Banner Top

Agnòdice, la gesta de la primera ginecòloga

La primera dona científica es va haver de disfressar d’home per fer realitat el seu somni. Es deia Agnòdice (Ἀγνοδίκη) i va viure a Atenes al segle IV aC. Segons relata Higí a les seves Faules (segle IV aC), es tractava d’una dona de caràcter i determinació. Es proposà ser ginecòloga en veure la gran quantitat de companyes seves que patien en el part. El problema, però, és que aquella professió només estava reservada als ciutadans masculins. Així, Agnòdice es tallà els cabells, es vestí d’home i marxà a Alexandria a estudiar amb Heròfil, el gran anatomista de l’època.

Suposat retrat d'Agnòdice
Suposat retrat d'Agnòdice


Després de formar-se, la jove metgessa tornà a la seva ciutat natal, on obrí el seu propi consultori ginecològic. Continuà fent-se passar per home. Aviat es convertí en una professional molt respectada. Això, però, no agradà gens als seus col·legues, que veien com cada cop tenien menys clientes. Envejosos, no dubtaren d’acusar-la d’intent de violació a algunes de les seves pacients.

Davant aquella injustícia, Agnòdice es va veure obligada a revelar la seva vertadera identitat sexual. Aleshores un tribunal la condemnà a pena de mort per exercir un professió totalment prohibida a les dones -curiosament, en grec Agnódice vol dir “la casta davant la justícia”.

Escena de part
Escena de part

Afortunadament, les seves pacients es mobilitzaren i varen retreure als jutges que condemnassin la persona que les havia sanat. Així s’aconseguí l’absolució de la primera ginecòloga de la història. A més, gràcies a aquella pressió popular, es canviaren les lleis perquè les dones poguessin exercir la medicina.

Placa de la Sorbona (París)
Placa de la Sorbona (París)


Articles del web relacionats:
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
Pandora, les arrels gregues de la misogínia
-Friné, la bellesa feta dona
- Aspàsia, la dona més independent de l'antiga Grècia
Hipòcrates, el pare de la medicina
- Paraules que curen

Aspàsia, la dona més independent de l’antiga Grècia

Aspàsia fou una de les dones més independents, cultes i influents de l’antiga Grècia. Patí, però, la misogínia de l’Atenes clàssica de Pèricles, la seva parella. Se saben ben poques coses d’ella.
 
Εn grec, ἀσπασια significa “benvinguda”. Va néixer a la polis jònia de Milet (a l’actual costa turca), possiblement devers el 470 aC. Ja de jove destacà no només per la seva intel·ligència -era una gran lectora de poetes i filòsofs-, sinó també per la seva bellesa. Un dia un antic arcont atenès anomenat Sofró li parlà meravelles d’Atenes, que era la ciutat més avançada del seu temps. Animada per aquelles paraules, als vint anys la jove milèsia féu les maletes i marxà a viure a la capital de l’Àtica, on exercí de mestra de retòrica.

Bust d'Aspàsia
Bust d'Aspàsia
 
Pèricles, l’home fort d’Atenes del moment, no dubtà a requerir els serveis d’aquella nouvinguda “sàvia i astuta”, en paraules de l’historiador Plutarc. De seguida s’enamorà d’ella i s’hi anà a viure després de separar-se de la seva dona, amb qui tenia tres fills. Aspàsia, però, només pogué se tractada de παλλακή (“concubina”) de l’estrateg atenès. No debades, la llei prohibia l'enllaç amb dones estrangeres. La parella tingué un fill, Pèricles “el Jove”.
 
Campanya de desprestigi
Aviat la casa d’Aspàsia es convertí en el punt de trobada principal de literats i filòsofs de l’Atenes clàssica. El mateix Sòcrates la freqüentà en companyia dels seus alumnes. Tanmateix, la influència d’aquella “primera dama” molestà molts polítics i intel·lectuals.

Aspàsia i Sòcrates
Aspàsia i Sòcrates

Crescuda en la tradició relativament igualitària de les ciutats jònies, a Atenes Aspàsia fou vista com una meteca, una estrangera. La seva educació, així com la llibertat dels seus costums, xocava amb l’estil de vida de les dones ateneses, casades per interessos i recloses a casa, dins el gineceu. Així, la nova parella de Pèricles es convertí en objecte de burles de la societat misògina de la seva època. Entre els qui la criticaren hi hagué el comediògraf Aristòfanes (ho féu a la seva obra Arcanienses) i el poeta Hermip, qui fins i tot exercí l’acusació contra ella en un judici per “ofenses als déus”.

Aspàsia conversant amb els homes més il·lustres d'Atenes (Nicolas Andre Monsiau, 1806)
Aspàsia conversant amb els homes més il·lustres d'Atenes (Nicolas Andre Monsiau, 1806)

L’enveja féu que Aspàsia fos considerada pejorativament una ἑταίρα, que era el nom que rebien les prostitutes de refinada cultura que solien acompanyar l’aristocràcia masculina en els simposis. També se l’acusà de regentar un bordell.  En l’àmbit polític, fou acusada de tenir una influència negativa en les decisions de Pèricles, sobretot, amb l’inici Guerra del Peloponès l’any 431 aC, que acabaria marcant l’inici de la decadència atenesa.

Trobada de Sòcrates i Alcíbiades a casa d'Aspàsia (Jean-Léon Gérôme, 1861)
Trobada de Sòcrates i Alcíbiades a casa d'Aspàsia (Jean-Léon Gérôme, 1861)
 
Pèricles va morir el 429 durant una epidèmia de pesta. Després, Aspàsia tindria com a parella una altre atenès, un ric comerciant anomenat Lísicles, amb qui tingué un fill. Aquest, tanmateix, moriria al cap de poc temps. A partir d’aquí la informació que tenim sobre Aspàsia és pràcticament nul·la. Sembla que es va retirar de la vida pública i que va viure en una casa de camp on donava lliçons de retòrica a joves. Es desconeix la data de la seva mort, que probablement es produí devers l’any 400 aC.

Fídias ensenyant els frisos del Partenó als seus amics, entre els quals hi ha Pèricles i Aspàsia (Lawrence Alma-Tadema, 1868)
Fídias ensenyant els frisos del Partenó als seus amics, entre els quals hi ha Pèricles i Aspàsia (Lawrence Alma-Tadema, 1868)

Aspàsia de Milet ha passat a la història com una dona realment seductora i intel·ligent, dotada d’una gran capacitat de persuasió. També, però, fou una dona independent, lliure, d’idees trencadores per a la seva època que exercí un grau d’influència reservat només als homes. Grans autors de l’antiguitat alabaren les seves capacitats, entre ells, Plató, Xenofont, Plutarc o Ciceró.

Aspàsia amb filòsofs grecs Michel CORNEILLE, 1672)
Aspàsia amb filòsofs grecs (Michel CORNEILLE, 1672)

Una altra dona que, com Aspàsia, destacà per la seva intel·ligència va ser Cleobulina, coneguda altrament com a Eumetis. Va néixer al segle VI aC a Corint. Era filla de Cleòbul de Lindos, un dels set savis de Grècia. Va escriure poesies i endevinalles en versos hexàmetres. Aristòtil parla d'ella i l’historiador Plutarc diu que Tales l'anomenava "la sàvia".

Cleobulina
Cleobulina

També cal destacar la figura d’Axiotea de Fliunt. Al segle IV aC, després de gaudir de la lectura de la República de Plató, va viatjar a Atenes i es disfressà d’home per poder assistir a les lliçons que el mestre impartia a l’Acadèmia. Curiosament, en la seva obra, el deixeble de Sòcrates propugnava un estat ideal on les dones i homes estaven en igualtat de condicions. A la seva escola, però, no hi deixava entrar dones. Juntament amb Axiotea, una altra dona que es convertí en alumna de Plató va ser Lastènia de Mantinea -en el seu cas, però, no sabem si s’hagué de fer passar per home; en tot cas, hem de suposar que sí.

Lastènia de Mantinea i Axiotea de Fliunt
Lastènia de Mantinea i Axiotea de Fliunt



El cineasta basc Julio Medem té una novel·la titulada "Aspasia" (2012), que és una recreació de la vida d'una de les dones més importants de l'antiga Grècia.

Novel·la de Julio Medem
Novel·la de Julio Medem

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:





Articles del web relacionats:
- Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
- Pandora, les arrels gregues de la misogínia
-Friné, la bellesa feta dona

Màrtirs cristians

Els primers cristians que moriren defensant la seva fe varen ser coneguts com a màrtirs. La paraula prové del grec μαρτυρέω (“ser testimoni de”). El primer màrtir del cristianisme fou Sant Esteve (Στέφανος, “corona”), nascut un 26 de desembre del segle I dC. Ell, de fet, obrava com a diaca ( < διακονέω, “servir”), és a dir, ajudava els apòstols en la seva tasca evangelitzadora. A Jerusalem s’encarregava principalment de consolar les vídues cristianes i de repartir-los les almoines. Això, però, aixecà les enveges dels jueus, els quals, furiosos, el varen acusar de blasfemar contra Déu i contra Moisès. 
 
Davant del Sanedrí (consell suprem dels jueus), Sant Esteve féu una defensa tan abrandada del seu proïsme que acabà essent apedregat per una turba exaltada. Després de la mort de Crist, aquesta lapidació plena d’ira seria l’inici de l’antijudaisme dels cristians.

Lapidació, per Rembrandt, 1625 (Lió, Musée des beaux-arts)
Lapidació de Sant Esteve, per Rembrandt, 1625 (Lió, Musée des beaux-arts)
 
Els primers professors
Persones com Sant Esteve s’erigiren en autèntics herois de la fe. La seva figura resultà decisiva en la tasca de captació de nous adeptes. Com diria Tertulià, “la sang dels màrtirs es convertí en llavor de nous cristians”. Aquests primers màrtirs també foren coneguts com a professors, derivat del verb profiteor (“manifestar”), ja que no s’amagaven de declarar públicament la seva fe –amb el temps, el terme passà a designar la persona entesa en qualsevol altra àrea del saber.
 
El primer acarnissament institucional dels seguidors de Jesús arribà de la mà de l’emperador Neró. L’any 64 els acusà de l’incendi que durant sis dies destruí bona part de la ciutat de Roma. L’historiador romà Tàcit, a pesar de la seva manifesta antipatia envers la nova fe, no s’està de criticar el funest tracte que reberen aquells primers cristians. Així ho escrigué vers el 115 dC en la seva obra Annals:
 
“Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit. Neró va oferir els seus jardins per a aquest tipus d’espectacle […]”.
 
Suposadament, en aquesta primera persecució moririen dos dels màxims líders del cristianisme, Pau i Pere – des de l’any 42 la mà dreta de Jesús, considerat el primer dels apòstols, es trobava al caput mundi (“capital del món”) en missió evangelitzadora.

Neró, observant les torxes humanes dels cristians
Neró, observant les torxes humanes dels cristians
 
Les primeres esglésies
En la seva obra, Tàcit diu que els seguidors de Jesús eren acusats de cometre moltes “abominacions”. Aquestes, però, es basaven en males interpretacions. Els primers cristians es reunien en assemblees anomenades ἐκκλησιαι, terme derivat de καλέω (“cridar”) . Amb el temps, les esglésies passarien a designar la totalitat de la comunitat cristiana i, posteriorment, la seva estructura organitzativa.
 
Εn aquestes reunions se solien fer àpats col·lectius coneguts com a àgapes, paraula derivada del verb ἀγαπάω (“estimar”). L’hermetisme que les presidia havia donat peu a rumors de tota mena. Es deia que practicaven l’incest (per l’abraçada de pau “entre germans i germanes”) o que sacrificaven nins al seu déu (ja que menjaven ritualment “el cos i la sang del Fill”). Fou així com, en la societat romana, anà creixent un sentiment anticristià, que emperadors com Neró no dubtaren a utilitzar com a boc expiatori.

Fidels fins a la mort Christianæ ad Leones (Cristians als lleons), per Herbert Gustave Schmalz.
Fidels fins a la mort Christianæ ad Leones (Cristians als lleons), per Herbert Gustave Schmalz.

Els cristians es negaven a adorar no només la figura de l’emperador –l’únic vincle d’unió d’un imperi tan extens-, sinó també els déus oficials del panteó. Això, segons marcava la religió romana, posava en perill la convivència ja que la venjança divina podia ser terrible. D’aquesta manera, davant qualsevol desgràcia, es donà la culpa als cristians, tal com relata al segle III Tertulià en el seu Apologètic:
 
“Si el Tíber es desborda, si el Nil surt de mare, si el cel no dona aigua, si la terra tremola […], de seguida sorgeixen per tot els crits: la culpa és dels cristians”.
 
La religió, però, no fou l’únic punt de fricció. Els cristians defensaven l’amor fratern (“estimeu-vos els uns als altres”) i la igualtat de tots els homes, inclosos els esclaus. Aquests postulats xocaven frontalment amb una societat que basava gran part del seu poder polític i econòmic en les conquestes bèl·liques i el treball no remunerat dels esclaus.

El tigre s'apropa als màrtirs (Philippe Jacques)
El tigre s'apropa als màrtirs (Philippe Jacques)
 
Després de Neró, la persecució dels cristians començà a fer-se sistemàtica amb Trajà (98 - 117). Ni tan sols emperadors amb fama d’il·lustrats, com Marc Aureli (161-180), no pogueren contenir la seva aversió cap als ja avorrits seguidors de Crist –per justificar la seva eliminació féu escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.

El Colisseu de Roma, construït al segle I dC, fou l’escenari de moltes matances de cristians. Avui en dia precisament, per Setmana Santa, el Papa celebra el Via Crucis en aquest lloc d’infaust record.

Catacumbes
Els primers cristians anomenaven el seus llocs d’enterrament cementiri (< κεῖμαι, “jeure”). No debades, aquest era el lloc on, segons ells, descansaven a l’espera de la resurrecció –abans de la difusió de cristianisme era més habitual la paraula grega necròpolis (“ciutat, πόλις,  dels morts, νεκρός”).

Seguint la llei romana que prohibia els enterraments a l'interior de les ciutats, els primers cementiris cristians foren construïts sota terra, en unes cavitats que durant l’edat mitjana foren conegudes com a catacumbes, d’etimologia incerta (alguns la fan derivar de κατά, “a baix”, + τύμβος, “tomba”). Tenien bastants quilòmetres de longitud i diversos pisos superposats.

Catacumbes a Roma
Catacumbes a Roma


Donat que hi foren enterrats molts de màrtirs, les catacumbes no trigaren a convertir-se en llocs de veneració. Gràcies a les novel·les històriques i al cinema de Hollywood dels anys 60, les catacumbes són conegudes popularment com el lloc on els primers cristians mantenien reunions secretes per escapar del control de les autoritats. Amb tot, això no era possible ja que a Roma, en el moment de les persecucions, encara no hi havia prou catacumbes i, en tot cas, la seva ubicació era coneguda per tots els habitants de la ciutat. A més, no eren el millor lloc per amagar-se d’una persecució. No debades, per dins eren un laberint i només tenien un parell d’entrades; per tant, es podien bloquejar molt fàcilment pels soldats si els volien capturar.

Edicte de Milà
Tanmateix, en pocs anys, el cristianisme passaria de ser una secta perseguida a ser la religió preferida pel poder imperial. La darrera incursió contra ells, i la més violenta, va ser el 303, en temps de Dioclecià. El 311, però, l’emperador Galeri, a través de l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia, posava fi a les persecucions a les províncies orientals de l’imperi. I dos anys més tard, el 313, Linici, emperador d’Orient, i Constantí el Gran, emperador d’Occident, es trobaven a Milà i, amb el conegut Edicte de Milà, acordaven estendre les mesures de tolerància a la part occidental.
 
Les raons d’aquestes dues mesures no són gens clares. S’ha de tenir en compte que el nombre de cristians en aquella època només oscil·lava entre un cinc i un deu per cent de la població total de l’imperi, estimada en 70 milions de persones.

Martirs en temps de Neró (Eugene, Romain)
Màrtirs en temps de Neró (Eugene, Romain)

Part de l’èxit de la nova religió radicava en la nova dimensió comunicativa que atorgava a la paraula. No debades, el llenguatge cristià, carregat de paràboles, no només serví per transmetre un missatge, sinó també per representar imatges, despertar sensacions i fer els oients protagonistes del discurs. 
 
El poder d’atracció del discurs cristià es féu evident tant entre les classes baixes com entre les altes i entre les mateixes files de l’exèrcit. Per a molts, la doctrina de Jesús era vista no només com un consol espiritual davant la pobresa, sinó també davant la resta de mals del món. A més, el model de salvació que oferia era molt més interessant que el de les religions paganes. No eren necessaris complexos rituals d’iniciació que s’havien de repetir cada cert temps. Un altre al·licient fou la proximitat del Déu cristià, amb qui es podia tenir una relació personal. I com a novetat, aquesta religió també s’obria a les dones -algunes d’elles arribaren a presidir comunitats cristianes, un paper que després perdrien en el si de l’Església.

El triomf de la fe Eugene Romain Thirion (1839–1910)
                                                                El triomf de la fe Eugene Romain Thirion (1839–1910)

Aquí teniu una escena del calvari que patiren els primers cristians:




Amb motiu del dia de Sant Sebastià, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (18/01/2014) parl sobre les etimologies dels màrtirs:




Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal.




Articles del web relacionats:
25 de desembre, la història d'una estafa
Els orígens del cristianisme
- Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix

Apologia del dubte

Article publicat a l'Ara Balears (02/02/2018)

En temps de veritats absolutes és bo reivindicar el dubte com a instrument clarificador de la complexa realitat. “Sóc humà i hi ha moments que també jo dubto”, ha dit el president Puigdemont davant la filtració d’un missatge privat seu on reconeixia el triomf de la Moncloa en el procés català.
 
Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, afirmà que el dubte és consubstancial al coneixement. “Només sé que no sé res”, etzibava als seus interlocutors per animar-vos a desfer-se dels seus prejudicis a l’hora de tractar una qüestió. El primer màrtir de la democràcia atenesa insistia en la necessitat de fer-se preguntes: “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda”. Seguint el seu mestratge, Aristòtil també féu una cura d’humilitat intel·lectual amb unes quantes cites per emmarcar: “Saber dubtar és el principi de la filosofia”; “L’ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona”; "Els grans coneixements provoquen els grans dubtes". Cal no defallir. “Sempre cerca la veritat”, ens esperonava al segle II dC el filòsof Diògenes Laerci.

Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
 
Al segle XVII Francis Bacon, el tòtem de l’empirisme britànic, tampoc s’està d’enarborar la bandera de la hesitació: "El dubte és l'escola de la veritat"; “Si un comença amb certeses, acabarà amb dubtes, però si es conforma de començar amb dubtes, aconseguirà acabar amb certeses”. Un coetani seu, el francès Descartes, convertí fins i tot el dubte en el seu mètode filosòfic: Cogito ergo sum (“Pens, per tant, existesc”). Amb aquesta premissa, la veu cantant del racionalisme constatà que l’única certesa que tenim és que, des del moment que pensam, existim. Sí que podem dubtar, en canvi, del que percebem a través dels sentits. És el tòpic literari del  ludibrium oculorum (“l’engany dels ulls”), reversionat pel mateix Descartes com a De omnibus dubitandum (“De tot s’ha de dubtar”).
 
Al segle XVIII la Il·lustració es proposà treure l’ésser humà de la seva minoria d’edat al crit de Sapere aude (“atreveix-te a saber!”). El filòsof alemany Immanuel Kant havia rescatat de l’oblit la punyent cita horaciana amb la intenció de sacsejar les consciències més conformistes i acrítiques de la seva època. Un col·lega seu, el francès Voltaire, apostà pel dubte científic: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”. La ignorància és atrevida, deim avui; i no té sentit del ridícul, hi podríem afegir.
 
Aprenem gràcies a qui ens contradiu. Així doncs, les veritats absolutes inapel·lables són ben poc enriquidores. El poeta nord-americà Charles Bukowski, mort el 1994, féu el següent diagnòstic d’una societat que, de manera incondicional, s’aferra a sòlides conviccions en l’era líquida de Bauman: “El problema amb el món és que les persones intel·ligents estan plenes de dubtes, mentre que els imbècils estan plens de certeses”.

Paraula de Charles Bukowski
Paraula de Charles Bukowski
 
És a l’escola on la vacil·lació és imprescindible, tant per part dels alumnes com per part dels docents. “Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”, afirmava Octavio Paz. “Sempre que ensenyis, ensenya alhora a dubtar del que ensenyes”, recalcava Ortega y Gasset. L’escola ha de ser un espai de rebel·lió intel·lectual. És l’únic reducte que ens queda per combatre l’homogeneïtzació mental que ens vol imposar l’ statu quo mitjançant els seus ressorts mediàtics i judicials.
 
Un acèrrim defensor del dubte pedagògic i honest és el professor Xavier Díez. Així de clar s’expressa des del seu combatiu blog “Espai de dissidència”: “La filosofia, les humanitats serveixen per generar-nos dubtes, que és una manera de convertir-nos en éssers humans en la profunda dimensió de l’ànima, i allunyar-nos de la foscor de la ignorància. [...] Com a professor, crec que és una obligació inocular el virus del dubte als nostres alumnes, a entrenar el seu escepticisme, a desconfiar del poder, a inspirar hostilitat respecte a les grans idees i a promoure el menyspreu contra aquell poder que requereix de la por i la repressió per assegurar-ne l’obediència. [...] Em plau la gent que dubta, perquè viure en el dubte és preferible a arrossegar-se sota les grans mentides que, dia sí, dia també, tracten d’imposar-nos”.
 
El pes de pensar d'
El pes de pensar d' "El pensador"

En els clàssics ja trobam grans apologies del dubte. És el cas de la tragèdia “Antígona” de Sòfocles (segle V aC). Hèmon, promès de l’heroïna tebana, adreça les següents paraules al seu pare, el tirà Creont:
 
"No t'obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No és cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència. Mira els arbres que hi ha en la llera dels rius torrencials: els que es dobleguen salven les seves branques, mentre que els que oposen resistència són arrencats de soca-rel [...]. Apaivaga, doncs, la teva ira i muda el teu parer”.
 
Per dubtar és imprescindible saber riure’s dels nostres propis dogmes terapèutics. Cap idea és sacrosanta. "Desconfia de qui no riu mai. No són persones serioses", diu una cita atribuïda a Juli Cèsar. I mentre dubtam sobre tot plegat amb un bon somriure a la cara, podem taral·lejar Raimon: “L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes”.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Articles del web relacionats:
El pes de pensar
- Sapere aude?
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Paraules amb coneixement
Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?

L' "apassionant" món de la parella

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (16/02/2018), reflexion sobre l' "apassionant" món de la parella. Ho faig a partir del llibre d'Erich Fromm "L'art d'estimar":


 

Articles del web relacionats:
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Està sobrevalorat el sexe?
Cupido concupiscent
- Estam preparats per ser monògams?
Estimar té un preu
La guerra de sexes
- Matrimoni amb amor?

El circ és per als carros i no per als pallassos!

Els pallassos s’han convertit en uns okupes dels circs. A l’antiga Roma aquests recintes de forma circular (< circus) estaven reservats només per a les curses de carros, que, després dels combats de gladiadors en els amfiteatres, eren els ludi (jocs) que despertaven més entusiasme.
 
Els ludi circenses (ἁρματοδρομία a Grècia) solien ser perillosos tant per als aurigues (conductors professionals) com per als mateixos cavalls.  A Roma, el seu lloc més habitual de celebració era el Circ Màxim, que va arribar a tenir una capacitat per a 250.000 persones.

La carrera de carros Alexander von Wagner (1882)
La carrera de carros Alexander von Wagner (1882)
 
Jocs amb pompa
La cursa de carros anava precedida per una desfilada solemne que s’anomenava pompa, cosa que demostraria l’origen religiós d’aquest espectacle -la paraula prové del verb grec πέμπω (“enviar”) i fa al·lusió al seguici d’una celebració. Encapçalava la desfilada el magistrat que patrocinava els jocs. Anava vestit amb la millor roba dalt d’un carro guarnit magníficament. Davant del carro hi anaven músics i  ballarins, envoltats de gent.
 
Era molt habitual fer apostes entre els espectadors, que seien a la graderia o cavea. Calia que els carros fessin set voltes, que es comptaven amb els set dofins situats a la spina, el terraplè allargat situat al mig del circ -estava decorat, entre altres coses, amb obeliscos, estàtues de divinitats i set ous grossos de fusta. Hi havia curses amb carros de dos cavalls (bigae) i de quatre cavalls (quadrigae), que eren els més importants.

Circus Maximus, Jean-Leon Gerome 1876
Circus Maximus, Jean-Leon Gerome 1876

Els aurigues sortien a córrer de les seves cotxeres (carceres), quan el magistrat dels jocs llançava un mocador (mappa) a l'arena. Cada carro pertanyia a un  equip (factio), que aportava els carros, els cavalls i els aurigues. Quatre carros competien a cada cursa, i per factiones diferents. Ho feien sota els colors blanc, verd, blau i vermell. La més gran dificultat era fer la mitja volta: sense tocar-les, havien de passar el més a prop possible de les metae (pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros). Si no afinaven bé, l’accident podia ser mortal. I, si tardaven massa a girar, el risc era xocar amb un altre carro.
 
Els aurigues romans procedien de les classes més baixes. A diferència dels grecs, utilitzaven casc i equips de protecció. Els guanyadors rebien sous milionaris –cosa que no passava a Grècia. Bona part dels guanys, però, eren per al propietari dels cavalls, que rares vegades coincidia amb la persona de l’auriga. En qualsevol cas, el que tenien assegurada era la glòria immortal, ja que eren tractats com a ídols de masses.

La carrera de cuadrigues (William Trego)
La carrera de quadrigues (William Trego)

 
Oportunitat de diàleg
L’ambient que es vivia tant al circ com a l’amfiteatre recordaria molt al que avui en dia es viu als estadis de futbol. La celebració dels ludi era l’ocasió que tenia el poble per manifestar públicament un cert descontentament o una certa oposició al poder, sense por de les represàlies. D’aquesta manera, els jocs eren un moment privilegiat de diàleg o de comunicació entre el poder i el poble, entre el magistrat (en època republicana) o l’emperador i els seus súbdits.
 
A Roma, per tal que el públic vibràs, la duresa de les competicions romanes superava, i molt, la grega. De fet, a la capital del Laci no existí el culte al cos tan refinat que hi hagué a Grècia. Intel·lectuals romans arribaren a considerar l’ambient dels gimnasos com una cosa impròpia de la tradició romana i fins i tot perjudicial per a la joventut. L’historiador Tàcit no es mossegà la llengua en qualificar les palestres com els “gimnasos dels pervertits”.

Carrera de carros romans, Ulpiano Checa (1890)
Carrera de carros romans, Ulpiano Checa (1890)

El declivi dels ludi començà al segle IV dC sota el regnat l’emperador Teodosi. Amb ell el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi, de manera que els espectacles romans foren progressivament erradicats per ser considerats pagans.
 
La millor i més famosa reconstrucció d'una carrera de carros romana es pot veure a la pel·lícula Ben Hur:




Aquest vídeo analitza el quadre titulat "Cursa de quadrigues al circ":




Articles del web relacionats:

- Pa i circ, l'origen del populisme
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike

Censura per a un lustre

A l’antiga Roma la censura pròpiament dita servia per a “purificar” la ciutadania per cinc anys o per un lustre. La censura (< censere, “avaluar”) era la magistratura més prestigiosa i selecta de la República. Al càrrec hi solien optar els que en anys anteriors havien exercit la màxima responsabilitat política, la de cònsol. És per això que constituïa el colofó per a una exitosa carrera política.
 
A diferència de la resta de magistrats republicans, elegits anualment, els censors eren votats cada cinc anys. Eren dos i tenien 18 mesos per dur a terme la seva funció (la resta del temps fins a la nova elecció no hi havia censors). En un primer moment aquesta funció consistia en l’elaboració del cens ciutadà, que establia la divisió de les classes socials segons la seva riquesa.
 
Al cap d’any i mig, en tenir elaborat el cens, els censors celebraven una cerimònia anomenada lustrum. Aquesta, tal com indica la seva etimologia –lustrare, “donar brillantor”, “purificar”- consistia en la purificació del poble romà a través d’una suouetaurilia, el sacrifici públic d’un porc (sus), un anyell (ouis) i un brau (taurus). Així, el poble romà quedava purificat per cinc anys. D’aquí que lustrum donàs lloc al nostre lustre com a període de cinc anys.

Sacrifici del lustrum
Sacrifici del lustrum
 
Policia moral
Amb l’ajuda de funcionaris, els censors rebien les declaracions de béns que permetien acreditar la posició econòmica de l’interessat. Per adscriure’s a una classe social (n’hi havia cinc) no bastava demostrar un determinat nivell de riquesa. També era necessari exhibir un comportament moral irreprotxable, propi d’un ciutadà romà. Fou així com els censors es convertiren en la policia moral de l’antiga Roma.
 
Arran d’aquest paper d’inquisidors, la paraula censura adquirí l’actual significat d’examen d’una conducta. Sempre es feia d’acord amb el mos (“costum”, “tradició”), d’on tenim la paraula moral. Era el que els grecs anomenaren ἔθος, que ens ha donat la paraula ètica.

Senat romà
Senat romà

En l’actualitat, però, aquests dos conceptes, a pesar de tenir etimologies semblants, signifiquen coses diferents. Així, la moral és un conjunt de judicis relatius al bé i al mal, destinats a dirigir la conducta dels humans. L’ètica, en canvi, és una reflexió sobre la moral; es pregunta, per tant, per què una cultura considera vàlids un i no altres comportaments.
 
La cura dels costums o regimen morum abraçava qualsevol tipus d’infracció moral. L’historiador Dionisi d’Halicarnàs (segle I aC) ens en fa el llistat:
 
“Els romans obrien totes les cases i estenien l’autoritat dels censors fins al més interior i els lliuraven la inspecció i observació de tot el que allà es feia, jutjant que ni el senyor podia ser cruel en el tracte dels seus esclaus, ni el pare excessivament rigorós o indulgent en l’educació dels seus fills, ni el marit injust en el tracte amb la seva dona, ni els fills desobedients amb ells pares ancians, ni els germans podien reclamar major part de la hisenda en lloc de l’equitativa, ni podien durar tota la nit els banquets i la beguda, ni permetre’s abusos i seduccions de gent jove, ni es podien ometre els honors tradicionals en els sacrificis i enterraments, ni fer cap altra cosa que fos contra l’obligació i la utilitat de l’Estat”.
 
Censors puritans
Un dels àmbits d’actuació dels censors també va ser la moral sexual, on arribaren a demostrar un puritanisme exacerbat. Per exemple, l’any 183 aC Cató el Censor féu expulsar del Senat Manili perquè es comentà que la seva filla l’havia vist besant la seva dona a plena llum del dia. Aquest censor, famós per haver exercit el càrrec amb mà de ferro, comentava que ell només besava la seva dona en cas de tempesta.
 
Cató també veié amb mals ulls les noves tendències que provenien de Grècia. Representaven una contaminació de les essències romanes. En les seves Màximes, explica al seu fill Marc el següent: “[els grecs] són un poble rebel i sense valor. Agafa això com una profecia: quan els grecs ens cedeixin les seves obres el nostre món es corromprà...”
 
Cató el Censor
Cató el Censor

Els censors perseguien igualment el luxe, considerat una forma de corrupció. No debades, l’aristocràcia romana havia de donar exemple d’austeritat i entrega al servei públic. L’any 275 aC el senador Corneli Rufí va ser expulsat del Senat per adquirir uns vasos de plata que pesaven deu lliures, més de tres quilos. Qui també eren castigats eren els que no complien amb els seus deures militars.
 
El censors no anaven de bromes el dia de l’elaboració del cens en el Camp de Mart. Fins i tot sancionaren un home que féu un badall durant la seva declaració i un altre per fer un acudit, trencant així la solemnitat de l’acte.

Us deix amb la darrera escena de la gran pel·licula "Cinema Paradisso" (1988). El protagonista, Salvatore, torna al seu poble italià per assistir a l'enterrament del seu vell amic Alfredo, que li va ensenyar la vida a través de la màgia del cinema. Aleshores es topa amb un regal, les escenes de contingut sexual censurades de les grans pel·lícules de la seva infància:




Aquí teniu la sèrie documental "Imágenes prohibidas", de TVE. És una història de la censura en el cine a Espanya. Consta de 14 capítols i és dirigida per Vicente Romero.

Articles del web relacionats:
- Puritanisme a Roma?
- La República és cosa de tots
- Que corruptes que són, aquests romans!
- Prejudicis inextirpables
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px