Banner Top

Súbdits reials

Article publicat a l'Ara Balears (31/07/2018)

Un any més Mallorca ha estat escenari d’una nova pantomima carregada de cinisme. La família reial ja ens ha regalat el seu tradicional posat d’estiu, enguany des del Palau de l’Almudaina. Cadascun dels seus gestos forçats ha estat fotografiat per una munió de cadells gràfics de l’statu quo. Les cròniques diuen que ha estat una escena molt entranyable.

“Está fastidiado porque tenía muchas ganas de venir y el médico le ha recomendado no moverse demasiado”, ha lamentat un poc convincent Felip VI sobre el rei emèrit, avui en el punt de mira després que la seva amant Corinna hagi revelat les seves suposades pràctiques fraudulentes. A continuació, les filles del monarca ens han relatat les seves fantàstiques vivències en un campament dels Estats Units. Ho han fet sota l’atenta mirada de la seva mare. La calculadora Letícia no tenia al davant la reina mare per tornar a fer el paperot que va protagonitzar a les portes de la Seu la passada Setmana Santa.

ensenyat

Miquel Ensenyat (president del Consell de Mallorca) i Felip VI

El nostre govern progressista ja s’ha apressat a anar a acotar el cap davant l’ínclit sobirà. Francina Armengol, Baltasar Picornell, Miquel Ensenyat i Antoni Noguera han hagut de complir amb el protocol. En una reunió de paraules buides, s’han dedicat a fer la garangola a qui sempre ha estat vist com el millor ambaixador turístic de les Balears. Per damunt del tot hi ha el respecte institucional, deuen pensar. Certament.

Poc importa, però, que la monarquia ens hagi faltat al respecte. Bé ho sap el convicte cunyat reial, Iñaki Urdangarin, que es lucrà a costa de tots nosaltres. Tanmateix, l’antic duc de Palma actuà seguint la dita castellanaDonde fueres, haz lo que vieres”. Avui, des de la presó d’Àvila estant, no pot més que mossegar-se la llengua en veure per televisió les imatges reials d’estiu que ell mateix compartí anys enrere. Té massa secrets per contar sobre una família en estat de descomposició i que durant massa temps ha gaudit de la benevolència pueril i servil dels estaments polítics i mediàtics.

antoni noguera

Antoni Noguera (batle de Palma) i Felip VI

La monarquia espanyola és l’única a Europa que ha estat restituïda per un dictador. Ara, amb el procés sobiranista, s’ha convertit en l’últim argument per defensar la unitat d’Espanya. La corrupció reial no pot ser motiu per frenar aquesta patriòtica missió. Per això, crida l’atenció el que vàrem viure fa cinc anys, quan va abdicar Joan Carles I arran de la cacera d’elefants a Botsuana i del cas Infanta. El PSOE, de tradició republicana, aleshores a l’oposició, trencava files al voltant del nou Cap d’Estat. Superada la Transició (és un dir), hauria estat el moment de demanar un referèndum sobre la continuïtat de la monarquia. Però era demanar massa en una democràcia tan precària com la nostra.
 
En ple desprestigi de la Corona, Felip VI necessitava un nou 23-F com el que el 1981 va tenir son pare per reforçar la seva figura davant l’opinió pública. I aquell 23-F va ser el passat 3 d’octubre amb el famós discurs de l’ “¡A por ellos!”. Qui, segons la sagrada de Constitució, ha d’exercir d’àrbitre es convertia així en el principal agitador de masses. Ja s’oblidava de les paraules que el 1990, essent príncep, pronuncià en una visita a la ciutat comtal: Cataluña será lo que los catalanes quieran que sea”.
 
rey pte parlament 20170728 01

Baltasar Picornell (president del Parlament balear) i Felip VI

Ara, però, Felip VI té al·lèrgia a les urnes. Li costa entendre que un altre país amb una monarquia parlamentària com Anglaterra permetés fa quatre anys un referèndum sobre la independència. Aleshores la reina Isabel II es va declarar neutral en l’assumpte escocès. Tanmateix, el nostre cap d’Estat viu en una perpètua contradicció: defensa la democràcia, però alhora ostenta un càrrec que ha heretat d’un dictador que, en morir, ho volia tenir “todo atado y bien atado”.
 
Després de la intervenció de Felip VI en el procés català, el president de la Generalitat, Quim Torra, ja ha anunciat que no assistirà a cap acte organitzat per la Casa Reial. Al nostre Govern li falta valentia per seguir les mateixes passes. Només per dignitat, amb el que ens ha robat Urdangarin, ja ho hauria de fer.
 
Mentrestant, continuarem amb la nostra humiliant condició de súbdits reials i un altre estiu ens alegrarem de veure com, a la badia de Palma, el nostre monarca es fa un homenatge a la Copa del Rei de Vela. Esperem que l’any vinent també puguem veure-hi el seu pare ja “recuperat” a bord del seu “Bribón” -el nom no pot ser més escaient. I, davant aquesta nova exhibició de glamur i de bonhomia, tornarem a dir que tenim una monarquia que no ens mereixem.

Articles del web relacionats:
- Tots som Lucrècia
Rectificar és de reis
-
 La infanta no sap llatí

Recordau amb el cor!

Antigament es creia que el cor era la seu de la memòria. Així ho reflecteix el nostre verb recordar que al·ludeix a l’acció de tornar (re-) a passar una idea pel cor (cor, cordis, en llatí).

En portuguès, saber una cosa de memòria és “conèixer-la de cor”; en francès, apprendre par coeur; en anglès, to learn by heart; i, en castellà, de manera residual, també es diu “saber algo de coro”. En romanès, en canvi, el cor rep el nom d’inima, és a dir, “ànima”.

En anglès, cal diferenciar entre memory i memento. Memory és el record del passat, llunyà; en canvi, memento és el record més immediat -deriva de l’imperatiu futur homònim llatí (“recorda”).

veritat GuineaParaula de Nova Guinea

Paraules cordials
Cor, cordis té una família amplíssima de derivats: coratge, rècord, acord, concòrdia, cordial, discòrdia, acordió, incordi o misericòrdia (+ miser, “pobre”). I els que sou castellanoparlants deixau-vos dur amb “cordura” (= seny) per les vostres “corazonadas” (= pressentiments)! En grec cor és és καρδία, d’on tenim cardiòleg, cardiopatia, taquicàrdia o miocardi (part muscular del cor).  

coraz

Raó versus cor

M’heu de creure de tot cor. No debades, aquest verb comparteix amb el motor de les nostres constants vitals l’arrel indoeuropea *kerd-, que precisament significa “cor” i que també trobam present en l’anglès heart i en l’alemany Herz. Quan creim, per tant, el que feim és “posar el cor en quelcom”. Del llatí credo (“creure”) tenim crèdulcredencial, crèdit, creditor, creença i, en castellà “engreído” (hereu del verb de l’edat mitjana “encreerse”, és a dir, “creure’s superior”).

Si, en un moment de crisi existencial, no sabeu a qui creure, si al cor o a la raó, basta que tengueu en compte la frase que al segle XVII va pronunciar el filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal: “El cor té raons que la raó no comprèn”.

A la seva famosa obra El Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry també ens apel·la al cor: “Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls”.

cor rao 1

L'etern equilibri entre cor i raó

Molts d’anys amb estirada d’orelles
A part del cor, els romans consideraven que el lòbul de l’orella també era la seu de la memòria. A posta se’l tocaven quan volien no oblidar-se d’una cosa. I tocaven el d’una persona quan la volien felicitar el dia del seu aniversari. Era una manera de recordar-li el pas del temps. En tot cas, l’acte només implicava tocar el lòbul de l’altri amb dos dits, sense estirar. Avui, a més d’un l’orella li queda ben vermella davant la insistència dels seus suposats “amics”.

anivesari

El martiri dels anirversaris

A Alemanya, hi ha expressions que encara són més fidels al sentit memorístic que els romans donaren a l’orella. Una d’elles és Sich etwas hinter die Ohren schreiben, que significa “escriure’s alguna cosa darrere l’orella” per tal que no se n’oblidi.

Perquè us recordeu de tot plegat us deix amb una frase del gran filòleg Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2015: “El record és la memòria del cor”. Gabriel García Márquez matisà aquesta idea: "La memoria del corazón elimina los malos recuerdos y magnifica los buenos, y gracias a ese artificio, logramos sobrellevar el pasado”.

De tota manera, la millor definició de record és de Miquel Albero, el meu estimat company a l’IES Pau Casesnoves, que desgraciadament ja ens ha deixat:

“Perquè els records només són això, evocacions del que ens ha colpit, les imatges que ens resten a no sé quin indret de la memòria, a la part esquerra o a la part dreta del cervell... Tant fa! Els records, com la literatura, com aquest mateix text que escric, són ficció que pren forma gràcies al sortilegi de l’enyorança que ho entela tot amb la poeticitat que cadascú pot generar. Per tant, són literatura, ficció a la carta. Sovint recordem el que volem i ho vestim amb el tint que desitgem. Sovint no. Sovint el record és tan fort que ens abdueix involuntàriament i ens condueix al somni o al malson”.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (19/01/2018), reflexion sobre la cita de Pascal: "El cor té raons que la raó no comprèn".

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/04/2017), reflexion sobre els records:

 

Si teniu problemes de memòria no us podeu perdre la pel·lícula "Memento", thriller psicològic de Christopher Nolan (2000):

 

Aquí teniu el capítol del programa "Amb filosofia" dedicat a la memòria:

 

I aquí teniu la gran cançó de Barbra Streisand "Memory":

 

Articles del web relacionats:
-
 Muses inspiradores

Joan Mascaró i la grolleria turística

Article publicat al diari Ara Balears (20/07/2018)

Segurament avui un dels nostres mallorquins més universals, el margalidà Joan Mascaró Fornés (1897-1987), simpatitzaria amb grups crítics amb la massificació turística com “Arran” o “Palma Ciutat per a qui l’habita”. El podríem trobar en una concentració a l’aeroport, rebent els nouvinguts al crit de “Qui estima Mallorca, no la destrueix” o “Tourism kills the city”.

Des de Cambrigde estant, on es convertí en una eminència en llengües orientals, l’il·lustre viler es mostrà molt preocupat amb l’inici de l’explotació turística dels anys seixanta. Sempre que visitava seva terra natal, la nostàlgia el corprenia. Al pròleg de la seva obra pòstuma La Creació de la Fe es vanagloriava d’haver nascut “al lloc més bell de la terra. Era a començament del segle, quan el soroll dels cotxes encara no havia destorbat la pau de les carreteres i dels camins, i quan el clar blau del cel encara no havia estat profanat pel renou brutal dels aeroplans [...]. La majoria de gent no es pot imaginar el silenci d’aquells camps i d’aquells caminois”.

mascaro

Joan Mascaró

Mascaró no criticava el turisme en si, sinó la grolleria d’una indústria mancada de tota sensibilitat estètica i medioambiental. Així ho manifestava el 1960 en una carta a Miquel Forteza: “El turisme va matant Mallorca i va matant els mallorquins, molts d’ells vivint dins un egoisme brutal de fer diners. La destrucció de les platges de Mallorca és un crim internacional. Hotels grans fora de tota proporció damunt la platja. Cases grans, moltes de mal gust, casetes de bany, papers d’anuncis als arbres, anuncis monstruosos damunt roques i terres belles, i munt de papers, botelles rompudes i porqueria per les platges [...]. Generacions de gent de bon gust maleiran llur obra [...]”.
 
Anys després aquesta descripció que feia Mascaró de la seva illa profanada comptaria amb un terme propi: “balearització”. Avui és fàcil imaginar el de Santa Margalida atrapat en un dels nombrosos embossos típics ja de qualsevol carretera principal de Mallorca. Continuaria plorant recordant el lament que el 1974 compartí per escrit amb el seu amic Francesc de Borja Moll: “Les nostres illes no mereixen un turisme desenfrenat i egoista. La manca de seny ha estat desbordant [...]. Si fa 30 anys hi hagués hagut un home ric de milions i noble de cor i d’ànima, Mallorca s’hagués pogut salvar, fent un turisme digne de la bellesa gran de Mallorca”.

turismofobiaTurismofòbia?

El nostre intel·lectual insistia que el que necessitava la Mallorca del seu temps no era “Fomento de Turismo”, sinó un “Fomento de Cultura”. Aquesta és la confessió que el 1960 feia per carta a Francesc Moner, batle d’Andratx: “La destrucció de l’encant de Mallorca per manca de seny i cultura és terrible. Les cales meravelloses de Mallorca, amb arenes blanques i mar blava podien ésser llocs de bellesa, i la bellesa ens ensenya molt, més que mestres i llibres, i ens purifica. Hotels i cases s’havien d’haver construït almenys mig kilòmetre lluny, amb un bon gust; i no permetre cases, ni hotels, ni brutor i botelles rompudes vora les platges. El mal ja està fet. Sols queden alguns racons de roques on encara no ha arribat el turisme groller. Hi ha turistes que són gent de bon gust, i ells ploren tant o més com els millors mallorquins la destrucció de molta bellesa de Mallorca. I que vagin alerta els egoistes constructors d’hotels que no pensen més que en fer diners [...]."
 
Avui definitivament, gairebé seixanta anys després d’aquestes fatídiques consideracions, Mascaró no reconeixeria la seva estimada illa. Als seus ulls seria “Mallorcalàndia”, un parc temàtic patrocinat per “Airbnb” i presidit per un lema ja caduc robat a Jorge Luis Borges: “Mallorca es un lugar parecido a la felicidad”. Vivim del turisme, però el turisme ens ha restat qualitat de vida i ha despersonalitzat i extenuat el nostre ecosistema.
 
Som víctimes de la gentrificació, d’habitatges de preus prohibitius que expulsen els pobres oriünds de les seves ciutats; de creuers que provoquen rissagues humanes pels carrers de Palma; de tendes de souvenirs que han substituït comerços tradicionals; de carreteres col·lapsades que no aturen d’estressar-nos; de la contaminació acústica d’avions que ens sobrevolen cada minut; i de l’incivisme del “balconing” que embruta la nostra imatge a l’exterior. Tanmateix, no es tracta de “turismofòbia”, sinó de “capitalismofòbia”, una manera de protestar contra un dels mals de la globalització.

CtBsqpkWEAEsUVK

Creuers devastadors

Davant l’amenaça de l’Unesco de retirar-li la categoria de Patrimoni de la Humanitat, Venècia ja ha estrenat torns per controlar el flux d’accés dels turistes. A Lisboa, el 2014 un grup d’artistes llançà una campanya de cartells reivindicatius contra el danys que causa el turisme a la capital portuguesa. Aquella acció fou l’embrió del documental “Terramotourism”, que compara els efectes devastadors del gran terratrèmol de 1755 amb els que està provocant l’arribada massiva de turistes els darrers anys.
 
A Balears, per combatre el sisme turístic, el Govern ja ha regulat el lloguer vacacional i ha recuperat l’ecotaxa, unes mesures que, malgrat el rebombori inicial, ja fa temps que funcionen amb normalitat en altres indrets d’Europa. Amb tot, l’actual pressió turística requereix d’una planificació més a fons per evitar acabar donat la raó a Llorenç Villalonga, un altre dels nostres insignes literats: “No hi ha més paradisos que els perduts”. Bé ho sabia Mascaró.

Aquí teniu el documental Terramotourism:

 

Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
- Mascaró, el gran mallorquí globolocal
- Adéu, paradís
L'Arcàdia perduda

Mitologia i política

A partir del segle XVII, durant el Barroc, els monarques absoluts s’emmirallaren en l’antiguitat per glòria pròpia. Així es feren retratar com a líders protegits pels déus. L’exemple més clar és França, bressol de l’absolutisme. Rubens, el genial pintor flamenc, va posar el seu talent al servei de la regent Maria de Mèdici en monumentals i complicades al·legories.

Així, en la composició titulada L’educació de Maria de Mèdici veim una joveneta que, atenta, rep les ensenyances d’Apol·lo d’Atena. Des del cel descendeix Hermes, que li entrega el seu caduceu, símbol de pau. També hi apareixen les Gràcies, associades amb la regent amb les tres virtuts que representen: pulcritud, amor i castedat.

rubens ciclo medici educacion de maria de medici

L’educació de Maria de Mèdici (Rubens)

Tal volta Rubens va ser el pintor que, amb més imaginació i exuberància, emprà les imatges paganes per adular els monarques de l’època. Segurament pretenia aconseguir el suport que necessitava en les seves missions com a diplomàtic ocasional entre França, Anglaterra, els Països Baixos i Espanya. És freqüent veure retrats eqüestres on una Victòria, amb una fulla de palma a la mà, corona el triomfant monarca.

Rubens, que visqué la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), també utilitzà Mart, la guerra, i Minerva, la pau, per pintar al·legories que expressaven el seu estat d’ànim en el compliment de les missions que portava entre mans. Entre 1626 i el 1630 no parà de viatjar entre Madrid i Londres per negociar una treva, finalment exitosa, entre les dues potències. Per a l’ocasió pintà Pau i Guerra (1630), que regalà a Carles I. En aquesta obra es pot veure Minerva expulsant Mart perquè no importuni la Pau, despullada i ben nodrida. Aquesta gaudeix de la prosperitat i els fruits de la terra que sosté Pan en una cornucòpia plena a vessar.

Peace and War

Pau i Guerra (Rubens)

La Guerra dels Trenta Anys va suposar l’inici del declivi de l’hegemonia espanyola. Aleshores Velázquez, sempre tan irònic en el seu tracte amb els déus, va pintar Mart (1640), assegut al cantó d’un llit, amb un gran mostatxo, cansat i trist, com un vell soldat espanyol.

Mart

Mart (Velázquez)

L’estany de Latona de Versalles
Mentrestant, França s’erigia en la nova potència. Els artistes de la cort no dubtaren a presentar Lluís XIV, el Rei Sol, com el mateix Apol·lo que condueix amb mà ferma el carro daurat que, sortint de Versalles, il·lumina el país gal. 

rei sol

  Lluís XIV vestit d'Apol·lo

Lluís XIV estava tan obsessionat a identificar-se amb Apol·lo que féu construir una Font al jardí de Versalles que recordàs la infància del seu ídol. És el famós estany de Latona. Al·ludia a un episodi que visqué la mare d’Apol·lo després de donar a llum les seves dues criatures. És narrat per Ovidi al llibre VI de les seves Metamorfosis.



Hera no podia consentir que el seu marit hagués tornat a ser pare. Ja havia fet la vida impossible a Leto estant embarassada. I després del part la continuà molestant. L’amant de Zeus aviat marxà de Delos i arribà amb els seus fills a Lícia, al sud de Turquia. Allà uns pagesos li impediren beure aigua d’un llac. Instigats per Hera, varen remoure l’aigua i la varen enterbolir amb el fang. Leto, furiosa, els condemnà que visquessin sempre en aquell llac, de manera que els convertí en granotes.

granotesQuadre “Leto convertint els camperols de Lícia en granotes” de Johann Georg Platzer

En temps de Lluís XIV aquesta història de venjança de Leto i els seus fills tenia un missatge clar. Era una advertència directa, però culta i refinada, a qualsevol que s’atrevís a criticar o menystenir la duquessa Montespan, la nova parella del monarca amb qui tengué set fills.

La influència de l’arqueologia
A la primera meitat del segle XVIII el descobriment de les ciutats romanes d’Herculà i Pompeia féu reviure l’interès per la cultura clàssica. El 1764 l’historiador alemany Winckelmann va escriure l’influent obra Història de l’art a l’antiguitat. Hi defensava la imitació dels antics com a únic camí per arribar a ser gran. A partir d’aleshores a pareix la figura l’intel·lectual que recrea en la seva imaginació el món viu de les ciutats desenterrades i plora la pèrdua irreparable del món físic.

pompeia

Descobriment de Pompeia

En aquesta època també destaquen artistes neoclàssics com David, Ingres o Canova que recorren a la història i la tragèdia grecoromana per exaltar l’heroisme personal, el sacrifici de la pròpia vida al servei dels grans ideals. El 1784 David pinta El jurament dels Horacis, i el 1787 La mort de Sòcrates.

mart pacificadorNapoleó com a Mart pacificador (Canova)

Quan Napoleó es convertí en el nou emperador europeu els artistes també es posaren sota les seves ordres. Així el representaren com el gran dipositari de les essències del món antic. El 1809 Canova el retratà com a Mart pacificador, portant a la seva mà una Victòria alada. El líder cors era vist com el déu de la guerra, imposant, amb la guerra, la pau al món.

Articles del web relacionats:
Els escandalosos nus grecs
- Mitologia i el triomf de l'erotisme
Homosexualitat i mitologia
L'univers simbòlic dels mites
- El polèmic origen romà de la salutació feixista

L’origen dels signes del zodíac

A l’hora de catalogar els estels, els sumeris dividiren el cel en regions. La regió per on aparentment transiten el Sol i els planetes fou dividida en dotze parts iguals (una per a cada mes de l’any) i a cadascuna d’elles se li assignà una figura determinada. Més endavant, els grecs anomenaren aquesta regió com la del Zodíac, paraula composta per τό ζῶον, ου (“figura”, “animal”) i per ἡ ὁδός, οῦ (“camí”).

Els noms del Zodíac ens han arribat de la següent manera a través del sedàs de Roma: Àries, Taure, Bessons, Càncer, Lleó, Verge, Balança, Escorpió, Sagitari, Capricorn, Aquari i Peixos -els xinesos, els egipcis o els maies també tingueren els seu propi Zodíac encara que amb figures diferents. 

contellacions

De vespre, el cel és un llibre obert, ple d'històries

Paral·lelament a l’astronomia, l’astrologia s’atreví a fer prediccions dels destins humans en base a la situació del Sol respecte a les constel·lacions del Zodíac. És així com sorgí la ciència de l’horòscop, del grec ὁ ὅρος, ου (“horitzont”), i de σκοπέω (“examinar”) -la meteorologia, compost per l’adjectiu μετέωρος, ον (“elevat”, “a l’aire”) i per ὁ λόγος, ου (“tractat”) també nasqué força contaminada per l’astrologia. No debades, qualsevol fenomen natural es prestava a ser interpretat com a una manifestació del poder diví.

Aries
És un moltó (el mascle de l’ovella) alat. La seva llana d’or es trobava penjada dalt d’una alzina a la Còlquida (l’actual Geòrgia), reialme d’Eetes. Estava custodiada per un drac. Jàson, l’heroi dels Argonatues, la necessitava per esdevenir rei de Iolcos, al nord-oest de Grècia. Ho aconseguí gràcies a l’ajuda de Medea, filla de Eetes.

Jason toisoJàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)

Taure
Fa referència al toro blanc en què es transformà Zeus per poder seduir Europa, la princesa fenícia que acabà donant nom al nostre continent. Un cop se li pujà a sobre, Zeus se l’endugué mar enllà fins a Creta.

europa Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

El mite és l’inici de la cultura taurina a la Mediterrània. De Zeus i Europa nasqué Minos, el mític rei de Creta. Arribà al tron després que Posidó li enviàs, de la mar, com a senyal, el toro salvatge que va capturar Hèracles en el seu setè treball. Pasífae, la dona de Minos, s’enamorà d’aquest toro per càstig diví. De la seva unió nasqué el famós Minotaure del laberint de Creta que matà Teseu.

Bessons
Són els bessons Càstor i Pòl·lux, també coneguts com a Diòscurs (“fills de Zeus”), que participaren en l’expedició dels Argonautes. Germans de la famosa Hèlena de Troia, nasqueren d’un ou que posà Leda, la reina d’Esparta, després d’haver copulat amb Zeus, convertit en l’ocasió en cigne. Aquell mateix dia, però, Leda també s’uní amb el seu marit, el rei Tindàreu, de manera que es creia que Càstor era fill de Tindàreu (i, per tant, mortal), i Pòl·lux, de Zeus.

castor

Bessons Càstor i Pòl·lux

Càstor fou famós per la seva habilitat per domar cavalls i Pòl·lux per la seva destresa en la boxa. Segons la llegenda, ambdós germans lluitaren contra Idas i Linceu, fills d’Afareu, rei dels messenis, per la possessió d’un ramat de bous. En el combat, Càstor morí traspassat per la llança d’Idas. Aleshores Pòl·lux venjà el seu germà matant Linceu, mentre que Zeus fulminà Idas amb un llamp. Pòl·lux va demanar a son pare que li permetés seguir el seu germà, del qual no es volia separar. El patriarca olímpic va escoltar els seus precs i va col·locar els dos germans al firmament amb la constel·lació de Bessons, altrament dita Gèmini.

roma dioscurs piazza del campidoglio

Piazza del Campidoglio (Roma)

Cranc
És el cranc gegantí que Hera envià per matar Hèracles, fill de Zeus i la mortal Alcmena. La dona del patriarca olímpic estava molt enfadada amb la nova infidelitat del seu marit. Durant el segon treball del llegendari heroi grec, mentre lluitava contra la temible serp Hidra, li envià el crustaci. Ell, però, aconseguí esclafar-lo. Com a agraïment, Hera convertí el seu servent en la constel·lació de Cranc, també dita Càncer.

cancer

Constel·lació Cranc

Lleó
Correspon a l’indomable Lleó de Nemea, fill de Tifó i Equidna, que devastava els camps devorant les persones i el bestiar. Es tractava d’un animal invulnerable, ja que no el podia matar ni tan sols ferir cap arma. Hèrcules, però, reeixí a matar-lo en el seu primer treball estrangulant-lo. Per honorar la gesta del seu fill, Zeus transformà el lleó en constel·lació.

lleoHèrcules i el Lleó de Nemea (Francisco Zurbarán, 1634)


Verge
Es tracta de l’única figura femenina del zodíac. A l’antic Egipte l’associaven amb Isis. Se la relaciona amb Astrea, la deessa verge que portava els raigs de Zeus. Juntament amb la seva mare Temis personifica la Justícia. Quan acabà l’edat d’or a la terra i els homes desafiaren la seva autoritat, Astrea cercà la felicitat entre els estels.

astreaAstrea

Balança
És l’únic signe de l’horòscop que no representa un ésser viu. El seu origen el trobam en el relat mitològic del signe que el precedeix, Verge. Quan Astrea, deessa de la justícia, va tornar al firmament, la balança que sostenia als seus braços es convertí en una constel·lació a part.

Escorpió
Al·ludeix a la llegenda d’Orió, el gegant caçador fill de Posidó. Aquest personatge va intentar violar Àrtemis, la deessa de la caça, la qual, per treure-se’l de sobre, li envià un escorpí que el va picar de mort al taló. En el firmament, la constel·lació Escorpió està a l’altra extrem de la d’Orió, que intenta evitar la seva picada. El violador es troba acompanyat del seu ca, convertit en la constel·lació Canis Maior.

Orion

Constel·lacions relacionades amb Orió

Sagitari
En llatí sagittarius vol dir “arquer”. Recorda el centaure Quiró -meitat animal, meitat humà- que crià herois com Jàson, Aquil·les i Hèracles. Fou elevat a constel·lació després que Hèracles accidentalment el ferís de mort amb una fletxa. La ferida que li produí fou tan dolorosa que Quiró va cedir la seva immortalitat a Prometeu. Així pogué morir i escapar al dolor.

quiro aquilles

Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)

Capricorn
Capricorn vol dir “de banyes de cabra” (Αιγόκερως, en grec). Representa Ègipan, una fera amb banyes al cap. Era fill d’Amaltea, la cabra que nodrí Zeus de petit, quan la seva mare, Rea, l’amagà de les urpes del seu pare, Cronos. Aquest el volia devorar per evitar que el destronàs, tal com havia consignat una profecia. Ègipan, per tant, fou el germà de llet de Zeus. Vivia amb ell a la muntanya Ida, a Creta. Fou ell qui trobà el caragol de mar que permeté a Zeus imposar-se en la coneguda titanomàquia. En prendre Zeus el poder, el va posar entre els estels. Té una coa de peix que recorda el caragol de mar que donà la victòria a Zeus.

Capricorn Hevelius

Constel·lació Capricorn

Aquari
Se l’identifica amb Ganimedes, fill de Laomedont, rei de Troia. Era un dels mortals més bells. Zeus s’enamorà bojament d’ell. Per estar al seu costat, el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp, on Ganimedes es convertí en l’encarregat de servir el nèctar, la beguda dels déus. És per això que sempre porta a les seves mans una gerra d’on raja líquid aquós (aquarius).

Ganimedes2

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)


Peixos
Són Afrodita (Venus), la deessa de l’amor, i el seu fill Eros (Cupido). Un dia el monstre Tifó decidí escalar la muntanya de l’Olimp. En veure’l, tots els déus fugiren atemorits. El monstre, però, només perseguí Afrodita, captivat com estava de la seva bellesa.

constelacion de piscis

Constel·lació de Peixos

La deessa escapà amb el seu fill Eros a la vorera del riu l’Eufrates, on ambdós es transformaren en peixos. Per assegurar-se que no es perdrien, es lligaren amb una corda. En el cel podem veure, per tant, la mare i el fill units per una corda.

No us podeu perdre aquest blog titulat "El cel dels mites", fet per alumnes de la professora Margalida Capellà.

Articles del web relacionats:

Futbol, la guerra sense armes

Extracte de l'article publicat al suplement "Diumenge" del diari Ara (08/07/2018)

Va ser l’anglès George Orwell qui considerà el futbol com una guerra sense armes. Així ho plasmà en un article escrit al desembre de 1945 després de la polèmica gira del Dinamo de Moscou a Gran Bretanya. Feia mesos que la Segona Guerra Mundial havia acabat. La Guerra Freda encara no havia començat, però els russos ja es feien sentir. Dels quatre partits que el Dínamo va jugar, dos acabaren com el rosari de l’aurora. En el partit contra l’Arsenal els jugadors arribaren a les mans i el partit contra el Glasgow fou una batalla campal des de l’inici.

Davant d’aquests fets, l’autor de 1984 i Rebel·lió a la Granja insistia que, en els campionats internacionals, la competitivitat fa que l’esperit esportiu es converteixi en una qüestió de prestigi nacional: “El futbol no té res a veure amb el joc net. Està lligat a l’odi, a les gelosies, a la jactància i al plaer sàdic de presenciar la violència: en altres paraules, és com la guerra, però sense trets”.

Avui, en ple equador del Mundial de Rússia, les paraules d’Orwell cobren un valor especial. Certament, alguns partits de futbol entre seleccions nacionals sí que es podem interpretar com una guerra sense trets, on cada afició experimenta sentiments d’orgull nacional. Això, però, no té per què ser negatiu ja que són sentiments encaminats a l’excel·lència esportiva i a la competitivitat lúdica, on es promou la feina en equip i l’esperit de superació

“Alguns creuen que el futbol és només una qüestió de vida o mort, però és una cosa molt més important que això”, digué Bill Shankly (1913-1981), un dels més respectats entrenadors de la Premier. Per constatar la dimensió social d’aquest succedani de la guerra basta fixar-se en la seva riquesa lèxica. Vet aquí alguns exemples.

Per continuar llegint, cliclau aquí.

Aquí teniu un article interessant del filòsof Joan Burdeus. Es titula "El Mundial de futbol i el sentit de la vida".

Aquí teniu la intervenció del filòsof Bernat Dedéu parlant sobre futbol i filosofia.

Amb motiu d'un derbi Barça-Madrid, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (15/06/2013) parl sobre les etimologies clàssiques del futbol:

 

I aquí teniu la famosa escena dels Monthy Python: filòsofs d'Alemanya versus filòsofs de Grècia en el terreny de joc:

 

Entrades del web relacionades:
Les arrels hípiques dels derbis
Una de "Champions"
- Etimologies de l'esport
Cornelius Atticus, el primer esportista conegut a Mallorca
-
 Las raíces de las Olimpiadas
Coubertin, el humanista olímpico

En aquests enllaços també trobareu informació sobre el llatí i el futbol
Verba volant (RNE)
El llatí en el futbol (RNE)

 

 

Un pont de mar blava trencat

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2018)

Un viatge als orígens mítics d’un mar convertit avui en Mare Mortuum

El déu Posidó no atura de plorar al costat de la seva dona Amfitrite i del seu fill Tritó. Impotents, veuen com dia rere dia moren a les seves aigües centenars de refugiats en el seu intent d’abraçar la terra promesa. El “pont de mar blava” que el 1993 ens cantava Lluís Llach s’ha transformat avui en una fossa comuna de somnis truncats, en una gran tanca “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae), en el que els llatins conegueren com a Mare mediterraneum. Aquesta vegada la “rica” Europa marca més distàncies que mai amb els seus “pobres” veïnats de l’altra vorera.

Seguint l’estela de l’omnipotent Roma, el Vell Continent també s’ha fet seu el Mare mediterraneum al crit de Mare Nostrum (“el mar nostre”), que continua essent un “mar gran”, un Mare Magnum. Avui, però, les consciències europees neden enmig d’un maremàgnum d’incongruències i d’hipocresies en veure que l’antic Mare Nostrum ha mutat en Mare Mortuum.

L’opinió pública va prendre consciència de l’actual tragèdia migratòria l’abril de 2015. Prop de l’illa italiana de Lampedusa naufragà una pastera amb més de 900 persones a bord, procedents de Líbia. Des d’aleshores hem normalitzat la ignomínia. En l’era de la infoxicació, les xifres ja no ens escandalitzen. Segons ACNUR, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats, més de 3100 persones varen morir durant l’any 2017 en aquest gran llac nostre, bressol de la cultura europea. I tot fa preveure que enguany se superaran amb escreix aquestes xifres esgarrifoses. La lletra de Llach no pot sonar més utòpica: “Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents, diferents”.



El plor d’Europa
Al costat de Posidó, qui també plora desconsolada és Europa, la princesa fenícia convertida en mite fundacional del nostre continent. La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom. 

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a Creta. Havent-li infantat tres fills (Minos, Radamant Sarpedó), la convertí en sobirana de l’illa i li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que vigilava que cap estranger desembarcàs a les costes cretenses; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui, amb la tragèdia migratòria, aquests presents de la princesa fenícia tenen un simbolisme especial. Talos és la flota d’Europa que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca són els demagogs que no aturen de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores dels vigilants costaners. Per vergonya d’una inoperant UE, ONG com Proactiva Open Arms, SOS Méditerranée o Metges Sense Fronteres són qui s’han de dedicar a rescatar vides.

1498748026679Rescat de Proactiva Open Arms

La nova talassocràcia
Va ser a Creta on va veure la llum pròspera cultura minoica, coneguda per la seva talassocràcia, pel seu “poder” (kratos) de la “mar” (thálassa). És la mateixa talassocràcia amb la qual avui Europa espanta els immigrants. Amb el seu estol inexpugnable de vaixells, els minoics tenien via lliure per transitar d’una illa a una altra. Així, el mar fou vist com un pont (póntos), terme que acabà essent sinònim de thálassa. A través d’aquest pont aquós, els grecs s’endinsaren en el pélagos (“mar endins”). I el seu pélagos principal (arxi) fou el mar Egeu, convertit així en arxipèlag. Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes.

Aquest “mar principal” agafaria el nom d’un antic sobirà d’Atenes, pare de l’heroi Teseu. Quan el seu fill partí cap a Creta per a matar el famós Minotaure, Egeu li demanà que, en tornar, com a senyal de victòria, canviàs les veles negres de la seva nau per unes de blanques. Teseu, però, se n’oblidà. Així, en veure de lluny la nau amb les mateixes veles, el monarca es pensà que el seu fill havia mort en aquella arriscada missió. Desconhortat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, portaria el seu nom. Avui, des de les profunditats, Egeu observa amb angúnia com els refugiats sirians arriben a una de les seves illes, Lesbos, per donar el salt al cor d’Europa.

immigration illegale bateau clandestinEl drama humanitari d'Europa

Els nous “Ulisses”
Són molts els “Ulisses” que continuen patint “odissees” a la Mediterrània. Després d’haver estat deu anys lluitant a la guerra de Troia (al nord-oest de Turquia), el protagonista de l’Odissea d’Homer també va haver de superar un caramull d’adversitats per tornar a la seva estimada illa, Ítaca, al nord-oest de Grècia. En arribar a Sicília, va deixar cec el ciclop Polifem, fill de Posidó. Això no li ho perdonà el déu de la mar, el qual féu allargar l’agonia de l’heroi grec. Així, Ulisses (Odisseu en grec) s’està deu anys més donant tombs d’una banda a l’altra del mar “del color del vi”, en paraules d’Homer.

Durant el seu periple, Ulisses també es topà amb regals enverinats. Fou el cas de les sirenes que habitaven les costes de Nàpols. Eren dones-ocells, d’aspecte monstruós, que seduïen les seves víctimes amb la seva melodiosa veu. Res a veure, per tant, amb la imatge de dona sensual i bondadosa que ens vengué d’elles el Renaixement.

Seguint les recomanacions de la maga Circe, el protagonista homèric es lligà al pal de la seva nau i ordenà als seus companys que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, no aturava de demanar que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar aquella trampa. Avui dia la locució "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill que suposa deixar-se seduir per falses promeses o per paraules aduladores. Són els cants de sirenes que escolten els nous “Ulisses” quan, des de casa estant, amb el mòbil a la mà, veuen imatges idíl·liques de compatriotes seus que han fet realitat els seus somnis.

mare mortuum

Els immigrants també han d’anar molt en compte quan arriben al sud d’Itàlia, a l’estret de Messina que fa de canal amb Sicília. Allà l’heroi grec s’hagué d’enfrontar amb dos monstres, Escil·la, una nimfa de sis caps de ca, i Caribdis, una criatura amb forma de remolí gegantí que aspirava i vomitava l’aigua tres vegades al dia. Ara curiosament l’expressió “estar entre Escil·la i Caribdis” s’empra amb el significat d’ “estar entre l’espasa i la paret”. Així estan, sens dubte, els nous “ciutadans indesitjats” que arrisquen la seva vida a la Mediterrània.

Ulisses no albirava mai el final de la seva odissea. Només feia que sentir nostàlgia, és a dir, “dolor” (álgos) de no poder “tornar” (nóstos) a la seva Ítaca natal. Precisament fa uns anys un grup de psiquiatres de Barcelona començà a parlar de “la síndrome d’Ulisses”. Amb aquesta terminologia volien definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants que no veuen complides les seves expectatives a la seva terra d’acollida.

Finalment, tanmateix, al cap de vint anys Ulisses es va retrobar amb la seva estimada Penèlope en un dels happy end més espectaculars de tota la literatura clàssica. El 1911 l’Odissea d’Homer serví d’inspiració per al poeta alexandrí Kontastin Kavafis. En el seu conegut poema Viatge a Ítaca, Ulisses es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències i havent fet el cor fort: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/ has de pregar que el camí sigui llarg,/ ple d'aventures, ple de coneixences./ Els Lestrígons i els Cíclops,/ l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:/ són coses que en el teu camí no trobaràs,/ no, mai, si el pensament se't manté alt, si una/ emoció escollida/ et toca l'esperit i el cos alhora”.

naufragi2
La indiferència d'Europa

A casa nostra, aquest poema es popularitzà el 1975 quan fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

Els nous “Eneas”
Els immigrants que aquests dies s’aventuren al Mediterrani són igualment la viva imatge d’Eneas, el mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’un conflicte, el de Troia, que acabà en victòria per al bàndol grec d’Ulisses. Curiosament, Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.

Per desgràcia, al segle XXI Europa ja s’ha oblidat dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, alhora que criminalitza les seves víctimes.

Naufragi4El naufragi d'Àfrica

Amb el cant planyívol de les nereides de fons, Posidó, Amfitrite i Tritó encara segueixen vessant llàgrimes sobre un pont de mar blava avui del tot trencat. I, mentre alimentam la fera del capitalisme, la princesa Europa no es cansa de sacsejar les nostres consciències des dels bitllets de cinc euros i les monedes de dos euros. Per resoldre l’actual drama humanitari del Mare Mortuum, ens reclama que tenguem “amplitud de mires”, tal com indica una etimologia popular, plena de poesia, del seu nom -vendria d’eurús, “ample” i d’ops, “vista”. Europa tem tornar a ser segrestada per Zeus, que aquest cop pot adoptar la forma d’un partit xenòfob d’ultradreta.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània:

 

Entrades del web relacionades:
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

Realment Odisseu era tan “odiat”?

Una possible etimologia ens diu que Odisseu (l’Ulisses llatí) era objecte d’odi. Així, Ὀδυσσεύς, “l’odiat”, derivaria del verb ὀδύσσομαι, amb el mateix significat. Oficialment es dóna per fet que l’heroi homèric era fill d’Anticlea (néta d’Hermes) i Laertes, reis d’Ítaca, illa al nord del mar Jònic. Segons una versió, però, abans d’aquesta unió, Anticlea es lliurà en secret als amors d’un hoste, Sísif. Aquest hauria posat a la criatura Odisseu perquè el mateix Sísif, molt entremaliat, era “odiat per molta de gent”.

Tanmateix, Odisseu va ser un heroi atípic, del tot pacífic. La seva principal arma no va ser la llança, sinó la intel·ligència. No debades, els epítets tradicionals que trobam als poemes homèrics no fan referència a cap qualitat física seva; només parlen de la seva manera de ser: sagaç, de molts trucs...

L’ “odiat” vivia tranquil·lament a Ítaca al costat de la seva dona Penèlope i del seu fill Telèmac. No volgué anar de cap de les maneres a la guerra de Troia. Quan una delegació, encapçalada per Palamedes, el va anar a cercar, ell es féu passar per boig. Es posà a sembrar un camp de sal, tot llaurant amb un ase i un bou. Palamedes, però, ben aviat el calà. Aleshores col·locà el seu fill Telèmac davant del camí on llaurava.

arada

Palamedes desemmascara Ulisses


Odisseu no pogué resistir la prova i detingué l’arada a temps per no matar el seu infant. Havent estat desemmascarat, el Laertíada es resignà a dir adéu a la seva família. L’absència duraria vint anys -estigué deu anys lluitant a Troia i altres deu anys per tornar a la seva illa natal per culpa de la ira del déu Posidó.

La venjança d’Odisseu
Odisseu mai no va perdonar a Palamedes aquella jugada tan bruta. I tengué temps de venjar-se’n. Durant el setge de Troia, Agamèmnon va enviar Odisseu a Tràcia per aconseguir aliments. En va tornar, però, amb les mans buides. Això va ser aprofitar per Palamedes per acusar-lo de manca de coratge. Odisseu li contestà que, si hi hagués anat ell en lloc seu, tampoc no hauria tengut èxit.

Esperonat d’aquesta manera, Palamedes decidí complir ell mateix amb la missió. I li anà bé. Tornà amb un important carregament de blat. En veure’l, Odisseu esclatà de ràbia i planejà la revenja. Començà a moure fils perquè Palamedes fos acusat de traïdor i d’haver fet tracte amb el rei Príam. Finalment Palamedes va ser condemnat a morir lapidat pels seus companys. Odisseu ja pogué respirar més tranquil, però feia honor a la seva fama etimològica d’ “odiat”.

Palamede

Palamedes

Naupli, pare de Palamedes, estava desconsolat. No podia entendre com els seus havien estat tan cruels amb una persona que tan bon servei els havia donat. No debades, el seu fill era considerat un heroi inventor. Se li atribuïa un munt de descobriments: algunes lletres de l’alfabet (sovint s’explica  que va tenir la idea de la lletra Υ tot veient volar unes grues), nombres, la moneda, el calendari, les mesures i jocs d’atzar.

Tanmateix, Naupli també ordí la seva pròpia venjança. En acabar la guerra de Troia, quan la major part de la flota tornava cap a Grècia, de nit, enmig d’una gran tempesta, van veure un foc encès a l’illa d’Eubea. L’havia provocat Naupli perquè es pensassin que era un port segur on atracar. En dirigir-se cap allà, els vaixells s’enfonsaren entre els esculls.

Entrades del web relacionades:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px