Banner Top

Palimpsests, l’art de reciclar paper

Els copistes de l’Edat Mitjana ja es veieren obligats a reciclar paper. Ho feren, però, no per consciència ecològica (cosa d’època moderna), sinó per necessitats econòmiques. Aleshores molts de còdexs -antecedents dels nostres llibres- estaven fets de pergamí, un material que es popularitzà al segle III aC a la ciutat de Pèrgam, al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia. S’obtenia de la pell d’animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció.

El pergamí oferia més avantatges que el papir: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era d’elaboració més lenta i massa car com per tirar-lo. Així, amb l’ajuda de ganivets, raspalls i pedaços, els monjos dels monestirs hi solien esborrar curosament els escrits antics i, en el seu lloc, hi escrivien el que els ordenaven copiar els seus superiors. Si la tinta original era prou sòlida, hi havia l’esperança de recuperar les petjades dels textos damunt dels quals s’havia escrit.

traducteur écrivant

Clergue a l'scriptorium d'un monestir copiant un manuscrit

Aquests pergamins reutilitzats, tan cobejats pels humanistes del Renaixement, reberen el nom de palimpsests, ja que eren manuscrits sobre els quals es raspava (ψάω) de nou (παλιν). Hi hagué troballes extraordinàries. De re republica de Ciceró ressorgí d’una transcripció de les meditacions de Sant Agustí sobre els Salms realitzada al segle VII. O l’única còpia que es conserva del llibre de Sèneca sobre l’amistat fou desxifrada sota el text d’un Antic Testament copiat a finals del segle VI.

Articles del web relacinats
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Biblioteques, la memòria de la humanitat
- La guerra de les biblioteques de l'antiguitat

Edat Mitjana, edat fosca?

El terme Edat Mitjana fou encunyat durant el Renaixement. Un dels primers a utilizar-lo va ser el bisbe Giovanni Andrea Bussi (segle XV), que definí com a media tempestas –“període mitjà” en llatí- els gairebé mil anys que havien transcorregut des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) fins a la seva època -amb tot, la data convencional de defunció de l’Edat Mitjana és el 1453, any en què els otomans ocuparen Constantinoble, estendard de l’Imperi Romà d’Orient. 

Així doncs, al segle XV s’imposà una divisió tripartida de la Història: Edat Antiga, Edat Mitjana i Edat Moderna. La primera part de l’edat que ens ocupa (fins a principis del segon mil·lenni) se sol anomenar Alta Edat Mitjana, en contraposició a la Baixa (la resta). Aquesta denominació procedeix del terme alemany alt, que no significa “alt”, sinó antic.

L’artífex de l’Humanisme, l’italià Francesco Petrarca (1304-1374), ja tingué consciència de viure una etapa més o manco ombrívola que s’havia interposat entre els gloriosos temps clàssics i el resplendent món modern. Enterrar la barbàrie medieval per recuperar els valors de la cultura grecoromana seria l’obsessió de l’època, batejada com a Renaixement per l’historiador de l’art del segle XVI Giorgio Vasari.

La pesta
La pesta
 
La visió propagandística de l’Humanisme alimentà la creença errònia que l’Edat Mitjana consistí en deu segles de retrocés intel·lectual. Res més lluny de la realitat. Va ser durant l’Edat Mitjana quan sorgiren diversos dels petits avenços que milloraren la nostra vida: botons, coberts, brúixola, ulleres o el rellotge mecànic. També aleshores es començaren a configurar institucions com els bancs i les universitats; es construïren les grans catedrals gòtiques, una autèntica obra d’enginyeria; i es difongueren les notes musicals i els nombres indoaràbics, a més dels escacs i els jocs de cartes.
 
Tampoc no sembla que l’Edat Mitjana fos una era d’aïllament. Basta recordar que al segle XIII Marco Polo travessà tot Àsia fins arribar a la Xina, i que a l’any 1000  el víking Leif Eriksson desembarcà a Nord-Amèrica. D’altra banda, hi ha qui s’atreveix a titllar de vandàlica la societat medieval, a qui s’acusa d’arrasar els monuments de l’antiguitat clàssica. El cert, però, és que en moltes ocasions els vertaders responsables d’aquests saquejos foren les estrelles del sofisticat Renaixement.

Fogueres a l'Edat Mitjana
Fogueres a l'Edat Mitjana
 
Un altre tòpic que convé desterrar és el relacionat amb la manca d’higiene de l’Edat Mitjana. No és veritat que la gent es rentàs només dos o tres cops a l’any. Els banys calents foren durant aquells temps una pràctica molt estesa, vista com a motiu de plaer i hàbit sanitari.
 
En l’imaginari col·lectiu la foguera també forma part del món medieval, que se sol relacionar amb l’atroç persecució de dones acusades de bruixeria. Certament, la Inquisició fou creada al segle XII per acabar amb l’heretgia càtar, però la vertadera caça de bruixes es generalitzà sobretot en l’Edat Moderna. A més, cal tenir en compte que l’Índex de llibres prohibits també va sorgir en l’Edat Moderna -el 1515 el papa Lleó X establia la censura prèvia a tota la Cristiandat. L’Edat Mitjana, doncs, ha estat víctima d’un complot.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el mite de l'Edat Mitjana.

Aquest vídeo parla sobre l'Edat Mitjana:




Articles del web relacionats:
Universitats divertides
La guerra dels nombres
La guerra de los relojes
Per què va caure l'Imperi Romà?
Imperi bizantí: l'edat d'or de Constantinoble
Llibres que ens fan lliures

Compte amb Cacus!

En castellà, un sinònim de lladre és “caco”. Aquest nom al·ludeix a un personatge relacionat amb Hèracles (Hèrcules llatí). La seva història és relatada per Tit Livi a Ab urbe condita (1, 7, 4-8). Després d’haver mort el monstre Geríon, el gran heroi grec, de tornada a Grècia, féu una aturada a Itàlia. Portava els bous que en el seu desè treball havia manllevat a Geríon per portar-los al seu cosí Euristeu. Prop del turó Aventí, a la vorera del riu Tíber, cansat, decidí dormir una estona per recuperar forces.

Aleshores va aparèixer Cacus, un pastor d’aquella contrada, terriblement forçut. Considerat fill d’Hefest (Vulcà), tenia tres caps i escopia foc per les seves tres boques. No pogué treure l’ull del damunt del bestiar. En no poder-lo robar tot, se’n portà una part -quatre vaques i quatre bous- i l’amagà en una cova. Perquè aquell nouvingut no el descobrís, va recórrer a un truc curiós: féu caminar els animals cap enrere, tirant-los de la cua perquè així esborressin les seves pròpies petjades.

De res li serví l’astúcia. En despertar, Hèracles sentí el bramul dels animals, i, gràcies a l’olfacte de la resta del bestiar, pogué descobrir l’amagatall del lladre, a qui acabà matant. Així, pogué recuperar els seus animals i continuar el seu viatge cap a Grècia.

 

Hèrcules i Cacus, Palazzo Vecchio, Florència
Hèrcules i Cacus, Palazzo Vecchio, Florència

Robar la roba
Si mai en aquesta vida hem de robar alguna cosa és millor que, per afinitat etimològica sigui, una peça de roba. En la llengua dels visigots raubon al·ludia a l’acte de saquejar. Durant l’edat mitjana el que solien saquejar més aquests pobles quan arribaven a un indret eren vestits, que es convertien així en un raupa (“botí”), que en la nostra llengua donaria el terme roba. En llatí un sinònim de botí és praeda, que donà depredador, persona que saqueja amb violència i, per extensió, que destrueix un territori.

En llatí robar era rapio, d’on tenim rapaç, ràpid, rapte, subreptíciament (“de manera oculta”) o usurpar. La llengua del Cèsars també ens ha llegat les paraules lladre i lladronici (sinònim de robatori, en castellà “latrocinio”).

Al segle V aC, amb la caiguda de l’imperi romà d’Occident, molts soldats (latrones) deixaren de cobrar. Així, en tractar-se d’assalariats que tenien el dret a portar armes, es convertiren en bandolers, donant lloc al significat actual de lladre i lladronici –la paraula llatina latro deriva alhora del grec λάτρις (“servent”), arrel que trobam en mots com egòlatra.

visigots

Visigots

En grec, robar és κλέπτω, d’on tenim cleptòman (+ μανία, “bogeria”) o clepsidra, el famós rellotge d’aigua (ὑδωρ) de l’antiguitat –“robava aigua” perquè estava format per dos recipients: un s’omplia de l’aigua que queia de l’orifici de l’altre. 

Aquí teniu l'àudio del programa "El palabrero" (RNE), que parla d'aquestes etimologies.

Aquí teniu una article de Jordi Llovet titulat "Robar i donar".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules relacionades amb la seguretat ciutadana i el delicte.

 Articles del web relacionats:
- Hèrcules, entre el vici i la virtut
 - Superman, l'Hèrcules de l'època moderna

Qui gaudeix més del sexe?

En la mitologia grega trobam una guerra de sexes interessant. És la que protagonitzen els patriarques del panteó, Zeus i la seva dona Hera, deessa protectora del matrimoni, “la dels braços blancs”. Aquell matrimoni havia tengut quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilita (deessa dels parts). Tanmateix, Hera no es fiava del seu marit, infidel compulsiu. Sempre el vigilava amb el paó que li era consagrat i que, en les seves plomes, portava els cent ulls del gegant Argos, fidel servidor de la deessa.

Hera col·loca els cent ulls d'Argos, mort, entre les plomes del seu paó (Rubens)
Hera col·loca els cent ulls d'Argos, mort, entre les plomes del seu paó (Rubens)


Un dia Zeus i Hera discutien a l’Olimp sobre quin dels dos gèneres obtenia més plaer en l’acte sexual. El patriarca dels déus assegurava que era el femení, i la seva esposa, el masculí. Per sortir-ne de dubtes, Zeus féu cridar Tirèsias.

Júpiter i Juno (Annibale Carracci 1600 - 1605 Roma, Galeria Borghese)
Júpiter i Juno (Annibale Carracci 1600 - 1605 Roma, Galeria Borghese)


Tirèsias era conegut per ser el primer transsexual de la mitologia clàssica. Segons una versió, de jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó; llavors quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que recuperà el seu sexe originari.

Tirèsias i les serps
Tirèsias i les serps


Donada la seva experiència bisexual, Zeus pensar en Tirèsias perquè fes d’àrbitre en la disputa que mantenia amb Hera. El requerit donà la raó al patriarca olímpic. Contestà que la dona sentia nou vegades més plaer que l’home. Hera, en sentir-se privada així del gran secret del seu sexe, el deixà cec, i Zeus, per compensar tal maledicció, li atorgà el do de la profecia i el privilegi de la longevitat.

Tirèsias fa de
Tirèsias fa de "coach de l'amor" per a Zeus i Hera

 

Aquest és el fragment de les Metamorfosis d’Ovidi que parla de la disputa sexual entre Zeus i Hera i que tengué Tirèsias com a mediador (llibre III, 315-338). La traducció és de Jordi Parramon:

Mentre per llei del destí tot això a la terra passava
i era segur el bressol de Bacus, de doble naixença,
Júpiter, en oblit dels greus problemes pel nèctar,
s’excitava, i així de coses banals i juguesques
discutia amb Juno: “Millor que l’orgasme dels homes
és el vostre en la plena unió”, li deia, “no ho dubtis.”
 
Ella ho negava. Van fer que Tirèsias, home molt savi,
ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres.
Sí, perquè dues serps va trobar en un bosc que s’unien
i ell, amb un cop de bastó, llavors volgué separar-les,
però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona
i van passar set tardors. Un altre cop les va veure
a la vuitena i “Si tant podeu contra aquells que us ataquen”,
diu, “que el vostre agressor convertiu al sexe contrari,
ara també us feriré!” I atacant de nou les colobres
recupera els seus trets d’abans, i l’antiga figura.
 
Jutge, doncs, nomenat de disputa tan divertida
corrobora el parer de Júpiter; troba Satúrnia
tan injust el dictat que sense mesura amb la causa
a la perpètua nit els ulls del jutge condemna,
i el pare totpoderós (no es permet a un déu que desfaci
res del que un déu ha fet), per la llum que acaba de perdre,
li concedeix de preveure el futur, i alleuja el seu càstig.
 
 
Eunucs inofensius al llit
Tanmateix, també hi hagué homes no tan faldillers com Zeus. És el cas dels eunucs, paraula composta d’ εὐνή (“llit”) i d’ἔχω (“tenir”). Un eunuc era un home que, atesa la seva nul·la promiscuïtat, era de fiar. Per aplacar la seva libido, se’ls practicava la castració en la preadolescència.

A l’antiguitat ja hi hagué eunucs. En el món musulmà, per exemple, feren de guardians dels harems. Fou, però, a l’edat mitjana quan els eunucs compliren una altra funció social. Les seves veus agudes, fruit de la castració, foren molt apreciades en els cors de les esglésies.

Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia
Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia

I aquí teniu el famós fragment de la pel·lícula de Woody Allen que parla sobre com s'activa el cos durant l'acte sexual. És de la pel·lícula "Tot el que sempre va voler saber sobre el sexe i mai s'atreví a preguntar":
 


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la seguent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"


En aquest enllaç trobareu informació sobre les amants de Zeus.

Aquí teniu un podcast del programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una" dedicat a les diferents maneres de concebre el sexe que hi ha a Orient i a Occident.

Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida

Carpe diem

Més de dos mil anys després, Carpe diem continua essent el lema de les nostres vides. Aquest tòpic va ser encunyat al segle I aC per Horaci.  Literalment significa “arreplega el dia”, encara que el solem traduir com “aprofita el moment”. El poeta romà el va utilitzar per primera vegada a l’Oda 1, 11: Carpe diem quam minimum credula postero (“arreplega el dia, no confiïs en el demà"). És el consell que dóna a Leucònoe, filla de Neptú i Telmiste. Segurament aquesta idea, carregada de vitalisme, prové de la filosofia hedonista d'Epicur (segle III aC).

Abans d’Epicur, però, Hipòcrates (segle V aC), el pare de la medicina també ens convidava a gaudir de la vida amb el següent aforisme: Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ κρίσις χαλεπή (“La vida és breu, l’art llarg, l’ocasió fugaç, l’experiència fal·lible, el judici difícil”).

Una altra persona que parlà sobre el tòpic del carpe diem va ser Ovidi, contemporani d’Horaci. A la seva Ars Amatoria (III, 61-62) deia: Dum licet, et vernos etiamnum educitis annos, Ludite: eunt anni more fluentis aquae (“Mentre sigui possible, i ara que encara sou a la primavera de la vida, divertiu-vos: els anys se’n van com l’aigua que flueix”). La mateixa idea també trobam en l’himne universitari Gaudeamus igitur (“Gaudim, doncs”):


 

El Carpe diem és una advertència sobre la nostra condició mortal que, en època moderna, es va popularitzar gràcies El club dels poetes morts (1989). El seu protagonista és un professor (Robin Williams) d’un elitista col·legi britànic que anima els seus alumnes a gaudir intensament de la vida apel·lant a la cita horaciana.


Horaci també és autor d’una altra cèlebre reflexió: Quid sit futurum cras fuge quaerere ("Deixa d'indagar què ha de succeir demà”). Segurament tenia al cap Kairós, la divinitat romana que convidava a viure intensament el present -havia estat adoptada del món hel·lè, on καιρός significa “oportunitat”, “ocasió”. 

La joia de viure (1906), Henri Matisse
La joia de viure (1906), Henri Matisse


Fill de Zeus, Kairós era representat amb ales a l’esquena i als peus, que simbolitzaven la velocitat en què es presentava una ocasió i el poc temps que tenim per decidir. A les mans aguantava una balança i una afilada navalla per indicar que tot pot canviar bruscament. Divinitats com Kairós tenien molt de sentit en una època en què l’esperança de vida per a l’home era de quaranta anys, i per a la dona, de vint-i-nou, degut a les complicacions del part.

Kairós
Kairós
Carpe diem a la Bíblia
En els evangelis també trobam reflexions sobre el Carpe diem. Sant Mateu (6:34) diu: “No tingueu cura pel dia de demà, perquè el dia de demà tindrà cura d’ell mateix; a cada dia li basta el seu propi mal”. Durant l’edat mitjana, tanmateix, la religió catòlica convertí el tòpic d’Horaci en un recordatori de la proximitat de la mort. Ja ho deia sant Pau (1 Cor. 15, 32): Manducemus, et bibamus, cras enim moriemur (“Mengem i beguem, doncs demà haurem mort”).

memoriaLa persistència de la memòria (Dalí, 1931). L'obra evoca l'etern problema del pas del temps, amb els rellotges com a principals protagonistes, que representen millor l'angoixa de controlar el temps

En l’actual societat consumista, però, el Carpe diem d’Horaci s’ha vulgaritzat. Ha deixat de ser un imperatiu ètic per convertir-se en una invitació irreflexiva a viure al límit. Així, la vida és concebuda com un espectacle on s’han d’experimentar les vivències més extremes i arriscades possibles. Els joves hedonistes són víctimes de la tirania de l’instant: s’aferren al present perquè veuen que el futur és incert; i a la vegada es despreocupen del passat perquè és un pes mort que els impedeix progressar. Si avui Horaci aixecàs el cap de la seva tomba i veiés en què s’ha convertit el seu Carpe diem, segur que diria “Tapa, tapa, tapa”.

Aquesta cançó "Le temps qui reste", de S. Reggiani, parla del tòpic del "Carpe diem":

 

Aquesta canço de Pablo Milanés, Años, també parla del tòpic de Tempus fugit:

Per cantar a la vida, sempre ens queda la cançó "Hakuna Matata" de la pel·lícula "El rei lleó":



Aquí teniu la canço de Txarango "El tren del temps":


Aquí teniu Jaime Gil de Biedma recitant el seu cèlebre poema "No volveré a ser joven":




Aquí teniu la fantàstica cançó "A la vida", de Maria Arnal i Marcel Bagés



Aquí teniu Serrat i el seu "Hoy puede ser un gran día":

I tampoc no podeu deixar de cantar aquesta cançó d' "Azúcar Moreno":


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016). Reflexion sobre el tòpic de "Carpe diem" d'Horaci:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:


I per reflexionar sobre el carpe diem, aquí teniu un article d'Eva Piquer titulat "L'esperança que sobra".

Aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "El temps que resta".

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic Carpe diem, que està relacionat amb un altre: "Collige, virgo, rosas".

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va tractar el tòpic horacià del carpe diem en el seu poemari Horacianes (1974):

XLII 

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                    aquest pètal
                                         allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
                      aquell melic,
com la primera dent d'un infant.

 

Articles del web relacionats:
Quan la mediocritat estava ben vista
Esclaus de l'horror vacui
Memento mori
- El present és un present
La vida penja d'un fil
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida és sort
Ubi sunt?
Una mica d'hedonisme, per favor!
Fills de Cronos

Roma com a justificació del colonialisme modern

El mite de la totpoderosa Roma va exercir una enorme influència en les aventures colonials europees de l’edat mitjana i de l’època moderna. El punt de partida fou l’Eneida de Virgili. Aleshores es tengueren molt en compte les paraules de comiat que, en el món d’ultratomba, adreça el difunt Anquises al seu fill Eneas, qui té l’encàrrec de fundar una nova Troia, la futura Roma (VI, 847-853):

«Altres, ja ho crec, potser seran més hàbils a l'hora de donar al bronze un hàlit de vida, trauran del marbre figures palpitants, discutiran millor les causes, mesuraran millor amb el compàs els moviments de l'univers, prediran el naixement dels astres. Tu, romà, recorda que has de governar els pobles amb el teu imperi, imposar lleis per a la pau, perdonar els vençuts i sotmetre els superbs. Aquestes han de ser les teves úniques arts.»

«Excudent alii spirantia mollius aera,
credo equidem, vivos ducent de marmore voltus,
orabunt causas melius, caelique meatus
describent radio, et surgentia sidera dicent:
Tu regere imperio populos, Romane, memento:
hae tibi erunt artes, pacisque imponere morem,
parcere subiectis et debellare superbos.»

L’Eneida deixa clar que el destí immutable havia atribuït a Roma el paper de potència “civilitzadora”. Un cop conquerida la seva gran rival grega, els romans eren la nació encarregada de dur la “cultura” a les contrades més remotes. Aquesta fou la visió que tingué al cap Cristòfor Colom en conquerir Amèrica i els que el seguiren.
 
Virgili
Virgili

Al segle XIX els països europeus que es llançaren a l’ocupació militar sobretot d’Àfrica s’autopresentaren com a autèntics hereus de Roma, cridats a expandir el progrés occidental, en benefici de la humanitat. En el fons, però, el colonialisme ja comptava aleshores amb una millor excusa: la teoria evolucionista de Darwin. Expressions com que en la naturalesa imperava una “batalla per la vida” en la que triomfaven “els més forts” i que això era “el motor de l’evolució” foren tergiversades.

Paraules de John Lennon
Paraules de John Lennon
 
Molts no dubtaren a afirmar que la “raça europea” –la “blanca”- era la “més evolucionada” de totes. Esperonat per aquestes noves idees, Occident tornà a emprendre la conquesta del món gairebé vint-i-tres segles després que ho hagués fet l’hel·lenitzada Roma. Ara els Estats Units és vist com el nou Imperi Romà. Des de la desaparició de la Unió Soviètica el 1991, és el país que té més poder econòmic i militar, i, per tant, més influència sobre la resta com en el seu dia tingueren els romans.

Aquí teniu un article que parla sobre les expediciones romanes al cor d'Àfrica.

Articles del web relacionats:
A la recerca de la terra promesa
-
 Roma, història de la humanitat i la llibertat

Matrimoni amb amor?

Des de temps antics el matrimoni ha estat vist com una institució amb unes funcions concretes. Era un acord polític entre dues famílies que proporcionava suculents beneficis econòmics (transmissió de la propietat) i permetia a l’home tenir drets sobre els fills d’una dona. Faraons, reis i nobles empraren el matrimoni, sovint a contracor de la dona, per segellar aliances amb altres regnes o per ampliar les seves fronteres. Així doncs, tenint en compte la transcendència del pacte adquirit, casar-se per amor era considerat una amenaça per a l’ordre social. A vegades els cònjuges es podien enamorar. Això, però, era secundari en una institució massa important com per deixar-la a la lliure elecció de dues persones.
 
A l’antiga Grècia, l’eros, el desig sexual, quedava reservat de portes enfora de la institució familiar. Era habitual que els homes s’allitessin amb esclaves o concubines o que recorreguessin a la prostitució.  A Roma també es distingí entre l’afecte marital i els instints sexuals, que ningú no concebia satisfer amb l’esposa. Com va escriure Sèneca: “No es pot tractar la dona com una amant”. En tot cas, l’esclavitud passional era rebutjada: que l’home fos esclau de la dona per amor era un trastorn temible, causa de patiment i deshonor.

Parella amorosa desigual, Lucas Cranach (1517)
Parella amorosa desigual, Lucas Cranach (1517)
 
Amb l’Església hem topat!
Al segle IV dC, amb el triomf del cristianisme dins l’Imperi Romà, l’Església va assumir el monopoli del matrimoni. El va concebre com una excel·lent eina per garantir  l’ordre social davant de Déu. El divorci i la poligàmia, per tant, quedaren prohibits i s’imposà una estricta moral dels deures matrimonials que exigia fidelitat absoluta. L’ideal cristià era un amor marital fratern i virtuós, amb el sexe limitat estrictament a la procreació. La dona, tanmateix, continuava essent vista com un ésser submís al gènere masculí, la causant pel pecat original. A més, molts d’homes no pogueren deixar de ser adúlters –durant l’edat mitjana eren nombrosíssims els fills bastards.
 
No va ser fins al segle XIX quan va néixer el binomi amor i matrimoni. Així ho recorda l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol en el llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran:
 
“Fins al segle XIX això de l’amor rosa quasi no existia i estava molt poc, però molt poc, vinculat amb el matrimoni. Una cosa era el matrimoni i una altra els sentiments [...]. Bàsicament el matrimoni era un contracte, no entre dos individus, sinó entre dues sumes d’individus –dues famílies-, i servia per consolidar uns interessos. A partir del XIX s’inventa literalment l’amor romàntic. I qui l’inventa? La literatura, els fulletons. De cop i volta la gent descobreix aquesta cosa, que vista en perspectiva és tan absurda (riu): que es pot enamorar de qualsevol. Això abans no existia, els sentiments eren una cosa dirigida i més o menys controlada. Després hi havia un cert llibertinatge...”
 

Piñol qüestiona la irracionalitat de l’amor, que no s’ha de confondre amb l’enamorament: “Només has de veure les dones dels jugadors del Barça! Quan unes persones són riques, famoses, etc., quines núvies tenen? Tots podem veure que són lletges, pensionistes, coixes, oi? En realitat és com una mena de mercat on els fluxos s’equilibren de la forma més ajustada del món capitalista”.

Parella desigual, de Cranach el Vell (segle XVI)
Parella desigual, de Cranach el Vell (segle XVI)
 
Pinyol insisteix: “Jo crec que sobre això hem perdut la perspectiva. Ens pensem que al temps dels nostres avis o dels pares dels nostres avis hi havia una cotilla que impedia les relacions sexuals fora del matrimoni, que quan et casaves era per tota la vida. Doncs només cal mirar les memòries de la gent que va viure aquelles èpoques. El Robert Capa, per exemple, la seva gran especialitat eren les casades. Hi havia com un conveni pel qual la gent feia la vida sexual al marge. Com que el matrimoni era indissoluble s’assumia com a tal, però això no acabava amb la llibertat de la gent, sinó que la redirigia”.
 
Per acabar, Pinyol recorda que “la humanitat no s’ha inventat aquests sistemes de parentiu –això de l’amor i la parella- perquè sí, sinó perquè eren la primera font humana de solidaritat, per garantir que tots els membres de la societat tinguessin alguna cosa en comú, uns pactes de drets i obligacions. I funcionava. I a l’Àfrica continua funcionant a un gran nivell: allà veus gent que té la casa plena de gent per això, perquè és família”.

El Jardín del Amor (Rubens)El Jardí de l'Amor (Rubens, 1630-35). L'obra exalta l'amor i la felicitat conjugal, seguint una temàtica de la literatura cortesa de l'Edat Mitjana

Aquí teniu un article interessant de "La Vanguardia" titulat ¿Existe aún el amor verdadero"?

I aquí teniu les reflexions de Jaime Gil de Biedma sobre l’amor a Pandémica y Celeste:

“Para saber de amor, para aprenderle, haber estado solo es necesario. Y es necesario en cuatrocientas noches –con cuatrocientos cuerpos diferentes– haber hecho el amor. Que sus misterios, como dijo el poeta, son del alma, pero un cuerpo es el libro en que se leen”.

Cal tenir en compte també una sentència de l'humorista Groucho Marx (1890-1977): “El matrimoni és la principal causa del divorci”.

Us deix amb una pregunta que es formula Marta Rojals al llibre L’altra: "Per a què vol la gent una parella, sinó per garantir-se el subministrament d’un tacte regular?"
 
I aquí teniu uns versos d’Ovidi (Amors, 3, 11, 39):

Nec sine te nec tecum vivere possum (“Ni sense tu ni amb tu puc viure”)
L'amor segons Erik Fromm
L'amor segons Erik Fromm

Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV· dedicat a la gelosia. 
 
Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.


Kate Bolick és una escriptora nord-america que reivindica viure tot sol sense ser esclaus dels convencionalismes del matrimoni. Aquí teniu les seves reflexions

Aquí teniu la vida amorosa segons Woddy Allen.

Aquí teniu més informació sobre el quadre "El matrimoni d'Arnolfini".

Aquí teniu una article interessant de Diana López sobre matrimoni i divorci.

Aquí teniu una entrevista al sexòleg Pere Font. Parla sobre l'apassionant món de la parella en el programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una nits".

Aquí teniu un àudio que parla sobre el matrimoni i el dret romà.

Aquí teniu el programa "Pinzellades d'art" dedicat al quadre "El matrimoni Arnolfini", de Jan Van Eyck:




Articles del web relacionats:
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
- Estam preparats per ser monògams?
- L' "apassionant" món de la parella
Cupido concupiscent
Estimar té un preu
L'etern mal uterí
La guerra de sexes
Pandora, les arrels gregues de la misogínia


Aquí teniu unes reflexions interessants sobre l'amor i el matrimoni:



Aquí teniu les reflexions sobre el matrimoni del gran Joan Capri:




I per acabar, un homenatge a Mocedades:



Bibliografia
Historia del matrimonio. Stephanie Coontz. Ed. Gedisa. Barcelona 2006
La ambición del amor. Historia del matrimonio en Europa. J. E. Ruiz-Domènec. Aguilar, Madrid, 2003.

  • Publicat a Amor

La tragèdia dels francesos de Cabrera

Reportatge publicat el setembre 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.268)

La guerra del Francès deixà una trista fita històrica per recordar. A les Balears, l’illa de Cabrera acollí fa dos-cents anys el primer camp de concentració de l’era moderna. Nou mil soldats de les tropes napoleòniques hi foren confinats durant cinc anys. 
 
En arribar a Cabrera costa imaginar que aquest parc natural d’aigües cristal·lines, situat a 17 kilòmetres del sud de Mallorca, va presenciar en el passat tant d’horror. Durant molts d’anys Cabrera va ser un nom maleït al nostre país veí. Fa dos segles l’opinió pública francesa es commocionà en saber que compatriotes seus havien estat els conills d’índies del primer camp de concentració de l’Europa contemporània. La tragèdia arrancà el 19 de juliol de 1808 a la famosa batalla de Bailén (Jaén). Allà les tropes napoleòniques van patir la seva primera derrota d’ençà que cinc mesos enrere havien travessat els Pirineus per ocupar la Península.
 
En un principi els presoners van ser traslladats a l’interior de vuit barcasses atracades al port de Santa María (Cadis). Les males condicions alimentàries aviat propiciaren l’aparició del tifus, l’escorbut o la ronya. Cada dia centenars de morts eren llançats per la borda. El pànic s’havia apoderat dels gaditans. La Junta Central decidí aleshores dur els reclusos cap a zones allunyades del conflicte, com ara les Balears i les Canàries. A Mallorca, però, no en volien saber res, d’aquella operació. L’illa es trobava immersa en una profunda crisi econòmica arran de la guerra i no es podia fer càrrec de tants de presoners. En un darrer intent desesperat, les autoritats mallorquines van proposar enviar-los a la desèrtica Cabrera. El castell de Bellver de Palma fou la destinació de tan sols uns quants oficials superiors.
 
L’illa infernal
Fins aleshores Cabrera, la major d’un conjunt de devuit illes, vivia aliena a qualsevol presència humana. Durant l’Edat Mitjana havia estat refugi de pirates com el temut Barba-roja, que des d’aquí vigilava les costes mallorquines. Va ser al segle XIV quan es construí el famós castell a l’entrada del port per acabar d’una vegada amb la pirateria. I va ser precisament aquesta fortificació el primer que veié la primera expedició de deportats francesos que atracà a l’illa el 5 de maig de 1809 –arribats de manera escalonada, en total sumaren 9.000. Però mirassin on mirassin, ja no hi havia res més. Tot el seu voltant eren arbustos. El clima àrid d’aquelles latituds ja no donava per a més.

Per continuar llegint cliclau aquí
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px