Banner Top

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques

Sota el signe de Lesbos

Reportatge publicat a l'Ara Balears (28/09/2014)

Fa molt de temps que als habitants de Lesbos els robaren la identitat. Al 2008 tres ciutadans d’aquesta illa grega, situada al nord-oest del mar Egeu, davant les costes de Turquia, volgueren acabar amb la broma. Cansats que el seu gentilici servís per referir-se també a les dones homosexuals, demanaren la intervenció d’un jutge d’Atenes. El magistrat, amb tot, no els donà la raó, de manera que l’adjectiu lesbiana continua amb les seves dues accepcions. Avui, més de dos mil·lennis després de la seva mort, les paraules de la causant d’aquest conflicte sonen profètiques: “Penso que algú altre encara es recordarà de nosaltres” (μνάσεσθαΐ τινά φαμι χαΐ Οστερον άμμίων).
 
 
 
 
Són poques les dades que es tenen de Safo, la dona més famosa de Grècia. Tan sols sabem amb certesa que va viure entre els segles VII i VI aC a Mitilene, la capital de Lesbos. La tradició diu que era de família noble i que es casà amb un home ric amb qui tingué una filla, Cleis. Aviat quedà viuda i durant una temporada, forçada per les tensions polítiques locals, hagué d’exiliar-se a Sicília. En tornar, creà una escola només per a al·lotes aristocràtiques que estava en sintonia amb l’alt grau de llibertat de què gaudia la dona en la tercera illa més gran de Grècia.
 
Des de la seva escola, coneguda com  “la casa de les servidores de les muses”, Safo es convertí en l’artífex de la poesia lírica i en la primera persona de la literatura occidental que s’atreví a parlar del seus propis sentiments i no de guerres ni herois llegendaris. S’encarregà principalment de descriure l’amor en tots els seus aspectes: el desig, els zels, la infidelitat o el dolor per l’absència de l’ésser estimat. En aquesta tasca, la de Lesbos, que es descrivia a si mateixa com a “baixeta i sense gràcia”, fou una revolucionària per partida doble: perquè fou la primera veu femenina a fer-se sentir i perquè, en alguns casos, el seu destinatari era gent del seu mateix sexe. En el seu cèlebre poema Adéu a Àtidas es mostrava així de dolguda per la marxa d’una deixeble seva obligada a casar-se: “[...] això, de veritat, em colpeja el cor dins el pit, car quan et miro un instant, ja no m’és possible dir una paraula, sinó que la llengua se’m trava i prest un foc subtil em recorre la pell, amb els ulls no veig res i em ressonen les orelles [...]”.

Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
 
La majoria de poemes de Safo presenten una relació especial entre una dona gran i una altra més jove molt similar a la que es produïa en l’univers masculí amb la pederàstia, que a l’antiga Grècia era tota una institució pedagògica –res a veure amb el seu significat actual. En un principi, segons autors com Plató, la pederàstia era concebuda com una relació d’admiració d’un menor preadolescent cap a un adult, el qual l’instruïa en els valors de la polis. Diferent és, però, la versió dels recipients de ceràmica dels simposis (banquets masculins), que contenen imatges amb un clar contingut sexual. Els poemes sàfics, en canvi, no fan referència explícita a cap contacte carnal. En tot cas, s’entreveu a partir de fragments com aquest: “i sobre un llit flonjo, suau... deixaves lliure el desig...”.
 
La desena musa
De Safo, tan sols ens han sobreviscut sis-cents cinquanta versos dels més de deu mil que se li atribueixen. I si hem de fer cas a l’arqueologia, encara no han sortit a la llum vestigis pictòrics de les seves suposades pràctiques homosexuals. Sí que hi ha, en canvi, restes que demostrarien la gran acceptació social que tingué la seva figura. Abunden les imatges de joves estudiant lletra amb poemes seus. Això equipararia Safo amb Homer, l’obra del qual -la Ilíada i l’Odissea- era utilitzada de llibre de text a les escoles.

SAFO en un fresc de Pompeia del segle I dC
Suposat retrat de Safo en un fresc de Pompeia del segle I dC
 
La importància de Safo en la literatura grega també es veu reflectida en les fonts escrites. Al segle IV aC, Plató quedà tan rendit a la seva sensibilitat poètica que l’anomenà la “desena Musa”. El seu deixeble, Aristòtil, també la tingué en molt alta consideració “malgrat que era una dona”.
 
Amb tot, la forta misogínia que imperava a la Grècia clàssica acabà passant factura a Safo. Molts autors la qualificaren de tríbada (“la que es frega”), al·ludint així a la seva suposada condició homosexual. Avui el terme tribadisme s’empra per referir-se a la pràctica lèsbica en la qual dues dones es refreguen les seves respectives vulves una contra l’altra, estimulant-se així el clítoris

Els antics grecs desaprovaren l’homosexualitat femenina no per qüestions morals, sinó perquè no s’ajustava als paràmetres que havia de seguir qualsevol relació sexual composta per un erastés o subjecte actiu i un erómenos o objecte passiu. Entre l'un i l'altre hi havia d'haver una diferència: superioritat oposada a inferioritat. La igualtat era mal vista i censurable, mentre que la superioritat podia ser de tres tipus: de gènere (home/dona, considerada sempre un ésser inferior), d'edat (adult/adolescent, i no preadolescent com acabà essent en la pederàstia) i d'estatus social (home lliure/home esclau). 

Sappho, Amanda Brewter (1891)
Sappho, Amanda Brewter (1891)
 
Interpretacions
Tanmateix, la suposada homosexualitat de Safo és tan sols una interpretació. No debades, la de Lesbos també té poemes adreçats a amants masculins. Això féu que a l’antiguitat hi hagués autors que, en contra del pensament general, es fixassin més en aquesta faceta. Al segle IV aC, en una comèdia perduda titulada Leucàdia, l’atenès Menandre va atribuir a la poetessa un romanç amb un jove anomenat Faó. En no sentir-se corresposta, se suïcidà, llançant-se a la mar des d’un penya-segat. A Roma, al segle I aC, en la seva obra Heroides, Ovidi, a través del gènere epistolar, faria declarar a Safo el seu amor per aquest amant masculí.

Safo (August Mengin)
Safo (August Mengin)

Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
 
A pesar d’aquests testimonis, durant l’edat mitjana Safo va ser àmpliament rebutjada i el seu nom es convertí en sinònim de desig sexual femení irrefrenable lligat al tocament. Una tradició no provada diu que la majoria dels seus poemes foren destruïts pel puritanisme eclesiàstic del moment. A partir del segle XVII, el terme lesbiana s’utilitzà per ridiculitzar les “dones sàvies” i, més tard, per designar despectivament les feministes.
 
Escena lèsbica en el món grec
Escena lèsbica en el món grec


La paraula lesbianisme o sàfic associada a l’amor entre dones es començà a generalitzar a finals del segle XIX quan la psicologia creà els conceptes heterosexual i homosexual. Aquesta dicotomia no havia estat necessària a l’antiga Grècia, on es donà més importància al rol que jugava cada persona dins la relació que no pas a la seva identitat sexual. Biològicament, els grecs tampoc no distingien entre allò viril i allò femení. N’és un exemple el fet que els tractats mèdics clàssics es refereixen als ovaris amb la mateixa paraula emprada per al·ludir als testicles masculins, órkhis, d’on tenim el mot orquídia. L’ambigüitat s’aclaria recorrent al context. L’homosexualitat femenina, doncs, ha hagut de recórrer un llarg camí per a ser reconeguda com a tal.
 
Avui, dos mil sis-cents anys després de la mort de la seva suposada pionera, Lesbos s’ha convertit en la meca del turisme lèsbic. Els seus ingressos compensen qualsevol disputa onomàstica.

Convé recordar que cada 26 d'abril és el Dia de la Visibilitat Lèsbica.

Dues amigues, 1916 (Klimt)
Dues amigues, 1916 (Klimt)

Aquí teniu un article que parla de Lesbos com a antic destí de turisme sexual.

Aquest article també és interessant. Es titulta "Lesbos, la isla de las mujeres intrépidas". Igual d'interessant és aquest altre.

Aquí teniu un article titulat "Lesbianismo: cuando el armario se abrió, estaba lleno de palabras".

Aquí teniu un article que parla sobre la situació de les lesbians durant el franquisme.

simon

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (26/08/2014) per parlar sobre etimologies lèsbiques.






Aquí teniu un capítol del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la gent que decideix canviar d'orientació sexual:




Us deix amb el videoclip lèsbic de Mecano, "Mujer contra mujer":

 I aquí teniu una altra cançó: "I Am What I Am", de Gloria Gaynor:

Entrades del web relacionades
El clítoris, quina gran descoberta!
Els romans ja perdien oli
Mestres en gai saber
-
 El llenguatge sexista: entrevista a la filòloga Eulàlia Lledó (El Temps, agost 2008, Núm. 1.263)
L'etern mal uterí
El mite de la bellesa
Les noves amazones
Sobre dones i homes
-
 Alerta a venerar Venus
La guerra dels sexes
-
 Lisístrata o el poder sexual de les dones

Alemany versus Heròdot

Article publicat a l'Ara Balears (08/09/2014)
 
L’excolumnista d’El Mundo, Antonio Alemany, de 75 anys, ja es troba a la presó mastegant les paraules que esgrimí en defensa seva fa dos anys davant l’Audiència Provincial de Palma: “He sido un periodista rabiosamente independiente y nunca he escrito al dictado de nadie”. El fiscal Horrach, tanmateix, li va haver d’abaixar els fums en la seva al·locució final d’acusació: “Es un gran periodista y rabiosamente independiente, como se autocalifica, excepto del dinero y del poder”. Anticorrupció deixà provat que Alemany lloava en el seu diari els discursos que prèviament havia escrit a l’ex president Matas durant la gestió corrupta del seu segon mandat (2003-2007). Ho feia a canvi d’importants honoraris i de suculentes subvencions per a les seves plataformes digitals, Libertad Balear i l’Agencia Balear de Noticias. Ara aquest periodista tan independent haurà de complir dos anys i tres mesos de presó.
 
Va ser l’eròtica del poder la que féu que Alemany s’oblidàs d’Heròdot, rebatejat com “el primer periodista de la història” pel gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Tanmateix, Heròdot, nascut al 484 aC a Halicarnàs -una colònia grega de les costes de l’actual Turquia-, és més conegut per ser “el pare de la Història”, un sobrenom que li assignà al segle I aC l’escriptor llatí Ciceró. Heròdot es convertí en tot un referent per a Kapuscinski d’ençà que, de jovenet, la seva redactora en cap l’envià de corresponsal a l’estranger amb el llibre Història sota el braç. En aquesta obra el d’Halicarnàs intentà esbrinar les causes d’unes guerres que durant la primera meitat del segle V aC enfrontaren grecs contra perses. Es tracta de les Guerres Mèdiques, considerades el primer xoc de civilitzacions de l’antiguitat entre Orient i Occident.
 

Estàtua d'Heròdot a Viena
Estàtua d'Heròdot a Viena
 
Amb el títol de la seva obra, Heròdot s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació”. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Conscient que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la seva vena de reporter el dugué a recollir informació en totes les zones del conflicte. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec). El d’Halicarnàs sempre intentà ser imparcial i objectiu, evitant qualsevol mena de posicionament personal. “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. Vet aquí un dels principis de la deontologia periodística, que s’ha botat Antonio Alemany en homenatge a Maquiavel.
 
En la seva recerca de la veritat històrica, Heròdot s’esforçà per desenvolupar tots els sentits que se li suposa a un bon periodista: s’acostava a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis i amb respecte. També procurà documentar-se bé a partir dels coneixements dels seus predecessors en l’àmbit de la historiografia. El d’Halicarnàs, però, s’obsessionà per donar una visió més global als fets que narrava. D’aquí el seu ús constant de digressions, que li permetien explicar tota mena de detalls i anècdotes des del punt de vista botànic, mitogràfic o etnogràfic. És som si s’hagués apropiat de la famosa cita que segles més tard encunyarien els romans: Nihil humanum mihi alienum est (“Res del que és humà em pot ser indiferent”), una altra màxima que honora la professió periodística.
 
Per poder-se finançar els seus viatges, Heròdot explicava les vivències recollides entre els seus interlocutors en una mena de vetlades literàries que organitzava en cadascuna de les polis per on passava. Com que el que li interessava era tenir un bon auditori que li deixàs doblers, recorria a comentaris sorprenents i novetosos, sense els quals el públic que l’escoltava s’hauria avorrit i hauria marxat a casa abans d’hora, deixant l’orador amb les butxaques buides -Alemany, en canvi, no tengué la necessitat de fer tantes filigranes atès que ja tenia garantida la bacina abans d’escriure els discursos a Matas. Així doncs, Heròdot, com s’escau a tot periodista, presentava els temes de la manera més atractiva possible. En aquesta línia, sovint es feia servir de mites, els quals, lluny d’anar en detriment de la veritat història, l’amenitzaven.
 
L’amplitud de mires del d’Halicarnàs li acabà passant factura. Els seus compatriotes, tan orgullosos, no li perdonaren la seva manifesta preocupació per entendre l’enemic. És per això que alguns el titllaren de “pare de la mentida” –res a veure, però, amb les mentides aduladores d’Alemany. Ara que tendrà temps estant a la presó, com a examen de consciència, l’autor dels discursos de Matas farà bé de llegir-se Història d’Heròdot. Per ventura, però, li escau millor la lectura d’Els cínics no serveixen per a aquest ofici, tota una lliçó de periodisme del gran Kapuscinski. Aleshores segurament entendrà per què en altres parts del món on la llibertat d’expressió està perseguida sí que hi ha a la presó “periodistes rabiosament independents”.

Aquí teniu una entrevista a Kapuscinski:



Sobre la feina de periodista, aquí teniu unes interessants reflexions de Jordi Évole:



Si voleu conèixer més sobre el perfit d'Heròdot com el primer periodista de la història, podeu consultar aquest article meu publicat a la revista Sàpiens (març 2010, Núm. 89) amb el títol Heròdot, el primer periodista de la història.

També podeu escoltar la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (02/09/2014)  sobre etimologies de "brotes verdes" i de periodistes.


Les noves amazones

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (28/10/2013)
 
El moviment feminista observa cada cop amb més perplexitat el ressò mediàtic que està tenint Femen. Es tracta d’un grup de dones que va néixer fa cinc anys a Ucraïna per denunciar la pornografia i la prostitució al seu país d’origen. Ara, però, amb centenars de seguidores arreu del món, es dedica a combatre un ventall més ample d’injustícies. Fa unes setmanes tres de les seves activistes irromperen al Congrés dels Diputats per mostrar el seu rebuig a la reforma de la llei de l’avortament del ministre Gallardón. Sorprengué constatar quina és la seva principal arma reivindicativa: pits al descobert amb consignes pintades. Aquesta estètica recorda molt la de les amazones, considerades les precursores del feminisme a l’antiguitat.
 
La mitologia ens diu que les amazones vivien prop de les costes del mar Negre. Eren filles d’Ares, el déu de la guerra, i de la nimfa Harmonia. Segons una etimologia molt popular, però poc fiable, el seu nom significaria, en grec, dones “sense pit” (a+mazos). No debades, tenien per costum tallar-se’n o cremar-se’n un per dominar millor l’arc, el seu temut instrument de guerra. Curiosament, però, no hi ha indicis de tal pràctica en les obres d’art, on les amazones sempre són representades amb ambdós pits, encara que amb un freqüentment cobert -és més probable que amazona provengui del persa i signifiqui “guerrer”.
 
El combat de les Amazones (Rubens)
El combat de les Amazones (Rubens)

Aquestes intrèpides dones mantenien una societat matriarcal i sense homes. Segons Estrabó, un cop l’any, per evitar l’extinció de la seva espècie, organitzaven incursions sexuals als pobles veïns. Els nins que naixien d’aquests encontres eren sacrificats o enviats als seus pares; les nines, en canvi, es quedaven amb elles i, ja de petites, eren ensinistrades en l’art de la caça i la guerra. Ben aviat, dalt de portentosos cavalls, les amazones intentaren estendre els seus dominis per tota Turquia, reencarnant així un nou prototip de femme fatale. Tanmateix, a pesar de la seva aparent força bruta, el més habitual era que patissin derrotes severes. Per a alguns estudiosos, això vendria a ratificar que, en l’imaginari grec, fortament misogin, qualsevol intent femení d’insurrecció acabava essent sufocat.

Amazona, Hans von Stuck (1904)
Amazona, Hans von Stuck (1904)

 

Algunes amazones són famoses per la seva intervenció en els mites dels grans herois. Així, la reina Hipòlita va ser morta per Hèrcules, el qual, en el seu novè treball, hagué d’aconseguir el seu cinturó; Antíope fou raptada per Teseu, la qual cosa provocà la guerra entre Atenes i les Amazones; i Pentesilea, que acudí en defensa de Troia, morí a mans d’Aquil·les, el qual, mentre agonitzava, s’acabà enamorant d’ella. A les Amazones se’ls atribuïa la fundació d’Efes i la construcció del famós temple de la ciutat dedicat a Àrtemis.

Califòrnia en honor a una amazona
La força literària de les amazones exerciria una gran influència al llarg del temps. Durant l’edat mitjana foren un tema recorrent en els llibres de cavalleria. A Las Sergas de Esplandian, escrit el 1510 per García Rodríguez de Montalvo, apareix un lloc fictici anomenat la Península de Califòrnia, senyoriu de l’amazònica Califas. La repercussió de l’obra féu que els conqueridors espanyols capitanejats per Hernan Cortés pensassin en aquest topònim per batejar l’actual regió del sud-oest d’EUA.

A Sud-amèrica, les amazones també haurien estat presents en la ment de l’extremeny Francisco de Orellana, que participà en la conquesta l’imperi inca. Al 1541, en endinsar-se per un riu d’Equador, fou rebut amb fletxes enverinades. Les cròniques de l’expedició apunten que moltes d’elles provenien d’un grup de dones altes i de pèl llarg. Atesa la seva semblança amb les guerreres gregues, aquell riu s’hauria batejat com l’Amazones. Amb tot, és més possible que el nom derivi de la paraula indígena amassona (“destructor de naus”).

La batalla de les amazones (Anselm Feuerbach)
La batalla de les amazones (Anselm Feuerbach)
 
En la mitologia escandinava, les amazones serien identificades amb les belles valquíries, que, d’acord amb la seva etimologia nòrdica, es dedicaven a “atendre els herois caiguts en batalla”. En època moderna, la seva figura tornaria a ser evocada per Marianne, la jove símbol de la República francesa representada amb un o dos pits al descobert. En el seu cas, aquesta part del cos al·ludiria al coratge i a la llibertat, però també al poder de nodrir els seus fills, el poble francès, i amb això al desig d'abundància i protecció. La inèrcia mimètica de la història faria que recentment, al país gal, el rostre de la líder de Femen, la ucraïnesa Inna Xevtxenko, hagi servit d'inspiració per al nou segell de Marianne, la qual cosa ha generat una forta polèmica.
 
Marianne, símbol de la República francesa
Marianne, símbol de la República francesa

A les “noves amazones”, les crítiques no només els arriben des dels sectors més conservadors. La mateixa militància feminista no entén que una dona reivindiqui els seus drets mostrant els pits, tradicional objecte de desig masclista. Femen, per contra, considera que la seva nova forma d’activisme, batejada com a “sextremista”, és la millor manera per captar l’atenció mediàtica de la situació de la dona al món. Resta importància al fet que només s’exhibesquin en “topless” aquelles rebels de cossos joves i esculturals.

Amazones en el museu Orsay de París
Amazones en el museu Orsay de París
 
Tanmateix, hi ha qui recorda que aquest grup tan provocador s’ha d’analitzar tenint en compte el seu país d’origen, d’on moltes femens s’han hagut d’exiliar per evitar la presó. Ucraïna és un estat que ha passat del comunisme al neoliberalisme i que no ha viscut les lluites feministes dels anys 70 ni cap política pública d’igualtat. Ara, essent víctima de les xarxes d’explotació sexual, la dona ucraïnesa s’ha imbuït de l’esperit emancipador de les amazones, el qual ha arrossegat per a la causa altres indignades de tot arreu. Només caldrà esperar que tenguin millor sort que les seves predecessores mitològiques.

El masclisme en les dones
El masclisme en les dones

A França les Femen ja tenen rèplica, Les Antígones, que defensen el feminisme amb un talant més pacífic.

En aquest enllaç trobareu més imatges de les amazones. I en aquest altre també.

També és interessant aquest article titulat "Solteres per elecció i sense complexos", de Thaïs Gutiérrez (Diari Ara, 01/05/2016)

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens sobre Joana d'Arc, una amazona francesa del segle XV.

I aquí teniu un article titulat "Las supermujeres de los cómics".

I aquest article és de Xavier Sierra.

En castellà, l'actitud de prepotència de les dones envers els homes es diu "hembrismo". En aquest enllaç trobareu més informació sobre aquest terme.

Reflexions interessants
Reflexions interessants


Aquí teniu il·lustracions de Lola Vendetta sobre el sexe dèbil.

Aquí teniu un reportatge de TV3 sobre Jinwar, el poblat de Síria només per a dones.

En aquest article teniu més informació sobre el fals mite de les amazones, aprofitant l'estrena de la pel·lícula «Wonder Woman», la protagonista de la qual és la princesa d'aquest tribu:



Aquí teniu l'entrenament de les amazones:

Aquí teniu una entrevista a Kate Bolick, autora de ‘Solterona. La construcción de una vida propia’ (Malpaso, 2016). En aquest altre enllaç hi ha una altra entrevista a ella.

En l'era moderna les amazones també estarien encarnades per les dones soldats kurdes que lluiten contra el grup terrorista Estat Islàmic. El seu testimoni és molt interessant:



I per reflexionar sobre la submissió de la dona al patriarcat, aquí teniu un interessant vídeo:



Sobre el sexisme imperant en la nostra societat, aquí teniu un videoclip del cantant nord-america Robin Tricke titulat Blurred Lines ("línies borroses"). Fixau-fos en la lletra:



La rèplica a la lletra d'aquest videoclip va arribar de la mà d'un grup de dones:




Aquest és el famós discurs sobre el feminisme que va fer l'actriu Emma Watson, de Harry Potter, davant l'ONU:




I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (19/08/2014) per parlar sobre etimologies misògines i avortives:


I sobre el feminisme, aquí teniu una entrevista a l'activista Brigitte Vasallo.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px