Banner Top

Vitamines que donen vida?

Per combatre la feblesa corporal o l’astènia (α privativa + σθένος, força), hi ha gent que s’aferra a les vitamines. Creuen que els donaran molta de vida, però no n’hi ha per a tant! Aquesta paraula amaga una gran estafa. Va ser encunyada el 1912 per Casimir Funk, un investigador polonès que treballava a Cambridge. A partir del llatí vita (vida), el terme anglès vitamine designava una amina (substància nitrogenada) que ell mateix havia descobert i que considerava essencial per a la vida.

Amb tot, poc temps després d’aquell descobriment, es va saber que les vitamines ni són essencials per a la vida, ni totes contenen amines. El neologisme, però, ja s’havia imposat entre la comunitat científica.

Davant tal despropòsit, el 1920, a instàncies del bioquímic Jack Drummond, els anglesos decidiren eliminar l’e final del terme. Així, amb el nom escurçat de vitamin desapareixia almanco l’equívoca associació amb les amines. En català, en canvi, aquesta solució és poc útil atès que continuam dient vitamina.

La vida segons Chaplin
La vida segons Chaplin
 
Vitamines vitals?
Ja ho sabeu, doncs: vista aquesta vivència, les vitamines no són de vital importància per a la nostra supervivència. Per conviure millor és millor que convidem vivament la gent a viandes (<vivenda, “coses amb que s’ha de viure”) o, tractant-se de militars, a vitualles

Tanmateix, si volem trobar vida de veritat hem d’anar al grec βίος, que ens ha donat una llarga llista de derivats: biologia (+λόγος, “estudi”), amfibi (+ ἀμφι, “al voltant de”), biografia (+ γράφω, “escriure”), simbiosi (+ σύν, “amb”), aeròbic (+ ἀήρ, “aire”) o cenobi (+ κοινός, “comú”, és a dir, vida en comunitat).

L’anglès, amant de neologismes d’arrel clàssica, també ha format la paraula biòpic per referir-se a les pel·lícules basades en la vida d’una persona famosa. El terme és l’abreviació de biographical (motion) picture, “pel·lícula biogràfica”. D’encunyació britànica també és la biònica, la ciència que estudia com els éssers vius realitzen certes tasques, per després crear aparells electrònics que els imitin –el segon terme –nica és la terminació del mot electrònica.

La unitat bàsica de vida és la cèl·lula, paraula que deriva del llatí cellula, que alhora és el diminutiu de cella (“compartiment”, “rebost”). El seu equivalent grec és τό κύτος, ου, que ha donat citoplasma (+ το πλάσμα, ατος, “imatge”), constituent fonamental de la cèl·lula, i citologia, branca de la biologia que estudia l'estructura i la funció de la cèl·lula. 

Genitals, font de vida
No podem acabar aquesta entrada sense parlar de la principal font de vida: els genitals. Aquesta paraula prové del llatí gigno (“engendrar”), que alhora està emparentada amb el grec γίγνομαι, d’idèntic significat, i γένος (“naixement”). La família de derivats gigno/ γίγνομαι és llarguíssima: gènere, generador, generació, generós, genitor, genocidi, gent, gentil, gentilici, geni, genitiu, germen, germà, gendre, general, ingent (“que surt fora de les proporcions de la seva espècie”), cunyat (< cognatus, “engendrat col·lateralment”), gendre (< generum), congènit, engendrar, enginyer, ingenu, indígena, progenitor, alienígena, benigne, genètica  o primogènit.

D’altra banda, l’arrel γένος (“naixement”) la trobam en paraules com Gènesi, cosmogonia, teogonia eugenèsia, genealogia, fotogènic, heterogeni, homogeni, nitrogen, oxigen, patogen i els noms propis Eugeni (literalment, “el ben nascut”) i Diògenes.

La vida és bella
La vida és bella


La consumació de la vida és l’embrió, paraula formada per la preposició grega ἐν (“dins”) + βρύω (“brotar”). És a dir, l’etimologia ens diu que un embrió és una cosa que brota de de dins el ventre d’una dona. Directament del llatí també tenim fetus, que ve d’una arrel indoeuropea que vol dir “alletar”, present també en paraules com felicitat o fill.

El fetus fa bots d’alegria quan neix. L’arrel llatina d’aquest verb, nascor, ha estat molt fecunda: Nativitat, Nadal, natalici, natiu, nació, natura, natural, innat, internacional, renaixement, sobrenatural, impregnar (amb el sentit originari de fecundar), la paraula castellana “nada” –derivada de l’expressió nulla res nata, “cap cosa nascuda”- o l’adjectiu anglès pregnant (“embarassada”).

Amb el verb nascor s’origina tot (orior). Així, quan algú avorta el que fa és impedir (ab-) aquest origen. D’orior també prové originalitat i Orient -no debades és el punt per on s’ “origina” el Sol en contraposició a Occident, allà on mor (occido).

L’imperi del part
Per néixer cal l’esforç de la dona, que és qui pareix. En llatí, el verb per a “parir” (pario) estava relacionat amb paro (“produir”, “preparar”). Ambdues paraules han donat vida a moltes paraules: parient, part, emparentar, aparell, comprar, emparar, disparar, imparable, preparatiu, reparació, irreparable, imperi, separar o pobre (< paucus, “poc” + pario, és a dir, “que produeix poc”). En grec part era ὁ τόκος, ου, d’on tenim tocòleg, metge que tracta la gestació, el part i el puerperi.

William Adolphe

William Adolphe Bouguereau (1825-1905

Pario també donà l’adjectiu par, paris (“igual”, “semblant”), d’on tenim paritat, partió,  parricidi, dispar, imparell, equiparar, compartir, departament, apartament, repartir, imparcialitat, partícula, parcel·la, participar (+ capere, “prendre”), participi (perquè a vegades participa de la naturalesa del verb i d’altres de l’adjectiu), impartir o parasil·làbic.

No us podeu perdre aquest recull de fotos de dones en el moment de donar vida, en el moment de parir.

Articles del web relacionats:
- Etimologies gastronòmiques

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/05/2017), reflexion sobre el sentit de la vida:




I per acabar aquí teniu la lletra de la cançó vida de Quimi Portet: Vida:
En llevar-me cada dia
tinc un minut de desconcert;
qui sóc? Què faig? …i què tinc?
Faig inventari i ho veig:

Tinc vida;
arregladeta i feta a mida,
circumstancial i eixerida;
deixondida sota la pluja i el sol.
Vida;
bogeria desvergonyida,
provisional però escotorida;
no ens siguis cruel ni ensopida, no.

Causes perdudes,
ja podeu comptar amb mi
per posar en qüestió tot el que sembla bo.
Dones barbudes,
homes pelats, vestals mamelludes;
no els demanis pas què fan, fan la viu-viu.

Tot el que dic són mentides,
tot el que dic són veritats;
al final són les mateixes parides
les dels herois i els covards.

Vida;
de tots colors, de totes mides,
feta de temps i d'autopistes
que porten als lloc més sinistres del món.
Vida;
he fet un baixon però tinc vida,
provisional però escotorida;
no em siguis cruel ni ensopida, no.



No us podeu perdre tampoc aquesta cançó: "A la vida", de Maria Arnal i Marcel Babés:




I aquí teniu la canço de "La vida és bella":

L'etern mal uterí

Article publicat a l'Ara Balears (06/01/2014)
 
Últimament les dones han patit dos cops baixos molt durs. Primer ha estat el llibre italià Casa’t i sigues submisa editat a Espanya per l’arquebisbat de Granada. El polèmic títol, agafat d’unes paraules de sant Pau, és prou eloqüent de seu contingut: “Luigi [el suposat marit de l’amiga de l’autora] és el camí que Déu ha elegit per a estimar-te, i és el teu camí cap al cel. Quan et diu alguna cosa, per tant, l’has d’escoltar com si fos Déu qui et parla [...] perquè sovint hi veu més clar que tu”.
 
Reflexions com aquestes semblen calcades del llibret Economia domèstica per a batxillerat i magisteri editat el 1958 per la Secció Femenina de la Falange Española. En ell s’hi podia llegir: "Pel que fa a la possibilitat de relacions íntimes amb el teu marit, és important recordar les teves obligacions conjugals. Si el teu marit suggereix la unió, accedeix-hi humilment, tenint sempre en compte que la seva satisfacció és més important que la d'una dona. Quan assolesqui el moment culminant, un petit gemec per part teva és suficient per indicar qualsevol goig que hagis pogut experimentar. Si el teu marit et demanàs pràctiques sexuals inusuals, sigues obedient i no et queixis. És probable que el teu marit caigui aleshores en un son profund".
 
L’avantprojecte de llei de l’avortament del ministre Gallardón suposa un altre revés important per a la dona que ens remet de bell nou al temps del nacionalcatolicisme. Ara només es podrà avortar en cas de violació o quan hi hagi risc per a la salut física o psicològica de la mare. En cas, però, de malformació del fetus, la gestació haurà de seguir. Amb aquesta normativa –la més restrictiva d’ençà de la democràcia- el Govern del PP no només es proposa reduir el nombre d’embarassos no desitjats –cosa que està per veure-, sinó també defensar el dret de les persones discapacitades, tot un acte d’hipocresia donades les retallades en la llei de dependència.
 
Un altre pic, doncs, només les dones amb poder adquisitiu podran avortar marxant a l’estranger, mentre que moltes altres hauran de recórrer a pràctiques clandestines perilloses per a la seva salut. Així, el gènere femení haurà de reviure el calvari que el persegueix des dels inicis de la humanitat. Ja el Gènesi supedita el naixement d’Eva a Adam: “De la costella que havia pres a l'home, el Senyor va fer-ne la dona, i la presentà a l'home”. Un cop vinguda al món, Eva, temptada pel dimoni en forma de serp, s’atreví a menjar el fruit prohibit de l’arbre edènic del coneixement que no dubtà a compatir amb el seu company. Aleshores, Iahvè no escatimà injúries contra ella: “Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar”. Per haver-li fet cas, Adam també va rebre: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front [...]”. Fou així com diguérem adéu a les bondats del paradís.
 
En la mitologia grega, la dona, representada per Pandora, també és vista com la perdició de la humanitat. Segons Hesíode, Zeus ordenà crear-la per castigar la desobediència dels homes, els quals s’havien deixat dur per Prometeu, el seu benefactor. Havent-se casat amb el germà d’aquest, Epimeteu, aquell “terrible engany” de gran bellesa tampoc no va poder reprimir la seva curiositat en obrir una capsa que contenia totes les desgràcies. Tan sols va estar a temps de retenir l’esperança, la qual pot esdevenir també una desgràcia en cas de frustració; d’aquí vendria la famosa expressió “l’esperança és el darrer que es perd”.

Pandora, Dante Gabriel Rossetti (1869)
Pandora, Dante Gabriel Rossetti (1869)
 
El mite de Pandora no fa més que reflectir la misogínia imperant en la societat grega. La dona era considerada com una eterna menor d’edat de comportaments estranys per culpa del seu l’úter o hystéra (“les darreres parts”) –a partir d’aquest ètim la medicina moderna encunyaria el terme histèria, ja aplicat també, però, a l’home. Al segle I aC Virgili atiaria els prejudicis envers el gènere femení amb una frase de l’Eneida: uarium et mutabile semper femina (“la dona sempre és una cosa inconstant i mudadissa”). La seva versió més actual i cèlebre arribaria al segle XIX de la mà de l’òpera italiana Rigoletto de Giuseppe Verdi: La donna è mobile, qual piuma al vento, muta d'accento e di pensiero (“La dona és voluble, com una ploma al vent, canvia de paraula i pensament”).

 

Ara la dona continua estigmatitzada pel mateix “mal uterí”. Mentre l’Església li recorda les seves obligacions conjugals, l’Estat, amb la nova llei de l’avortament, li coarta la seva autonomia reproductora. I perquè tengui ben present quin ha de ser el seu rol, només li faltava la LOMQE, una llei que, en un Estat aconfessional com el nostre, recupera la preeminència de la religió a les escoles.

Dones votant
Dones votant

Aquí teniu la famosa escena masclista de la pel·lícula "My fair Lady":




En aquest enllaç trobareu informació sobre la misogínia dels grans intel·lectuals de la història, de Plató a Kant.

Aquí teniu un vídeo sobre la dona al cinema.

En aquest article del diari Ara titulat "El ritme del masclisme" es parla del masclisme en la música.

Aquí teniu un reportatge de la revista "Sàpiens" que parla sobre la lluita pel vot de les dones.

Aquí teniu un article que parla sobre el masclisme dels grans filòsofs de la història.

quadre feminista

"Guía de la buena esposa de Pilar Primo de Rivera" (1953)


Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquest vídeo reflecteix molt bé el paper de la dona al món grec:



Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la regla, vista com un estigma antropològic. Aquest vídeo també parla sobre el mateix tema:



Icíar Bollaín és l'autora d'aquest curiós curtmetratge "Por tu bien" (2004):



I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (19/08/2014) sobre etimologies misògines i avortives:



Articles del web relacionats:
-
 L'ofuscació del feminisme
Femme fatale, l'origen del mite
Feministes "femme fatale"
Helena, l'adúltera més famosa
-Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
El seductor cant de les sirenes

Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat.

Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç), fellare (>fel·lació), en l’anglès daughter (“fill”) o en el bosnià dijete (“nin”). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”;  fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Aquí teniu un capítol del programa científica de "La 2" "tres14" dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest article parla sobre si avui en dia té sentit la cavallerositat.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px