Al segle IV aC Plató insistí que tots som titelles en el seu mite de la caverna. El mateix defensarà al segle I dC el romà Petroni a El Satiricó, la primera novel·la picaresca europea. Al segle XVI Shakespeare també va recórrer al tòpic theatrum mundi en moltes de les seves obres. Aquesta és la reflexió que fa Lady Macbeth en la seva famosa tragèdia homònima:

Al segle XVII el tòpic theatrum mundi agafà una gran embranzida amb el Barroc. La seva obra insigne és El gran teatro del mundo de Calderón de la Barca (1655):

Atès, doncs, que la vida és un teatre, en arribar el dia de la nostra mort ens haurem d’acomidar d’aquest món amb el llatinisme Nunc plaudite omnes! (“Aplaudiu ara tots!”). Així acabaven les comèdies llatines. Era la forma de reclamar el just pagament per haver mostrat amb ironia i bon humor les misèries de l’existència humana i per haver ajudat així el públic a oblidar-se per un moment dels seus problemes quotidians.

Teatre, propaganda al servei de la democràcia
El teatre va néixer a Atenes al segle V aC de la mà de la democràcia. De fet, es convertí en la millor arma propagandística dels ideals cívics de la democràcia. L’estat atenès fins i tot n’arribà a pagar l’entrada als ciutadans, els quals no només feien d’espectadors. Per sorteig també els podia tocar haver de formar part d’un cor de tragèdia o de comèdia; això significava moltes hores prèvies d’assajos i de memoritzar un text. I si, a més, era ric, li podia tocar finançar el muntatge de l’espectacle. 

El dramaturg era vist com un mestre que s’adreçava a la comunitat amb temes sobre els quals reflexionar. En el cas de la tragèdia, en la seva obra Antígona Sòfocles parlà de la confrontació entre les lleis divines i les lleis humanes. A Les suplicants, per la seva part, Eurípides lloà la magnanimitat d’Atenes com a ciutat hospitalària. No tot, però, havien de ser reflexions altisonants que provoquessin entre els assistents la catarsi o purificació de les emocions.

En la comèdia l’objectiu era parodiar la vida política, tal com fan avui dia programes com Polònia. Pèricles, per exemple, fou objecte de contínues befes per culpa del seu físic –tenia el cap en forma de ceba. Totes aquestes consideracions i llicències només foren possible en un espai d’absoluta llibertat com fou la democràcia atenesa. D’aquí  el seu mèrit.

Molta merda!
Els actors, per desitjar-se sort, es diuen «Molta merda». L’origen d’aquesta expressió és del tot incert. Amb tot, la més famosa diu que provindria de l’Edat Mitjana, quan les les companyies de teatre anaven de poble en poble. Aleshores, es fixaven en el fems que trobaven pel camí. Si en trobaven molta, volia dir que aquell indret acollia alguna fira o mercat important. Això feia preveia que hi hauria una gran quantitat de públic potencial. D’aquesta manera, els actors, quan es creuaven pel camí, es desitjaven "molta merda", és a dir, desitjaven que els seus espectacles comptassin amb un gran nombre d’espectadors per així recaptar força diners.

Amb tot, l’antropòleg Roger Costa aposta per una altre origen de l’escatològica expressió. A la revista Sàpiens parla sobre la teoria de la compensació de la següent manera:

"Al meu parer, l'escatològica expressió que ens ocupa té més a veure amb les supersticions que envolten la intenció d'obtenir bona sort que amb una altra cosa. Aquestes supersticions es resumirien amb el que podríem anomenar la teoria de la compensació: la bona sort només apareix quan s'ha de compensar la mala sort. Per què, si no, tothom creu que la grossa de la loteria de Nadal recaurà en els llocs on ha succeït alguna desgràcia? O bé, és casualitat que els números d'aquest sorteig siguin cantats pels nens del col·legi de San Ildefonso, una institució que té entre els seus objectius principals l'acollida i educació d'orfes?

És en aquest context, doncs, que pren sentit l'expressió "molta merda" quan els actors es volen desitjar sort, perquè desitjar bona sort només pot portar mala sort. Primer, per tant, hem de desequilibrar les energies del cosmos perquè la fortuna es faci present de manera espontània, no forçada. Llavors, només cal deixar actuar la teoria de la compensació i esperar que aparegui la bona sort (però dissimulant una mica, no fos cas que se n'adonés...)".

Reflexions sobre el teatre
Aquí teniu unes reflexions sobre el teatre del director Mario Gas (revista Sàpiens, Núm. 188):

“El teatre és una bona eina per intentar conèixer-nos millor, però no dóna respostes. Això sí: ens planteja preguntes que ens ajuden a entendre el desenvolupament dels éssers humans, que gira al voltant de dos eixos: l’enfrontament de l’home amb la finitud -l’existència-, i l’enfrontament de l’home amb els poders -la ideologia”.

Aquí teniu unes quantes reflexions de Charles Chaplin (1889-1977) sobre la vida:

- "La vida és una obra de teatre que no permet assajos. Per això canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de lateva vida. Abans que el teló baixi i l'obra, sense aplaudiments, acabi".
- "Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny, sembla una comèdia".
- "Riu i el món riurà amb tu, plora i el món, donant-te l'esquena, et deixarà plorant".
- "Al cap i a la fi, tot és un acudit".

I aquí teniu una altra frase per a la reflexió de Jean de La Bruyère, escriptor i moralista francès del segle XVII: “La vida és una tragèdia per als que senten, i una comèdia per als que pensen”.

I aquí teniu les reflexions sobre el teatre de Federico García Lorca:

“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse humana, habla y grita, llora y se desespera. El teatro necesita que los personajes que aparezcan en la escena lleven un traje de poesía y al mismo tiempo que se les vean los huesos, la sangre. Han de ser tan humanos, tan horrorosamente trágicos y ligados a la vida y al día con una fuerza tal, que muestren sus traiciones, que se aprecien sus olores y que salga a los labios toda la valentía de sus palabras llenas de amor o de ascos (…)”.

Aquí teniu reflexions sobre el Dia Mundial del Teatre.

La vida és tragèdia i comèdia. Hem d'intentar, però, donar més importància a la comèdia. Ens ho diu Fangoria en aquesta gran cançó:

I per acabar, aquí teniu la gran cançó La Lupe:

En anglès, malson és nightmare. La seva etimologia no està gens clara. Shakespeare va entendre que es tractava de l’ “egua” (mare) de la “nit” (night). Un vers seu diu “I met the night mare” (“Em vaig trobar amb l’egua de la nit”). Una altra teoria, però, recorda que, en anglès, mare també significa “follet” o “dimoni”. Així doncs, aquesta darrera versió estaria més en sintonia amb l’efialtes clàssic. En francès, malson és cauchemar (del llatí calcare, “pressionar” + una arrel relacionada amb el mare anglès), en alemany Alptraum, i en castellà “pesadilla”, derivat del llatí pensare (“pesar”).

Un cop Hipnos havia fet la seva feina, els mil Oneiroi eren alliberats de les profunditats de l’Èreb. Acudien volant com un estol de rat-penats i s’apoderaven de la ment humana dormida. Goya ens deixà un famós gravat basat en aquest antic mite. És “El sueño de la razón produce monstruós”.

Goya: El sueño de la razón produce monstruos. Aguafuerte y aguatinta sobre papel verjurado. Museo del Prado. Madrid

Zeus va haver de necessitar l’ajuda d’Hipnos per complir amb la paraula que donà a Selene, la deessa de la Lluna. Com era habitual, un dia aquesta sortí amb el seu carro a il·luminar la foscor de la nit. En una cova es trobà adormit Endimió, un atractiu pastor. De seguida s’enamorà d’ell. Va ser una amor correspost. Cada nit es trobaven i la unió donà els seus fruits: 50 filles.

Endimió i Selene (Giovanni Antonio Pellegrini)

Selene, però, estava preocupada per la mortalitat del seu amant. Aleshores va demanar ajuda a Zeus, qui, decidí fer realitat els seus desitjos. La immortalitat, però, que concedí a Endimió no va ser la que la parella esperava. El jove fou condemnat a viure eternament en un món oníric, on només podia trobar-se amb la seva estimada a través dels somnis.

Morfeu era l’encarregat de guiar els seus germans Oneiroi. Mentre el seu pare Hipnos només feia adormir els homes, Morfeu s’ocupava de crear els somnis on ell apareixia sota forma humana, generalment la dels éssers estimats -no debades, Morfeu (Μορφεύς) deriva de μορφή (“forma”).

Ovidi, a les Metamorfosis (XI, 634-637), insisteix que Morfeu “sap imitar les formes de manera precisa”. No té rival: “No hi ha ningú que pugui igualar-lo reproduint el pas, el rostre i la veu que convingui; també es posa els vestits adients i diu les paraules més usuals, però sols els homes imita”.

 
Morfeu solia ser representat sostenint en una mà un mirall en clara al·lusió al fet que els somnis ens revelen el nostre propi subconscient. En l’altra mà aguantava una branca de cascall (papaver somniferum), planta herbàcia coneguda per les seves propietats somníferes.

En la seva tasca, Morfeu era ajudat per dos dels seus germans. Fobétor (“qui fa por”), també conegut com a Icel (“qui és similar”) feia aparèixer monstres o animals en els somnis i era el principal causant dels malsons. Phantasos (“qui apareix”), en canvi, s’encarregava de mostrar objectes inanimats.

 

El déu de la morfina
Morfeu recorria el món amb les seves ales fabricant fantasies per als humans. Dormia en un llit de banús. Zeus el matà perquè en alguns somnis revelava el destí als homes. Avui, del seu nom procedeix la substància química morfina, per les seves fortes propietats soporíferes i analgèsiques. Fou el primer opiaci que es descobrí. S’aconseguí el 1805 de la mà del químic alemany Friedrich Sertürner, que va aïllar el principal actiu de les plantes del cascall, d’on s’obté l’opi (< ὀπός, “suc de vegetal”).

També podem invocar el déu grec dels somnis en l'expressió «estar en els braços de Morfeu», que significa que algú està dormint. A l’antiguitat es considerava que els oracles tenien un valor profètic; eren moments que els déus aprofitaven per comunicar-se amb els homes. Així, hi hagué sacerdots que s’encarregaren de la seva interpretació a través de la pràctica de l’oniromància (+ μαντεία, “endevinació”).

Mal de Morfeu

En medicina també es parla de mal de Morfeu o de narcolèpsia (+ ναρκάω, “quedar adormit” + λαμβάνω, “agafar”). És la tendència irresistible a quedar-se adormit. Es tracta de la causa més freqüent d’hipersòmnia (excés de son) dins de les malalties neurològiques que afecten la son. L’alarma s’encén quan l’afectat ronca de forma habitual, e queda adormit inesperadament (durant una conversa, al volant...) o quan, en despertar-se, sent com si no hagués descansat gens.

El mal de Morfeu pot tenir conseqüències terribles: accidents laborals o de trànsit. Aquest trastorn es caracteritza per l’obstrucció momentània de les vies respiratòries en hores de son, més conegut com apnea (“falta de respiració”), que pot ser mortal -la paraula conté l’α privativa i el verb πνέω (“respirar”). Això fa que de dia tenguem casmòdia (< χαίνω, “obrir la boca”), ganes contínues de fer badalls.

A l’hora de dormir hem d’anar en compte amb les caròtides (< καρόω, “adormir”), les dues artèries que, per l'un costat i l'altre del coll, irriguen el cap i que, segons els antics, comprimides, poden provocar un estat comatós (< κῶμα, “sopor”, “son profund”). Hi pot haver moments, però, per al sonambulisme. Si ens passa tot això, definitivament patim de catipnosi (+ κατα, “per avall”), que és la malaltia de la son.

La interpretació dels somnis
A finals del segle XIX el metge austríac Sigmund Freud (1856-1939), el pare de la psicoanàlisi, advertí que durant el son es produeix una relaxació de la censura a la qual està sotmesa contínuament la consciència. Aleshores és quan el subconscient es manifesta mitjançant símbols onírics. Així doncs, és en els somnis on afloren els desitjos reprimits del subconscient. Tot plegat ho podem llegir en el llibre La interpretació dels somnis que el psiquiatre vienès va escriure el 1899.

 

Aquí teniu un article que parla dels cinc malsons més recurrents. I aquest article de Rafel Argullol també parla dels somnis.

I per acabar, que millor que escoltar Nessun dorma (“Que ningú no dormi”, en italià), l’ària del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini. El títol fa referència a la proclamació que fa la princesa Turandot  per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. Aleshores el príncep canta fent avinent la seva convicció que el nom no serà descobert.



Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra sobre Morfeu. Aquest altre parla sobre la morfina. I aquí teniu la segona part de l'article.

Aquí teniu un llistat de cançons que parlen de somnis.

Articles del web relacionats:
- Vade retro, Satanàs!
- L'univers psicodèlic de les drogues
- La vida és Eros i Thànatos

A vegades el voyeurisme (del francès voir, “veure”) és alimentat per l’exhibicionisme (< ex, “fora” + habeo, “tenir”). El gran historiador grec Heròdot (segle V aC) ens ho confirma en un dels seus fantàstics relats. El seu protagonista és Candaules, rei de Lídia al segle VIII aC, qui incità el seu oficial preferit Giges a mirar nua la reina quan aquesta feia l’amor amb ell. No es podia estar de bravejar de la seva bellesa. Ella se’n temé de seguida, però no va dir res. L’endemà, l’ofesa reina plantejà a Giges dues opcions: “O mates el rei –i et quedes amb mi- o et suïcides”. Com era d’esperar, el voyeur es decantà per la primera opció, de manera que es quedà amb la reina i amb el seu reialme.

A partir d’aquesta història, a finals del segle XIX el sexòleg alemany Krafft-Ebbing encunyà el terme candaulisme per referir-se a l’impuls psicològic d’un individu a exposar la seva parella sexual o imatges d’ella davant altres persones amb l’objectiu d’obtenir una gratificació eròtica. A vegades aquest comportament pot acabar en la unió entre les tres persones, el que és conegut en francès com a ménage à trois (literalment, “llar de tres”).

Una altra parafília (< παρα, “al costat de” + φιλία, “afecte”, “amor”) relacionada amb el candaulisme és el troilisme o triolisme. Segons la versió etimològica més acceptada, aquesta paraula prové de l’obra dramàtica de William Shakespeare, Troilos i Crèsida. En un acte, Ulisses anima un incrèdul Troilos, troià fill de Príam i Hècuba, a descobrir la infidelitat de la seva amant amb un altre home, Diomedes. Això el porta a rebutjar Crèsida, acusant-la de prostituta. En l’obra shakespearià, per tant, Troilos fa de voyeur en contra de la seva voluntat. En tot cas, ara el troilisme al·ludeix a l’excitació eròtica que sent un individu quan veu la seva parella mantenint sexe amb una altra persona. És diferent del candaulisme, on l’implicat gaudeix essent observat.

Acteó, el gran voyeur de la mitologia grega
En la mitología trobam un gran voyeur, Acteó, un expert caçador educat pel famós centaure Quiró. Un dia, anant de cacera, trobà una font on es banyaven Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, i les seves nimfes. Aleshores, en comptes de fer mitja volta, va quedar-se bocabadat mirant la deessa despullada. Les deesses eren molt geloses de la seva intimitat i no podien ser vistes en la seva nuesa per cap mortal sota pena de patir un càstig terrible. Àrtemis, enfadada, ruixà amb aigua Acteó, que es va convertir en un cérvol.

Amb aquesta nova figura, Acteó va sortir corrents. Els seus cans el varen perseguir i s’hi varen tirar a sobre per menjar-se’l. Ell conservava la seva consciència humana, i cridava: “Sóc el vostre amo, no em coneixeu?”. Però no hi havia res a fer, Acteó va morir menjat pels seus propis cans. Després aquests varen cercar desesperadament el seu amo per tot el bosc fins arribar a una cova on habitava el centaure Quiró. Ell, per consolar-los, va modelar una estàtua de bronze a imatge d’Acteó i els hi ensenyà.

Peeping Tom
En l’argot anglès el voyeur francès es diu peeping Tom. El nom està relacionat amb lady Godiva (< gift of God, “regal de Déu”), una dona del segle XI. Era l’esposa del comte de Coventry, un poble situat a 153 km al nord-est de Londres. Segons la llegenda, ella vivia angoixada de veure l’asfíxia econòmica que patien els seus vassalls. Aleshores demanà al seu marit que rebaixàs els impostos. Aquest hi va accedir posant, però, una condició: la seva senyora havia de cavalcà despullada pels carrers del poble.

Per poder dur a terme tal gesta, lady Godiva pregà als seus veïns que es tancassin a casa seva. Hi va haver, però, un sastre anomenat Tom, que no es volgué perdre aquell exuberant espectacle, de manera que es posà a mirar-la (peep) pel forat d’una persiana. I va ser així com sorgí l’expressió peeping Tom, és a dir, “el voyeru Tom”.

Davant aquella proesa el compte de Coverntry no tingué més remei que complir la seva paraula i rebaixà els impostos. Curiosament el grup Queen menciona lady Godiva en la seva fantàstica cançó "Don't Stop Me Now". En un moment diu. "I'm a racing car passing by, like lady Godiva".

Article publicat a l'Ara Balears (29/06/2015)

Diuen que quan naixem arribam amb la ment en blanc. És el que a partir d’Aristòtil es coneixeria en llatí com a tabula rasa ("taula raspada" en al·lusió a aquest antic suport d'escriptura que calia raspar per tornar-lo a fer servir). A poc a poc la nostra llibreta neuronal es va emplenant de consignes i hàbits amb els quals pretenem construir el futur. Ja ho diu el refrany: “L’home és un animal de costums”.  Arriba un moment, però, en què ens adonam que la vida, sempre tan volàtil, no entén de fulls de ruta. Aleshores no ens queda més remei que amollar el llast de les nostres motxilles vivencials i fer una nova "tabula rasa" per redescOBRIR-nos. Renovar-se o morir! Qui diu que la curiositat matà el moix?

Aquesta mena de “reset”, terapèutic i vertiginós alhora, implica aprendre a desaprendre des de la humilitat. Cal espolsar-nos de feixucs prejudicis i de falses seguretats i cercar noves crosses que subtituesquin antics dogmes i vicis. Qui coneix bé els beneficis de la tabula rasa és Sir Richard Branson, fundador del grup Virgin, una de les empreses més importants i exitoses del Regne Unit. Aquest magnat va triar el nom de “Virgin” per a la seva marca perquè desconeixia completament el negoci que es portava entre mans. La “virginitat intel·lectual”, doncs, és necessària per aprofitar els avantatges de la iniciació.

Tanmateix, la por a la incertesa del demà és el nostre pitjor enemic. El més fàcil és el conformisme i deixar-se dur per la inèrcia del dia a dia sense fer cap tipus d'autocrítica. Així, “qui dia passa, anys empeny”. Qui no arrisca, però, no pisca. I arriscar comporta equivocar-se en aquesta “comèdia dels errors” que és, segons Shakespeare, la vida. No obstant això, massa sovint la societat estigmatitza injustament el fracàs, ignorant del tot que tal “deshonra”, més que un impediment, ens hauria de servir de revulsiu introspectiu per poder continuar prenent el pols a la vida amb mà precisa. No debades, l’aprenentatge es basa en l’enriquidor binomi assaig-error.

La psicologia parla de resiliència, de la nostra capacitat per caure i tornar-nos a aixecar. La paraula prové del llatí resilire (“rebotar”, “recular”) i, en un principi, al món de la física, al·ludia a l’elasticitat de certs materials que, davant un impacte o pressió, recuperen la seva forma originària. Dickens deia: “Cada fracàs ensenya a l’home quelcom que necessitava aprendre”. Winston Churchill assegurava: “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”. Més il·luminadors són uns versos del mallorquí Jaume Galmés: “Déu meu, com s'ha d'enfosquir una nit per trobar-se amb l'alba!".

Per poder sobreviure a tantes estamenejades calen unes bones dosis d’optimisme. Churchill també ho tenia clar: “Un optimista veu una oportunitat en cada calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat”. La mateixa idea és recollida en un altre aforisme popular: “L’optimista sempre té un projecte; el pessimista, una excusa”. Avui, però, desgraciadament frases com aquestes són repetides com un maleït mantra per la inefable casta dels “coach”. Emparats en una certa superioritat moral, aquests nous gurus de la felicitat no es cansen de recordar-nos que ens hem de “reinventar”. Així la seva messiànica veu cala en una societat massa teledirigida, contínuament necessitada de manuals d’instruccions i de veritats absolutes. Alguns d’ells, però, en un acte de responsabilitat, farien bé d’aplicar-se les seves "infal·libles" receptes. Les lliçons només poden venir de l’experiència i no de predicadors d’egos insaciables.

En tot cas, amb ajuda o sense, no hi ha dubte que el fascinant ofici de viure requereix de constants exàmens de consciència. Sovint no arribam a enlairar-nos per culpa de les nostres rígides estructures mentals. I només quan assajam noves formes d’aprenentatge assolim noves metes que ens permeten salvar-nos de ser "nàufrags en el temps", com deia el poeta. Ens convé, doncs, estar atents i no parar de reciclar les nostres idees i certeses per somiar de bell nou.

Paraula de Chaplin

Com diu un famós llatinisme, Libertas capitur (“La llibertat es conquereix”), en el sentit que cadascú és l’amo de les regnes de la seva pròpia vida. La reflexió final ens arriba per boca de l’escriptor nord-americà Alvin Toffler: “Els analfabets del segle XXI no seran aquells que no sàpiguen llegir i escriure, sinó aquells que no puguin aprendre, desaprendre i re-aprendre per adaptar-se als canvis que ens porta la societat actual”. Sèneca rebla el clau: “De viure se n’ha d’aprendre tota la vida”.

No us podeu perdre aquest article de Carles Capdevila "L'esforç per ser una persona lliure". També és molt recomanable aquest altre article seu: "Suerte de los optimistas currantes".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (16/03/2018), reflexion sobre l'èxit a partir de la cita de  Winston Churchill: “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”.




Per acabar, us recoman aquest article titulat Goethe: somiar és de valents.

René Descartes: “Per ser feliços és millor modificar els nostres desitjos que l'ordre del món”.

Aquí teniu el vídeo del programa "Bricolatge emocional" titulat "La crisi com a oportunitat".

Aquí teniu un interessant article sobre la importància de dir no. És de la filòsofa Marina Garcés. Es titula "Desercions actives" (Diari Ara, 28/05/2017).

Aquí teniu un article de Rosa Montero titulat "Aprendiendo a perder".

També és recomanable aquest article d'Ignasi Aragay titulat "A tots els catalans fills de papa".

Tampoc no us podeu perdre aquestes reflexions de Norbert Bilbeny, catedràtic d'Ética a la facultat de Filosofia de la Universidad de Barcelona, autor del llibre "La vida avanza en espiral".

Aquí teniu unes quantes reflexions de Charles Chaplin (1889-1977:

"Aprèn com si visquessis tota la vida i viu com si haguessis de morir demà".
"Sigues tu, i intenta ser feliç, però sobretot sigues tu".
"Tots som uns aficionats. La vida és tan curta que no dóna temps per a res més".

Aquí teniu unes quantes reflexions de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres, sobre la vida:

 

El 1926 Alfons XII va fixar un 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes, com la Fiesta del Libro Español. El 1930 es va passar al 23 d’abril, solapant-se així amb el dia de Sant Jordi. Amb aquesta data es commemorava la mort de l’insigne escriptor castellà, que feliçment coincidia amb la de William Shakespeare, també mort el 1616 -en realitat, però, el dramaturg anglès va finar 10 dies més tard, un 3 de maig, ja que Anglaterra no va adoptar el calendari julià fins el 1752.

A partir del 1914 la Mancomunitat va promoure l’oferiment de roses el dia de Sant Jordi. Així aquesta pràctica s’erigí en un dels trets distintius de la cultura catalana, que a poc a poc està arrelant en països ben llunyans, com el Japó. Des de 1986, a les principals ciutats nipones se celebra el Sant Jordi’s Day, impulsat per l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya. El 1995 la Unesco va declarar el 23 d’abril com el Dia Internacional del Llibre.

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Sant Jordi.

En aquest article trobareu més informació sobre el mite de Sant Jordi.

Aquí teniu una interpretació del mite de Perseu i Andròmeda a càrrec de Mireia Rosich, director del Víctor Balaguer de Vilanova.

Aquí teniu un article d'Albert Om que parla sobre la lectura el dia de Sant Jordi. Aquest altre article també és interessant. Igual de recomanable és aquest article de la revista Mètode.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen dels dracs.

Aquí teniu dos articles sobre la història del simbolisme de la rosa. Un es titula "Rosa, rosae, rosam". I l'altre "Una rosa és una rosa és una rosa".

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu aquest altre article "Estimar té un preu"

Articles del web relacionats:
- Cupido concupiscent
- L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
- La vulgarització de l'amor platònic
- Matrimoni amb amor?
- Valent Sant Valentí
- Les metàfores de l'amor
- Atles que sostenen el món
- Meduses que petrifiquen

Per a més inri, disposam de llatinismes adquirits per influència de l’Església catòlica, que va fer dir missa en llatí fins al concili Vaticà II (1962-1965). D’aquí tenim expressions com “anar fet un eccehomo”, un funeral corpore insepulto (de cos present), la benedicció urbi et orbi (a la ciutat de Roma i al món) del Papa. 

L'expressió motu proprio també va néixer en el si del vaticà per al·ludir als documents emanats del Papa per la seva pròpia iniciativa i amb la seva pròpia autoritat. El primer motu proprio de la història va ser promulgat per Innocenci VIII el 1484.Se sol tractar de documents breus, que afecten qüestions concretes -els documents doctrinals, en canvi, s'anomenen encícliques.

Col·loquialment avui es recorre a l'expressió motu proprio per indicar alguna cosa que es fa espontàniament, sense respondre a petició prèvia. És freqüent, però, que s'utilitzi de forma incorrecta com a motu propio (amb una erra) o precedit d'una preposició: de motu proprio o per motu proprio.

La paraula propaganda també és d'encunyació vaticana. Va aparèixer per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”).

El 17 d’octubre del 2014 el diari La Vanguadia publicava un article, titulat El latín sigue vivo, que contenia una mostra molt interessant sobre la presència de llatinismes en la nostra vida quotidiana. Aquí el teniu:

“Segur que, a priori, molt poca gent aixecaria la mà motu proprio davant la pregunta de si algú sap llatí. Però, de facto, tot quisqui utilitza el llatí a diari, sense adonar-se’n. No és cap rara avis ni cap esnob qui en les seves converses habituals menciona paraules i locucions llatines com spa, referèndum, ultimàtum, àlbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, tiquismiquis o, fins i tot, etcètera.

La llista podria seguir ad infinitum i es podria allargar in secula seculorum. Però segur que, a no ser que es quedi in albis, no necessita ajuda ni del seu alter ego ni del sursum corda per entendre totes i cadascuna de les paraules que acaba de llegir en aquestes línies. Encara que sigui, en realitat, un totum revolutum de llatí i català, i vostè no hagi estudiat molt més llatí que aquell ja llunyà, rosa, rosae.

Doncs això, que sense ser doctors honoris causa ni haver tret notes cum laude, tots sabem, o almanco empram amb certa desimboltura, el llatí. Aquella llengua tan antiga que, tanmateix, encara respira entre nosaltres. Tant el llenguatge culte com el popular contenen una gran quantitat de llatinismes. Alguns han mantingut el seu significat original, com el famós carpe diem (“aprofita el dia, el moment”) i altres han rebut noves connotacions, com en el cas de versus. Originalment volia dir “cap a” en llatí, però els anglesos li donaren un significat de contrarietat, i l’hem rebut amb la seva nova connotació de la mà de l’anglès”.

Així doncs, segurament hi haurà quòrum si deim que el llatí també és, de facto, llengua de carrer. Ja ho diu una famosa cita: Quidquid latine dictum sit altum videtur (“Qualsevol cosa dita en llatí sona més profunda”). No hi ha dubte que al llegat de Roma avui li podríem aplicar el famós vers amb el qual Horaci (segle I aC) va reivindicar la pervivència de la seva obra: non omnis moriar ("no moriré del tot"). Aquest mateix poeta ens ha deixat altres frases igual de cèlebres que ens conviden a gaudir del moment (carpe diem) i a no tenir por a aprendre (sapere aude).




Ferran Grau Codina, del departament de Filologia Clàssica de la Universitat de València, fa les següents reflexions sobre l’estudi de les llengües clàssiques en un article titulat “El llatí, eina i clau”:

“L’estudi del llatí i del grec aporten, en primer lloc, la intriga de la novetat: allò que és desconegut i fins i tot esotèric, que no es pot aprendre pràcticament en cap altre lloc. En segon lloc, i una vegada iniciat el seu estudi, una formalització gramatical que en molts casos no s’assoleix mitjançant l’estudi de cap llengua, ni de l’anglès, ni de les pròpies. Així, adquireixen el nivell d’abstracció i de reflexió metalingüística necessari que els fa comprendre millor conceptes a primera vista tan simples com «subjecte», «complement directe» o «circumstancial». Aquest estudi tan formal pot decebre una mica.

A mesura que l’alumne avança, es veu abocat a pensar i reflexionar sobre el sentit de les paraules, de les llatines i de les pròpies, amb la pràctica d’un exercici que a penes es dóna a les aules, com és l’exercici de la traducció, la qual cosa produeix el desenvolupament gradual d’operacions fines de la ment, mitjançant l’analogia i la diferenciació, per copsar-ne el sentit i les matisacions. És així com comença a posar-se en pràctica el pensament, sobre un objecte concret, amb un valor afegit que no tenen les llengües modernes, almenys les més properes, que permet també traslladar-se molts anys enrere i penetrar en la mentalitat antiga que alhora ens resulta familiar i propera. Així aprèn l’estudiant, amb la pràctica, a «construir el seu pensament». A mesura que avança en el seu coneixement i, a través seu, en el coneixement de la seua cultura, el llatí i el grec van esdevenint l’eina i la clau per accedir a un coneixement més profund, no sols de la història i de les literatures antigues, sinó de la història, les literatures i la cultura del món a què pertanyem”.

Per acabar, aquí teniu unes reflexions sobre la utilitat del llatí i del grec (30/09/2012). El seu autor es Esteban Bérchez Castaño, president de la “Sociedad Española de Estudios Clásicos de Castellón y Valencia”:

“La esencia de la educación debe ser una formación integral y una cultura general que permitan al alumno desarrollarse mejor como persona y, en un futuro, desenvolverse en la vida [...] ¿Acaso todo lo que aprendemos lo aplicamos específicamente en nuestro día a día? Personalmente debo reconocer que no recuerdo ya para qué sirve una raíz cuadrada ni la tabla periódica; sin embargo, no reniego en absoluto de los conocimientos de matemáticas o de física y química que adquirí durante más de diez años, y ni mucho menos se me ocurre proclamar a los cuatro vientos que esas asignaturas no valen para nada porque no hayan tenido posteriormente presencia alguna en el ejercicio de mi trayectoria profesional. ¿Por qué, en cambio, los profesores de Griego y Latín tenemos que estar oyendo continuamente, incluso de boca de colegas, que nuestras materias no valen para nada? [...]

Muchos conocimientos sirven para estructurar el pensamiento y ennoblecer el carácter. ¿Cómo no iban a ser útiles el griego y el latín, si en esas lenguas se compusieron las primeras obras de la literatura occidental, las que son la base de toda la posterior literatura occidental; si en esas lenguas se habló por primera vez de democracia, se discutió de libertad e igualdad, se establecieron las bases del derecho que ahora poseemos, se pusieron nombres a las distintas especies animales y vegetales y se dieron respuesta a muchas de las cosas que han preocupado a la humanidad? “

Aquí teniu un enllaç sobre 20 tatuatges que no entendreu si no sabeu ni llatí ni grec.

Aquest enllaç parla de l'herència llatina en el món de la política.

Aquí teniu un altre enllaç sobre lemes llatins de diferents institucions del món.

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquest article parla sobre per què el llatí va deixar de ser la llengua de la ciència.

Aquest article també és interessant. Es titula "Del latín a Harry Potter".

Sabíeu que hi ha una proposta de convertir el llatí en la llengua oficial de la UE? Aquest enllaç en parla.

Aquí trobareu informació sobre Vivarium Novum, una acadèmia de llatí a Roma.

Aquí teniu un llistat de cites llatines cèlebres. 

Aquest altre llistat és de llatinismes que feim servir en català.

Aquest enllaç parla sobre com insultar en llatí amb elegància.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre 10 idees equivocades sobre l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre com s'ha de pronunciar el llatí.

Molt recomanable és aquest article de Xavi Ayén a "La Vanguardia": Latín, la más inútil de todas las lenguas.

Aquí teniu una entrevista a Mary Beard. El titular és prou eloqüent: "Los romanos crearon el mundo globalizado".

Sobre la pervivència del llatí a les nostres vides, podeu consultar aquest programa del programa "Saca la lengua" de TVE.



També teniu aquest vídeo del program "Quèquicom" de TV3 titulat "Som romans"



Per reflexionar més sobre el sentit que té estudiar llatí i grec avui en dia, aquí teniu un interessant vídeo d'Euronews:



Aquest vídeo, en anglès, també és ben curiós. És de l'any 1951!



Aquí teniu una tertúlia interessant del programa "No es un día cualquiera" (RNE) sobre l'ús de llatinismes. En aquest mateix programa, a la secció Verba volant, d'Emilio del Río, un dia també es va parlar de la relació de futbol i llatí, del llatí en època electoral i del llatí en els mitjans de comunicació.

I aquest és un altre titulat "La ciudad invisible de Roma".

Aquí teniu un llistat de llibres ambientats en l'Imperi romà.

Aquest vídeo de cinc minuts ofereix un altre recorregut històric sobre l'imperi romà.

Si us pica la curiositat, una de romans parlant en llatí autèntic!



Aquí teniu un tango en llatí: Vademecum tango

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l'ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover:



I per acabar, com diu el filòsof Emilio Lladó, "Som memòria i vivim d'aquesta memòria":



Articles del web relacionats:
- Sapere aude?
- Esclaus de l'horror vacui
- "El grec, el pa nostre de cada dia".
- La hipocresia de les humanitats
- La fi de la cultura
- El maleït mite de la cultura
- La utilitat de la inutilitat
- Etimocefalàlgia
- Mots que es xiuxiuegen
- Al principi existia la paraula

I el millor homenatge a Roma és aquesta cançó d'Els Manel titulada precisament "Roma":