Banner Top

Bob Dylan, el nou Homer

Per a molts va ser una sorpresa que per primera vegada  el premi Nobel de Literatura 2016 anàs a parar a mans d’un músic, el nord-americà Bob Dylan. Cal tenir en compte, però, les paraules dites per Sara Danius, secretària de la Acadèmia sueca, en anunciar l’elecció:

“Pot sorprendre, però si es mira al passat, descobrim Homer i Safo. Van escriure amb instruments, en el mateix sentit que Bob Dylan. Encara llegim Homer i Safo i els gaudim, igual que fem amb Dylan, a qui podem llegir i hem de llegir. Ell és poesia en la tradició anglesa”.
 
Certament, Dylan és hereu de la tradició oral iniciada al segle VIII aC a Grècia per Homer o Hesíode, entre d’altres. Eren poetes que, igualment com els artesans, feien (ποιέω), construïen, relats, històries (ἕπος), és a dir, feien èpica. Formaven part d’un grup de professionals del cant coneguts com a aedes, paraula derivada d’ἀείδω (“cantar”). Els seus cants, inspirats per la musa (possiblement per Cal·líope, la musa de la poesia èpica) o per Apol·lo, eren acompanyats per un instrument de corda, la fòrminx (φόρμιγξ), semblant a la lira. 

Estàtua d'Homer
Estàtua d'Homer
 

La mnemotècnica dels aedes
El material dels aedes era l’epopeia. D’acord amb la seva etimologia (ἕπος, “relat”, “paraula” +  ποιεω, “fer”), una epopeia és una composició poètica extensa que narra les gestes dels herois d’un passat generalment llunyà, amb una barreja d’elements reals i fabulosos. Neix de la necessitat o el desig de conservar i transmetre a generacions posteriors els fets memorables que es consideren part del patrimoni col·lectiu. A través dels seus poemes èpics, els grecs adquiriren tot tipus de coneixements: des d’astronomia, a genealogies d’herois, models de comportament, pautes morals o cultes.

En una època marcada per l’oralitat, els aedes podien recitar de memòria llargs relats èpics. Per això, es valien d’un repertori fix d’epítets, anomenats fórmules, que s’anaven repetint al llarg de l’audició. Per exemple: “la mar de color del vi”, “Zeus, l’aplegador de núvols” o “Atena, la dea d’ulls d’òliba”. També hi havia versos sencers que es repeteixen i que al·ludien a escenes recurrents com la preparació d’un àpat, la sortida del sol, la invocació als déus. Totes aquestes expressions prefixades no només eren una ajuda mnemotècnica per a l’aede, sinó que també permetien encaixar els versos dins l’esquema mètric del poema –en el cas de la literatura homèrica era l’hexàmetre, un vers de sis peus, de ritme ternari.

Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)


Els aedes tenien una certa llibertat per triar una versió de les diverses que existien, per abreujar o allargar algunes parts. En aquest sentit, els símils eren un recurs força freqüent. No debades, permetien abandonar per un moment el fil de la narració i apropar l’acció èpica al món que coneixia de prop el públic.

Rapsodes, trobadors i joglars
Amb l’aparició de l’alfabet, l’aede seria substituït pel rapsode, el qual va abandonar la fòrminx per un bastó. Els mateixos grecs dubtaven entre dues etimologies per a aquesta paraula: o bé hi veien el compost “sargidor de cants” perquè els rapsodes cosien uns fragments amb uns altres segons la tradició; o bé el feien derivar de ῥάβδος (“bastó”), que feien servir per marcar el ritme dels versos.

Els rapsodes es diferenciaven dels seus predecessors perquè ja no cantaven, sinó que recitaven els textos, de memòria i sense modificar-los. Al món celta, la tasca dels aedes i dels rapsodes fou assumida pels bards i, a l’edat mitjana, pels trobadors i pels joglars. Hi hagué, però, diferències entre aquestes dues últimes figures. Els trobadors creaven i interpretaven les seves pròpies peces. Els joglars, en canvi, eren artistes ambulants que només interpretaven les composicions d’altri, generalment dels trobadors. A més, sovint actuaven com a bufons, fent acrobàcies i malabarismes.

Avui doncs, cantautors com Dylan són els nous Homers. S’ajuden de la música per donar ales a les seves paraules. Tanmateix, tal com afirma Xavier Cervantes al diari Ara, hi ha gent que "continua menystenint la paraula escrita per ser cantada i nega a l’escolta l’estatus que atorguen a la lectura. En aquest sentit, el premi a Dylan no és tan diferent dels Nobel a dramaturgs com Dario Fo (mort el mateix dia que coneixíem l’elecció de Dylan) o Harold Pinter, que escrivien no tant per ser llegits com perquè les seves obres fossin representades i, per tant, escoltades en un teatre". El mateix fan els nostres glosadors a Mallorca. I el 2014 Raimon també va rebre el 46è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Si voleu saber com sonava Homer recitant l'Odissea, no us podeu perdre aquest enllaç.

Aquí teniu una cançó protesta de Dylan. És una de les més cèlebres, molt actual, per cert: The Times They Are A Changin' (1964):



I aquí teniu un combat de pica de gloses mallorquines:



No us podeu perdre aquestes entrades sobre els referents clàssics en les cançons de Dylan. Una entrada és de Margalida Capellà i l'altra d'un alumne seu, creador del blog "L'empremta d'Orfeu".

En aquest article titulat "La vida de les paraules" (Diari Ara, 16/10/2016), el filòsof Xavier Antich defensa els inicis orals de la literatura amb motiu de la concessió del Nobel de Literatura 2016 a Bob Dylan. 

En aquest altre article, en canvi, un altre filòsof, Josep Ramoneda, critica durament el Nobel. L'article es titula "L'acudit Dylan" (16/10/2016).

I perquè us animeu a llegir Homer, aquí teniu un vídeo del tot interessant.


Articles del web relacionats:
Tots som Homer
Muses inspiradores

A l’orfeó amb Orfeu

El 22 novembre se celebra Santa Cecília, patrona de la música. Aquest dia, però, és millor que recordem Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’), la musa de la música. També, però, podem invocar Orfeu, el músic per excel·lència de la mitologia grega, present en la nostra paraula orfeó, nom donat a una agrupació coral.

Orfeu és un dels personatges més atractius de la mitologia (Franz von Stuck)
Orfeu és un dels personatges més atractius de la mitologia (Franz von Stuck)


Orfeu fou, sens dubte, un gran melòman (μέλος, “música” + μανία, “bogeria”). Era fill d’Apol·lo, déu de la poesia, i de Cal·líope, musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Va heretar dels seus pares la bella veu i el do per la música. Com el seu pare, Orfeu toca la lira o la cítara. Els seus encisadors cants amansaven les feres i fins i tot apaivagaven el caràcter dels homes més esquerps. Així ja va quedar demostrat en l’expedició dels Argonautes, on Orfeu va aconseguir vèncer els temptadors cants de les Sirenes.

Orfeu (Van Tulden)
Orfeu (Van Tulden)
 
Al costat de la seva estimada, la nimfa Eurídice, Orfeu protagonitzà una de les històries d’amor més passionals de l’antiguitat, per desgràcia sense final feliç. Al segle I aC Ovidi, en les seves Metamorfosis, la recreà magistralment.

Eurídice mossegada per la serp. Estàtua del jardí de Schönbrun. Viena
Eurídice mossegada per la serp. Estàtua del jardí de Schönbrun. Viena

Un dia Eurídice s’escapava de les mans del pastor Eristeu, que la volia violar. Amb les presses tengué la mala sort de ser mossegada per una serp. La picada resultà mortal. Aleshores Orfeu, desconhortat, decidí baixar al món de les ombres a la recerca de la seva estimada. El problema, però, és que els vius no tenien accés a l’Hades. Per burlar aquesta prohibició, el músic es posà a tocar la seva la lira d’una manera tan estremidora que els déus se n’apiaden.

Orfeu a l'inframón (Jan Bruegel)
Orfeu a l'inframón (Jan Bruegel)

Orfeu davant Plutó i Prosèrpina (François Perrier, 1594-1649)
Orfeu davant Plutó i Prosèrpina (François Perrier, 1594-1649)

Orfeu marxa amb Eurídice (Rubens)
Orfeu marxa amb Eurídice (Rubens)
 
Hades i Persèfone, els sobirans infernals, acordaren restituir Eurídice al seu espòs. Li imposaren, però un condició: no l’havia de mirar fins abandonar el món dels morts. Així, Orfeu caminava davant i Eurídice el seguia. Però, quan estaven a punt de tocar la llum terrenal, Orfeu, desconfiat, no pogué contenir la temptació de comprovar si realment el seguia la seva muller. A l’instant de fer-ho, Eurídice li fou arrabassada de bell nou, aquesta vegada de manera definitiva.

Orfeu i Eurídice, a la dreta amb les Parques
Orfeu i Eurídice, a la dreta amb les Parques

Eurídice torna a l'infern (Bergamo)
Eurídice torna a l'infern (Bergamo)
 
Orfeu i Eurídice
Orfeu i Eurídice


Desconsolat per la pèrdua de la seva dona, Orfeu renuncià per sempre al tracte amb dones. Aquesta actitud molestà tant a un grup de tràcies, que l’esquarteraren. El seu cap i la seva lira varen anar a parar a Lesbos, considerada l’illa de la poesia, futura pàtria de Safo, tota una icona de la poesia lírica. De tota manera, altres versions apunten que va ser Zeus qui, molest com estava per haver revelat certs secrets del més enllà, va matar Orfeu, enviant-li un llamp.

La mort d'Orfeu (Émile Lévy, 1866)
La mort d'Orfeu (Émile Lévy, 1866)


Dona amb cap i lira d'Orfeu (Gustav Moreau)
Dona amb cap i lira d'Orfeu (Gustav Moreau)

Dones troben la lira i el cap d'Orfeu (Waterhouse, 1900)
Dones troben la lira i el cap d'Orfeu (Waterhouse, 1900)
 
Misteris òrfics
Després del seu descens als inferns, Orfeu instituí uns misteris basats en informes sobre la manera com les ànimes podien arribar al país dels benaurats. A partir del segle VII aC, les creences òrfiques sobre la immortalitat de l’ànima ampliaren l’imaginari grec del món d’ultratomba. Prengué força la idea d’un Hades que també tenia reservat un lloc per als malvats, denominat Tàrtar, on patirien penes terribles, molt similars a les que després s’imaginarien els jueus.

Paraula de Plató
Paraula de Plató

Aquí teniu un article interessant de George Steiner (Errata El examen de una vida) sobre mites de la música.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el mite d'Orfeu i Eurídice.

No us podeu perdre tampoc aquest blog sobre referents clàssics a la música. Es titula "L'empremta d'Orfeu".

Articles relacionats:
Muses inspiradores
L'origen clàssic de la música
La lliçó mortal de Gilgameix
-
 Realment existeix l'infern
Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut

Sota el signe de Lesbos

Reportatge publicat a l'Ara Balears (28/09/2014)

Fa molt de temps que als habitants de Lesbos els robaren la identitat. Al 2008 tres ciutadans d’aquesta illa grega, situada al nord-oest del mar Egeu, davant les costes de Turquia, volgueren acabar amb la broma. Cansats que el seu gentilici servís per referir-se també a les dones homosexuals, demanaren la intervenció d’un jutge d’Atenes. El magistrat, amb tot, no els donà la raó, de manera que l’adjectiu lesbiana continua amb les seves dues accepcions. Avui, més de dos mil·lennis després de la seva mort, les paraules de la causant d’aquest conflicte sonen profètiques: “Penso que algú altre encara es recordarà de nosaltres” (μνάσεσθαΐ τινά φαμι χαΐ Οστερον άμμίων).
 
 
 
 
Són poques les dades que es tenen de Safo, la dona més famosa de Grècia. Tan sols sabem amb certesa que va viure entre els segles VII i VI aC a Mitilene, la capital de Lesbos. La tradició diu que era de família noble i que es casà amb un home ric amb qui tingué una filla, Cleis. Aviat quedà viuda i durant una temporada, forçada per les tensions polítiques locals, hagué d’exiliar-se a Sicília. En tornar, creà una escola només per a al·lotes aristocràtiques que estava en sintonia amb l’alt grau de llibertat de què gaudia la dona en la tercera illa més gran de Grècia.
 
Des de la seva escola, coneguda com  “la casa de les servidores de les muses”, Safo es convertí en l’artífex de la poesia lírica i en la primera persona de la literatura occidental que s’atreví a parlar del seus propis sentiments i no de guerres ni herois llegendaris. S’encarregà principalment de descriure l’amor en tots els seus aspectes: el desig, els zels, la infidelitat o el dolor per l’absència de l’ésser estimat. En aquesta tasca, la de Lesbos, que es descrivia a si mateixa com a “baixeta i sense gràcia”, fou una revolucionària per partida doble: perquè fou la primera veu femenina a fer-se sentir i perquè, en alguns casos, el seu destinatari era gent del seu mateix sexe. En el seu cèlebre poema Adéu a Àtidas es mostrava així de dolguda per la marxa d’una deixeble seva obligada a casar-se: “[...] això, de veritat, em colpeja el cor dins el pit, car quan et miro un instant, ja no m’és possible dir una paraula, sinó que la llengua se’m trava i prest un foc subtil em recorre la pell, amb els ulls no veig res i em ressonen les orelles [...]”.

Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
 
La majoria de poemes de Safo presenten una relació especial entre una dona gran i una altra més jove molt similar a la que es produïa en l’univers masculí amb la pederàstia, que a l’antiga Grècia era tota una institució pedagògica –res a veure amb el seu significat actual. En un principi, segons autors com Plató, la pederàstia era concebuda com una relació d’admiració d’un menor preadolescent cap a un adult, el qual l’instruïa en els valors de la polis. Diferent és, però, la versió dels recipients de ceràmica dels simposis (banquets masculins), que contenen imatges amb un clar contingut sexual. Els poemes sàfics, en canvi, no fan referència explícita a cap contacte carnal. En tot cas, s’entreveu a partir de fragments com aquest: “i sobre un llit flonjo, suau... deixaves lliure el desig...”.
 
La desena musa
De Safo, tan sols ens han sobreviscut sis-cents cinquanta versos dels més de deu mil que se li atribueixen. I si hem de fer cas a l’arqueologia, encara no han sortit a la llum vestigis pictòrics de les seves suposades pràctiques homosexuals. Sí que hi ha, en canvi, restes que demostrarien la gran acceptació social que tingué la seva figura. Abunden les imatges de joves estudiant lletra amb poemes seus. Això equipararia Safo amb Homer, l’obra del qual -la Ilíada i l’Odissea- era utilitzada de llibre de text a les escoles.

SAFO en un fresc de Pompeia del segle I dC
Suposat retrat de Safo en un fresc de Pompeia del segle I dC
 
La importància de Safo en la literatura grega també es veu reflectida en les fonts escrites. Al segle IV aC, Plató quedà tan rendit a la seva sensibilitat poètica que l’anomenà la “desena Musa”. El seu deixeble, Aristòtil, també la tingué en molt alta consideració “malgrat que era una dona”.
 
Amb tot, la forta misogínia que imperava a la Grècia clàssica acabà passant factura a Safo. Molts autors la qualificaren de tríbada (“la que es frega”), al·ludint així a la seva suposada condició homosexual. Avui el terme tribadisme s’empra per referir-se a la pràctica lèsbica en la qual dues dones es refreguen les seves respectives vulves una contra l’altra, estimulant-se així el clítoris

Els antics grecs desaprovaren l’homosexualitat femenina no per qüestions morals, sinó perquè no s’ajustava als paràmetres que havia de seguir qualsevol relació sexual composta per un erastés o subjecte actiu i un erómenos o objecte passiu. Entre l'un i l'altre hi havia d'haver una diferència: superioritat oposada a inferioritat. La igualtat era mal vista i censurable, mentre que la superioritat podia ser de tres tipus: de gènere (home/dona, considerada sempre un ésser inferior), d'edat (adult/adolescent, i no preadolescent com acabà essent en la pederàstia) i d'estatus social (home lliure/home esclau). 

Sappho, Amanda Brewter (1891)
Sappho, Amanda Brewter (1891)
 
Interpretacions
Tanmateix, la suposada homosexualitat de Safo és tan sols una interpretació. No debades, la de Lesbos també té poemes adreçats a amants masculins. Això féu que a l’antiguitat hi hagués autors que, en contra del pensament general, es fixassin més en aquesta faceta. Al segle IV aC, en una comèdia perduda titulada Leucàdia, l’atenès Menandre va atribuir a la poetessa un romanç amb un jove anomenat Faó. En no sentir-se corresposta, se suïcidà, llançant-se a la mar des d’un penya-segat. A Roma, al segle I aC, en la seva obra Heroides, Ovidi, a través del gènere epistolar, faria declarar a Safo el seu amor per aquest amant masculí.

Safo (August Mengin)
Safo (August Mengin)

Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
 
A pesar d’aquests testimonis, durant l’edat mitjana Safo va ser àmpliament rebutjada i el seu nom es convertí en sinònim de desig sexual femení irrefrenable lligat al tocament. Una tradició no provada diu que la majoria dels seus poemes foren destruïts pel puritanisme eclesiàstic del moment. A partir del segle XVII, el terme lesbiana s’utilitzà per ridiculitzar les “dones sàvies” i, més tard, per designar despectivament les feministes.
 
Escena lèsbica en el món grec
Escena lèsbica en el món grec


La paraula lesbianisme o sàfic associada a l’amor entre dones es començà a generalitzar a finals del segle XIX quan la psicologia creà els conceptes heterosexual i homosexual. Aquesta dicotomia no havia estat necessària a l’antiga Grècia, on es donà més importància al rol que jugava cada persona dins la relació que no pas a la seva identitat sexual. Biològicament, els grecs tampoc no distingien entre allò viril i allò femení. N’és un exemple el fet que els tractats mèdics clàssics es refereixen als ovaris amb la mateixa paraula emprada per al·ludir als testicles masculins, órkhis, d’on tenim el mot orquídia. L’ambigüitat s’aclaria recorrent al context. L’homosexualitat femenina, doncs, ha hagut de recórrer un llarg camí per a ser reconeguda com a tal.
 
Avui, dos mil sis-cents anys després de la mort de la seva suposada pionera, Lesbos s’ha convertit en la meca del turisme lèsbic. Els seus ingressos compensen qualsevol disputa onomàstica.

Convé recordar que cada 26 d'abril és el Dia de la Visibilitat Lèsbica.

Dues amigues, 1916 (Klimt)
Dues amigues, 1916 (Klimt)

Aquí teniu un article que parla de Lesbos com a antic destí de turisme sexual.

Aquest article també és interessant. Es titulta "Lesbos, la isla de las mujeres intrépidas". Igual d'interessant és aquest altre.

Aquí teniu un article titulat "Lesbianismo: cuando el armario se abrió, estaba lleno de palabras".

Aquí teniu un article que parla sobre la situació de les lesbians durant el franquisme.

simon

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (26/08/2014) per parlar sobre etimologies lèsbiques.






Aquí teniu un capítol del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la gent que decideix canviar d'orientació sexual:




Us deix amb el videoclip lèsbic de Mecano, "Mujer contra mujer":

 I aquí teniu una altra cançó: "I Am What I Am", de Gloria Gaynor:

Entrades del web relacionades
El clítoris, quina gran descoberta!
Els romans ja perdien oli
Mestres en gai saber
-
 El llenguatge sexista: entrevista a la filòloga Eulàlia Lledó (El Temps, agost 2008, Núm. 1.263)
L'etern mal uterí
El mite de la bellesa
Les noves amazones
Sobre dones i homes
-
 Alerta a venerar Venus
La guerra dels sexes
-
 Lisístrata o el poder sexual de les dones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px