Banner Top

Realment era verge, la Mare de Déu?

Ja ho diuen els italians: traduttore traditore (“El traductor és un traïdor”). Que la Mare de Déu sigui verge és un error de traducció. El passatge en qüestió és aquest de l’Antic Testament, escrit en hebreu (Isaïes, 7.14): “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la verge que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel”.

La paraula hebrea corresponent a la futura Maria és ’almah, que no vol dir “verge”, sinó “al·lota jove”. Varen ser els autors de la Septuaginta grega, al segle III aC, els qui van traduir malament aquest terme per παρθένος (“verge”). Aleshores s’interpretà que, per l’edat, l’ “al·lota jove” hebrea (’almah) havia de ser forçosament verge, cosa que està per veure.

La Orana Maria  (títol original, en tahitià normalitzat ’Ia ora na Maria), Quadre de Paul Gauguin fet el 1891 durant la seva primera estada a Tahití. Representa l'escena de l'Anunciació amb els motius traslladats a Tahití. Es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York.
La Orana Maria (títol original, en tahitià normalitzat ’Ia ora na Maria), Quadre de Paul Gauguin fet el 1891 durant la seva primera estada a Tahití. Representa l'escena de l'Anunciació amb els motius traslladats a Tahití. Es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York.

En tot cas, la condició immaculada de la mare de Jesús serví per ressaltar l’origen diví de la figura del Messies. Així, al segle I dC els evangelistes Mateu i Lluc, que escrigueren en grec –la llengua de cultura d’aleshores- feren servir també la paraula παρθένος en relatar l’episodi de la concepció miraculosa de Jesús.

L’arcàngel sant Gabriel és l’encarregat de comunicar a Maria que Déu l’ha escollida per ser la mare del Messies. En paraules de sant Lluc, li va dir: “Déu et salvi, plena de gràcia; el Senyor és amb tu: ets beneïda entre totes les dones” (aquesta frase és l’inici de l’oració coneguda com l’avemaria). En veure que aquella al·lota estava tota nerviosa, l’arcàngel va prosseguir: “No tinguis por, Maria, doncs has trobat gràcia davant Déu... Concebràs i donaràs a llum un fill, a qui posaràs per nom Jesús. Serà gran i es dirà Fill de l’Altíssim”.

Maria es feia creus del que sentia. No debades, malgrat estar casada amb Josep, no havia perdut encara la virginitat. Però, tot i això, va acceptar el designi diví, dient: “Faci’s en mi segons la teva paraula” -l’Església celebra aquest misteri el 25 de març, el dia de la festa de l’Anunciació. Després de rebre aquella inesperada visita, Maria se’n va anar a Hebron a visitar la seva cosina Elisabet. L’arcàngel, per demostrar-li que per a Déu no hi havia res impossible, li havia dit que Elisabet també esperava un fill, a pesar de la seva avançada edat. Aquest fill seria sant Joan Baptista.

Quan Elisabet va sentir el que li explicava Maria, el nin que portava al ventre va començar a donar salts d’alegria i ella va dir una altra cèlebre frase litúrgica: “Beneïda ets entre totes les dones, i beneït és el fruit del teu ventre”. El gran damnificat d’aquesta història és sant Josep –no sabem si es va queixar al seu superior de fer-lo sentir com un home “gerro”.

L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)
L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)

Deesses verges
En la mitologia clàssica la virginitat també és un bé molt preuat. La casta Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, exigia a les nimfes que integraven el seu seguici que fossin verges –Cal·listo, en ser violada per Zeus, fou castigada durament. 

Diana (Saint Pierre)
Diana (Saint Pierre)


Una altra deessa que feia bandera de la seva virginitat va ser la sàvia i guerrera Atena (Minerva). Precisament fou coneguda amb el sobrenom de παρθένος (“verge”), amb el qual els atenesos li dedicarien el famós temple de l’Acròpoli, el Partenó.

Atena (Vonstuck)
Atena (Vonstuck)

Atalanta i Hipòmenes
Tant Àrtemis com Minerva eren divinitats feréstegues que vivien allunyades dels homes. Per això eren respectades i temudes. Qui volgué seguir les seves passes va ser Atalanta. Era una jove que es volgué mantenir verge tota la vida. Assetjada, però, pels pretendents, va decidir que es casaria amb aquell que la pogués vèncer en una cursa. I qui no ho aconseguís seria executat.

Atalanta vencia sempre, fins que Hipòmenes, un dels pretendents, implorà l’ajuda d’Afrodita. La deessa li donà tres pomes d’or, i així, quan l’al·lota se li avançava, només n’havia de llançar una fora de pista i, mentre ella s’entretenia a collir-la, ell podia agafar avantatge. Ho va fer tres vegades, i així va arribar el primer a la meta.

Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.
Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.


Un cop casats, Hipòmenes s’havia oblidat de fer el sacrifici a Afrodita en agraïment a l’ajuda prestada. Aleshores, la deessa els féu venir una passió irresistible quan eren al santuari de Cíbele. Per castigar tal profanació, aquesta divinitat asiàtica de l’agricultura, associada amb la Rea grega, transformà la parella en lleons. Són els mateixos lleons que avui podem observar a la plaça Cíbele de Madrid, avui convertit en el lloc on el Reial Madrid celebra els seus triomfs.

Atalanta i Hipòmenes, convertits en lleons, tiren del carro de la deessa Cíbele a Madrid
Atalanta i Hipòmenes, convertits en lleons, tiren del carro de la deessa Cíbele a Madrid


La virginitat de les vestals
A Roma la castedat també va ser exigida a les vestals, les sacerdotesses consagrades a la deessa de la llar, Vesta (Hèstia). De fet, Rea Sílvia, futura mare de Ròmul i Rem, feia de vestal quan va ser fecundada misteriosament pel déu Mart -una altra vegada tenim que personatges extraordinaris neixen enmig de circumstàncies extraordinàries. El martirologi cristià continuaria ressaltant la virginitat femenina com a estat de màxima perfecció amb amb personatges com santa Úrsula. La seva efemèride se celebra cada 21 d’octubre, el dia de les Verges.


Les verges, 1913. Aquest quadre de Klimt representa l'evolució de nena a dona.
Les verges, 1913. Aquest quadre de Klimt representa l'evolució de nena a dona.

Aquí teniu una entrada del blog del filòleg Gabriel Bibiloni que explica la celebració del 8 de desembre, dia de la Concepció.

I en aquest altre enllaç trobareu informació sobre la festa de la Mare de Déu d'agost.

Aquest article parla sobre el simbolisme de la virginitat.

Aquest altre parla sobre la virginitat a l'antiga Roma.

Aquest vídeo explica el quadre "L'Anunciació":




No us podeu perdre aquest vídeo, en clau d'humor, en el qual la Mare de Déu explica a Jesús com va ser concebut:



Us deix amb l' "Ave Maria", d'Andrea Bocelli:



Articles del web relacionats:
Sant Josep, el pare putatiu més famós
Per què celebram el dia de les Verges?
Atena o el maldecap de la saviesa
Feministes amb complex de Diana

Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat.

Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç), fellare (>fel·lació), en l’anglès daughter (“fill”) o en el bosnià dijete (“nin”). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”;  fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Aquí teniu un capítol del programa científica de "La 2" "tres14" dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest article parla sobre si avui en dia té sentit la cavallerositat.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

L'androgin i el mite de l'amor romàntic

L’amor romàntic és un amor passional que vincula la passió amb la felicitat. El binomi queda plasmat en el matrimoni, on la dona s’entrega incondicionalment a l’home. Actualment aquest model sentimental, avui hegemònic a Occident, té els orígens a l’antiga Grècia, en el mite platònic de la mitja taronja, conegut també com el mite de l’androgin o de les ànimes bessones. 

Segons explica Plató en el seu llibre El Banquet (segle IV aC), antigament la naturalesa humana estava formada per tres gèneres: el masculí, el femení i un de caràcter bisexual anomenat androgin (γυνή, “dona” + ἀνήρ, “home”). Cadascun d’aquests éssers era doble i amb forma rodona. Tenien quatre mans, quatre peus, dos rostres col·locats l’un contra l’altre i, per descomptat, dos sexes. En el cas del mascle, els dos sexes eren masculins; en el de la femella, femenins; i en el cas de l’androgin, un era masculí i l’altre femení. D’altra banda, la seva forma circular indicava el seu origen: el mascle era fill del Sol, la femella, de la Terra; i l’androgin, de la Lluna.

Figura de l'androgin
Figura de l'androgin

 

Androgin
Androgin

Un dia aquestes criatures es rebel·laren contra els déus, i Zeus, com a càstig, els partí per la meitat. Des d’aleshores, les dues meitats que formaven cadascun dels tres éssers se cerquen. D’aquesta manera, ens trobam que, en l’homosexualitat masculina, els homes se cerquen entre ells; en la femenina, les dones; i en l’heterosexualitat, que correspon a l’ésser de l’androgin, són els sexes oposats qui se cerquen.

Aquest vídeo explica molt bé el mite de l’androgin segon El banquet de Plató:



Lluny de ser un hermafrodita, avui en dia un androgin es una persona que, físicament, juga amb la seva ambigüitat sexual. No necessàriament són transsexuals, és a dir, no són individus que senten que el seu sexe aparent és un error de la natura i, per tant, desitgen fer-se un canvi de sexe. A les passarel·les, l’androgin més famós és el model bosnià Andrej Pejic, de 23 anys. 

Andrej Pejic
Andrej Pejic





A Hollywood, l’androgin per antonomàsia és l’actriu britànica Tilda Swinton:

Tilda Swinton
Tilda Swinton


El 1999, a la pel·lícula Boys don’t cry, l’actriu nord-americana Hillary Swank també s’aprofità de la seva ambigüitat sexual per interpretar una al·lota que volia ser un al·lot. El paper li valgué un Òscar:

Hillary Swank
Hillary Swank


A casa nostra, Bimba Bosé, la neboda del cantant Miguel Bosé, encaixava a la perfecció dins els paràmetres de l’androgin:

Bimba Bosé
Bimba Bosé


Hi ha qui considera que el cantant andalús Falete també és un androgin. D’altres, però, el veuen més com un homosexual a qui li agrada vestir-se de dona.

Falete
Falete


Un altre possible exemple d'androgínia serien les dones barbudes que pateixen la Síndrome d'Ovari Poliquístic. És el cas de la jove britànica Harnaam Kaur, que ja decidit no tallar-se la barba perquè la seva religió no li ho permet.

Harnaam Kaur
Harnaam Kaur


Precisament, a la propera edició d'Eurovisió, que se celebrarà aquest mes de maig a Copenhague, Àustria tendrà com a representant un transexual amb barba, Conchita Wurst:

Conchita Wurst
Conchita Wurst

Interpretació del mite de l’androgin
Mitjançant el mite de l’antrogin, Plató explica la diversitat de la sexualitat humana. També, però, projecta la idea que les persones necessitam ser estimades per recuperar la plenitud perduda. La mateixa idea ressuscità el mite de l’amor romàntic al segle XIX. Contra aquest concepte determinista i patriarcal d’amor s’han alçat nombroses veus feministes. Al seu parer, és un model que impedeix a les dones assolir la seva plena autorealització i autonomia -la seva pitjor cara és la violència de gènere.
 
El filòsof Miquel Àngel Ballester fa les següents consideracions sobre l’amor romàntic al diari Ara Balears (03/12/2017):
 
“L’amor romàntic ha arrelat profundament en l’imaginari col·lectiu i s’ha convertit en un model universal que es transmet de generació en generació a través de l’art, la publicitat, la literatura i el cinema. Segons la crítica feminista, les dones que idealitzen l’amor acaben desenvolupant un excés de tolerància cap a la parella, assumint un excés de responsabilitat en l’èxit o el fracàs de les seves relacions. L’amor romàntic sol anar acompanyat de promeses d’amor etern i exigències d’exclusivitat. Des d’una perspectiva feminista, l’amor romàntic afavoreix les relacions possessives, basades en conductes de gelosia i control, i, per tant, provoca conflictes i situacions de violència. Les feministes rebutgen l’amor romàntic perquè convida les dones a ser dependents emocionalment, obedients i submises.
El feminisme proposa altres relacions alternatives de viure l’amor, més igualitàries i obertes, com les relacions poliamoroses. La filòsofa feminista Simone de Beauvoir (1908-1986), a la seva obra El segon sexe, proposa que l’amor vertader se sostingui sobre la llibertat i el reconeixement mutu. Segons Beauvoir, el dia que la dona s’afirmi a si mateixa a través de l’amor, es convertirà en font de vida i no en perill de mort”.
 
Per reflexionar sobre l’amor romàntic, aquí teniu uns fragments d’una entrevista del diari Ara Balears (03/12/2017) a Begoña Marugán, doctora en Sociologia i professora de Sociologia del Gènere i de Sociologia del Treball a la universitat Carlos III de Madrid. L’entrevista és feta pel mateix Miquel Àngel Ballester:
 
Pensau que l’amor romàntic és un instrument poderós en la construcció de la desigualtat?
Sí, clarament. L’amor romàntic és un element de domini, que determina que el recorregut professional de les dones es vegi limitat a trobar un bon marit i casar-se. Aquesta concepció de l’amor contribueix que les dones que fracassen en les relacions de parella se sentin culpables, perquè entenen que el seu destí com a dones és tenir un company. La norma social és viure amb parella, preferentment masculina. Ens han ensenyat a viure les relacions afectives d’una determinada manera, i no perquè biològicament tinguem un instint afectiu més desenvolupat que els homes. Si no et va bé amb la teva parella, la resta de la societat et considera una fracassada. 

Existeix una relació directa entre la concepció de l’amor i les seves pràctiques més íntimes i la submissió i l’obediència de les dones a la seva parella?
Sí, crec que tenim un problema greu amb l’amor romàntic, amb la idea que hem de ser la mitja taronja i que ens hem de completar amb la companyia d’un altre. Si la dona és una meitat, com prens decisions? On és la teva autonomia? On és la teva capacitat de respecte? On és la capacitat de créixer junts com a parella i evitar ser anul·lada? El problema fonamental és que en el fons volem viure en parella. Les tesis doctorals que he dirigit posen en evidència el fet que les dones volem ser autònomes, independents i lliures, però sense renunciar a viure en parella. Hauríem de ser capaces de construir altres relacions amoroses molt més igualitàries i lliures. No dic que hàgim de renunciar a l’amor, sinó que hem de ser capaces de rompre amb una idea d’amor que ens sotmet a la voluntat dels homes.
 
Quines pràctiques socials relacionades amb l’amor i els sentiments us semblen més danyoses per a la igualtat i el respecte sexual?
El tema de la violència no s’hauria d’abordar només des de la dona com a víctima, sinó també des d’un marc més ampli, com ara a través dels bons tractes. Jo intentaria pensar en models positius, en exemples de bones pràctiques. Cal construir referents positius de bons tractes en general, no només en l’àmbit privat, sinó també en el treball i en altres entorns quotidians.
Què es pot fer per superar el mite de l’amor romàntic i pensar les relacions de parella amb perspectiva de gènere?
Em sembla important donar a conèixer que l’amor romàntic no ha existit sempre, que és una creació nova, que apareix al segle XIX i que, a més, no és l’únic model d’amor possible. El greu problema que té el feminisme és que no hi ha hagut un matriarcat que ens digui com hem de fer les coses. Sempre hem viscut dins un patriarcat. Per això, haurem d’experimentar noves pràctiques, aprenent de l’assaig i l’error. Les estadístiques ens diuen que s’estan produint canvis en les relacions de parella, que cada vegada hi ha més parelles de fet i més relacions que no impliquen convivència, entre persones que viuen soles i mantenen una relació de parella separant convivència i afecte. Per viure relacions menys opressores cal aprendre a rompre amb els vincles de parella que generen dependència.


El mal que ha fet el mite de la mitja taronja
Sobre el mal que ha fet el mite de la mitja taronja aquí teniu un text atribuït a John Lennon:

“Ens van fer creure que el “gran amor”, només passa una vegada, generalment abans dels 30 anys. No ens van explicar que l’amor no és accionat, ni arriba en un moment determinat. Les persones creixen a través de la gent. Si estem en bona companyia, és més agradable.

Ens van fer creure que cada un de nosaltres és la meitat d’una taronja, i que la vida només té sentit quan trobem l’altra meitat. No ens van explicar que ja naixem sencers, que ningú a la vida mereix carregar a l’esquena, la responsabilitat de completar el que ens falta.

Ens van fer creure en una fórmula anomenada “dos en un”: dues persones pensant igual, actuant igual, que era això el que funcionava. No ens van explicar que això té nom: anul·lació. Que només sent individus amb personalitat pròpia, podrem tenir una relació saludable.

Ens van fer creure que el casament és obligatori i que els desitjos fora de terme, han de ser reprimits. Ens van fer creure que els bonics i prims són més estimats.

Ens van fer creure que només hi ha una fórmula per ser feliç, la mateixa per a tots, i els que escapen d’ella estan condemnats a la marginalitat. No ens van explicar que aquestes fórmules són equivocades, frustrenles persones, són alienants, i que podem intentar altres alternatives.

Ah, tampoc ens van dir que ningú ens diria tot això… cadascú ho haurà de descobrir sol. I aquí , quan estiguis molt enamorat de tu, podràs ser molt feliç i t’enamoraràs d’algú.

Vivim en un món on ens amaguem per fer l’amor… tot i que la violència es practica a plena llum del dia…”
John Lennon i la seva parella
John Lennon i la seva parella


I per acabar, aquí teniu un videoclip titulat “Origin of Love” on la cantant transsexual Hedwig reversiona el mite d’El banquet de Plató:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual:




I aquí teniu un vídeo sobre "La parella ideal" del programa Bricolatge emocional de TV3. I aquesta cançó també parla del mite de la mitja taronja:



Per acabar, us recoman aquest article de Meritxell Blay titulat "El melic". Reflexiona sobre l'amor a partir del mite de l'androgin.

Aquí teniu un vídeo del programa de TV3 "Quan arribin els marcians" dedicat a l'amor romàntic.

Aquí teniu un article de Carmen Buades, de l'Ara Balears, titulat "Rompre amb l'amor romàntic".

Aquí teniu una entrevista a l'antropòloga María Luz Esteban, antropòloga, autora de l'assaig 'Crítica del pensament amorós'. Ella assegura que avui estam saturats d'amor romàntic.


Articles del web relacionats:
Matrimoni amb amor?
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
Estimar té un preu
L'etern mal uterí
La guerra de sexes
Tragèdies femenines
Pandora, les arrels gregues de la misogínia


  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px