Banner Top

El tabú de la masturbació

En la mitologia grega, Príap, el déu de la titola, és considerat l’inventor de la masturbació. No debades, tenia seriosos problemes per practicar el coit a causa de les grans dimensions del seu membre virial. La Bíblia, però, apunta a un altre nom, Onan. D’aquest personatge tenim precisament la paraula onanisme per referir-nos a la necessitat impulsiva de donar-se plaer sexual un mateix.
 
A Onan se li morí el germà. Aleshores fou obligat a casar-se amb la seva cunyada vídua i a tenir-hi fills. Per evitar-ho, interrompia sempre els coits, de manera que se suposa que utilitzava la mà per acabar d’ejacular a fora. Així doncs, etimològicament parlant, en un principi onanisme era sinònim de coitus interruptus.

Onan
Onan
 

Una immoralitat segons els romans
La masturbació podria venir del llatí manus (“mà”) i de turbare (“agitar”). A Roma fou una pràctica mal vista. Es considerava que deixar perdre fluid seminal anava contra el sentit mateix de la naturalesa. Era una manera de tudar el germen que només podia sortir del cos amb finalitats reproductives -el llatí, semen significa “llavor”, idèntic significat del terme grec σπέρμα, d’on tenim el nostre esperma. Així ho podem apreciar en aquest text de Marcial, del segle I dC (Epigrames, 9,41):
 
“Perquè mai folles, Pòntic, sinó que fas servir la mà esquerra com a amant, i la teva mà serveix, amiga, a Venus, creus que en això no hi ha res de mal? És un crim, creu-me, però gros, com tu gairebé no pots concebre en el teu ànim. Ben segur Horaci va follar una vegada per engendrar-ne tres, Mart una sola vegada perquè la casta Ília li donés bessons. Tot això haurien perdut, si un i altre, masturbant-se, haguessin confiat a les seves mans plaers repugnants. Creu que la pròpia naturalesa diu d’això: “això que deixes escapar amb els dits, Pòntic, és un home”.
 
Tanmateix, el metge grec Galè establert a Roma assegurava que, quan un home no alliberava el semen del seu organisme, esdevenia un “ésser perillós” per a la seva salut i per a la dels demés. Sempre posava l’exemple de Diògenes, filòsof cínic molt culte al seu parer perquè portava una visa sexual activa i recorria a la masturbació per estar en forma.

Escena antiga de masturbació
Escena antiga de masturbació
 
Els perills del “vici solitari”
El cristianisme condemnà tot individu que recorria al “vici solitari”. Fins i tot Sant Agustí d’Hipona dictaminà que la masturbació i les relacions sexuals que no tenien una finalitat reproductiva eren pecats més greus que les violacions o l’adulteri.
 
El 1774 el prestigiós metge suís Samuel Tissot va publicar un llibre inquietant titulat “L’onanisme”.  Hi advertia que “el mal de la masturbació” podria ocasionar malalties físiques i fins i tot la mort. A partir de les tesis d’aquest metge, s’incrementà la llista d’efectes secundaris de l’onanisme: aparició de pèls a les mans, cara verda, acnè, alopècia, ceguesa o càncer.

Llibre de Simon-André Tissot sobre l'onanisme
Llibre de Simon-André Tissot sobre l'onanisme
 
Amb aquesta psicosi, s’idearen molts de mètodes per descobrir nins i nines que es masturbaven. Arribaren a recórrer a la circumcisió sense anestèsia, aplicar descàrregues elèctriques, tractar els genitals amb ortigues o fins i tot extirpar-los quirúrgicament. En altres ocasions se’ls fermava les mans al llit o se’ls recomanava una dieta vegetariana amb poca sal.
 
Totes aquestes paranoies s’acabaren a finals del segle XIX amb Sigmund Freud. El pare de la psicoanàlisi assegurà que la masturbació, lluny de ser perjudicial, era molt beneficiosa per alleugerir l’estrès i evitar les malalties de transmissió sexual. Així doncs, Freud rescatà de l’oblit una antiga màxima llatina Semen retentum venenum est (“el semen retingut és dolent”).

Aquest article parla del bimoni intel·lectualitat i masturbació.

Aquí teniu una article que parla sobre un manual de 1830 que adverteix de les nefastes conseqüències de la masturbació.

Aquest article parla de la masturbació com a meditació.

Aquest article parla sobre la masturbació al llarg de la història.

Quina relació té la lectura amb la masturbació? La resposta la teniu en aquest article de Jordi Nopca, del diari Ara.

Aquí teniu un vídeo de Roser Amils sobre el plaer de la lectura que s'ajusta molt a aquest tema:




I aquest és el curtmetratge "Yes, God, yes", on la masturbació és vista com una benedicció.




Articles del web relacionats:

Penis, un pinzell penjant
Orgies, crònica d'una mentida
Fal·lus fascinants
El priapisme del déu titola

Efialtes, el dimoni convertit en malson

Els malsons, convertits en trastorns d’ansietat nocturna, reben el nom d’Efialtes. Aquesta malaltia ja va ser diagnosticada al segle II aC pel metge grec Galè, però no es popularitzaria fins a mitjan segle XVIII. A l’antiga Grècia, un ἐφιάλτης (“qui salta”) era considerat un δαίμων o un esperit que a la nit s’apoderava d’alguns cossos, a qui provocava l’asfíxia. A Roma serien identificats amb els íncubes (“el que jeu a sobre, in), súcubes (“el que jeu sota, sub) en la seva versió femenina -amb el temps aquests dimonis nocturns adquiririen una connotació lasciva.
 
En anglès, malson és nightmare. La seva etimologia no està gens clara. Shakespeare va entendre que es tractava de l’ “egua” (mare) de la “nit” (night). Un vers seu diu “I met the night mare” (“Em vaig trobar amb l’egua de la nit”). Una altra teoria, però, recorda que, en anglès, mare també significa “follet” o “dimoni”. Així doncs, aquesta darrera versió estaria més en sintonia amb l’efialtes clàssic. En francès, malson és cauchemar (del llatí calcare, “pressionar” + una arrel relacionada amb el mare anglès), en alemany Alptraum, i en castellà “pesadilla”, derivat del llatí pensare (“pesar”).

El somni (1866), de Gustave Courbet, Museo del Petit-Palais, París.
El somni (1866), de Gustave Courbet, Museo del Petit-Palais, París.
 
El dolç son d’Endimió
En la mitologia grega, Morfeu era la divinitat onírica per excel·lència -ὄνειρος, “somni”, “fantasia”. Era un dels mil Oneiroi nascuts de Ὕπνος (la Son) -d’on tenim hipnòtic- i de Νύξ (la Nit). Hipnos era l’encarregat de fer venir la somnolència als humans. Anul·lant les activitats dels homes cada nit, imitava així el seu germà bessó Thànatos (la “mort”).

Un cop Hipnos havia fet la seva feina, els mil Oneiroi eren alliberats de les profunditats de l’Èreb. Acudien volant com un estol de rat-penats i s’apoderaven de la ment humana dormida. Goya ens deixà un famós gravat basat en aquest antic mite. És “El sueño de la razón produce monstruós”.

goya

Goya: El sueño de la razón produce monstruos. Aguafuerte y aguatinta sobre papel verjurado. Museo del Prado. Madrid

Zeus va haver de necessitar l’ajuda d’Hipnos per complir amb la paraula que donà a Selene, la deessa de la Lluna. Com era habitual, un dia aquesta sortí amb el seu carro a il·luminar la foscor de la nit. En una cova es trobà adormit Endimió, un atractiu pastor. De seguida s’enamorà d’ell. Va ser una amor correspost. Cada nit es trobaven i la unió donà els seus fruits: 50 filles.


Giovanni Antonio Pellegrini Diana Selene and Endymion

Endimió i Selene (Giovanni Antonio Pellegrini)

Selene, però, estava preocupada per la mortalitat del seu amant. Aleshores va demanar ajuda a Zeus, qui, decidí fer realitat els seus desitjos. La immortalitat, però, que concedí a Endimió no va ser la que la parella esperava. El jove fou condemnat a viure eternament en un món oníric, on només podia trobar-se amb la seva estimada a través dels somnis.

Morfeu, el déu dels somnis
Morfeu era l’encarregat de guiar els seus germans Oneiroi. Mentre el seu pare Hipnos només feia adormir els homes, Morfeu s’ocupava de crear els somnis on ell apareixia sota forma humana, generalment la dels éssers estimats -no debades, Morfeu (Μορφεύς) deriva de μορφή (“forma”).

Hipnos i Nix (1878, Evelyn De Morgan). Mentre Nix (la Nit) estén la seva manta negra, Hipnos escampa cascalls per induir la son als homes.
Hipnos i Nix (1878, Evelyn De Morgan). Mentre Nix (la Nit) estén la seva manta negra, Hipnos escampa cascalls per induir la son als homes.

Ovidi, a les Metamorfosis (XI, 634-637), insisteix que Morfeu “sap imitar les formes de manera precisa”. No té rival: “No hi ha ningú que pugui igualar-lo reproduint el pas, el rostre i la veu que convingui; també es posa els vestits adients i diu les paraules més usuals, però sols els homes imita”.

Pierre-Narcisse Guérin: Morfeo e Iris. Museo del Hermitage (1811)
Pierre-Narcisse Guérin: Morfeu i Iris. Museu de l'Hermitage (1811)
 
Morfeu solia ser representat sostenint en una mà un mirall en clara al·lusió al fet que els somnis ens revelen el nostre propi subconscient. En l’altra mà aguantava una branca de cascall (papaver somniferum), planta herbàcia coneguda per les seves propietats somníferes.

Hipnos amb ales al cap
Hipnos amb ales al cap


En la seva tasca, Morfeu era ajudat per dos dels seus germans. Fobétor (“qui fa por”), també conegut com a Icel (“qui és similar”) feia aparèixer monstres o animals en els somnis i era el principal causant dels malsons. Phantasos (“qui apareix”), en canvi, s’encarregava de mostrar objectes inanimats.

Jean-Baptiste Restout: Morfeu (Cleveland Museum of Art. Cleveland)
Jean-Baptiste Restout: Morfeu (Cleveland Museum of Art. Cleveland)

 

Morfeu
Morfeu


El déu de la morfina
Morfeu recorria el món amb les seves ales fabricant fantasies per als humans. Dormia en un llit de banús. Zeus el matà perquè en alguns somnis revelava el destí als homes. Avui, del seu nom procedeix la substància química morfina, per les seves fortes propietats soporíferes i analgèsiques. Fou el primer opiaci que es descobrí. S’aconseguí el 1805 de la mà del químic alemany Friedrich Sertürner, que va aïllar el principal actiu de les plantes del cascall, d’on s’obté l’opi (< ὀπός, “suc de vegetal”).

Cascall, planta d'on s'extreu l'opi
Cascall, planta d'on s'extreu l'opi

També podem invocar el déu grec dels somnis en l'expressió «estar en els braços de Morfeu», que significa que algú està dormint. A l’antiguitat es considerava que els oracles tenien un valor profètic; eren moments que els déus aprofitaven per comunicar-se amb els homes. Així, hi hagué sacerdots que s’encarregaren de la seva interpretació a través de la pràctica de l’oniromància (+ μαντεία, “endevinació”).

La morfina (Santiago Rusiñol, Museu Cau Ferrat. Sitges)
La morfina (Santiago Rusiñol, Museu Cau Ferrat. Sitges)

Mal de Morfeu
En medicina també es parla de mal de Morfeu o de narcolèpsia (+ ναρκάω, “quedar adormit” + λαμβάνω, “agafar”). És la tendència irresistible a quedar-se adormit. Es tracta de la causa més freqüent d’hipersòmnia (excés de son) dins de les malalties neurològiques que afecten la son. L’alarma s’encén quan l’afectat ronca de forma habitual, e queda adormit inesperadament (durant una conversa, al volant...) o quan, en despertar-se, sent com si no hagués descansat gens.

El somni, Dalí (1937)
El somni, Dalí (1937)
 
El mal de Morfeu pot tenir conseqüències terribles: accidents laborals o de trànsit. Aquest trastorn es caracteritza per l’obstrucció momentània de les vies respiratòries en hores de son, més conegut com apnea (“falta de respiració”), que pot ser mortal -la paraula conté l’α privativa i el verb πνέω (“respirar”). Això fa que de dia tenguem casmòdia (< χαίνω, “obrir la boca”), ganes contínues de fer badalls.

A l’hora de dormir hem d’anar en compte amb les caròtides (< καρόω, “adormir”), les dues artèries que, per l'un costat i l'altre del coll, irriguen el cap i que, segons els antics, comprimides, poden provocar un estat comatós (< κῶμα, “sopor”, “son profund”). Hi pot haver moments, però, per al sonambulisme. Si ens passa tot això, definitivament patim de catipnosi (+ κατα, “per avall”), que és la malaltia de la son.

La interpretació dels somnis
A finals del segle XIX el metge austríac Sigmund Freud (1856-1939), el pare de la psicoanàlisi, advertí que durant el son es produeix una relaxació de la censura a la qual està sotmesa contínuament la consciència. Aleshores és quan el subconscient es manifesta mitjançant símbols onírics. Així doncs, és en els somnis on afloren els desitjos reprimits del subconscient. Tot plegat ho podem llegir en el llibre La interpretació dels somnis que el psiquiatre vienès va escriure el 1899.

 

Sigmund Freud
Sigmund Freud


Aquí teniu un article que parla dels cinc malsons més recurrents. I aquest article de Rafel Argullol també parla dels somnis.

I per acabar, que millor que escoltar Nessun dorma (“Que ningú no dormi”, en italià), l’ària del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini. El títol fa referència a la proclamació que fa la princesa Turandot  per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. Aleshores el príncep canta fent avinent la seva convicció que el nom no serà descobert.



Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra sobre Morfeu. Aquest altre parla sobre la morfina. I aquí teniu la segona part de l'article.

Aquí teniu un llistat de cançons que parlen de somnis.

Articles del web relacionats:
Vade retro, Satanàs!
- L'univers psicodèlic de les drogues
- La vida és Eros i Thànatos

La vida és Eros i Thànatos

La vida és passió i mort. Bé ho plasmà Sigmund Freud (1856-1939), el pare de la psicoanàlisi, en la seva teoria de les pulsions, que estableix una visió dualista de la motivació humana. Segons aquesta visió, la libido, vista com a pulsió de vida o Eros, està interconnectada a una pulsió de sentit contrari del tot destructiva i agressiva, la mort o Thànatos. Així doncs, Eros i Thànatos són les dues forces que determinen l'evolució de la vida personal i l'evolució de la vida de les societats. D’aquesta manera, hi hauria persones que, emportades per Eros, són més propenses a fer el Bé; d’altres en canvi, abduïdes per Thánatos, fan el Mal o sembren la discòrdia.

L'amor victoriós (Caravaggio, 1602)
L'amor victoriós (Caravaggio, 1602)
 
En la mitologia grega, Eros, Cupido al món romà, representa l’amor irracional o l’irrefrenable instint sexual. Amb el temps, però, personificà l’amor ideal. El seu antagonista, Thànatos (θάνατος, Mors llatí), encarna la mort no violenta. És el germà bessó d’Hipnos (ὑπνος), el déu de la son (d’on tenim hipnosi). La mort violenta, en canvi, era del domini de les seves germanes amants de la sang, les Keres, habituals en el camp de batalla.

La visita de Thànatos
La visita de Thànatos
 
Thànatos és representat com un geni alat que provoca la mort suaument. Amb el seu germà Hipnos discutia cada nit qui s’emportava a qui. Ell, però, executava les ordres de les Moires (les Parques llatines), encarregades de dictaminar el futur de la humanitat. El Hipnos, en canvi, també provocava cada nit una petita mort en forma de son entre les seves “víctimes”. A la Ilíada (XVI, 450-458, 670-675, 682), Homer ens parla de la missió que compartien ambdós germans. Zeus els crida perquè retirin del camp de batalla de Troia el cadàver del seu fill Sarpedó, mort per Pàtrocle. A continuació, li donin sepultura.

Els germans bessons Hipnos i Tànatos s'enduen el cos de Sarpèdon a l'Hades
Els germans bessons Hipnos i Tànatos s'enduen el cos de Sarpèdon a l'Hades
 
Una tradició tardana identificà Thànatos amb el sinistre personatge de la dalla. Aquest déu també el tenim present en paraules com tanatori (la cambra on es vetlen els morts) o tanatofòbia, la por malaltissa a la mort; està relacionada amb la necrofòbia, la por a les coses mortes (νεκρός).

Les persones que pateixen de tanatofòbia arriben a tenir seriosos problemes en la seva vida quotidiana. Fins i tot poden evitar sortir al carrer, assistir a un funeral o parlar de la mort. Solen ser hipocondríaques, degut a la por que tenen a contraure una malaltia que els provoqui la mort. D’altra banda, la tanatologia és el conjunt de coneixements relatius a la mort, especialment des del punt de vista medicolegal. 

Articles del web relacionats
Halloween versus Tots Sants
-
 La lliçó mortal de Gilgameix
Memento mori
Ubi sunt?
El silenci i la mort
Realment existeix l'infern?
- L'home, és bo o dolent per naturalesa?
-
 La vida penja d'un fil
-
 Cupido concupiscent
La vida com a contrast

Memento mori

Article publicat a l'Ara Balears (06/11/2013)
 
La mort, única certesa de la vida que ens iguala a tots, és ben present en moltes possessions mallorquines. Penjats des d’imponents façanes, els rellotges de sol ens interpel·len amb punyents sentències llatines com Memento mori (“Recorda que has de morir”), Tempus fugit (“El temps fuig”) o Omnes feriunt, ultima necat (“Totes les hores fan mal, l’última mata”). Per molt totpoderosos i imprescindibles que ens creiem, ho podem obviar, però no oblidar: des que naixem, el nostre compte enrere ja està en marxa. Cotidie morimur (“Cada dia morim”), deia Sèneca.

Cotidie morimur
Cotidie morimur
 
Els grecs foren plenament conscients que la vida penja d’un fil. Així ho exemplificaren amb la figura mitològica de les Moires. Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien el destí dels humans. Cloto desfeia el fil de la vida; Làquesi el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. L’ordre era executat per un geni alat anomenat Thànatos (“mort”, d’on tenim tanatori), que posteriorment seria identificat amb el sinistre personatge de la dalla.

Thanatos modern amb la dalla
Thanatos modern amb la dalla

A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. El seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Aquesta última es convertiria en la Parca per antonomàsia que ja trobam en l’himne oficial de Mallorca, La Balanguera. El 1903, el seu autor, Joan Alcover, es va inspirar en una coneguda cançó popular illenca on apareix un personatge femení, el nom del qual podria venir del francès Boulangère (“fornera”). En la nova versió, la Balanguera es convertiria en una vella filadora revestida del caràcter mític de la seva homòloga clàssica. Alcover, però, que patí de prop moltes pèrdues familiars, s’allunyà de la idea de la mort de la Parca llatina. Optà per una d’optimista que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Les Parques (Goya)
Les Parques (Goya)
 
Les Parques també rebrien el nom de Fata, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat, sinònim de destí. Segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el fat. No és casual que ens posem fatalistes en pensar en el nostre fat. A l’antiguitat es creia que hi havia objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no tenia la connotació negativa que després adquirí el terme. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué persones que l’esperaren amb els braços creuats; per tant, “s’enfadaven”, és a dir, s’entregaven al fat (in fatum) –res a veure amb l’enuig que ara implica aquest verb.
 
La mort, tanmateix, lluny de coartar-nos, ens ha d’animar a exprimir al màxim les nostres efímeres existències. Ja ens ho va advertir al segle I aC Horaci amb el seu famós Carpe diem (“Aprofita el moment”). I a principis del segle XX el grec Konstantin Kavafis, en el poema Ítaca, apuntà a una interpretació mortuòria de l’illa natal d’Ulisses, el qual hagué de viure una autèntica odissea per poder-hi retornar un cop finalitzada la guerra de Troia: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences [...]. Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca [...].
 
Al 1975 Ítaca assoliria un nou nivell metafòric en ser musicat per Lluís Llach. El cantautor de Verges transformà la pàtria d’Ulisses en la il·lusió que necessita tot individu per mantenir-se viu fins al final. Aquesta força engrescadora és la que ens ha de permetre conviure millor amb l’altra cara del nostre atzarós pas per aquest món, la finitud. Per tocar amb els peus a terra, sempre tendrem les alliçonadores paraules sobre la fugacitat de la glòria que antigament escoltava el Papa moments abans d’assumir l’encàrrec diví: Sic transit gloria mundi (“Així passa la glòria del món”).
 
Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi
 

Amb la negra espasa de Dàmocles amenaçant, de res serveix preocupar-nos del somni etern. És més profitós ocupar-nos de viure el present amb els ulls ben oberts. I, mentre assistim a la nostra imparable decrepitud física –i sovint també moral-, ens podem consolar pensant que la immortalitat ens resultaria massa esgotadora o un autèntic malson en cas d’haver-nos convertit en una ànima en pena. Foragitada la por, ens queda el dubte que, tal com va plantejar Nabokov, si la vida és una sorpresa, per què la mort no hauria de ser-ne una de més gran?

I, per acabar, recordau aquestes frases -no en sé l'autor:

  • “La vida és una malaltia de transmissió sexual amb un alt índex de mortalitat”
  • “L’única cosa certa és que, de la vida, no en sortirem vius”.

En el capítol setè de l’Eclesiàstic trobam la següent reflexió sobre la mort: In omnibus operibus tuis memorare novissima tua et in aeternum non peccabis (“En totes les teves obres, recorda’t de les teves acaballes i no pecaràs mai”).

Aquí teniu un article interessant sobre l'enyor d'una persona que ens ha deixat.

In omnibus operibus
In omnibus operibus

Aquí teniu unes reflexions sobre la mort del llibre de l’estoic Sèneca Lletres a Lucili (Llibre XV, Lletra XCIII).

No ens hem de captenir de viure molt, sinó de viure a bastament, car per viure molt necessites el destí, per viure a bastament, la diligència de l’esperit. Llarga és la vida si és plena [...]. ¿De què serveixen a l’un vuitanta anys passats en la vagància? [...]. Ha viscut vuitanta anys. Caldria saber des de quin dia comptes la seva mort. Aquell altre ha mort en la flor de l’edat. Però ha complert els deures de bon ciutadà, de bon amic, de bon fill; en cap punt s’ha emperesit [...].

Diem de tal que ha viscut vuitanta anys. Diríem, més aviat, que ha durat vuitanta anys, a menys que diguem que ha viscut com ho diem dels arbres. Jo et prego, Lucili, que procurem que, talment com les coses de gran preu, la nostra vida no sigui gran en extensió, sinó en valor. Amidem-la per les obres, no pas per la durada [...].

La durada de la vida és cosa que no depèn de nosaltres; que mentre jo visqui, visqui realment, és cosa meva. El que em pots exigir és que no passi la vida en una vergonyosa obscuritat; que meni la vida, i no la deixi passar inútil. ¿Preguntes quina és la vida més duradora? Viure fins a assolir la saviesa. Qui hi ha arribat, ha aconseguit no la fita més llunyana, sinó la més gran [...].

Aquí teniu més reflexions de Sèneca sobre la mort.

Representació de la mort
Representació de la mort

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



Horaci, en les seves Odes (II, 18), també ens convida a la següent reflexió sobre la fugacitat del temps:

Traditur dies die                                                      “Un dia empeny un altre dia
nouaeque pergunt interire lunae                         i noves llunes s’encaminen cap a la mort”


I aquí teniu altres llatinismes relacionats amb la mort

Nihil enim semper floret, aetas succedit aetati.  “Res està sempre en flor, una edat en segueix una altra” (Ciceró) 

Utendum est aetate. Cito pede labitur aetas    “Cal aprofitar l’edat. El temps s’esmuny amb peu rabent” (Ovidi) 

Fugit irreparabile tempus     “S’escapa el temps irrecuperable” (Virgili) 

Nihil est annis velocius      “Res és més veloç que els anys” (Ovidi) 

Mirabar celerem fugitiva aetate rapinam, et, dum nascuntur, consenuisse rosas.   
"M’escarrufava el ràpid furt de l’edat fugitiva i que les roses es marceixen en el moment de néixer” (Ausoni) 

Tempus edax rerum tuque, invidiosa vetustas, omnia destruitis, vitiataque dentibus aevi paulatim lenta consumitis omnia morte.
“El temps és devorador de les coses i tu, envejosa vellesa, ho feu malbé tot, i tot, rosegat per les dents de l’edat, ho consumiu tot amb una mort lenta” (Ovidi) 

Omnia aliena sunt: tempus tantum nostrum est.  “Tot ens és aliè, sols el temps és nostre” (Sèneca) 

Aetate rectius sapimus.   “Amb l’edat ens tornem més savis” (Terenci) 

Vive memor Leti; fugit hora.    “Viu pensant en la mort; el temps fuig” (Persi)

Si computas annos, exiguum tempus: si vices rerum, aevum putes. “El temps és breu, si comptes els anys; però si comptes les vicissituds diries que és un segle”(Plini)

Eheu, fugaces, Postume, Postume,labuntur anni, nec pietas moram rugis et instanti senectae afferet indomitaeque morti. 
"Ai! Pòstum, Pòstum, fugissers s’esmunyen els anys, i la devoció als déus no demorarà les arrugues, la vellesa que ens acuita i la mort indomable" (Horaci) 

Ars longa, vita brevis.  “L’art és llarg, la vida breu” (Sèneca)

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està a paraules relacionades amb la mort.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari del memento mori.

Aquí teniu una interessant reflexió de Steve Jobs, el creador d'Apple mort el 2011, sobre el memento mori.



Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo de Pablo Motos:



I aquestes són algunes de les consideracions sobre la mort de personatges cèlebres:

"La vida dels morts perdura en la memòria dels vius" (Ciceró, orador i polític romà, segle I aC)

"Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort" (Sigmund Freud, psicoanalista austríac, 1856-1939)

"Només es mor un cop, però per a un temps tan llarg!" (Molière, dramaturg francès, segle XVII)

"No és que tingui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi" (Woddy Allen, actor i director nord-americà)

"No em preocupa la mort, em dissoldré en el no res" (José Saramago, escriptor portuguès, 1922-2010)

"Al cap i a la fi, la mort és només un símptoma que hi va haver vida" (Mario Benedetti, escriptor uruguaià, 1920-2009)

“És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar” (Sèneca, segle I dC)

“Si no vaig viure més, va ser perquè no em va donar temps” (Marquès de Sade, 1740-1814)

“Només deman a Déu que tengui pietat amb l’ànima d’aquest ateu” (Miguel de Unamuno, 1864-1936)

“Tots plegats som peces efímeres d’impossible immortalitat” (Montserrat Roig, 1946-1991)


Les paraules del gran Joan Vinyoli també són molt escaients (“Abans que neixi l’alba”):

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records.

 
Poema de la mort. Poema a la mort
 
Tots som un pou de vida,
tots vivim amb la mort
amagada a una guarida
que ens agafarà de la mà
a poc a poc, o un dia de cop.
 
Si l’alè es cansa
i l’ombra ens domina.
Si un mal cop de sort
al no-res ens deriva.
Si un esdeveniment
ens paralitza el cor.
 
Si un joc del destí
ens fa perdre la partida amb la vida,
ja saben els altres que érem part d’un tot
i que el buit s’ha de cobrir amb l’enyor,
i amb les flors i el foc l’eterna fugida.
 
I serem record,
i serem la baula
d’una cadena que ens uneix a tots
al misteriós món de la vida,
al misteriós món de la mort.

Isabel Barriel
 

I aquest poema de Miquel Àngel Riera també és molt emotiu:

Quant a mi, que us firm en blanc
l'acceptació prèvia de la vostra futura sentència,
cal que sapigueu
que és des de vosaltres des d'on vull salvar-me,
però a mitja veu:
d'enmig de la teringa de resultats possibles,
dic fort que serà prou, per a justificar-me,
que en passar el meu taüt,
algú, d'entre vosaltres,
discretament recolzat al cantó més mesquí del poble,
en veure'm allunyar com una pluja magra,
mentre es palpa més fosca arreu de la persona,
es senti entotsolat, per un instant, com el que perd una eina
i en girar-me l'esquena, decidit a anar enlloc,
digui de mi, com el que escup la llosca:
Era dels nostres: caldria no hagués mort.

Aquest altre poema de Miquel Martí i Pol també és molt emotiu:

"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu...
Parlem de les teves coses, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".

Si voleu perdre la por a la mort, no us podeu perdre aquest vídeo del programa Bricolatge emocional de TV3.

Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo sobre la Dolors, una dona amb càncer terminal que encara la seva recta final amb serenor. És del programa "No serà fàcil" de TV3. És realment emotiu!

Aquest vídeo també és molt interessant: "Morir bé", del programa Latituds de TV3. I aquest vídeo de Salvados parla sobre l'eutanàsia, la bona mort.

Aquest és l'article vitalista que ha escrit el neuròleg Olivers Sacks en saber que li queden mesos de vida.

Igual d'interessant és aquest article d'Eva Piquer titulat "Si el món s'acaba". Aquest altre, de la mateixa autora, titulat "La mort pressentida", també és interessant.

Si voleu saber per què celebram Halloween i Tots Sants, podeu consultar aquest altre article meu.

Etimologies de la mort
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (26/10/2013) per parlar sobre les etimologies de la mort.





 

Compte a “venerar” massa Venus!

Afrodita, deessa de l’amor i la bellesa, va néixer en unes circumstàncies especials. Segons relata Hesíode a la seva obra Teogonia (150-175), el pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella.

En haver complit la missió, Cronos llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma (< ἀφρός) d’on sorgí, ja adulta, Afrodita -de la sang vessada dels genitals d’Urà i que banyaren la terra naixerien les Erínies, monstruosos genis alats que vetlaven per l’ordre social, i els Gegants, éssers colossals dotats d’una gran força semblant a la dels déus, però mortals.

El nacimiento de Venus, Alexandre Cabanel (1863)
El naixement de Venus, Alexandre Cabanel (1863)


El déu Zèfir (el vent de l'oest) impulsà Afrodita suaument cap a Xipre -alguns parlen, en canvi, de l’illa de Citera. Allà fou acollida per les Hores, filles de Zeus, que la conduïren al casal dels olímpics. Essent, doncs, Xipre la seva pàtria d’acollida, no és d’estranyar que un dels sobrenoms de la deessa de l’amor sigui Cipris.

La rosa, la flor del pomer i la murta eren les plantes més apreciades per Afrodita. D’altra banda, els seus animals preferits entre els coloms i els pardals, que arrossegaven el seu carro.



Una Venus trencadora
En el seu famós quadre El naixement de Venus (1485), Sandro Botticelli retrata la continuació del mite, quan la deessa, dalt d’una copinya, és arrossegada fins a Xipre pel buf de Zèfir, dolçament abraçat per l’Aurora. Es mou al llarg d’un mar fecundat per la pluja de roses que simbolitza el semen d’Urà. A terra l’espera l’Hora Primavera, preparada per cobrir-la amb un mantell brodat de flors -quatre anys abans Botticelli ja havia pintat la seva famosa Primavera.

 venus capitolina

Venus Capitolina

El naixement de Venus va ser el primer quadre mitològic del Renaixement. També, després de mil anys de sequera, va ser el primer on apareixia una dona nua que no fos Eva. L’artista florentí s’inspirà en l’escultura Venus Capitolina, que alhora imita la Venus Cnidea, de Praxíteles (segle IV aC). Un altra novetat d’aquesta peça és que va ser el primer quadre pagà que aconseguí despertar una emoció semblant a la que fins aleshores estava reservada només als quadres de temàtica religiosa.

Es creu que la Venus de Botticelli podria ser un retrat pòstum de Simonetta Vespucci, esposa de Marco Vespucci, que va morir l’any 1476 de pneumònia als 22 anys. Entre la noblesa de Florència es coneixia Simonetta com la reina de la bellesa.

Copinyes “venerables”
La copinya (venera) sobre la qual s’erigeix la Venus de Botticelli és tot un símbol de fertilitat. Precisament, en castellà, en un registre vulgar, es fa servir “concha” com a sinònim de vagina. I en gallec, aquesta paraula donà nom a un famós mol·lusc, la vieria, molt abundant a Galícia, que durant l’edat mitjana es convertí en el símbol dels pelegrins del “Camino de Santiago”. La feien servir amb una doble finalitat: per demanar almoina i per beure aigua de les fonts. 

L'origen del món (Gustave Courbet, 1866)
L'origen del món (Gustave Courbet, 1866)


Segons la rumorologia popular, del que no hi ha dubte és que les copinyes són considerades un afrodisíac, és a dir, un menjar que potencia el desig sexual o libido. Aquesta paraula conté l’arrel indoeuropea *leubh, que significa “desitjar àrduament” i que trobam també en l’anglès love o en l’alemany liebe.

Al món romà la libido feia referència principalment al desig intens cap a alguna cosa. Va ser el llatí cristià qui l’especialitzà en el sentit d’impuls sexual. El terme es popularitzaria amb aquest significat a finals del segle XIX amb Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi.

Ofrena a Venus (Tizià, Museu del Prado)
Ofrena a Venus (Tizià, Museu del Prado)


En l’àmbit musical es fa servir l’expressió ad libitum (“a voluntat” o “segons plagui”) per dir que el passatge on apareix (sovint abreujat com a ad lib) pot ser repetit tantes vegades com es vulgui; també, però, pot indicar que la part esmentada és prescindible. Curiosament, en angles ad-lib vol dir “improvisar”.

Si una persona ens manifesta molta de libido, el que podem fer és “donar-li carabassa”, és a dir, rebutjar-la. A l’antiga Grècia, la carabassa era considerat un fruit antiafrodisíac. De fet, a l’edat mitjana alguns clergues arribaren a recomanar el consum de pinyols de carabassa com a mètode per mantenir la castedat i defugir la luxúria. Amb el temps, aquest fruit ha esdevingut un símbol de fracàs, extrapolat a altres àmbits. Segurament aquesta connotació negativa ve de l’expectativa que genera la seva mida i que després, en obrir la carabassa i veure la seva buidor, es transforma en frustració.

Els amors d’Afrodita
Afrodita es va veure obligada a casar-se amb Hefest (Vulcà), el déu més lleig del panteó. És per això que no dubtà a anar-se’n amb altres, fent honor així a la seva condició de deessa de l’amor, el desig i el plaer. El preferit va ser Ares, el déu de la guerra. També, però, tengué aventures amb altres déus com Hermes, Posidó i Dionís; amb semidéus com Adonis, i, en la versió romana, amb el mortal Anquises, de qui va tenir Eneas.

Mart i Venus i el seu fill Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)
Mart i Venus i el seu fill Cupido (Tizià, 1530 Kunsthistorisches Museum)
Venus venerable
Tanmateix, és millor acotar el cap per resseguir la influència d’Afrodita en les nostres vides, sobretot amb el seu homònim romà, Venus. Aquesta tingué diferents epítets en funció dels seus àmbits d’actuació –els cristians també adorarien la Verge Maria amb diferents advocacions (Montserrat, Guadalupe, etc). Així, hi havia la Venus Victrix (“la vencedora”), la Genetrix (protectora de la maternitat i la vida domèstica), la Erycina (patrona de les prostitutes) o l’Anadiomena (“sorgida de les aigües”), com la de Botticelli.
Venus Anadiomena per Tiziano 1525, (National Gallery of Scotland, Edimburg)
Venus Anadiomena per Tiziano 1525, (National Gallery of Scotland, Edimburg)


El nom de Venus conté l’arrel indoeuropea *wen- (“desig”, “esforç”), que és fàcilment reconeixible en anglès amb el verb to want (“voler”). En llatí també donaria el verb venor (“caçar”), d’on tenim el cultisme venació com a sinònim de caça, o venable com a sinònim de javelina. D’altra banda, de Venus també tenim el llinatge Venrell (Vanrell estaria mal escrit) i el topònim Vendrell -a França tenen Vendres, Vendry o Vendrennes.

La Venus del mirall Velazquez
La Venus del mirall Velazquez


Però, tornant a l’àmbit sexual, tenim que la regió púbica de la dona també és coneguda com a mont de Venus. Hi ha gent que té venustofòbia o caligenofòbia, vertader pànic a mantenir contacte o relacions sexuals amb una dona molt atractiva a qui veneren. Això és una herència de quan, a Roma, Venus era imprecada, venerada, per aconseguir els favors de l’estimada. I un cop venerada, la deessa, com la resta de divinitats, solia concedir la vènia, el favor, el permís sol·licitat. D’aquí que avui, quan l’advocat demana permís al jutge, inclini lleugerament el cap mentre diu amb la vènia; i d’aquí també que, segons l’Església, hi hagi pecats mortals i pecats venials, perdonables.

Campanya contra les malaties venèries (1942, Salvador Dalí). Dalí presenta un militar nord-americà mirant dues prostitutes que aixequen provocativament les seves faldes per animar-lo a una trobada sexual. Però les cuixes toves amb lliga de les prostitutes es transformen en el somriure sardònic d’una calavera.
Campanya contra les malaties venèries (1942, Salvador Dalí). Dalí presenta un militar nord-americà mirant dues prostitutes que aixequen provocativament les seves faldes per animar-lo a una trobada sexual. Però les cuixes toves amb lliga de les prostitutes es transformen en el somriure sardònic d’una calavera. Ho explica el dermatòleg Xavier Sierra en aquest enllaç.


Verí contra la manca de libido
Les persones més promíscues (< pro-, “a favor de” + miscere, “mesclar”) han d’anar alerta amb les malalties venèries o de transmissió sexual. La gent que les tem té venereofòbia. En canvi, els qui tenen la libido totalment anul·lada pateixen anafrodisia. A l’antiguitat, aquesta patologia es podia curar amb un verí, que en un principi feia referència a una poció màgica o filtre (< φιλέω, “estimar”) per despertar el desig sexual; després al·ludí a qualsevol droga o medicament nociu capaç fins i tot de provocar la mort.

Venus (Lucas Cranach el Vell, 1532)
Venus (Lucas Cranach el Vell, 1532)


En anglès i en francès, en canvi, verí és poison, que deriva del llatí potio (“poció”, “beuratge”). A l’antiga Roma es va arribar a promulgar una llei que prohibia els enverinaments (lex Cornelia de sicariis et veneficiis). Els emperadors romans no provaven res si abans ho hagués fet un esclau conegut com a praegustator. En alguns casos, però no serví de res. És el cas de l’emperador Calígula, que va ingerir els bolets mortals que li va donar la seva dona Messalina. També hi hagué papes que moriren enverinats. A Grècia, en canvi, la democràcia atenesa va ordenar la mort per enverinament del mestre Sòcrates, que prengué cicuta. I Cleòpatra, la faraona egípcia, se suïcidà amb la picada verinosa de dues serps.

La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)


Venus prehistòriques
Els sumeris conegueren Venus com a Inanna, els babilonis com a Ixtar, els fenicis com a Astarté, els vudus d’Àfrica com a Erzulie, els egipcis com a Hathor, els mexiques de Centreamèrica com a Xochiquétzal i els pobles eslaus com a Dziewica. Amb tot, el nom de la deessa romana fou el que serví per batiar la famosa “Venus de Willendorf” (Àustria), una figura femenina de 28.000 anys d’edat, de pits exagerats. Més antiga, però, és la Venus que es trobaria al sud d’Alemanya a la cova de Hohle Fels. Feta d’ivori i datada en 35.000 anys, no és només el primer símbol sexual de la prehistòria, sinó també la representació plàstica més antiga d’un ésser humà.

Venus de Willendorf
Venus de Willendorf

Venus de Hohle
Venus de Hohle

Tanta adoració per la deessa de l’amor féu que ja els antics li dedicassin un planeta (el segon del Sistema Solar) i un dia, divendres (< dies Veneris) –el Freitag alemany o el Friday anglès també fan referència a Freia, la deessa nòrdica de l’amor. Qui sap si deu ser per això que, per alguns, els divendres es quan hi ha més desinhibició sexual després d’una setmana laboral intensa!!!

Canvi de culte a la imatge
Canvi de culte a la imatge

 

Aquí teniu informació sobre Simonetta Vespucci, la dona que va inspirar el quadre "El naixement de Venus".

Articles del web relacionats:
Condons contra la sífilis
- L'hora de les estacions
Valent Sant Valentí
- Hermafrodites avui en dia
- La guerra de sexes
- Mart, el déu de les arts marcials
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Cupido concupiscent
El mite de la bellesa
Belleses amb gràcia
-
La dona, objecte de desig
-
Què és la bellesa?
Friné, la bellesa feta dona
"Mujeres y hombres y viceversa" va néixer a Grècia

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px