Bellesa apol·línia
El déu més atractiu del panteó olímpic va ser Apol·lo. De fet, era el déu de la bellesa masculina. Curiosament, però, en la nostra tradició antroponímica el seu nom adoptaria forma femenina amb Apol·lònia, la festivitat de la qual és dia 8 de febrer.

Santa Apol·lònia
Santa Apol·lònia
 
Apol·lo, tanmateix, acabà personificà els ideals grecs de bellesa en general, de progrés i de seny, equilibri (el seu déu oposat era Dionís, que presidia la disbauxa). Se’l representava com un jove molt esvelt, imberbe, de rínxols llargs i daurats; d’aquí ve l’expressió “bellesa apol·línia” per referir-nos a un home ben plantat.

Estàtua d'Apol·lo
Estàtua d’Apol·lo
 
Un gran admirador d’Apol·lo va ser el monarca francès Lluís XIV, que es presentà a la població com el Rei Sol que, com el déu, havia d’il·luminar França. De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit.

Lluís XIV vestit d’Apol·lo
 

Apol·lo era fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leto. Nasqué després de la seva germana bessona Àrtemis a l’illa Astèria, al mar Egeu, que, des d’aleshores, passà a ser rebatiada com a Delos (“la brillant”). El nom al·ludia a la condició de déu del Sol que amb el temps també assumí Apol·lo (en un principi es tractava d’una competència d’Hèlios). Amb l’epítet Febe (“brillant”), com que era un déu que tot ho veia des del cel, també es convertí en el déu de la profecia.

De gran, Apol·lo fou un gran protector de la seva mare Leto. Juntament amb la seva germana Àrtemis, la va defensar de les burles de Níobe, esposa d’Amfió i filla de Tàntal. Aquesta bravejava d’haver tengut més fills que ella, en total catorze: set homes i set dones. Tanta insolència va ser castigada. Apol·lo, amb les seves fletxes matà els fills de Níobe, i Àrtemis les filles, excepte Cloris (Flora), la deessa de les flors.

Niobe JacquesLouisDavid 1772 Dallas Museum of Art

Pintura de 1772 de Jacques-Louis David que representa Níobe intentant protegir els seus fills d’ÀrtemisApol·lo.

El déu del melic del món
Tan bon punt nasqué, Zeus ordenà a Apol·lo anar al santuari de Delfos, a 180 km al nord-oest d’Atenes. Aquest indret era considerat el centre del món arran d’una anècdota ben curiosa. Un dia Zeus i Atena discutien sobre quin era el centre de la Terra, que la deessa de la guerra i la saviesa volia situar a Atenes.

Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
 
Per sortir de dubtes, el sobirà olímpic va deixar volar dues àguiles –la seva au consagrada- des dels extrems oposats del món. Els dos ocells arribaren a trobar-se a Delfos, un dels llocs més impressionants de Grècia, flanquejat al nord pel mont Parnàs. Des d’aleshores una pedra anomenada ὀμφαλός (“melic”) senyalà Delfos com el centre del món. Es creia que era la pedra que utilitzà Rea, la mare de Zeus, per enganar el seu marit Cronos, que no parava de cruspir-se els seus fills en néixer.
 
Abans que hi arribàs Apol·lo, a Delfos hi havia un oracle dedicat a la deessa Gea i a la seva filla Temis. El fill de Zeus aconseguí fer-se amb el santuari després de matar la sanguinària serp que el custodiava, anomenada Pitó (filla de Gea, era la mateixa que havia perseguit la mare, estant embarassada). Al capdavant del santuari hi col·locà una sacerdotessa d’edat avançada anomenada pitonissa en honor a la difunta serp. Apol·lo controlava el seu oracle des del mont Parnàs, al costat de les Muses, que formaven part del seu seguici.

Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
 
Un déu polifacètic
Juntament amb el seu pare Zeus, Apol·lo esdevingué un dels grans de l’Olimp. També era un déu guerrer, que, en la guerra de Troia, estigué de part dels troains -les seves fletxes causaven malalties. Al començament de la Ilíada, Homer ens mostra un Apol·lo enfurismat, castigant els grecs amb una plaga pel robatori de Criseida, filla del seu sacerdot Crises. També fou ell qui dirigí la fletxa de Paris que tocà el taló d’Aquilles i li produí la mort.

La mort d'Aquil·les (Rubens)
La mort d’Aquil·les (Rubens)
 
Apol·lo també tingué temps per assumir altres papers. Fou déu pastoral, benefactor de la natura, i déu de la música, inventor de la cítara (paraula que ens donà guitarra). Els seus atributs eren l’arc i la lira, la qual va rebre del seu germanastre Hermes. Amb la lira, no consentí que ningú li pogués fer la competència. Bé ho sabé el sàtir Màrsias, que acabà escorxat després que reptàs el déu en un certamen.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
 
A Apol·lo se li conegueren dos fills. Amb la musa Cal·líope tingué el cantor mític Orfeu; i amb la nimfa Corònide, Asclepi, déu de la medicina. Tot i ser el déu més atractiu del panteó, algunes dones se li resistiren. Va ser el cas de Dafne, Castàlia i Cassandra. A Apol·lo també se li atribuïren relacions homosexuals amb Jacint i Ciparís.

Apol·lo amb Urània (deessa de l'astronomia), de Charles Meynier
Apol·lo amb Urània (deessa de l’astronomia), de Charles Meynier

Aquí teniu més informació sobre el déu Apol·lo.

Aquí teniu un capítol de “Téntol”, d’IB3 TV, dedicat a l’aspecte físic:

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (28/02/2017), analitz el caràcter balear sota el prisma de dos déus de la mitologia grega: Apol·lo (seny) i Dionís (dibauxa):

Articles del web relacionats:
– Sobre nimfòmanes i sàtirs
– El complex de Cassandra
– A l’orfeó amb Orfeu
– Paraules que curen
– Què és la bellesa?
– L’oracle de Delfos
– Muses inspiradores
– Feministes amb complex de Diana
– 
Un batxillerat ple de llorers
– 
Orgies, crònica d’una mentida
– Homosexualitat i mitologia

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad