Banner Top

La veterania emèrita de la senectut

Avui en dia el Senat és vist per la majoria de la societat com un cementeri d’elefants, el retir daurat dels expresidents autonòmics. Aquesta paraula prové del llatí senex (“vell”), ja que a l’antiga Roma el Senat estava compost pels més ancians -i, per tant, més savis- del poble, que combatien amb el cap tota amenaça de senilitat. Tot i que només aconsellaven, les recomanacions d'aquesta antiga senectut tenien auctoritas, és a dir, una autoritat moral de tanta envergadura que eren rebuts pels magistrats com a lleis de rang superior.

Amb el Senat, doncs, a Roma quedava institucionalitzada la gerontocràcia, el poder (κράτος) de la gent gran (γέρων, οντος) amb experiència, és a dir, provecte (< provehere, “transportar”, “dur endavant”). En l’actualitat, el Senat –que és la Cambra alta de les Corts generals- continua sent un òrgan consultiu, però ha perdut la importància que tenia a Roma a causa de la constitució del Congrés, la Cambra baixa.

De γέρων també tenim gerascofòbiapor (ὁ φοβος, ου)  a envellir; gerontofòbia, por als ancians; gerontofília, afecció (φιλέω) o inclinació sexual morbosa envers persones d'edat avançada; i geriatria, part de la medicina (ἰατρία) que estudia les malalties pròpies de la gent major.

 
 
 
Sènior senyor
El comparatiu de senex és senior, que hem adoptat com a sènior per al·ludir a la categoria que inclou generalment els esportistes d'edat superior a 21 anys o bé els de major consagració -es contraposa a júnior (< iunior, “més jove”), que sol incloure els que tenen entre 18 i 21 anys. 

De sènior també provenen senyor i misser, avui sinònim d’advocat. Aquesta darrera paraula és fruit precisament de la contracció del llatí mi senior, “senyor meu” (vocatiu), que era el tractament donat antigament a persones d'autoritat i a la gent de lletres. L’apel·latiu de mossèn també deriva de la contracció meus senior. En anglès el tractament distintiu de Sir també prové de senior.
 
Veterinaris veterans
A part de senex, en llatí hi havia un altre mot relacionat amb la vellesa: l’adjectiu vetus, veteris. D’aquest ètim deriva veterinari. Avui els veterinaris atenen tot tipus d’animals, des que neixen fins que moren. En els seus orígens, però, tal com indica el nom de la seva professió, només s’encarregaven dels animals vells (veterini), que eren els que se solien posar malalts amb més freqüència. Es tractava generalment d’animals de càrrega (ase, cavall, mula).

Un sinònim de veterinari és manescal, d’origen germànic, compost per marh (“cavall”) i  skalk (“servidor”), que també donaria mariscal, oficial que tenia a càrrec seu els cavalls reials. La seva segona arrel també és present, juntament amb senex, en la paraula híbrida senescal. En l’edat mitjana era un càrrec d’assessor al rei. Ramon Llull, per exemple, abans de la seva il·luminació, va ser manescal a la cort de Mallorca.

"Vell Torlonia", possible efígie de Cató el Vell

De vetus, també tenim els adjectius vetust, sinònim d’antic, i veterà. Aquest darrer mot continua mantenint el valor positiu i elogiós que els romans adjudicaven a la vellesa, entesa com a acumulació de coneixements i d’experiència. A la capital del Laci, era un adjectiu que s’assignava principalment al soldats jubilats, que eren tota una institució. De fet, l’ofici de soldat va ser el primer que va gaudir d’una pensió de jubilació. A més, la condició de veterà portava associats privilegis com ara la concessió de terres o l’exempció de pagar impostos. Era una manera de donar a entendre als joves reclutes que valia la pena enrolar-se a les legions de l’Imperi.
 
El terme veterà ha anat perdent progressivament les seves connotacions castrenses, de manera que avui aquest adjectiu també s’aplica a qualsevol persona amb antiguitat en mols altres càrrecs o oficis del tot aliens al món de les armes. També podem resseguir vetus en el segon llinatge de Miguel de Cervantes: Saavedra. La paraula prové de sala vetera (“sala vella”).

Retrat de vella sense dents (British Museum)
Retrat de vella sense dents (British Museum)


Ancians amb presbícia
En llatí vulgar es formà la paraula antianus, que ens donà ancià. El terme deriva de la preposició ante (“davant de”, “abans”), que prové d’una arrel indoeuropea ja present en el grec ἀντί, d’on tenim antisistema, antiviolència, etc. L’equivalent grec d’ancià o vell és πρέσβυς, que trobam en el mot presbícia o vista cansada, pròpia de la gent gran (la gent jove, però, també pot tenir aquest defecte de la vista). 

El presbiteri és la part de l’església, situada al fons de la nau centra, on hi ha l’altar major, i que antigament era reservada als preveres, és a dir, als clergues de més edat. Un arxipreste és el prevere principal (ἀρχι) que, per delegació del bisbe, exerceix certes atribucions sobre els preveres d’un territori determinat. I el presbiterianisme és un moviment dins del protestantisme que dóna importància a l’organització eclesial desenvolupada per Calví, centrada en la comunitat i en l’assemblea de pastors i ancians.

Titian Allegorie der Zeit

"Al·legoria de la prudència" (Tizià, 1565 - 1570, es conserva en la National Gallery de Londres). Representa "les tres edats de l'home": joventut, maduresa i vellesa.

Emèrits amb berenar
Quan els soldats es llicenciaven per jubilar-se passaren a ser coneguts com a veterani emeriti (“els veterans que són mereixedors de quelcom”) –l’adjectiu deriva del verb emereo (“obtenir, merèixer, guanyar”). Avui en dia, en el món universitari, un professor emèrit és un professor que s’ha jubilat, però que “es mereix” continuar gaudint d’algun privilegi pels seus bons serveis –en aquest cas, pot continuar assessorant la universitat.

Teatre de Mèrida
Teatre de Mèrida
 
Altres derivats d’emereo són també paraules com dirimir (“resoldre una controvèrsia”), redemptor, mèrit, assumir (+ ad, “cap a” + sub, “sota”), assumpte, resumir, presumir, presumpte, consumir, sumptuós, exemple -cosa que s’ha extret (ex) d’un grup perquè servesqui de model.
 
Curiosament, d’emereo també tenim berenar, que és una simplificació del gerundiu femení merenda (“el que s’ha de mereix”). És possible que entre els romans la merenda fes referència al menjar que es mereixia un soldat després d’un esforç important –el castellà “merienda” és més fidel a aquesta etimologia. Això explicaria que la ciutat extremenya de Mèrida també provengui d’aquest verb llatí. Va ser fundada l’any 25 aC com a  premi a un conjunt de soldats veterans que havien lluitat a la península. Va rebre el nom d’Emerita pels veterani emeriti, i el d’Augusta per l’emperador Octavi August, promotor de la iniciativa. Avui Mèrida -resultat de la simplicació d'aquests dos mots llatins-encara conserva la glòria d’antany gràcies al reputat Festival de Teatre Clàssic que acull cada estiu.

Aquí teniu unes reflexions de l’escriptor Josep Maria Espinàs“Envellir no té res de bo. Alguns potser voldran glorificar-se dient que guanyes experiència. Però he vist fer tantes bogeries a vells... Hi ha gent que amb trenta anys té més experiència que un home de vuitanta. Per als que estimem la vida, fer-se vell només té inconvenients, se t'escurça el temps que tens per veure coses, per fer abraçades, per dormir, per fer el que et vingui de gust. Vas veient que això se t'acaba. Sí que et pots fer més savi, però també n'hi ha que es fan més imbècils, n'hi ha que es fan més tendres i n'hi ha que es fan més insuportables”.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra teniu retrats d'ancians romans.

Aquí teniu un article d'Ignasi Aragay sobre el procés de fer-se gran. Es titula "Dona'm la mà".

I per acabar, una cita de Soló, un dels set savis de Grècia: γηράσκω δ᾽ αἰεὶ πολλὰ διδασκόμενος (“Envellesc, però sempre aprenent moltes coses”).

Aquí teniu una interessant entrevista a l'hel·lenista Pedro Olalla que parla sobre el llibre "De senectute" de Ciceró.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:

I aquí teniu la gran cançó "Forever young" d'Alphaville:



Articles del web relacionats:

Imbècils senils?

Fal·lus fascinants

A partir d’ara heu d’anar en compte a l’hora d’emprar l’adjectiu fascinant. A l’antiga Roma els fascina eren una mena d’amulets fàl·lics que portava la gent per protegir-se contra el mal d’ull. Eren, per tant, objectes apotropaics, és a dir, que protegien dels mals esperits (απο, “lluny” + τροπος, “direcció”). Estaven associats al déu grec de la fertilitat, Príap.

Tintinnabulum

Tintinnabulum (campaneta fàl·lica d'Herculà)

Els amulets fàl·lics eren un element de decoració ben visible a les cases i carrers romans. També els portaven tota mena de persones, des de nins fins a legionari. Era habitual que, en els actes de bruixeria on es llançaven mals d’ull, s’utilitzassin aquests amulets per fustigar simbòlicament la víctima.

Penis volador (Tintinnabulum)
Penis volador (Tintinnabulum)

Es creu que el mot fascina deriva del llatí fasces (“feixos”), uns paquets cilíndrics de vares, de metre i mig, amb una destral a la part de dalt. D’origen etrusc, la destral personificava la justícia, i el paquet de vares, la força. En temps romans, els fasces eren alçats pels lictors, oficials públics que s’encarregaven d’escortar els magistrats. Amb ells, exhibien l’autoritat que tenien els seus superiors i la seva capacitat per impartir justícia.

Dona damunt d'un fal·lus

Tintinnabulum muntat per una nimfa que corona el gland amb una corona de llorer (Museu Arqueològic de Catalunya. Barcelona)


Mercuri polifàl·lic  (Museo Archeologico Nazionale, Nàpols), la cabellera amb penis, símbols de fertilitat
Mercuri polifàl·lic (Museo Archeologico Nazionale, Nàpols), la cabellera amb penis, símbols de fertilitat

 

Mercuri itifàl·lic
Mercuri itifàl·lic

 

Personificació d'un fal·lus, dotat de cames.  Museu Arqueològic de Catalunya. Tarragona.
Personificació d'un fal·lus, dotat de cames. Museu Arqueològic de Catalunya. Tarragona.

 

Penjoll amb fal·lus
Penjoll amb fal·lus



Els feixos del feixisme
Els feixos dels fasces també els trobam en les paraules fascicle i feixisme. El 1919 Benito Mussolini, inscrit inicialment al Partit Socialista, fundà uns grups d’agitació anomenats els Fasci Italiani di Combattimento (feixos italians de combat). En aquella època fasci era un terme molt difós a Itàlia per referir-se a grups socials. Aviat, però, els fasci de Mussolini es diferenciaren de la resta. El seu símbol foren els emblemàtics  fasces romans. Es tractava d’un emblema que també ja havia estat adoptat el 1789 per la Revolució Francesa. Aquest cop, però, la revolució que enarboraria tindria un caire ben diferent que, com els antics amulets dels fascina, acabarien embruixant més d’un.

El 1921 els Fasci Italiani di Combattimento foren la base per  a la creació del Partit Nacional Feixista, amb postulats ja clarament de dretes. L’octubre de 1922 els feixistes de Mussolini decidiren fer-se amb el poder en la coneguda marxa sobre Roma. Aleshores el rei Víctor Manel III nomenà Mussolini cap de govern. Durant els tres anys següents Mussolini, home d’una portentosa oratòria, anà assumint tots els poders, de manera que acabà per implantar una dictadura.

Fasces i el feixismeAmulets fascinants
Una altra versió defensa que la mare de fascinant és el verb fari (“dir”). En aquest cas, l’etimologia al·ludiria a les paraules proferides en els antics conjurs. L’accepció de fascinar com a “atractiu, deliciós” s’hauria consolidat al segle XIX fruit d’una lectura positiva del mal d’ull, la d’embruixar. 

Penis amb cames

Penis amb cames sobre un ull (circa segle II dC)

La paraula amulet també prové del llatí, d’amuletum. La seva etimologia, però, no és gens clara. Alguns apunten que derivaria del verb amolior (“allunyar”, “apartar”). Talismà, en canvi, ens ha arribat de l’àrab a través del grec τέλεσμα. En un principi aquesta paraula, derivada de τελέω (“complir”, “executar”), al·ludia a una cerimònia religiosa d’iniciació.

Per a més informació, aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra que parla del simbolisme del fal·lus escultòric a l'antiguitat. I aquesta és la segona part.

Articles del web relacionats:
Sobre el priapisme i l'onanisme
Superstició a la romana
El llegat religiós del món clàssic
El feixisme i l'antiga Roma

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px