aquella senyal divina, els troians decidiren entrar finalment el cavall dins la ciutat. Quan es va fer fosc i tothom dormia, els grecs liderats per Odisseu sortiren del cavall armats. Mentrestant, Sinó encengué una foguera per avisar la resta de companys que esperaven a fora, a les naus.

Els grecs no tingueren contemplacions amb els troians. Després d’haver mort gairebé tota la població masculina, incloent-hi el rei Príam, cremaren la ciutat –d’aquí l’exclamació “crema Troia!” avui sinònima de conflicte monumental. Les dones foren violades i fetes esclaus. Pitjor sort tingueren els nins. Astiànax, el fill d’Hèctor i Andròmaca, fou llançat des dalt d’una muralla. Una altra aspirant al setial troià, Polixena, germana petita d’Hèctor, fou degollada sobre la tomba d’Aquil·les pel fill d’aquest, Neoptòlem. Molts pocs aconseguiren escapar de tantes atrocitats. Fou el cas del troià Eneas, el fundador de la pàtria romana. Al segle I aC el poeta llatí Virgili el faria protagonista de l’Eneida, en un intent d’entroncar la història de Grècia amb la de Roma.

 

Incendi de Troia
Incendi de Troia

 

Avui per ventura aquest episodi mític de la guerra de Troia estià en l’origen freudià de la tradicional enemistat que es professen grecs i turcs. Entre ambdós, sovint torna a “cremar Troia”.

“Aquí fue Troya”
En castellà hi ha l'expressió “Aquí fue Troya”. Denota que tan sols han quedat les ruïnes d’una població o edifici; indica, per tant, un esdeveniment desgraciat; també, s’empra, però, per expressar el lloc o ocasió d’un fet memorable o caòtic. La frase procedeix de l’Eneida (3.10-11):

Litora tunc patriae lacrymans portusque relinquo
et campos ubi Troia fuit




Realitat històrica de la llegenda de Troia
Encara que els grecs del segle V aC consideraven que la guerra de Troia fou un esdeveniment històric, l’opinió generalitzada fins al segle XIX era que Troia no fou altra cosa que el producte d’una fantasia mítica i literària. La sorpresa la donaria un alemany, Heinrich Schliemann (1822-1890), enlluernat des de petit per la Ilíada i l’Odissea. Després d’haver fet una gran fortuna amb els seus negocis, es va permetre el luxe de dedicar-se a la seva gran curolla.
 
El 1870, Schliemann, guiat pels textos homèrics, inicià les excavacions al lloc on suposadament es trobava Troia, al pujol de Hissarlik (al nord-oest de Turquia). Es tractava del mateix lloc on cinc anys abans, el 1865, havia intentat excavar sense èxit un funcionari britànic del Foreign Office anomenat Frank Calvert –aquest home va morir el 1908, després de Schliemann, però mai no se l’associà oficialment amb el descobriment de Troia. La primera troballa que sortí a la llum fou un caramull d’objectes d’or i d’argent que, als ulls de Schliemann, eren “el tresor de Príam”. Això li bastà per autoconvèncer-se que el lloc que trepitjava no era una invenció d’Homer, sinó la vertadera Troia – Schliemann, però, va morir sense saber que aquell tresor pertanyia a un rei d’èpoques molt més anteriors.

Heinrich Schliemann
Heinrich Schliemann
 
Després de la mort d’Schliemann, altres arqueòlegs continuaren les excavacions i hi varen descobrir les restes no d’una ciutat sinó de nou -la més antiga datava de l’any 3.000 aC, i la més nova, de l’època romana. Per tant, l’únic dubte que quedava no era “si” Troia havia existit, sinó “quina” era de les nou que s’havien desenterrat –ara es creu que és la número set. Al 1998 la Unesco declarà aquelles ruïnes Patrimoni de la Humanitat.
 
La descoberta de tantes “Troies” va permetre suposar la historicitat de la guerra de Troia, que, en tot cas, havia estat magnificada per l’epopeia –la Ilíada, doncs, seria una construcció literària d’uns fets històrics. Avui, però, no hi ha una coincidència absoluta pel que fa a les causes de la destrucció d’aquella ciutadella. Des del punt de vista de la literatura èpica, l’expedició panhel·lènica, que culminà amb l’ocupació de Troia al cap de deu anys, queda justificada com a càstig al rapte d’Helena. Tanmateix, històricament parlant, els estudiosos creuen que la seva destrucció el 1250 aC cal relacionar-la amb la caiguda de l’imperi hitita a mans dels grecs de la cultura micènica –els troians pertanyien al poble dels luvites, que alhora eren vassalls dels hitites.
 
Recreació del cavall de fusta en l'actual Troia
Recreació del cavall de fusta en l'actual Troia

Troia, anomenada pels hitites com a Wilusa, i pels grecs, (W)Ilion (d’on ve el nom d’Ilíada i el nom propi de Júlia), era una ciutat pròspera pels seus ramats i per la qualitat dels seus cavalls. A més, era molt cobejada per la seva situació estratègica, que la permetia controlar el comerç marítim entre el mar Egeu i el mar Negre. Per ventura aquesta disputa territorial sigui l’origen de la tradicional enemistat que professen grecs i turcs.

Per a més informació, també podeu escoltar el següent àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats a Troia. Aquest és un altre àudio del mateix programa.

Aquest article parla del virus informàtic troià

No us podeu perdre aquesta recreació literària dels hostes del cavall de Troia feta per l'escriptor Quim Monzó amb el títol "A les portes de Troia".

En aquest article de la revista Sàpiens teniu més informació sobre Troia.

Aquí teniu un interessant reportatge sobre la vida de Heinrich Schliemann, el descobridor de Troia:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px