Banner Top

Els orígens gasosos del cosmos

Què hi havia al principi del tots els temps? La resposta ens la dóna el poeta romà Ovidi (segle I aC), a l’inici de les seves Metamorfosis (I, 5-9/ 21-25) -la traducció és de Jordi Parramon:

Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses [...]

Fins que un déu, la millor natura, acabà aquelles lluites,
ja que va treure el cel de la terra, i aquesta de l’aigua,
va separar el cristall celeste dels aires espessos
i, aclarits els espais, n’extragué les masses obscures,
va situar-los en llocs diferents i en pau va lligar-los.

La Metamorfosis, per tant, té moltes similituds amb el Gènesi. En el relat bíblic, al principi “la terra era caòtica i desolada” i en el poema d’Ovidi se’ns parla d’una “unitat primitiva anomenada Caos, de masses informes, confuses”. La tasca de creació també és idèntica. En el Gènesi Déu diu: “Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres [...]. Que les aigües de sota el cel s'apleguin en un sol indret i apareguin els continents”. I a les Metamorfosis és igualment un déu qui “acabà aquelles lluites”. Ambdues cosmogonies culminen amb la creació de l’home, que en Ovidi està modelat “a imatge dels déus que tot ho governen”, mentre que en el Gènesi Déu creà “l’home a la seva imatge”.

Abans d’Ovidi el concepte caos (χάος) ja fou tractat al segle VIII aC pel grec Hesíode. A la seva Teogonia (116-141) diu que és un buit, un abisme (ἄβυσσος, “sense fons”) anterior a la creació -avui diríem anterior al Big Bang.

El significat de caos com a sinònim de desordre és posterior. La paraula ens donaria gasA principis del segle XVII un químic flamenc anomenat Jan Baptista van Helmont observava els vapors que sortien de la crema d’un tros de llenya. S’adonà que eren vapors sense forma, de manera que els batejà amb el nom de gas a partir de la pronunciació en llengua flamenca de la paraula llatina chaos.

El fuel que actualment s’utilitza en els automòbils és líquid quan entra al dipòsit. Però en el motor s’evapora i es converteix en gas. Només quan és gas pot combinar-se amb l’aire per moure els pistons i impulsar el motor. Atès que aquest líquid es converteix en gas tan fàcilment, se l’anomena gasolina.

Big bang o
Big bang o "gran explosió"

Del caos al cosmos
Hesíode ens ofereix més informació sobre els orígens del món. Del Caos sorgiren les primeres forces de la naturalesa com  Gea (“la Terra”), el tenebrós Tàrtar (l’inframón) o l’Eros (“l’amor”), la força encarregada de convertir el caos en cosmos, una massa ordenada -la paraula prové de κοσμέω, “ordenar”. De cosmos tenim cosmopolita o “ciutadà del món”, el nom propi Cosme, és a dir, “l’ordenat”, i cosmètic, producte que serveix per “ordenar”, embellir els cabells, la pell, les dents, les ungles i altres parts del cos.

Amb Gea començà tot
Amb Gea començà tot


En llatí, l’equivalent de κόσμος és l’adjectiu mundus, a, um, (“nét”, “endreçat”), d’on tenim món i immundícia, sinònim de brutícia, de “no nét”. Per a món pròpiament dit hi havia dues paraules: universos i orbis. Universus vol dir, literalment, “que gira (verto) de forma unitària”; i orbis ens ha donat òrbita.

La paraula món en les llengües germàniques té un origen ben distint. L’anglès world i l’alemany Welt contenen dos antics mots germànics, wer i eld. Wer, emparentat amb el llatí vir (“mascle”), significa “home”, i eld “temps de la vida d’una persona”. Així, etimològicament, world vendria a significar “el temps de la vida de l’home” i, per extensió, “allà on transcorre la vida de l’home”, és a dir, el “món”.

La Nit que sorgeix del caos
Del Caos també va sorgir Èreb (Ἔρεβος, “les tenebres”) i la negra Nit (Νύξ). De la unió de tots dos va néixer l’Èter (Αἰθήρ, la part més alta i pura del firmament), el Dia (Ἡμέρα) i, segons algunes versions, els bessons Hipnos (Ὕπνος “la son”) i Tànatos (Θάνατος, “la mort” no violenta).

Representació de Dia
Representació de Dia


La Νύξ -Nox en llatí- sol aparèixer representada com una dona nua suspesa en el cel, o volant, coberta d’un mantell fosc en al·lusió a la seva l’obscuritat. Al seu costat, acompanyant-la, hi ha una òliba, famosa au de visió nocturna.

"La Nuit", August Raynaud.

La deessa Nix cobreix el cel amb la seva manta de foscor

L’equivalent de Νύξ per als nòrdics és la deessa Nött, filla d’un gegant, que creua el cel cavalcant el seu cavall negre. La baba que li cau cobreix la natura de rosada durant l’alba. El fill de Nött és Dagr, el dia. I un dels seus descendents serà Thor, gran déu del tro i el vent.

Per als egipcis, Nut era la divinitat del cel. Era representada amb el cos de color blau i ple d’estrelles, en posició arquejada, com una cúpula celestial. Nut se sustenta amb peus i mans sobre la terra (Geb), mentre l’aire (Shu) els separa i forma així espai per a la vida, un món habitable per als humans.

La Nuit, representada per William-Adolphe Bouguereau
La Nuit, representada per William-Adolphe Bouguereau


A la mítica Babilònia, trobam que el déu-rei Marduk talla per la meitat el monstre-caos Tiamat, d’on es creen el firmament i la terra. I en el Gènesi, inici de la Bíblia, el primer que fa Déu és separar la nit i el dia.

Gea, el germen de tot
Gea, nascuda del Caos, també va tenir la seva pròpia descendència: primer va donar a llum l’estelat Urà (el firmament) i després les muntanyes i el Pontos (el mar).

Gea, font de vida
Gea, font de vida

Posteriorment, Gea i Urà, és a dir, la Terra i el Cel, es varen unir i engendraren la primera generació de déus i semidéus. Primer varen néixer els sis Titans (Oceà, Ceos, Crios, Hiperió, Jàpet i Cronos) i les sis Titànides (Tia, Febe, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Després, arribaren els tres Ciclops, uns éssers amb una gran força i amb un sol ull enmig del front, in finalment els tres Hecatonquirs, uns éssers gegantins i violents, amb cent (ἑκατόν) braços (χείρ) cadascun.

Cosmos de Sagan
Quan parlam de cosmos el primer que ens ve a la memòria és el programa homònim dels anys vuitanta conduït pel divulgador nord-americà Carl Sagan (1934-1996). Ara National Geographic Channel acaba d’estrenar una nova versió adaptada d’aquest mític programa. És una nova oportunitat que tenim per tornar a extasiar-nos amb els misteris de l’univers i amb la relaxant banda sonora de Vangelis que acompanyaven les paraules de Sagan. Aquí la teniu.




Aquest vídeo és interessant. Parla sobre la cosmogonia i la teogonia:



I, si parlam del cosmos i del caos, no podem deixar d'escoltar la gran cançó de David Bowie, «Space Oddity»:



I aquí teniu "Il mundo" del gran Jimmy Fontana:

Aquesta enllaç conté textos sobre la concepció de l'univers al món clàssic.

Aquí teniu reflexions sobre Carl Sagan sobre el cosmos.

 Articles del web relacionats:
- Titànic, la maledicció d'un nom
Zeus, el patriarca olímpic "apleganúvols"
El complex de Prometeu

 

A Canàries la canícula "borda" molt!

Cave canem (“Compte amb el ca”) és una de les famoses inscripcions llatines que decoraven les façanes de l’antiga Roma. Podria presidir també l’escut de Canàries. A la seva Història Natural (segle I dC), Plini el Vell es refereix a aquest arxipèlag com les Fortunatae insulae (“illes afortunades”). No debades, la mitologia hi situava el paradisíac Jardí de les Hespèrides (“d’Occident” en grec), que visità Hèracles en un dels seus treballs. 

L’escriptor llatí, però, anomena l’actual Gran Canaria com a Insula Canaria (“l’illa dels cans”). Ens diu que el seu origen es troba en dos cans (canes en llatí), d’una gran mida, que l’any 40 aC havien cridat l’atenció als expedicionaris de Juba II, rei de Numídia. Aquests els haurien capturat i enviat al seu monarca com a regal. Sembla, però, que aquesta etimologia llatina no té cap fonament. La paraula podria provenir del nom de l’ètnia bereber que aleshores poblava illa de Gran Canaria, els canarii. Avui, tanmateix, l’escut de l’arxipèlag té dos gossos en record de l’explicació pliniana.

Canaris, canalla de cantors i cinegètics?
En català la paraula ca, tan propia de les Balears, conviu amb gos, que segurament prové de l'expressió gus o kus, usada popularment per a cridar o abordar aquests animals. En canvi, la paraula castellana “perro” és d’origen incert.

Curiosament, els romans anomenaven la lletra r com a canina littera (“lletra canina”) perquè la seva pronúncia recordava el grunyit d’un ca.  L’ocellet cantor tan típic de les antigues Fortunatae insulae, conegut científicament com a Serinus canarius, també agafa el nom d’aquest animal quadrúpede. Quan a partir del segle XVI foren exportats a la península se’ls batejà amb el seu nom de procedència: canaris.

Així doncs, etimològicament parlant, els canaris no canten, sinó borden com els cans. I si tenim molts de cans junts tenim una canalla, paraula que ens ha arribat a través de l’italià canaglia per referir-se a un grup de gent dolenta -després, suavitzà el seu significat i passà a voler dir mainada.

Ca Major
Ca Major

En grec, ca és ὁ κύων, κυνός. L’art de la caça es diu precisament cinegètica perquè se sol practicar conduint (ἄγω) un ca, que ajuda a recollir les preses. Els cínics, com Diògenes, també se solien comportar com un ca. Una altra curiositat per a la nostra fam canina és la paraula castellana “cachondo”, que deriva del llatí catulus (“cadell”) i que curiosament donà nom a Catul, un dels poetes romans (segle I aC) de temàtica més picant. No ens ha d’estranyar que els “cachondos” més perillosos vagin amb un morrió, φίμωσις en grec –la fimosi avui és l’estretor de l’orifici del prepuci, que impedeix la sortida del gland (< glans, -ndis, “aglà”).

La calor de la canícula
Si continuam tirant d’etimologia, podem dir que, essent una regió tan tropical, a les Canàries la canícula “borda” molt, es a dir, pitja molt. La canicula llatina (“cusseta”) és el període d’intensa calor que es produeix a l’estiu, entre la segona setmana de juliol i la segona d’agost. Aquest era el nom que rebia entre els romans l’estel Sírius, d’encunyació grega, possiblement emparentat amb el déu egipci Osiris. 

Sírius és l’estel més brillant de la constel·lació Canis Maior que, segons la mitologia clàssica, podria representar el ca d’Orió, el gegant caçador fill de Posidó que intentà violar Àrtemis. 

En el llenguatge popular castellà, se solia al·ludir als dies de canícula com a “días de perros”. I a la ruralia mallorquina, per referir-nos a aquest mateix període de calor intensa, és ben viva l’expressió “la monja l’encén i el frare l’apaga”. En aquest cas la monja és Santa Margalida (20 de juliol) i el frare, Sant Bernat (20 d’agost). 

Cave canem
Cave canem


La "calor sufocant" de la calma

En grec, la paraula que es feia servir per a la “calor sufocant” era καῦμα,  derivat de καίω, («cremar»). Sovint, quan feia καῦμα, no feia ni vent ni ones a la mar. D’aquesta manera, καῦμα s’emanciparia del seu significat originari i, amb la forma de calma, passaria a ser sinònim de serenitat, tranquil·litat. Aleshores, en l’argot mariner, es començà a parlar de “la mar en calma”.

L’escriptor mexicà Arturo Ortega Morán, en el seu fantàstic blog, ens explica l’origen de l’expressió castellana “calma chicha”:

“Pudo ser que, algún día del siglo XVIII, en uno de tantos viajes a través del mar, el viento cesó y el barco se detuvo. El calor y la quietud desesperante, hicieron exclamar a un marinero de origen francés algo así como «¡esto es una calma chiche!». En francés, chiche significa «avaro», de modo que la expresión podría traducirse como «¡esto es una calma avara!», esto, por no ceder ni un ápice de viento. La expresión debió gustar a los marineros españoles; hacía tiempo que la palabra «calma» había perdido su dureza y necesitaban una nueva forma de echar en cara a la naturaleza su «avaricia».

Al acomodarse a la fonética castellana, se dijo «calma chicha» para nombrar a esos momentos en que la ausencia de viento hacia desesperar a los marineros. Sería cuestión de tiempo para que, coloquialmente, se usara para referirse a cualquier situación de quietud desesperante”.

A Catalunya, en comptes de ca, diuen gos. Es tracta d’una paraula d’origen expressiu, usada popularment per a cridar aquest animal. El mateix origen té els nostres cus i cussa. El “perro” castellà també seria onomatopeic, derivat de prr. En la llengua de Cervantes, “perra” s’empraria com a insult dirigit a la dona. El seu equivalent anglès (bitch) també és present en la locució son of a bitch (“fill de puta”).

ca etimoglia

Aquest article parla de les diferents races de cans a l'antiga Roma.

Aquí teniu més informació sobre les Canàries a les fonts clàssiques.

Articles del web relacionats:

La conquesta mallorquina de les Canàries
- Matins amb dits de rosa


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px