Banner Top

La passió del pacient

Ja diuen que la paciència és la mare de la ciència. No debades, qualsevol descoberta científica demana molta de perseverança, és a dir, passió. Així ho reflecteix l’etimologia de paciència i de pacient, que ens remet al verb deponent llatí patior, passus sum (“patir”, “suportar”). Els passius són gent inactiva, impassible, però també solen patir l’acció d’algú o d’alguna cosa. Si tenim compassió d’algú vol dir que ens feim nostre el seu patiment; i si dues persones són compatibles vol dir que es poden sofrir mútuament.
 
Inicialment, passió volia dir sofriment; d’aquí tenim la Passió de Crist, és a dir, el patiment de Jesús des que fou traït per Judes fins que fou crucificat. Després, la passió designà el dolor d’amor. Amb el temps, esdevingué una simple inclinació amorosa, dolorosa o no, i finalment passà a ser una entrega absoluta envers altres coses de la vida.
 
La versió grega de patior és πάσχω. Ara s’entén, doncs, que per alguns la passió amorosa sigui una patologia. D’aquest πάσχω tenim patogen (agent que causa una malaltia), telepatia (+ τῆλε, “lluny”), frenopatia, part de la medicina que estudia les malalties mentals (< ἡ φρήν, φρενός) o o cronopatia, obsessió malaltissa per aprofitar el temps (χρόνος) les vint-i-quatre hores al dia. Gràcies a aquest terme grec també podem ser psicòpates (+ ἡ ψυχή, ῆς, “ànima”), simpàtics (+ συν, “amb”), antipàtics, apàtics o, fins i tot, patètics. En medicina es parla del sistema nerviós simpàtic per referir-se a la part del sistema nerviós autònom encarregat d’activar l’organisme en situacions d’estrès. 

Paciència
Paciència
 
Patètic és una paraula provinent de la tragèdia grega, on l’heroi tràgic patia una gran dolor (πάθος) provocat per la situació en què es trobava, entre la moral humana i la divina. Això feia que el públic s’identificàs amb ell –d’aquí ve la paraula empatia (+ ἐν, “a l’interior de”)- i que, en paraules d’Aristòtil, experimentàs una vertadera purificació o catarsi (< καθαρεύω, “estar net”). Aquesta catarsi emocional es produïa mitjançant la pietat i el temor que provocava entre els espectadors el πάθος de l’heroi tràgic.

Avui, en canvi, l’adjectiu patètic al·ludeix a persones o coses que ens desvetllen emocions penoses intenses, o, dit d’una altra manera, ens provoquen vergonya aliena. I és que exhibir segons quines passions pot arribar a ser obscè, és a dir, una cosa que s’ha d’ensenyar “fora”, “davant” (ob- en llatí) de l’ escena –en la tragèdia grega estava prohibit representar morts, les quals tan sols s’anunciaven per boca d’un missatger enmig de crits de dolor. En grec la σκηνή era una mena de tenda emprada inicialment per al sacerdot: després, en el teatre, es convertí en l’espai on els actors feien la seva aparició.

En l’escena de la vida hi ha pacients que tenen molta d’empatia per l’homeopatia, que etimològicament vol dir “igual (ὅμοιος) patiment. Aquesta disciplina ja tenia molt de predicament en la medicina hipocràtica. Es dispensaven herbes que tenien la capacitat d’atreure substàncies corporals afins a la seva naturalesa i de purificar així l’organisme. Aquest principi seria conegut en llatí com a Similia similibus curentur ("Allò semblant cura allò semblant”).

En tot cas, cal no patir tant i ser més apassionats, encara que a vegades la vida faci mal. I recordau: sense passió no hi ha vida. Si no, com creis que es fan els nins?



La passió de la vida
La passió de la vida

Una història de compassió a l’antiga Roma fou la de Micó –també conegut com a Cimó-, que, morint-se de fam a la presó, fou alletat per la seva filla lactant. Coneixem els detalls gràcies a l’escriptor llatí Valeri Màxim, autor d’un llibre d’anècdotes històriques titulat Facta et dicta memorabilia, escrit vers el 30 dC. Les autoritats romanes, impressionades pel gest de la jove, finalment concediren la llibertat al pare. Des d’aleshores aquella escena passà a ser el símbol de la caritat a Roma. Així es pot contemplar en un fresc d’una casa de Pompeia i en un quadre de Rubens.

Fresc de Micó a Pompeia
Fresc de Micó a Pompeia

Història de Micó immortalitzada per Rubens
Història de Micó immortalitzada per Rubens


Articles del web relacionats:
Paraules que curen
Hipòcrates, el pare de la medicina

Els romans ja perdien oli

L’expressió “perdre oli” per indicar que un home és homosexual està relacionada amb el món romà. I té una història ben curiosa. Els homosexuals romans que es dedicaven a la prostitució utilitzaven oli d’oliva per lubrificar el seu anus. En marxar de fer el servei, era normal que els en regalimàs una mica. I d’aquí l’origen de l’expressió.

La paraula homosexual és un neologisme que no formava part del vocabulari llatí. Com en la societat grega, el que existia era el concepte d’efeminat (effeminatus), molt negatiu, ja que es relacionava amb el paper passiu o de receptor (pathicus), impropi de l’home. En l’àmbit sexual, doncs, el “mascle alfa” només podia fer el paper de dominant, d’actiu. També li podien fer fel·lacions.  En canvi, ser penetrat o ser la persona que realitzava la fel·lació (fellatio o irrumatio) era una de les majors humiliacions. És per això que al mateix Cèsar l’anomenaren uir omnia mulieris et mulier omnia uirorum (“marit de totes les dones i dona de tots els marits”) També era conegut com “la reina de Bitínia” per la seva suposada relació amb el rei Nicomedes. Segons l’historiador Suetoni, allò li va suposar “una greu i perpètua deshonra i el va deixar exposat als ultratges de tothom”.

Escena homosexual d'Espàrtac
Escena homosexual d'Espàrtac

 

Tampoc entrava en els plans de l’amant virtuós preocupar-se per fer gaudir la seva parella. En aquest sentit, en una relació heterosexual un cunnilingus també era interpretat com un homenatge servil a la dona, considerada un ser inferior per naturalesa.
 
Així doncs, a l’antiga Roma el sexe mai no era una relació entre iguals, sinó un joc de poder, on allò que era acceptable o no venia determinat pel lloc que un dels dos ocupava en la jerarquia social. Ho manifestà clarament Sèneca el Vell (Controvèrsies, 4, praef 10): “la passivitat sexual és, per a un home lliure, un crim, per l’esclau una necessitat, per a un llibert una obligació”.

Les obscenitats de Catul
Valeri Catul (segle I aC) és considerat el poeta llatí més obscè. Així demostrava la seva virilitat en uns dels seus poemes més famosos (Carmen-16) que va escriure per defensar-se dels crítics que titllaven els seus versos de mollici (“suaus” o “covards”).

Pedicabo ego vos et irrumabo,
Aureli pathice et cinaede Furi,
qui me ex versiculis meis putastis,
quod sunt molliculi, parum pudicum.
Nam castum esse decet pium poetam
ipsum, versiculos nihil necesse est;
qui tum denique habent salem ac leporem,
si sunt molliculi ac parum pudici,
et quod pruriat incitare possunt,
non dico pueris, sed his pilosis
qui duros nequeunt movere lumbos.
Vos, quod milia multa basiorum
legistis, male me marem putatis?
Pedicabo ego vos et irrumabo.


Us donaré pel cul i me la xuclareu,
Aureli súcube i Furi cosó,
que pels meus versets m'heu considerat
Doncs bé: cal que un poeta sigui cast
en la vida, als versets no els fa cap falta.
Que en el fons només tenen sal i enginy
si són blans i un poquet desvergonyits
i poden excitar i posar calents
no diré els nois, sinó també els peluts
que no poden ni moure els seus lloms durs.
Vosaltres, després de tants mils petons
com heu llegit m'heu de jutjar poc mascle?
Us donaré pel cul i me la xuclareu”.

Queda clar, doncs, que en llatí, “donar pel cul” era paedico (o pedico). Curiosament, en grec l’expressió que es feia servir per a “donar pel cul” (avui “fer un grec”) era Λακωνίζω, literalment “fer un espartà” (natural de la regió de Lacònia).

Escena homosexual grega
Escena homosexual grega

Copa Warren
Les escenes més explícites de sexe anal provenen de la famosa copa Warren, un recipient romà de plata que data del segle I dC. Copes com aquesta, d’una gran qualitat artística, es degueren fer servir en simposis o trobades d’homes per beure, una pràctica que a l’antiga Grècia ja tenia una forta tradició. La copa gafa el nom del seu antic propietari, l’escriptor i col·leccionista d’art nord-americà Edward Perry Warren (1860-1928). Sembla que l’adquirí a la ciutat de Jerusalem el 1911.

En un dels costats de la copa es representa una parella practicant sexe anal. Un home amb barba (erástes en la terminologia grega o participant actiu) jeu amb un jove (un erómenos o participant passiu), que està assegut damunt d’ell. Aquest s’aferra a una corda que penja del sostre mentre és penetrat. Hi ha, però, un tercer individu, possiblement un esclau, que observa clandestinament, talment un voyer, l’escena darrere una porta.

Copa Warren (1)
Copa Warren (1)


En la còpula anal que hi ha altre costat de la copa, un home jove sense barba penetra per darrere un al·lot més jove que es troba tombat lateralment.

Copa Warren (2)
Copa Warren (2)

La dècada dels anys cinquanta del segle passat la duana dels EUA va denegar el permís per a l’entrada de la Copa Warren. Fins i tot diversos museus, inclosos el Museu Britànic, rebutjaren comprar-la a causa del seu contingut sexual. En els anys vuitanta, però, hi hagué un canvi general en l’actitud social envers el col·lectiu homosexual, que començava a patir la xacra de la sida. Així, després d’haver estat exhibida en diverses sales d’Europa, finalment la copa Warren fou adquirida el 1999 pel Museu Britànic per 1 800 000£.

Satiricó
El Satiricó és la millor obra de la literatura llatina que ens ofereix un interessant testimoni sobre les relacions homosexuals en l’època de la Roma imperial. Lamentablement només se’ns han conservat alguns fragments. Es creu que el seu autor és Titus Petroni, que hauria nascut al segle I dC a l’actual Marsella (França). Aquesta obra, a més, es tracta del primer exemple de novel·la picaresca de la literatura occidental. Relata les desventures del jove Encolpi i del seu atractiu amant, un jovenet de 16 anys anomenat Gitó a qui li plouen pretendents de per tot.

Sodomites que “surten de l’armari”
Durant molt de temps els homosexuals també foren coneguts com a sodomites sodomitzar, per tant, al·ludeix al coit anal. Aquesta etiqueta feia referència a la ciutat bíblica de Sodoma que, juntament amb Gomorra, fou destruïda per Déu com a càstig a les “aberracions sexuals” dels seus habitants. 

La destrucció de Sodoma i Gomorra (John Martin, 1832)
La destrucció de Sodoma i Gomorra (John Martin, 1832)


A poc a poc, tanmateix, el col·lectiu gai ha deixat d’estar estigmatitzat i molts s’han animat a “sortir de l’armari”. L’origen d’aquesta expressió és més recent. Va ser encunyada per primera vegada el 1869 per l’advocat alemany Karl-Heinrich Ulrichs, pioner del moviment pels drets LGBT (Lesbianes, gais, Bisexuals i Transsexuals). Amb ella volia animar els homosexuals a donar a conèixer la seva condició i a plantar cara a la societat davant les contínues discriminacions que patia aquest col·lectiu.

Dos anys abans, el 1867, Ulrichs s’havia convertit en el primer homosexual a declarar-ho públicament en un discurs davant el Congrés de juristes alemanys a Munich. Allà va demanar una resolució per a l’eliminació de les lleis contra els homosexuals. Es tractava de lleis molt dures que, entre altres coses, contemplaven acomiadaments i fins i tot penes de presó. Als països anglosaxons s’utilitza l’expressió “coming out of the closet”.

Aquest article parla sobre homosexualitat i legislació a l'antiga Roma.

I aquest article para sobre la condició de gai a l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre la bisexualitat a l'antiga Roma.

Aquí teniu un article que parla sobre com es va ocultar la relació homosexual entre els protagonistes de Ben-Hur:



I aquí teniu la famosa escena d'Espartacus, també de contingut sexual, el famós diàleg d' "ostres i caragol":

 

Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:

 

Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

- Neró, el pioner del matrimoni homosexual a Roma

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual.

Aquí teniu un capítol del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la gent que decideix canviar d'orientació sexual:

I aquí teniu un interessant vídeo sobre el sexe a l'antiga Roma:



I aquí teniu unes quantes cançons icòniques del moviment LGTB: "La revolución sexual", "I am what I am", "Go West", "Love Today":



 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px