Matrimoni amb amor?
Des de temps antics el matrimoni ha estat vist com una institució amb unes funcions concretes. Era un acord polític entre dues famílies que proporcionava suculents beneficis econòmics (transmissió de la propietat) i permetia a l’home tenir drets sobre els fills d’una dona. Faraons, reis i nobles empraren el matrimoni, sovint a contracor de la dona, per segellar aliances amb altres regnes o per ampliar les seves fronteres. Així doncs, tenint en compte la transcendència del pacte adquirit, casar-se per amor era considerat una amenaça per a l’ordre social. A vegades els cònjuges es podien enamorar. Això, però, era secundari en una institució massa important com per deixar-la a la lliure elecció de dues persones.
 
A l’antiga Grècia, l’eros, el desig sexual, quedava reservat de portes enfora de la institució familiar. Era habitual que els homes s’allitessin amb esclaves o concubines o que recorreguessin a la prostitució.  A Roma també es distingí entre l’afecte marital i els instints sexuals, que ningú no concebia satisfer amb l’esposa. Com va escriure Sèneca: “No es pot tractar la dona com una amant”. En tot cas, l’esclavitud passional era rebutjada: que l’home fos esclau de la dona per amor era un trastorn temible, causa de patiment i deshonor.

Parella amorosa desigual, Lucas Cranach (1517)
Parella amorosa desigual, Lucas Cranach (1517)
 

Divorcis i adulteris
A la ciutat dels Cèsars, inicialment el matrimoni era un dret reservat als patricis. No va ser fins al 445 aC, amb la lex Canuleia, quan es va permetre la unió entre patricis i pebleus. D’altra banda, en un principi el divorci només es podia donar per iniciativa de l’home. Una llei atribuïda a Ròmul per Plutarc establia tres causes de repudi: l’adulteri, l’enverinament dels fills (avortar sense el consentiment dels fills) i beure vi o sostreure al marti les claus del celler.

Tal com indica la seva etimologia, els adulteris “alteraven” l’ordre establert del matrimoni. Només, però, originàriament, si els cometien les dones, que podien ser castigades fins i tot amb la mort, igual que els seus amants. Els adulteris que cometien els homes amb dones de condició lliure rebien el nom de stuprum. La paraula deriva de stupeo (“astorar-se”), d’on tenim també estúpid estupor. Avui l’estupre ja ha deixat de ser una infidelitat. És un delicte perpetrat per un adult en voler mantenir relacions sexual amb una menor (major de 12 anys) mitjançant l’engany o prevalent-se d’una situació de necessitat o de submissió d’aquesta.

Al segle I aC, a les darreries de la República, la dona ja tenia el dret de repudiar el marit i de prendre la iniciativa en el divorci. Després, en temps de l’Imperi, els costums es varen relaxar i algunes dones ja es posaren a cercar satisfacció afectiva i sexual fora del matrimoni. Així, es produïren adulteris consentits per part dels dos cònjuges, especialment entre les classes altes.

Tanmateix, aquesta relaxació dels costums va seria criticada pel corrent filosòfic de l’estoïcisme, liderat per Sèneca. Els estoics consideraven el matrimoni com a única relació lícita, amb la procreació com a finalitat, però també amb el reconeixement de la dona en el paper de companya dotada de dignitat personal. Aquests principis s’anaren imposant amb la difusió del cristianisme, que posà fi a les elevadíssimes cotes de llibertat que havien caracteritzat les primeres centúries de l’Imperi.

Amb l’Església hem topat!
Al segle IV dC, amb el triomf del cristianisme, l’Església va assumir el monopoli del matrimoni. El va concebre com una excel·lent eina per garantir  l’ordre social davant de Déu. El divorci i la poligàmia, per tant, quedaren prohibits i s’imposà una estricta moral dels deures matrimonials que exigia fidelitat absoluta. L’ideal cristià era un amor marital fratern i virtuós, amb el sexe limitat estrictament a la procreació. La dona, tanmateix, continuava essent vista com un ésser submís al gènere masculí, la causant pel pecat original. A més, molts d’homes no pogueren deixar de ser adúlters –durant l’edat mitjana eren nombrosíssims els fills bastards.
 
No va ser fins al segle XIX quan va néixer el binomi amor i matrimoni. Així ho recorda l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol en el llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran:
 
“Fins al segle XIX això de l’amor rosa quasi no existia i estava molt poc, però molt poc, vinculat amb el matrimoni. Una cosa era el matrimoni i una altra els sentiments […]. Bàsicament el matrimoni era un contracte, no entre dos individus, sinó entre dues sumes d’individus –dues famílies-, i servia per consolidar uns interessos. A partir del XIX s’inventa literalment l’amor romàntic. I qui l’inventa? La literatura, els fulletons. De cop i volta la gent descobreix aquesta cosa, que vista en perspectiva és tan absurda (riu): que es pot enamorar de qualsevol. Això abans no existia, els sentiments eren una cosa dirigida i més o menys controlada. Després hi havia un cert llibertinatge…”
 

Piñol qüestiona la irracionalitat de l’amor, que no s’ha de confondre amb l’enamorament: “Només has de veure les dones dels jugadors del Barça! Quan unes persones són riques, famoses, etc., quines núvies tenen? Tots podem veure que són lletges, pensionistes, coixes, oi? En realitat és com una mena de mercat on els fluxos s’equilibren de la forma més ajustada del món capitalista”.

Parella desigual, de Cranach el Vell (segle XVI)
Parella desigual, de Cranach el Vell (segle XVI)
 
Pinyol insisteix: “Jo crec que sobre això hem perdut la perspectiva. Ens pensem que al temps dels nostres avis o dels pares dels nostres avis hi havia una cotilla que impedia les relacions sexuals fora del matrimoni, que quan et casaves era per tota la vida. Doncs només cal mirar les memòries de la gent que va viure aquelles èpoques. El Robert Capa, per exemple, la seva gran especialitat eren les casades. Hi havia com un conveni pel qual la gent feia la vida sexual al marge. Com que el matrimoni era indissoluble s’assumia com a tal, però això no acabava amb la llibertat de la gent, sinó que la redirigia”.
 
Per acabar, Pinyol recorda que “la humanitat no s’ha inventat aquests sistemes de parentiu –això de l’amor i la parella- perquè sí, sinó perquè eren la primera font humana de solidaritat, per garantir que tots els membres de la societat tinguessin alguna cosa en comú, uns pactes de drets i obligacions. I funcionava. I a l’Àfrica continua funcionant a un gran nivell: allà veus gent que té la casa plena de gent per això, perquè és família”.

El Jardín del Amor (Rubens)El Jardí de l’Amor (Rubens, 1630-35). L’obra exalta l’amor i la felicitat conjugal, seguint una temàtica de la literatura cortesa de l’Edat Mitjana

Aquí teniu un article interessant de “La Vanguardia” titulat ¿Existe aún el amor verdadero”?

Aquí teniu les reflexions de Jaime Gil de Biedma sobre l’amor a Pandémica y Celeste:

“Para saber de amor, para aprenderle, haber estado solo es necesario. Y es necesario en cuatrocientas noches –con cuatrocientos cuerpos diferentes– haber hecho el amor. Que sus misterios, como dijo el poeta, son del alma, pero un cuerpo es el libro en que se leen”.

Cal tenir en compte també una sentència de l’humorista Groucho Marx (1890-1977): “El matrimoni és la principal causa del divorci”.

Una pregunta que es formula Marta Rojals al llibre L’altra: “Per a què vol la gent una parella, sinó per garantir-se el subministrament d’un tacte regular?” 

I aquí teniu uns versos d’Ovidi (Amors, 3, 11, 39): Nec sine te nec tecum vivere possum (“Ni sense tu ni amb tu puc viure”)

L'amor segons Erik Fromm
L’amor segons Erik Fromm


Aquí teniu un capítol del programa “This is art” de TV· dedicat a la gelosia. 
 
Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l’amor:

En aquest enllaç trobareu pintures sobre l’amor.

 
En el programa “El condensador de Fluzo” es parla sobre l’amor a l’antiga Roma. I aquest altre parla sobre la iconografia de les besades i el cor.

Kate Bolick és una escriptora nord-america que reivindica viure tot sol sense ser esclaus dels convencionalismes del matrimoni. Aquí teniu les seves reflexions

Aquí teniu la vida amorosa segons Woddy Allen.

Aquí teniu més informació sobre el quadre “El matrimoni d’Arnolfini“.

Aquí teniu una article interessant de Diana López sobre matrimoni i divorci.

Aquí teniu una entrevista al sexòleg Pere Font. Parla sobre l’apassionant món de la parella en el programa de Catalunya Ràdio “Les mil i una nits”.

Aquí teniu un àudio que parla sobre el matrimoni i el dret romà.

Aquí teniu el programa “Pinzellades d’art” dedicat al quadre “El matrimoni Arnolfini”, de Jan Van Eyck:


 
I aquí teniun la cançó “Me cago en el Amor”, de Tonino Carotone:


Articles del web relacionats:
– L’enamorament, un estat d’imbecil·litat transitòria
– La vulgarització de l’amor platònic
Estam preparats per ser monògams?
L’ “apassionant” món de la parella
– Cupido concupiscent
– Estimar té un preu
– L’etern mal uterí
– La guerra de sexes
– Pandora, les arrels gregues de la misogínia

Aquí teniu unes reflexions interessants sobre l’amor i el matrimoni:

Aquí teniu les reflexions sobre el matrimoni del gran Joan Capri:


I per acabar, un homenatge a Mocedades:

Bibliografia
Historia del matrimonio. Stephanie Coontz. Ed. Gedisa. Barcelona 2006
La ambición del amor. Historia del matrimonio en Europa. J. E. Ruiz-Domènec. Aguilar, Madrid, 2003.

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad