Banner Top

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria

En plena voràgine de Sant Valentí és bo recordar que l’enamorament és una malaltia. Per al filòsof espanyol Ortega y Gasset (1883-1955) es tracta d’ “un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ja ho diu un famós llatinisme: Amantes, amentes (“enamorats, bojos”). L’historiador grec Plutarc (segle I-II dC) ens parla del primer cas en què aquest mal es diagnosticà com una malaltia en la medicina occidental. Va ser al segle III aC quan Erasístrat, un eminent metge de l’escola d’Alexandria, va ser requerit per Seleuc I Nicàtor perquè assistís el seu fill Antíoc, greument malalt. Cap metge havia encertat amb el seu mal.
 
En visitar el pacient, Erasístrat va advertir que el color del seu rostre canviava i el seu pols anava més ràpid quan la seva madrastra, la bellíssima Estratonice, era a prop. Aleshores el metge va comunicar al rei que el seu fill estava malalt d’amor i que aquell mal tenia difícil cura tenint en compte que la seva causant era la pròpia muller del monarca. Seleuc, però, no va dubtar a lliurar-la al seu fill. Va ser així com es va produir la prodigiosa cura d'aquell al·lotet tocat per la fletxa de Cupido.
 
Durant l’edat mitjana, l’encarregat d’estudiar el mal d’amor va ser el prestigiós metge Arnau de Vilanova (1240-1311). La seva obra El tractat sobre l’amor heroic, traduït al català per Sebastià Giralt, constitueix la primera monografia mèdica sobre aquesta patologia. Aquí, el concepte “heroic” és fruit de la confusió entre l’ἔρος grec i el terme llatí herus (“senyor”). Aquesta confusió mescla la visió de l’amor obsessiu no correspost, que es remunta a la medicina grega, i la idea de l’amor cortès sorgit en la poesia del segle XII, segons el qual l’enamorat se sotmet a la persona estimada com un vassall al seu senyor.

El tractat sobre l’amor heroic
El tractat sobre l’amor heroic
 
Recollint postulats d’autoritats gregues i àrabs com Galè i Avicenna, el tractat d’Arnau de Vilanova exposa els símptomes i els remeis de la malaltia amorosa. Entre els símptomes, hi trobam: extenuació i afebliment del cos, insomni, manca de gana, tristesa en l’absència de la persona estimada o alegria en la seva proximitat. Pel que fa als remeis per curar aquesta afecció, proposa: mostrar els defectes de l’ésser estimat o distreure’n el pensament amb activitats agradables, com ara dormir, conversar amb amics, passejar per la natura, sentir música i viatjar com més lluny millor.
 
Arnau de Vilanova atribueix el mal d’amor a un judici erroni de la facultat estimativa, situada en el cervell, i que té la funció de jutjar el que arriba a la percepció. Així es produeix l’engany de creure que l’objecte del seu amor està per damunt de tots els altres. Avui sabem que l’enamorament és fruit d’un procés neuroquímic on s’alteren les proporcions de la serotonina, dopamina i noradrenalina.

Així doncs, Ortega y Gasset tenia tota la raó quan va dir que, científicament, “l’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ortega, basant-se en Percy Shelley (segle XIX), considera que l’amor és clarivident amb la persona estimada. Només quan estam enamorats som capaços de percebre en l’altre tot el que té de positiu. És allò que de vegades es diu d’una persona que està enamorada: “no sé què li veu” (al seu estimat). En aquest sentit, Ortega assegura que li veu tot allò que només es pot veure amb la llum de l’amor.
 
Aquest curtmetratge titulat "El colchón" parla sobre la fi de l'enamorament:
 


Adele també canta al desamor en aquesta preciosa cançó "Someone like you":



Els entesos diuen que l’enamorament és un invent de la natura per garantir la procreació de l’espècie. Sense aquest fantàstic "estat d'imbecil·litat transitòria", per tant, molts de nosaltres no seríem aquí. En anglès, l’enamorament és vist com una trampa. No debades, to fall in love vol dir, literalment, “caure en l’amor”. La mateixa idea és recollida en euskera, on enamorat és maiteminduta, que es pot traduir més o manco com a “ferit per l’amor”.

Els efectes de l'enamorament poden ser molt perniciosos. La cantant Isabel Pantoja, avui a la presó, es confessà corrupta davant del jutge per culpa del seu amor cec envers la seva exparella, Julián Muñoz, exbatle de Marbella. El mateix ha passat amb la infanta Cristina, que ha al·ludit a l'amor incondicional pel seu marit, Iñaki Urdangarin, per defensar-se de la seva ignorància sobre els delictes fiscals que li imputen.



La corrupta infanta
La corrupta infanta

I per acabar, dues frases per emmarcar:

  • “L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta” (Marcel Proust,1871-1922).
  • “L’amor ens permet de ser imbècils impunement” (Joan Fuster, 1922-1992).

Quan t'enamores d'algú, li regales la teva ànima. És un risc, però així funciona l'amor. I així ho explica el curtmetratge multipremiat The gift. L’ha dirigit l’animador xilè Julio Pot, de la productora Mini Studio.



Aquí teniu "L'elixir de l'amor, una furtiva lagrima, interpretat per Luciano Pavarotti:



Aquí teniu una interessant entrevista de "La contra" de La Vanguardia a Walter Riso, terapeuta de l'enamorament patològic. Assegura que l'amor no és per a sempre.

I sobre l'enamorament i les hormones, és molt recomanable aquest article "L'amor etern és bioquímicament possible".

També és interessant aquest article titulat "¿Por qué se acaba el amor?". I aquest titulat "De amor, que hablen los poetas".

Aquí teniu un llistat de cançons sobre l'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari furor amoris. I aquí sobre el tòpic ignis amoris ("la flama de l'amor"). I aquí sobre la mirada i l'amor. I aquest parla sobre els remedia amoris, en què l'enamorament és vist com una malaltia.

Per saber què és l'amor, aquí teniu la famosa Habanera de l'òpera Carmen de Bizet:



I aquí teniu la versió representada.

Una altra peça d'òpera carregada d'amor és el Nessun dorma, del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini.  El títol d'aquesta ària significa "Que ningú no dormi" i fa referència a la proclamació que la princesa Turandot fa per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. La seva versió més famosa és la de Pavarotti:



I davant una ruptura irreparable, aquí teniu Ne me quitte pas, de Jacques Brel:


Sobre l’amor hi ha molts de mites, com el mite de la mitja taronja. Ja ho diu el grup Amaral en la seva cançó de
l tot masclista "Sin ti no soy nada":




 

Veritat o mentida?
El pedagog Gregorio Luri fa la següent reflexió sobre l’enamorament al llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran: “[...] aquest estat és molt difícil de mantenir més enllà de dos o tres anys, i llavors està exposat a la decepció. Per què? Doncs perquè hi ha més coses al món que, tard o d’hora, acaben trucant a la teva porta [...] i, esclar, comença aquest “dragon-khan” que és l’amor, que mai no puja ni baixa d’una manera suau. Quan ets a dalt no et canviaries per ningú i quan ets a baix comences a adonar-te que la persona en què havies posat tota la teva vida no es correspon amb el teu ideal. I comencen les decepcions. I si et creues amb una tercera persona, si ets a dalt ni la veus; si ets en un moment baix, en canvi, la veus molt, molt clarament.”
 
L'amor romàntic
L'amor romàntic

En l’actual societat líquida, en acabar-se aquest "estat d'imbecil·litat transitòria" que és l’enamorament en paraules d'Ortega y Gasset, moltes parelles descobreixen que no són compatibles i prefereixen no assumir els sacrificis que comporta la nova etapa de l’amor en convivència. La filòsofa Marina Garcés ho té clar:

Ja sigui de parella, amistosa o familiar, tota relació afectiva ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit” ("Amistat d'estrelles", Diari Ara, 10/01/2016).

Amor interessat
Amor interessat


Virgili, per tant, queda en evidència. Omnia vincit amor ("L'amor tot ho venç") postulà en les seves Bucòliques. Ovidi, a Amors, tingué més amplitud de mires: Nec sine te nec tecum vivere possum ("No puc viure amb tu ni sense tu"). Sàvies també són les paraules de Sèneca: Nihil perpetuum, pauca diuturna sunt (“Res és perpetu i poques coses són duradores”). Los Secretos, en canvi, són més dràstics a la cançó “Déjame”:



Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".


Pels més romàntics, aquí teniu un altre curtmetratge:


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquesta entrevista Teresa Baró, experta en comunicació personal, parla dels símptomes de l'enamorament:



I aquí teniu unes reflexions sobre l’amor extretes del llibre Massimo Recalcati “Ya no es como antes. Elogio del perdón en la vida amorosa” (editorial Anagrama):

“L’amor és un parany, un engany, una il·lusió destinada a fondre’s com la neu sota el sol, l’efecte d’un somni de la raó, d’una impostura, d’un truc neuroendocrí. Qualsevol amor coneix la seva agonia abans o després, cosa que revela la seva naturalesa d’artifici. El temps corroeix la passió i en decreta el final, i la rebaixa a una mera administració de béns i serveis. Després dels primers trastorns extàtics provocats per l’influx de la dopamina en certes àrees del cervell, el vincle amorós s’aplana en una rutina sense desig; el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada. Sense l’estimulació de la novetat, qualsevol enamorament acaba a les arenes movedisses d’una intimitat alienant desproveïda d’erotisme [...].

La nostra època és l’època, com afirma encertadament Bauman, dels amors líquids. És l’època del llibertinatge com a inèdit deure del superjo. En lloc de l’aliança simbòlica que uneix els amants -de la qual l’anell de noces és un símbol-, s’afirma un cinisme desencantat que veu cada vincle com a temporal, destinat a caducar i a ser substituït per un nou vincle. Es busca la novetat, el que trenca el costum, el tedi familiar, l’ordinari anonimat de les nostres vides. Es busca l’espècie de l’enamorament per assaonar una vida sense desitjos. El creixent rebuig del pacte simbòlic del matrimoni, enfront del que es prefereix cada vegada més, la convivència, és un símptoma revelador. Les parelles s’uneixen i es desuneixen sense passar per l’altre, sense sospesar el valor simbòlic de l’aliança. Es posa en joc una visió purament puberal del desig que pretén evitar l’assumpció de responsabilitats. La presència del pacte simbòlic amb l’altre aniquilaria la llibertat i la vitalitat del desig. La descoratjadora conseqüència d’aquesta nova ideologia llibertina és la degradació dels vincles amorosos en xafarderia amorosa que amb prou feines dura un estiu [...]”.

Una parella pintada per Egon Schiele
Una parella pintada per Egon Schiele

Per acabar de reflexionar sobre l'amor aquí teniu el programa de TVE "Saca la lengua" dedicat a l'amor. Aquest altre capítol del mateix programa parla de l'amor i el sexe.

Sobre si existeix la parella ideal, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3.

I sobre el desamor, aquín teniu un entranyable conte de Berta Florés titulat "La vida és una broma".

Aquí teniu una entrevista interessant a Lidia Martínez, "coach" del neuroamor. El titular és "L'enamorament dura sis mesos; l'amor, tota una vida". Lidia Martínez és la responsable d'aquesta web: "Escuela neurocientífica del amor".

I aquí teniu un reportatge de la "Sàpiens" que parla sobre la història de l'amor al món occidental. Es titula "Boig per tu".

Com a conclusió, una frase de Marcel Proust (1871-1922), autor d’A la recerca del temps perdut: «L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta.»

I aquest capítol de Merlí parla de l'enamorament:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
  • Publicat a Amor

La llengua de Setmana Santa

Per molt secularitzada que estigui la nostra societat i per molt que intentem donar l’esquena a la religió, sempre ens surt algun mot o frase feta d’herència cristiana. Avui, en temps de crisi, a molts la “processó ens va per dins” i, per no defallir, sovint se’ns interpel·la amb el crit d’ “endavant les atxes”. Aquesta expressió, que antigament se sentia a les processons, servia per animar els prohoms a aguantar uns ciris gruixuts anomenats atxes, paraula derivada del llatí fax, -cis (“torxa”).

Per continuar llegint, cliclau en aquest link del diari Ara Balears.


Em podeu escoltar en aquest programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa.




Altres entrades del web relacionades amb la Setmana Santa:

Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar
- Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma




La passió del pacient

Ja diuen que la paciència és la mare de la ciència. No debades, qualsevol descoberta científica demana molta de perseverança, és a dir, passió. Així ho reflecteix l’etimologia de paciència i de pacient, que ens remet al verb deponent llatí patior, passus sum (“patir”, “suportar”). Els passius són gent inactiva, impassible, però també solen patir l’acció d’algú o d’alguna cosa. Si tenim compassió d’algú vol dir que ens feim nostre el seu patiment; i si dues persones són compatibles vol dir que es poden sofrir mútuament.
 
Inicialment, passió volia dir sofriment; d’aquí tenim la Passió de Crist, és a dir, el patiment de Jesús des que fou traït per Judes fins que fou crucificat. Després, la passió designà el dolor d’amor. Amb el temps, esdevingué una simple inclinació amorosa, dolorosa o no, i finalment passà a ser una entrega absoluta envers altres coses de la vida.
 
La versió grega de patior és πάσχω. Ara s’entén, doncs, que per alguns la passió amorosa sigui una patologia. D’aquest πάσχω tenim patogen (agent que causa una malaltia), telepatia (+ τῆλε, “lluny”) o frenopatia, part de la medicina que estudia les malalties mentals (< ἡ φρήν, φρενός). Gràcies a aquest terme grec també podem ser psicòpates (+ ἡ ψυχή, ῆς, “ànima”), simpàtics (+ συν, “amb”), antipàtics, apàtics o, fins i tot, patètics. En medicina es parla del sistema nerviós simpàtic per referir-se a la part del sistema nerviós autònom encarregat d’activar l’organisme en situacions d’estrès. 

Paciència
Paciència
 
Patètic és una paraula provinent de la tragèdia grega, on l’heroi tràgic patia una gran dolor (πάθος) provocat per la situació en què es trobava, entre la moral humana i la divina. Això feia que el públic s’identificàs amb ell –d’aquí ve la paraula empatia (+ ἐν, “a l’interior de”)- i que, en paraules d’Aristòtil, experimentàs una vertadera purificació o catarsi (< καθαρεύω, “estar net”). Aquesta catarsi emocional es produïa mitjançant la pietat i el temor que provocava entre els espectadors el πάθος de l’heroi tràgic.

Avui, en canvi, l’adjectiu patètic al·ludeix a persones o coses que ens desvetllen emocions penoses intenses, o, dit d’una altra manera, ens provoquen vergonya aliena. I és que exhibir segons quines passions pot arribar a ser obscè, és a dir, una cosa que s’ha d’ensenyar “fora”, “davant” (ob- en llatí) de l’ escena –en la tragèdia grega estava prohibit representar morts, les quals tan sols s’anunciaven per boca d’un missatger enmig de crits de dolor. En grec la σκηνή era una mena de tenda emprada inicialment per al sacerdot: després, en el teatre, es convertí en l’espai on els actors feien la seva aparició.

En l’escena de la vida hi ha pacients que tenen molta d’empatia per l’homeopatia, que etimològicament vol dir “igual (ὅμοιος) patiment. Aquesta disciplina ja tenia molt de predicament en la medicina hipocràtica. Es dispensaven herbes que tenien la capacitat d’atreure substàncies corporals afins a la seva naturalesa i de purificar així l’organisme. Aquest principi seria conegut en llatí com a Similia similibus curentur ("Allò semblant cura allò semblant”).

En tot cas, cal no patir tant i ser més apassionats, encara que a vegades la vida faci mal. I recordau: sense passió no hi ha vida. Si no, com creis que es fan els nins?



La passió de la vida
La passió de la vida

Una història de compassió a l’antiga Roma fou la de Micó –també conegut com a Cimó-, que, morint-se de fam a la presó, fou alletat per la seva filla lactant. Coneixem els detalls gràcies a l’escriptor llatí Valeri Màxim, autor d’un llibre d’anècdotes històriques titulat Facta et dicta memorabilia, escrit vers el 30 dC. Les autoritats romanes, impressionades pel gest de la jove, finalment concediren la llibertat al pare. Des d’aleshores aquella escena passà a ser el símbol de la caritat a Roma. Així es pot contemplar en un fresc d’una casa de Pompeia i en un quadre de Rubens.

Fresc de Micó a Pompeia
Fresc de Micó a Pompeia

Història de Micó immortalitzada per Rubens
Història de Micó immortalitzada per Rubens


Articles del web relacionats:
Paraules que curen
Hipòcrates, el pare de la medicina
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px