Banner Top

El tabú de la masturbació

En la mitologia grega, Príap, el déu de la titola, és considerat l’inventor de la masturbació. No debades, tenia seriosos problemes per practicar el coit a causa de les grans dimensions del seu membre virial. La Bíblia, però, apunta a un altre nom, Onan. D’aquest personatge tenim precisament la paraula onanisme per referir-nos a la necessitat impulsiva de donar-se plaer sexual un mateix.
 
A Onan se li morí el germà. Aleshores fou obligat a casar-se amb la seva cunyada vídua i a tenir-hi fills. Per evitar-ho, interrompia sempre els coits, de manera que se suposa que utilitzava la mà per acabar d’ejacular a fora. Així doncs, etimològicament parlant, en un principi onanisme era sinònim de coitus interruptus.

Onan
Onan
 

Una immoralitat segons els romans
La masturbació podria venir del llatí manus (“mà”) i de turbare (“agitar”). A Roma fou una pràctica mal vista. Es considerava que deixar perdre fluid seminal anava contra el sentit mateix de la naturalesa. Era una manera de tudar el germen que només podia sortir del cos amb finalitats reproductives -el llatí, semen significa “llavor”, idèntic significat del terme grec σπέρμα, d’on tenim el nostre esperma. Així ho podem apreciar en aquest text de Marcial, del segle I dC (Epigrames, 9,41):
 
“Perquè mai folles, Pòntic, sinó que fas servir la mà esquerra com a amant, i la teva mà serveix, amiga, a Venus, creus que en això no hi ha res de mal? És un crim, creu-me, però gros, com tu gairebé no pots concebre en el teu ànim. Ben segur Horaci va follar una vegada per engendrar-ne tres, Mart una sola vegada perquè la casta Ília li donés bessons. Tot això haurien perdut, si un i altre, masturbant-se, haguessin confiat a les seves mans plaers repugnants. Creu que la pròpia naturalesa diu d’això: “això que deixes escapar amb els dits, Pòntic, és un home”.
 
Tanmateix, el metge grec Galè establert a Roma assegurava que, quan un home no alliberava el semen del seu organisme, esdevenia un “ésser perillós” per a la seva salut i per a la dels demés. Sempre posava l’exemple de Diògenes, filòsof cínic molt culte al seu parer perquè portava una visa sexual activa i recorria a la masturbació per estar en forma.

Escena antiga de masturbació
Escena antiga de masturbació
 
Els perills del “vici solitari”
El cristianisme condemnà tot individu que recorria al “vici solitari”. Fins i tot Sant Agustí d’Hipona dictaminà que la masturbació i les relacions sexuals que no tenien una finalitat reproductiva eren pecats més greus que les violacions o l’adulteri.
 
El 1774 el prestigiós metge suís Samuel Tissot va publicar un llibre inquietant titulat “L’onanisme”.  Hi advertia que “el mal de la masturbació” podria ocasionar malalties físiques i fins i tot la mort. A partir de les tesis d’aquest metge, s’incrementà la llista d’efectes secundaris de l’onanisme: aparició de pèls a les mans, cara verda, acnè, alopècia, ceguesa o càncer.

Llibre de Simon-André Tissot sobre l'onanisme
Llibre de Simon-André Tissot sobre l'onanisme
 
Amb aquesta psicosi, s’idearen molts de mètodes per descobrir nins i nines que es masturbaven. Arribaren a recórrer a la circumcisió sense anestèsia, aplicar descàrregues elèctriques, tractar els genitals amb ortigues o fins i tot extirpar-los quirúrgicament. En altres ocasions se’ls fermava les mans al llit o se’ls recomanava una dieta vegetariana amb poca sal.
 
Totes aquestes paranoies s’acabaren a finals del segle XIX amb Sigmund Freud. El pare de la psicoanàlisi assegurà que la masturbació, lluny de ser perjudicial, era molt beneficiosa per alleugerir l’estrès i evitar les malalties de transmissió sexual. Així doncs, Freud rescatà de l’oblit una antiga màxima llatina Semen retentum venenum est (“el semen retingut és dolent”).

Aquest article parla del bimoni intel·lectualitat i masturbació.

Aquí teniu una article que parla sobre un manual de 1830 que adverteix de les nefastes conseqüències de la masturbació.

Aquest article parla de la masturbació com a meditació.

Aquí teniu un vídeo de Roser Amils sobre el plaer de la lectura que s'ajusta molt a aquest tema:




I aquest és el curtmetratge "Yes, God, yes", on la masturbació és vista com una benedicció.




Articles del web relacionats:

Penis, un pinzell penjant
Orgies, crònica d'una mentida
Fal·lus fascinants
El priapisme del déu titola

El priapisme del déu titola

El priapisme és l’erecció contínua i dolorosa del membre viril. Es tracta d’un trastorn vascular que fa que el penis no aconseguesqui evacuar la sang que l’umpl, fins i tot després que hagi desaparegut el desig sexual. Aquest mal, conegut també com a satiriasi, és patit pel protagonista de l’excel·lent novel·la de Quim Monzó La magnitud de la tragèdia.

Segons alguns mitògrafs, Príap fou el primer fill que tingué Afrodita després de sortir de l’escuma de la mar cretenca on anaren a parar els genitals que tallà Cronos (Saturn) al seu pare Urà. En presentar-se davant dels déus, Zeus quedà enamorada d’aquella imponent deessa i s’uní amb ella, deixant-la embarassada.


Quan Afrodita estava a punt de parir, Hera, la dona de Zeus, tement que aquella criatura agafàs la bellesa de la mare i el poder del pare, la maleí tocant-li el ventre. Com a resultat, el nadó sortí deforme, amb un penis descomunal. En veure’l, la deessa de l’amor, no volent ser la befa dels déus, l’abandonà enmig de les muntanyes.

Déu titola o cigala
El nin Príap fou descobert per uns pastors, els quals el criaren. En créixer, aquell ésser inventaria la masturbació, ja que atès la mida del seu membre, ho tenia difícil per practicar el coit.

Príap esdevindria el déu rústic de la fertilitat que protegeix els camps. Nosaltres el coneixem més com el déu titola, terme d’origen expressiu. També, però, el podríem anomenar el déu cigala. No debades, la cigala també s’empra vulgarment per referir-se al penis.

La cigala és un insecte que emet un so estrident. Segons una teoria etimològica, per la seva forma cilíndrica i obscura, hauria originat la paraula cigar. Altres variants d’aquest  petit rotlle de fulles de tabac són cigarreta o cigarro (pronunciat “xigarro” a Mallorca).

Cigala
Cigala

Fal·lus apotropaics
Fal·lus (φαλλός en grec) deriva de l’arrel indoeuropea *bhel-2, que significa “inflar”, “créixer”. És molt habitual trobar en les diferents cultures de l’antiguitat escultures itifàl·liques, és a dir, amb fal·lus en erecció (ἰθυς). Tenien una funció apotropaica, és a dir, protegien dels mals esperits (απο, “lluny” + τροπος, “direcció”). A part de Príap, els grecs i els romans comptaven amb nombroses divinitats itifàl·liques com Hermes, Pan o els mateixos sàtirs.

Com a déu de la fertilitat, Príap era molt venerat entre la gent del camp. A posta comptava amb tantes estàtues que solien tenir genitals tenyits de vermell (ruber). D’aquí que el déu fos conegut com a “ruber” o “rubicundus”. Príap també era considerat el patró de les persones necessitades de bona sort, especialment en les relacions sexuals. Sovint apareix en el seguici de Dionís, el déu de la disbauxa.

Escultura de Príap
Escultura de Príap


A l’entrada de la casa dels Vetii a Pompeia apareix la pintura mural que encapçala aquest escrit. Hi apareix Príap amb el seu descomunal penis que posa en el platet d’una balança; a l’altre platet hi ha col·locada la collita. L’escena vincula la bona producció agrària amb la fertilitat que garanteix el déu de la titola.

A part del mosaic de Príap a la Casa dels Vetti, una altra de les icones més famoses de Pompeia és un enorme fal·lus amb dos testicles, presentats amb la següent inscripció llatina: Hic habitat felicitas (“Aquí habita la felicitat”). Es va trobar en la paret d’un forn i ara es guarda en el Gabinetto Segreto del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols. La felicitas llatina –relacionada etimològicament amb femella i fel·lació, començà essent la “bona sort”. Així doncs, aquesta imatge és una nova prova del caràcter apotropaic dels fal·lus.

Priapeus
Els Priapeus són una col·lecció d’uns vuitanta poemes llatins curts de caràcter eròtic-festiu en forma d’epigrames. Hi apareix Príap parlant en primera persona o bé pren la paraula un devot del déu. Solien estar fixats a les estàtues de fusta del déu. Els inventors d’aquest gènere són autors grecs com Leònides de Tarent o Euforió.

 

Hymenaeus transvestit durant un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin)
Hymenaeus transvestit durant un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin)


Es considera que els priapeus llatins no són obra d’un únic poeta, sinó que més avit són el resultat d’un treball col·lectiu per part d’un grup de literats que formaven part del cercle de Mecenas, el gran protector de les arts de l’antiga Roma. Es creu que aquests autors, reunits en els Jardins de Mecenas al costat d’una estàtua de Príap, es divertien escrivint versos obscens.

 

Hic habitat felicitas
Hic habitat felicitas

 

Fal·lus a una paret d'Empúries
Fal·lus a una paret d'Empúries


Aquests són altres amulets itifàl·lics:

amulet itifàl·lic
amulet itifàl·lic

 

 
Fal·lus amulet
Fal·lus amulet

 

Copa amb forma de fal·lus
Copa amb forma de fal·lus

 

Aquí teniu un article interessant titulat "Hic habitat felicitas: memoria del falo"

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre Príap.

Articles del web relacionats:
Penis, un pinzell penjant
Orgies, crònica d'una mentida
Fal·lus fascinants
El tabú de la masturbació
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px