Banner Top

L’origen terrós de l’home

En la seva versió llatina, la Bíblia ho deixa ben clar (Vulg., Gèn. 3, 19): Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris  ("Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs"). L’etimologia ja ens indica els nostres orígens terrosos. No debades, el mot llatí homo prové d’humus (“terra”). Així, els romans consideraven que els mortals eren humils perquè tocaven amb els peus a terra a diferència dels déus, que vivien per sobre d’ells. En canvi, la paraula grega per a home (ἄνθρωπος) es prestaria a una altra interpretació. Amb la preposició ἀνά (“sobre”), el verb ἀθρέω (“contemplar”)  i el substantiu ὤψ (“vista”), al·ludiria a l’actitud que sempre té l’home de mirar per damunt seu, a la recerca de la divinitat.

Déu és vist com un terrissaire
Déu és vist com un terrissaire
 
En moltes mitologies de l’antiguitat trobam que l’home comparteix un mateix origen terrós. Segons el Gènesi, Déu va modelar l'home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l'alè de vida” -curiosament Adam, en hebreu, significa “argila vermella”.

Segons la Bíblia, l'home prové de la terra
Segons la Bíblia, l'home prové de la terra

En la mitologia grega, el tità Prometeu també actuà de terrissaire en modelar els primers homes amb fang a la imatge dels déus. El mateix féu Hefest, déu de la metal·lúrgia en crear Pandora, la primera dona concebuda com a càstig de la humanitat per haver-se deixat dur per l’astúcia de Prometeu.

Prometeu, el terrissaire dels homes
Prometeu, el terrissaire dels homes

La creació de Pandora
La creació de Pandora

 
Els “ossos” de la mare Terra
La terra, com a font de vida humana, també apareix en el mite del matrimoni de Deucalió, fill de Prometeu, i Pirra (“la rossa”; filla d’Epimeteu i Pandora i, per tant, cosina seva). Foren els únics supervivents del diluvi que Zeus envià a la terra per castigar la perversa i corrupta raça humana.
 
Aquest episodi del diluvi és present en moltes cultures de l’antiguitat. Així ja el trobam en el Gènesi o en L’epopeia de Gilgamesh dels sumeris. En el món clàssic forma part del mite de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals -la penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació.

 

Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)
Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)

 

El mite de Deucalió i Pirra se situa en l’edat de bronze. Aconsellat pel seu pare Prometeu, Deucalió havia construït una gran arca per a ell i la seva esposa. Després de nou dies de pluges intenses, la terra quedà totalment inundada. Només es podia veure el cim de la muntanya del Parnàs. Fins allà s’acostaren amb la seva nau Deucalió i Pirra -en el mite bíblic, l’arca de Noè encalla al turó Ararad. Aleshores la parella decidí consultà un oracle en estat ruïnós (podria ser el de Delfos) per saber què havien de fer per trobar altres persones. 

L'oracle els va respondre que llançassin els ossos de la seva mare. Aquella resposta els deixà desconcertats. Finalment, però, arribaren a la conclusió que amb “mare” l'oracle es referia a la Mare Terra, i amb “ossos” a les pedres. De seguida, Deucalió i Pirra es posaren a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevingueren homes, alhora que les llançades per Pirra dones. Es així com la terra es repoblà de bell nou.

A casa nostra, el 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite del diluvi universal. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

llibres

 

Cura i la creació de l’home
En la mitologia romana, el mite de la creació de l’home està relacionat amb la jove deessa Cura (“preocupació” en llatí). El mite és recollit en un compendi de faules que elaborà al segle I aC Higí.

Un dia Cura, estant a la vora d’un riu, s’entretingué fent amb el fang la forma d’un home. En acabar la figura, va demanar a Júpiter que li infongués vida amb el seu alè. El patriarca olímpic hi consentí, però es negà a donar a aquella nova criatura el nom de Cura, com pretenia la deessa. Mentre discutien, va aparèixer Tellus, la deessa de la terra. Aquesta va declarar que l'home havia de portar el seu nom, ja que havia estat format a partir del seu propi cos.

Finalment, per resoldre la discussió, es demanà que Saturn fes de jutge. Aquest dictaminà de la següent manera: Júpiter, atès que havia donat a la criatura l’ànima, la recuperaria després de la mort; Tellus tendria el seu cos, mentre que Cura, que l’havia creat, tendria cura d’aquest durant la seva vida. Pel que fa al nom del nou ésser, se li assignà del d’homo, ja que havia estat creat a partir de l'humus (“terra”).

Sit tibi terra levis
Atesos, doncs, els nostres orígens terrosos, és normal que avui alguns preferesquin ser enterrats i no incinerats. És una manera de tancar el cicle de la vida: de la terra venim i a la terra tornam. Per assegurar-nos, però, els descans etern ens hem d’aferrar a la fórmula llatina RIP, acrònim  de Requiescat in pace (“Descansi en pau”). També, amb tot, podem fer una petició més explícita: Sit tibi terra levis (“Que la terra et sigui lleugera”). Aquesta cita, que sovint  s’abreujava com a S·T·T·L, ja la trobam en la literatura grega, en l’obra Alcestis d’Eurípides, anunciada de les següents paraules: κούφα σοι χθὼν ἐπάνωθε πέσοι.

Aquest episodi del diluvi és present en moltes cultures de l’antiguitat. Així ja el trobam en el Gènesi o en L’epopeia de Gilgamesh dels sumeris. En el món clàssic forma part del mite de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals -la penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació.

Aquí teniu un mapa del cos humà amb la paraula ἄνθρωπος com a fil conductor.

Aquest article parla sobre diversos aspectes sobre el gènere humà al món clàssic.

Articles relacionats:
Ubi sunt?
-
L'univers simbòlic dels mites
Pandora, les arrels gregues de la misogínia
El rostre de Déu
La degradació humana
Paraules de la terra
El complex de Prometeu
La lliçó mortal de Gilgameix
Paraules de la terra
Sobre dones i homes
Els alienígenes terrícoles de Tebes

Lisístrata o el xantatge sexual femení

El tòpic –que alguns consideren masclista- diu que darrere un home hi ha una gran dona. Així doncs, serien les dones les que mouen el món. Això ja ho va reflectir al segle V aC el comediògraf grec Aristòfanes en la seva obra Lisístrata, on un grup de dones ateneses, liderades per Lisístrata, du a terme un curiós xantatge: decideixen no mantenir relacions sexuals amb els seus homes fins que no acabi la guerra del Peloponès, que des de fa vint anys enfronta Atenes i Esparta. Les dones, fent d’ “escalfabraguetes”, se surten amb la seva. No debades, els homes atenesos i espartans, amb les “engonals insuportablement inflamades” (sic),  acaben signant la pau. Triomfa així el famós lema “Fes l’amor i no la guerra”.
 
Vaga sexual
Vaga sexual

Lisístrata a Àfrica
Lisístrata (Λυσιστράτη, “la que dissol l’exèrcit”) és considerada la primera feminista de la literatura clàssica, fortament misògina. Al continent africà la seva ombra és molt allargada. El 2003, a Libèria, sota la pressió d’una vaga sexual, el Moviment de Dones per a la Pau pogué acabar amb catorze anys de guerra civil. En la mateixa Àfrica Occidental, el 2012, a Togo, les dones seguiren l’exemple de les liberianes i aconseguiren, en una setmana, l’alliberació de presos polítics.

El 2009, a Kènia, Lisístrata també irrompé en la política. Un grup de dones proposaren fer una vaga de cames creuades per aconseguir la reconciliació de l’aleshores president Mwai Kibaki i el primer ministre Raila Odinga. Al cap d’una setmana, davant aquella abstinència sexual forçada, els companys d’ambdós polítics els  forçaren a enterrar la destral de guerra. Les dones fins i tot s’oferiren a pagar les prostitutes del país per eliminar qualsevol competència. El gener de 2017 un altre grup de dones de Kenia ha tornat a proposar un nou boicot sexual per aconseguir la seva targeta electoral de cara als comicis del 8 d’agost. L’objectiu és derrocar el president Uhuru Kenyatta, que aspira a un segon mandat.

L’ombra mundial de Lisístrata
El 2011, a l’illa filipina de Mindanau, les dones d’una cooperativa també tiraren d’entrecuix perquè dues aldees deixassin les armes. El mateix any, a Colòmbia, les dones de Barbacoas, al departament de Nariño, aguantaren 110 dies de vaga sexual amb l’objectiu que els seus marits es posassin a reparar una carretera. El 2006 les parelles dels “pandilleros” del municipi colombià de Pereira ja havien aconseguit, creuant les cames, reduir els nivells de violència entre bandes en una de les comunitats més violentes del país.

El febrer de 2011 Lisístrata també seria reivindicada a Bèlgica. El país es trobava sense govern gairebé vuit mesos després de les eleccions. Davant la impossibilitat dels polítics francòfons i flamencs d’arribar a un pacte, la senadora socialdemòcrata flamenca Marleen Temmerman, ginecòlaga de professió, va proposar una vaga sexual: "Si totes ens posem d'acord –declarà- en l'abstinència sexual, estic convençuda que podrem aconseguir que les negociacions avancin més ràpid. Ja se sap què pensen els homes sobre aquestes coses". Finalment, però, hi hagué acord i no va caldre fer cap boicot sexual.

Lisístrata
Lisístrata

La figura de Lisístrata també va estar molt present a l’inici de la guerra d’Iraq –aquesta, vegada, però, s’eliminà qualsevol referència sexual. El 3 de març de 2003 es posà en marxa un acte teatral global anomenat Lysistrata project (Projecte Lisístrata). De forma simultània, més de 42 país feren un clam a favor de la pau recitant una lectura dramatitzada de l’obra d’Aristòfanes.
 
El cinema també s'ha encarregat de revisitar la història de Lisístrata. N’és un bon exemple La font de les dones (2011) del cineasta franco-romanès Radu Mihaileanu. La protagonista és una jove musulmana, Leila, d’un poble del Pròxim Orient. Està farta del sotmetiment als homes i d’haver de dur ella mateixa i totes les dones del poble l’aigua d’un pou a les seves llars. Per obligar els homes a col·laborar en les tasques domèstiques, anima les seves companyes a declarar-se en abstinència sexual. Aquest és el tràiler:



A Espanya, el 2002 el director de cinema Francesc  Bellmunt també va fer una adaptació de Lisístrata no gaire ben aconseguida. Aquí en teniu el tràiler:


Aristòfanes també té una altra comèdia on les dones són les protagonistes. Es titula L’assemblea de les dones o Les assembleistes. Les dones ateneses, disfressades d’home, prenen el poder a mitjançant un cop d’estat. Estan fartes de veure com ho fan, de malament, els homes, i anuncien un programa de reformes realment comunistes. Fa poc l'actor Juan Echanove ha presentat una nova versió d'aquesta obra al Teatre Romà de Mèrida. Aquí en parla:



En aquest enllaç trobareu un mapa amb totes les Lisístrates del món.

I aquest article del fantàstic blog "Literatura grega en escena" parla de l'absentisme sexual a Lisístrata.

Articles del web relacionats:
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

La vulgarització de l'amor platònic

L’amor platònic és un amor idealitzat, impossible, sense sexe, no correspost o romàntic, on l’objecte a estimar és un ésser perfecte, sense defectes. Aquest terme es va popularitzar al segle XV a partir d’una vulgarització de la noció d'amor (Eros) en Plató, filòsof atenès que va viure a cavall entre els segles V i IV aC.

El famós deixeble de Sòcrates realment es nomia Aristocles, però fou conegut amb el sobrenom de Plató (“el d’amples espatlles”) degut a la seva gran envergadura –els dos ossos que constitueix la part posterior de l’espatla (ὦμος) s’anomenen omòplats, i el plàtan es diu així per les seves fulles amples.

L’amor platònic és plantejat en el diàleg Simposi (trobada de bevedors”, en grec), també conegut com El banquet a través de la tradició llatina (Convivium). Aquest simposi té lloc a casa del poeta tràgic Agató, que acaba de ser guardonat a les festes Lenees del 416 aC. Els sis comensals, per iniciativa de Fedre, exposen els seus diferents punts de vista sobre l’amor. Intervenen d’acord amb el següent ordre -al final apareix ebri l'atractiu Alcibíades, de qui Sòcrates rebutja les seves insinuacions sexuals:


Pintura de Anselm Feuerbach que representa la llegada de Alcibíades (1871–1874).
Pintura d'Anselm Feuerbach que representa l'arribada d'Alcibíades al Simposi de casa d'Agató (1871–1874)

Fedre
: fa una valoració idealista de les bondats de l’amor. Diu que un enamorat és capaç de fer grans i belles proeses.

Pausànias: parla de la moral de l’homosexualitat. Distingeix entre Afrodita Urània – deessa de l’amor pur, celestial, que, segons Hesíode, és filla del castrat Urà- i Afrodita Pandemia –deessa de l’amor vulgar, que, segons Homer, és filla de Zeus i Dione. Pausànias atribueix a aquesta última l’amor entre un home i una dona, perquè entre ells només hi pot haver un amor físic. En canvi, Afrodita Urània seria qui regiria l’amor entre dos homes i els impel·liria a les belles accions i a ser millors persones. Cal no oblidar que a l’antiga Grècia la dona era considerada inferior a l’home i, per tant, indigna d’ésser la seva companya (el matrimoni només servia per a la reproducció).

Erixímac: fa una lectura científica de l’amor. Assegura que tota la naturalesa està impregnada d'amor.

Aristòfanes: veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda. Ho il·lustra amb el mite de l’androgin.

Agató: seguint l’argumentari de Fedre, parla del coratge que infon l’amor en les persones joves.

Sòcrates: la seva dissertació sobre l’amor no es pot entendre sense la teoria de les idees de Plató. Aquesta teoria és formulada en el llibre VII de la República mitjançant el famós mite de la caverna, segons el qual tot el món terrestre és una mala còpia del món de les idees. Així doncs, Sòcrates, que exerceix d’alter ego de Plató, afirma que l'amor és una via cap al coneixement, ja que estimant les coses belleses i, per tant, justes, hom pot copsar la idea pura de bellesa i de justícia. Es parteix de la premissa de la kalokagathía, segons la qual allò bell (καλός) s’identifica amb allò bo (αγαθός). Així doncs, per a Plató, els cossos bells són indispensable per contemplar el model intel·ligible, igual que les ombres del mite de la caverna són el primer que copsam tot i que haurem d’anar més enllà d’elles per tal d’arribar a l’autèntica realitat.

Per boca de Diotima, la mestra de Sòcrates en l’art de l’amor, sabem que Ἔρως és un δαίμων, un petit déu, que va ser infantat durant el convit que donaren els déus per celebrar el naixement d’Afrodita. En aquesta versió platònica, però, no és fill d’Afrodita i Ares, sinó de Penia (“pobresa”) i Poros (“riquesa”). L’amor, per tant, és quelcom intermedi entre la pobresa més absoluta i la riquesa més abundant, entre no tenir res i tenir-ho tot. D’aquesta manera, si no coneixem algú, no l’estimam i, si el coneixem massa, el deixam d’estimar.

Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)
Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)

Plató tornaria a reflexionar sobre l’ Ἔρως en un altre diàleg, Fedre. Al segle XV, durant el Renaixement, el filòsof florentí neoplatònic Marsilio Ficino va ser qui va utilitzar per primera vegada l’expressió “amor platònic” com a sinònim d’ “amor socràtic”. Amb ella, per influència del cristianisme, al·ludia a un amor que deixava de banda el físic per centrar-se en la bellesa del caràcter d’una persona. Amb tot, l’únic en comú que té aquesta nova noció de l’amor platònic amb el seu originari és la renúncia a la sexualitat.

Amor platònic
Amor platònic

Avui, doncs, el filòsof atenès quedaria astorat amb el nou significat, del tot vulgaritzat, que ha adquirit el seu “amor platònic”. En tot cas, una experiència genuïnament platònica és la que hagem pogut tenir a través d’un professor que ens ha introduït en un camp que ens era totalment desconegut. Gràcies a ell hem pogut copsar la bellesa d’un experiment físic, d’un text o d’una història que ens ha fet millor persones. No debades, per a Plató l'Eros, que es manifesta en les realitats belles, ens ha de servir de camí a la perfecció com a ésser humans. En aquest exemple docent, però, sovint l’alumne, enlluernat per la intel·ligència del professor, s’acaba enamorant de la seva persona i no pas dels seus coneixements.

Amor platònic?
Amor platònic?

Relacionat amb l’amor platònic, la psicologia actual ha encunyat el terme sapiosexual per referir-se a l’atracció sexual per la intel·ligència d’una altra persona. Majoritàriament són dones que s’estimulen per mitjà de la conversa i fugen de la superficialitat amb noves experiències intel·lectuals. Els estudiosos alerten dels perills que suposa aquesta atracció. No debades, hi pot haver persones amb baixa autoestima que fàcilment admirin persones narcisistes. I això pot generar relacions dependents i asimètriques.

Si volem escriure poemes d’amor, convé que invoquem Erato (“la que provoca desig”), la musa de la poesia lírica o amorosa, normalment representada amb una lira.

Sapiosexual
Sapiosexual


Aquí teniu més informació sobre l'amor platònic.

I aquí teniu un article de Carmes Buades, de l'Ara Baleares, titulat "Rompre amb el mite de l'amor romàntic".

Aquí teniu deu claus per entendre la filosofia de Plató.

Per saber entendre què és l'amor no us podeu perdre aquest programa "Som dones" del Canal 33:

Aquí teniu històries d'amor platònic:



I aquesta és una altra història d'amor platònic:


Amor cortès
Relacionat amb l’amor platònic tenim l’amor cortès o ideal que potencià sobretot el Romanticisme i després Hollywood. El terme va ser encunyat el 1880 per Gaston Paris. Amb tot, té el seu origen entre els trobadors occitans del segle XII. En l’amor cortès l’amant es declara servent incondicional de la seva dama, generalment una dona casada. Aquesta, però, sempre es nega a correspondre’l. Com el platònic, es tracta, per tant, d’un amor també desgraciat, impossible, perpètuament insatisfet. La dona es presenta com a principi possible d’una vida superior, encarnació sublim de la bellesa i la virtut, però roman sempre inaccessible.

Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair
Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair


En la seva famosa novel·la Lolita, Vladimir Nabokov, desvela un aspecte poc conegut de la literatura amorosa de l’edat mitjana:

“El matrimoni abans de la pubertat no és estrany, encara en els nostres dies, en algunes províncies de l’Índia oriental. Després de tot, Dante es va enamorar perdudament de Beatriu quan ella tenia nou anys, amb un vestit carmesí... i això era el 1274, a Florència, durant una festa privada en l’alegre mes de maig. I quan Petrarca s’enamorà bojament de la seva Laura, ella era una nimfa rossa de dotze anys que corria amb el vent, amb el pol·len i la pols, una flor daurada de la formosa plana al peu de Vaucluse”.

I per acabar, una cita de Jane Austen (1775-1817): “El veritable amor no és cec: accepta, respecta i tolera”.

Aquí teniu un article molt interessant sobre l'amor romàntic com a utopia emocional.

En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquí teniu la
 teoria triangular de l'amor de Sternberg

El triangle de l'amor
El triangle de l'amor

 
Aquí teniu Hymne à l'amour, d'Édith Piaf. La cançó, amb lletra de Piaf, és un homenatge al boxador Marcel Cerdan, amb qui va mantenir un romanç fins que ell va morir en un accident d'avió mentre viatjava per trobar-se amb ella. 


Una persona que ha reflexionat sobre el concepte d'amor és l'eslovè Slavoj Zizek. Aquí teniu el capítol de Merlí dedicat a ell:


I per acabar de reflexionar sobre el mite de l'amor romàntic no us podeu perdre la pel·lícula Blue Valentine:

  • Publicat a Amor

La hipocresia de les humanitats

Quan jo estudiava Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona hi havia una cosa que no entenia: com era possible que alguns dels meus professors es fessin dir “humanistes” quan eren incapaços de mostrar la més mínima sensibilitat envers la condició humana, és a dir, envers els seus alumnes? Estaven més pendents d’enaltir el seu ego des de la seva càtedra que no pas de transmetre els seus coneixements, d’inculcar l’amor pel món clàssic. Ara he descobert que aquesta postura tan narcisista està plenament en contradicció amb l’etimologia de la paraula “humanista”. Vegem, doncs, com hem arribat fins a aquesta hipocresia.
 
L'Humanisme fou el corrent intel·lectual del Renaixement. Es començà a desenvolupar a partir del segle XIV. El terme, però, no seria encunyat fins a principis del segle XIX. Al 1808 el filòsof i pedagog bàvar Friedrich Immanuel Niethamer l’emprà per primera vegada en un dels seus escrits. Segons Niethamer, la pedagogia més antiga era aquella que “es caracteritzava per cuidar la humanitat de l’alumne abans que la seva animalitat”; per designar-la creà un híbrid grecollatí: “humanisme” -l’humanus llatí deriva d’humus (“terra”) i al·ludeix, doncs, a aquell que habita a la terra en contraposició als déus; el sufix grec  –isme indica doctrina o activitat. En aquest cas, doncs, alguns professors universitaris pequen de ὕβρις, de supèrbia –el famós “pecat” dels herois de les tragèdies gregues-, ja que no toquen amb els peus a terra i es creuen déus. Humiliant els seus alumnes, és a dir, "tirant-los pel terra", s'obliden que, etimològicament, la humilitat és part intrínseca de la condició humana.
 
El neologisme Humanismus de Niethamer tenia l’encant d’estar relacionat amb l’antic concepte de la humanitas, eix central de la política romana. Ja al segle I aC Ciceró l’utilitza en el seu sentit de compassió envers els nostres semblants –en grec equivaldria al terme de “filantropia”. Amb tot, aviat la humanitas amplià el seu significat. Atès que la formació intel·lectual i, sobretot, lingüística feia més comunicatiu i, per tant, més compassiu l’home, Ciceró va començar a designar aquesta “formació” amb el nom d’humanitas.
 
Amb l’Humanisme es consolidaria l’ensenyament medieval dels studia humanitatis continguts en les arts liberals, les quals es dividien en dues branques: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrívium (aritmètica, geometria, música i astronomia). No és casual que en català “empollón” sigui “setciències” (el terme al·ludeix a les set arts liberals abans esmentades). Els studia humanitatis estaven en sintonia amb l’antropocentrisme del Renaixement –l’ésser humà com a centre de l’Univers- que substituí el teocentrisme medieval. Aquest antropocentrisme ja es trobava present en l’antiguitat clàssica. Així ho reflectien màximes com “l’home és la mesura de totes les coses” -del sofista Protàgoras-, “res no és tan meravellós com l’home mateix” -del dramaturg Sòfocles- o Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, res del que és humà m’és aliè”) –del comediògraf Terenci.

Reflexió final
Aquesta anàlisi del concepte humanitat em porta a fer la següent reflexió. Al món hi ha dos tipus de persones: les que recorren a la cultura per alimentar el seu esperit i les que recorren a la cultura per alimentar el seu ego. Les primeres són molt més sanes i et conviden a menjar-te el món, a meravellar-te amb cadascun dels seus encants. Aquesta nostra realitat tan fascinant, però, és molt complexa, no és blanca o negra, sinó que és plena de matisos, de colors. Per això lament molt que avui en dia existesqui la trista dicotomia entre ciències i lletres, quan antigament els estudis humanístics també tenien un fort contingut científic. Hem convertit l’ensenyament en compartiments totalment hermètics i això va en detriment del conreu de l’esperit crític. Hauríem d’aconseguir que els nostres alumnes fossin més promiscus dels del punt de vista intel·lectual, que fossin capaços d’interactuar amb les diferents àrees del coneixement. És així com s’assoleix una formació íntegra de la persona.

I per acabar la reflexió, aquí teniu un excel·lent article de La Vanguardia sobre la utilitat de les humanitats en l'era del 2.0

Tampoc no us podeu perdre aquest article de Carles Capdevila titulat "Masclisme, classisme i de què serveix ser intel·lectual" (04/04/2016, ARa)

Alguns catedràtics d'universitat haurien de prendre nota de la lliçó de vida que dóna el gran Robin Williams a Matt Damon la pel·lícula L'indomable Will Hunging:


Sobre nimfòmanes i sàtirs

En el llenguatge mèdic, la paraula nimfomania va aparèixer al segle XVII per al·ludir al desig sexual exagerat d’una dona, també conegut com a “furor uterí”. Els seus ètims són νύμφη (“núvia”, “al·lota”) i μανία (“follia”). Amb el significat concret de núvia, tenim el mot paranimf, nom que rep avui el saló d’actes d’algunes universitats. En l’antiguitat aquesta paraula al·ludia al padrí de noces, la persona que anava a cercar la núvia (παρα, “al costat de”) i que la conduïa fins al nuvi. A continuació els dedicava un petit parlament.

Hylas i les nimfes (John William Waterhouse)
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester


Al segle XI, quan varen néixer les universitats a Europa, el paranimf era la persona que es posava a la porta de cada curs per fer propaganda de les seves bondats i per així captar més estudiants. Després, passà a significar el saló d’actes de l’alma mater.

En el món animal les nimfes o “carolines” són unes precioses aus de l'ordre dels psitàcids. Originàries d’Austràlia, pertanyen a la família de les cacatues, encara que són bastant més petites -no superen els 35 cm des del cap fins a la cua. Pel seu caràcter dòcil, són molt apreciades com a mascotes. Es caracteritzen, igual que les cacatues, per tenir una cresta.

ninfas ancestrales

Nimfes o carolines

El sistema limfàtic de les nimfes
En la mitologia grega, les nimfes eren divinitats menors, d’una extraordinària bellesa, que personificaven les forces naturals. Gairebé sempre eren representades amb poca roba. Rebien diferents noms segons la regió de la naturalesa que habitaven: dríades (les dels arbres), Nàiades (les de les fons, rius i llacs), Nereides (les de la mar), les Melíades (dels freixes), les Orèades (de les muntanyes) o les Híades (que provoquen la pluja).


Dríade (Evelyn De Morgan)
Dríade (Evelyn De Morgan,  1884-85)

Nereides (Gaston Bussière 1902)
Nereides (Gaston Bussière 1902)

Nàiade acostant-se a Hilas (John William Waterhouse 1893)
Nàiade acostant-se a Hilas (John William Waterhouse 1893)

Com a divinitats de les fonts que podien ser, la paraula nimfa donaria l’adjectiu limfàtic per referir-se al líquid transparent que circula pels vasos limfàtics. D’altra banda, el sistema limfàtic està constituït pels capil·lars limfàtics, pels vasos limfàtics i pels ganglis limfàtics.

Sistema limfàtic
Sistema limfàtic



En la mitologia romana les nimfes foren identificades amb les camenes. Solien formar part del seguici d’algun déu com Dionís o deessa com Àrtemis, o d’una altra nimfa de més alt nivell, com Calipso. Eren mortals, però la seva vida es perllongava nou mil vegades més que la dels éssers humans.

Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)
Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)

La sexualitat és, sens dubte, una important dimensió de les nimfes de la mitologia clàssica, ja sigui com a objectes d’assetjament eròtic –com els passà a Dafne o Sírinx- o buscant elles mateixes la unió amb mortals, com fou el cas de Calipso, que prometé la immortalitat a Odisseu si es quedava al seu costat.

partenope

Les nimfes de Partenope (Charles Meynier 1827)

El lotus de la nimfa Lotis
També trobam nimfes de mal caràcter. És el cas de Lotis, que s’acarnissà amb Dríope. Un dia aquesta mortal va anar a un llac a portar corones per a les nimfes. Anava acompanyat del seu fill Amfís, que era un nadó. Aleshores va veure una planta que tenia unes flors brillants i en va collir algunes per al seu fill. No sabia, però, que aquell arbre era la nimfa Lotis transformada, que, irritada, va convertir Dríope en la mateixa planta que ella, el lotus.

driope parmeDríope transformada en lotus

Mentre s’estava transformant, arribaren el marit de Dríope i el seu pare, els quals es posaren a besar el tall d’aquella planta herbàcia aquàtica (el mite ovidià parla d’arbre). Ella els va demanar que cuidassin el seu infant i que el portassin sempre a jugar al seu nou redol. 

Lotus formosissima 2

Flor de lotus

Satiriasi
També conegut com a andromania, és la versió masculina de la nimfomania, és a dir, l’obsessió patològica que tenen els homes pel sexe. En la mitologia grega, els sàtirs (σάτυροι) eren uns personatges meitat home meitat cabra, amb cοa i orelles punxegudes, que personificaven l’esperit de la vida salvatge. Formaven part del seguici de Dionís, però també de Pan, déu dels boscos.

Els sàtirs eren addictes al vi, a la festa i a la luxúria. Solien ser representats despullats, amb el membre viril perpètuament erecte. Consumaven el seu desig sexual amb qualsevol ésser o fins i tot amb objectes inanimats. Els sàtirs més importants foren Màrsias i el vells Silè
, pare adoptiu de Dionís.

Silè ebri (Rubens)
Silè ebri (Rubens)

 

Sàtir copulant amb una cabra
Sàtir copulant amb una cabra

 

Sàtir i nimfa
Sàtir i nimfa

 

Representació d'un sàtir en una ceràmica
Representació d'un sàtir erecte en una ceràmica

 

Sàtir bevent
Sàtir bevent

Zeus va adoptar la forma d’un sàtir per unir-se amb la mortal Antíope, una jove tebana d’una bellesa extraordinària. Amb ella va tenir bessonada, Amfíon i Zetos.

Hans von Aachen Zeus i Antíope, amb Cupido
Hans von Aachen Zeus i Antíope, amb Cupido
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)


Màrsias, l’atreviment d’un sàtir
Màrsias era un expert tocant l'aulos, una espècie de flauta feta canya. Havia trobat l'instrument al terra, on l’havia deixat la seva inventora Atena, després que els altres déus es burlassin d’ella en veure-la amb les galtes inflades. Un dia el famós sàtir volgué desafiar en un certamen Apol·lo. El déu de la música i les arts ho acceptà amb la condició que el vencedor tingués completa llibertat per fer amb l’altre el que volgués. Ell tocaria amb la lira i Màrsias amb l’aulos.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)


Les Muses, que presidien el certamen, no s’atreviren a pronunciar-se. Consideraven que els dos havien tocat molt bé. Llavors Apol·lo va proposar que cadascú tocàs el seu instrument en posició invertida. Ho va proposar a consciència perquè sabia que Màrsias no ho podia fer amb la seva flauta. Així doncs, les Muses varen declarar guanyador el déu, el qual s’acarnissà a ple amb el seu contrincant: l’escorxà viu i el deixà penjat d’un pi. De la seva sang vessada es va formar el riu Màrsias -altres versions afirmen que el riu va néixer de les llàgrimes dels seus amics.

Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)
Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)


Apol·lo i Màrsias (1620), Bartolomeo Manfredi, Saint Louis Art Museum, MissouriApol·lo i Màrsias (1620), Bartolomeo Manfredi, Saint Louis Art Museum, Missouri

El càstig de Màrsias recorda el que va patir sant Bartomeu, el màrtir cristià que, segons la llegenda, també va morir escorxat viu. Bartomeu era un dels dotze apòstols. Pel seu martiri, és patró d'oficis relacionats amb el treball de la pell, com els blanquers, assaonadors i adobers. La seva onomàstica és el 24 d’agost.

Sant Bartomeu escorxat
Sant Bartomeu escorxat

Satisfets amb les sàtires
Avui s’empra la paraula sàtir per referir-se a l’home que pateix d’hipersexualitat. El mot no té res a veure amb sàtira, que deriva del llatí satis (“suficient”), d’on ve també satisfacció. A l’antiga Roma, una sàtira era una composició literària de diversos metres i gèneres; després passà a ser una crítica a tota mena de comportaments humans. El retòric d’origen hispà Quintilià (35-95 dC) va ser la primera persona que va fer servir la paraula sàtira per referir-se a una forma particular de la mètrica llatina. Aviat, però, el concepte es va estendre a qualsevol text que utilitzàs la ironia (< εἴρω, “dir”) per criticar una situació o un personatge. Alberto Manguel ha definit la sàtira com “l’art d’ofendre amb destresa” o “la rialla de la raó davant la solemnitat de la bogeria”.

El sàtir i el pagès (Jacob Jordaens 1625 Budapest, Szépmüvészeti Múzeum)
El sàtir i el pagès (Jacob Jordaens 1625 Budapest, Szépmüvészeti Múzeum)

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el mite d'Apol·lo i Màrsias.

Relacionat amb les nimfes hi hauria les fades de la cultura celta. En aquest enllaç en teniu més informació.

Articles del web relacionats:
Peter Pan, l'alter ego del déu Pan




Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat.

Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç), fellare (>fel·lació), en l’anglès daughter (“fill”) o en el bosnià dijete (“nin”). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”;  fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Aquí teniu un capítol del programa científica de "La 2" "tres14" dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest article parla sobre si avui en dia té sentit la cavallerositat.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px