Banner Top

Puritanisme a Roma?

La imatge que solem tenir de Roma és la de sexe i violència. No debades, per les venes dels romans corria sang amorosa i bel·licosa. Així ja ens ho indica la mitologia. Eneas, el primer patriarca, era fill de Venus, deessa de l’amor. I descendents llunyans seus, Ròmul i Rem, eren fruit d’una violació, la de Rea Sílvia en mans de Mart, el déu de la guerra.
 
La Roma més promíscua i sagnant ha estat tractada profusament en el món audiovisual. Com a darrers exemples tenim les polèmiques sèries televisives Spartacus i Roma. Al segle I aC, però, hi va haver un personatge que va intentar posar ordre a tant de llibertinatge. Va ser l’emperador August, l’hereu de Juli Cèsar. L’any 27 aC, en assumir el poder, no només va dur a terme una sèrie de reformes urbanístiques, sinó també morals. Tanmateix, a pesar de les seves estrictes normes, els romans continuarien abocats a la luxúria. Ja ho diu un famós aforisme: “Només dues coses mouen el món: el sexe i els diners”.

Amb August hem topat!
August, impulsor de la Pax Romana –període de pau que es perllongaria un segle i mig més, fins a Marc Aureli (segle II dC)-  s’ocupà d’exaltar els valors tradicionals, els mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), vistos com els responsables de l’expansió i la grandesa de Roma durant els cinc segles de República (510 aC-27 aC). Entre ells hi havia la fides (“fidelitat”), la gravitas (“autocontrol”), la constantia (“perseverança”), la dignitas (“dignitat”), l’auctoritas (“autoritat”) i la virtus (“coratge”). La recuperació d’aquests valors s’alçava com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.

August mostrant el camí de la moralitat
August mostrant el camí de la moralitat

Durant els seus 41 anys de mandat, preocupat pel descens de la natalitat, August va promulgar dues lleis importants. La Lex Iulia de maritandis ordinibus penalitzava els solters i els casats sense fills, impedint-los a rebre herències. A més, obligava els vidus i divorciats d’ambdós sexes a casar-se de bell nou; i les matrones que havien donat més de tres fills a la pàtria eren premiades quedant alliberades de qualsevol tutela masculina.
 
L’altra llei, la Lex Iulia adulteriis, convertia l’adulteri en un crim penat per llei. Si el marit no acusava públicament la infidel, s’exposava a ser condemnat per proxeneta. A més, qualsevol testimoni d’un adulteri, real o imaginari, podia presentar denúncia –això disparà els judicis per interessos polítics o econòmics, fins i tot per simple venjança. La pena solia consistir en el desterrament a una illa, encara que el pare de la condemnada, si així ho preferia, tenia dret a matar-la.
 
Aquesta llei contra l’adulteri només afectava les dones romanes casades, lliures de naixement. La vida moral de les menys respectables no interessava a l’Estat. L’any 19 una patrícia anomenada Vistília va intentar eludir el càstig per adulteri, inscrivint-se en el registre de prostitutes. Per cobrir aquest buit legal, el Senat acabà publicant un decret que prohibia prostituir-se a les dones de classe alta. Amb el temps la Lex Iulia adulteriis perdé pràcticament el seu vigor i va donar pas a la legalització del divorci. 
 
Predicant amb l’exemple?
Tanmateix, August fou ben poc coherent amb el seu discurs de regeneració moral. El 38 aC, formant part del Segon Triumvirat, quan encara no era emperador, abandonà la seva primera dona Escribònia per casar-se amb Lívia, a qui havia arrabassat al seu company Tiberi Claudi Neró. Aquesta ja tenia un fill, el futur emperador Tiberi, i quan es va casar amb el futur home fort de Roma estava embarassada de sis mesos d’un segon. Ambdós foren adoptats pel seu nou marit. Aleshores per Roma ja corria el rumor que el principal hobby d’August era desflorar verges.
 
Amb tot, la pedra a les sabates del “conservador” August va ser la seva única filla natural, Júlia, fruit del seu primer matrimoni. Va ser la primera romana, l’efígie de la qual va aparèixer en una moneda. S’havia guanyat aquest honor per haver donat a llum sis fills. La seva fertilitat la convertí en el millor anunci del programa de creixement demogràfic impulsat pel seu pare. Júlia havia estat educada amb la màxima rigidesa i cura. En enviudar, el seu pare la va fer casar amb el seu altre fill adoptiu, Tiberi, el futur emperador. Va ser una unió molt tòxica.

Júlia, la filla promíscua d'August
Júlia, la filla promíscua d'August
 
Tiberi mai no perdonà a Júlia la seva vida sexual del tot dissoluta. Al caput mundi eren prou conegudes les seves relacions i orgies amb romans de tota classe. L’any 2 dC, quan August se’n va assabentar, enfurismat, la va condemnar a l’exili a l’illa de Pandatària (actual Ventotene), a la badia de Nàpols. Cinc anys després, gràcies a la pressió popular, seria trasllada a Regium (actual Reggio), al sud-oest de Calàbria, on suportaria l’exili vint anys més fins a la seva mort -del seu marit Tiberi, successor d’August, tampoc no aconseguiria cap clemència.

Vuit anys després de l’escàndol imperial, August també quedà astorat amb l’actitud libidinosa de la seva néta, també dita Júlia, com la seva mare . A ella també l’envià a l’exili per adulteri a l’illa de Trimerus, l’actual Tremini, davant les costes d’Apúlia.

Ovidi, el damnificat
Una de les persones que va patir la nova política moralista d’August va ser el poeta Ovidi. L’any 8 dC va ser condemnat a l’exili, a Tomis (avui Constança), una ciutat de la costa occidental del mar Negre (a l'actual Romania). En els seus escrits, Ovidi n'explica les raons amb dos mots: carmen et error ("un poema i una equivocació").
 
Els estudiosos creuen que el carmen (“poema”) va ser l'Art amatòria (Ars amandi o Ars amatoria), de l'any 2 aC, clarament contradictori amb els valors morals propugnats per August. Aquesta obra, el primer tractat per lligar de la història, va suposar un punt d’inflexió en la sexualitat femenina romana. Per primera vegada es deia que la dona havia de tenir plaer en les relacions sexuals. Algunes de les seves cites, però, poden semblar masclistes:
 
“Aquella (dona) que tingui la cara molt maca, al llit s’ha de posar de cara. Han de deixar que les vegin d’esquena aquelles que estan orgulloses de la seva esquena. La dona que destaqui per un cul abundós, que posi els genolls sobre els coixins amb el coll girat enrere. Si té unes cames fermes i uns pits sense tara, l’home s’estarà dret, i ella estesa a través del llit (…)”.

Allà on no hi ha unanimitat, en canvi, és en la interpretació de l’error d’Ovidi que el va portar a l’exili. Una possibilitat és que el poeta fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August que també fou castigada amb el desterrament. La resolució implacable de l’emperador fou renovada pel seu successor, Tiberi.

Ovidi moriria el 17 dC lluny de la seva pàtria, consumit per la nostàlgia. “Sense funerals, sense l’honra d’un sepulcre, una terra bàrbara cobrirà el meu cos indeplorat”, es lamentava. A l’exili va escriure alguns dels versos més bells de la literatura llatina, que va recollir en les obres Tristia (“Tristes”) i Ex Ponto (“Pòntiques”). És molt colpidor l’inici de Tristia:

Cum subit illius tristissima noctis imago,                
qua mihi supremum tempus in urbe fuit,
cum repeto noctem qua tot mihi cara reliqui,
labitur ex oculis nunc quoque gutta meis.

“Quan m’assalta el tristíssim record d’aquella nit,
en la qual vaig viure el meu últim instant a la ciutat,
quan recordo la nit en la que vaig abandonar tot el que estimava,
encara avui una llàgrima rellisca dels meus ulls”.
 

Estàtua d'un trist Ovidi a Constança (Romania)
Estàtua d'un trist Ovidi a Constança (Romania)
Recentment s’ha novel·lat el conflicte que va tenir Ovidi amb August arran de la publicació de la seva Ars amandi. El periodista i escriptor català Víctor Amela ho ha fet magistralment en el llibre “Amor contra Roma” (Ediciones B, 2014). Aquí teniu un tast d'aquesta obra:




I aquí teniu un vídeo sobre diferents casos de llibertinatge a Roma:



Si voleu comparar el sexe a Roma amb el d'Egipte, aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Enric Calpena conversa amb el doctor en Egiptologia Marc Orriols-Llonch sobre la sexualitat a l'Antic Egipte.

També és recomanable aquest article titulat "Sexe, mentides i cites d'Ovidi".

Estoics per resignació

Sovint en aquesta vida no ens queda més remei que resignar-nos davant allò inevitable. Som, per tant, hereus de l’estoïcisme, un corrent filosòfic nascut a finals del segle IV aC a Grècia davant el panorama del tot convuls que deixà la mort d’Alexandre el Gran (323 aC). Zenó (332-262 aC), natural de Xipre, és considerat el seu principal fundador.
 
Els estoics es reunien en un pòrtic (στοά) de l’àgora d’Atenes –d’aquí el seu nom. Com els cínics, els estoics admiraven Sòcrates per la seva impertorbabilitat davant la mort i per la seva afirmació que és preferible patir una injustícia a cometre-la. Sota l’ombra d’aquest gran mestre, l’ètica estoica va establir que, en un univers determinat per un ordre racional, l’home no pot més que resignar-se davant allò que se li escapa de les mans. És el cas de la salut, la mort i els revessos de la fortuna.

Els estoics, doncs, vivien amb una conformitat impassible davant l’única veritat de l’existència: morir diàriament (quotidie morimur). Pel que fa a al resta de coses, però, no eren uns conformistes. A diferència dels epicuris, defensaven la necessitat d'ocupar-se de política i d'intervenir en el món. 


Actual stoa de l'àgora d'Atenes
Actual stoa de l'àgora d'Atenes
 
L’estoïcisme de Sèneca
Al món romà, un dels estoics més cèlebres va ser Sèneca, natural de Còrdova (circa 4aC-65dC). Essent un nin, va arribar a Roma per estudiar retòrica i gramàtica. D’adult, es va decantar pel dret, sense deixar de banda la seva gran passió, la filosofia estoica. El 31 es va estrenar en política com a qüestor i va iniciar la seva brillant carrera d’advocat, que el portaria a dir Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot el món”). La frase palesa l’ideal humanista segons el qual, essent el món la nostra casa, no podem romandre indiferents a qualsevol mena d’injustícia, per molt lluny que es trobi. Ja ho havia dit al segle II aC el comediògraf romà Terenci: Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, consider que res del que és humà m’és aliè”).
 
L’any 41 Sèneca se n'anà exiliat a Còrsega (en aquells moments una illa inhòspita) a causa de l’odi que li professava Messalina, tercera muller de Claudi. Al cap de vuit anys, després de la mort de Messalina, seria cridat per Agripina, la nova dona de l’emperador, que li va encarregar fer de preceptor del seu fill Neró. Durant aquest temps d’aïllament el filòsof cordovès va escriure algunes de les seves millors obres, entre elles les Consolacions, que conté un text destinat a confortar la mare, que patia veient-lo exiliat.

El 54 Claudi moria enverinat i Neró, de tan sols disset anys, es convertia en el nou amo de Roma. El 65 la seva mania persecutòria el va portar a acusar el seu mestre d’estar al darrere de la conspiració en contra seva que havia dirigit el senador Pisó. Per això li va ordenar llevar-se la vida –en aquella cacera de bruixes també morien altres exponents de la literatura llatina com Lucà o Petroni.

La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)
La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)

Segons conta Tàcit, Sèneca va afrontar aquell ingrat destí amb resignació, fidel als seus principis estoics. Després d’abraçar la seva dona, Paulina, la va animar a oblidar el seu dolor i a seguir vivint. Ella, però, el va voler acompanyar. Així, ambdós, dins un bany d’aigua tèbia, es van obrir les venes. Per accelerar el trànsit, el filòsof hispà va demanar ingerir cicuta. En l’últim moment, els esclaus van embenar les ferides de Paulina, de manera que Sèneca va morir tot sol.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
 
Per a Sèneca, la filosofia era el consol davant les adversitats del destí. Això va fer que la seva figura de moralista fos relacionada amb el cristianisme, el qual li va atribuir una falsa correspondència amb sant Pau.
 
Tanmateix, el cordovès, a qui s'atribueix la famosa frase errare humanum est (“equivocar-se és humà”), no va ser del tot coherent amb la seva filosofia estoica. Va adquirir una enorme fortuna d’origen dubtós, va combatre els seus adversaris polítics sense miraments i no va moure ni un dit per evitar els assassinats de Claudi, Britànic (rival de Neró al tron) i d’Agripina, la seva valedora.  Sèneca es defensà de tots aquests atacs escrivint De vita beata (“Sobre la vida feliç”).
 
Les Meditacions estoiques de Marc Antoni
Un altre personatge que abraçà l’estoïcisme, gairebé coetani de Sèneca, va ser Epictet (circa 50- 125 dC), originari de Grècia. Arribà a Roma, essent un nin, com a esclau i després aconseguí l’emancipació. Les seves ensenyances foren recollides pel seu deixeble Flavi Arrià en l’obra Dissertacions.




Epictet considerava que hi ha coses que depenen de nosaltres, com els sentiments i les passions. D’altres, en canvi, no, com la salut o la mort. Aquest savi grec té moltes frases cèlebres: “No ens fan patir les coses, sinó les idees que tenim sobre les coses”; "No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment."; "És lliure aquell que viu segons la seva elecció." 

El pensament d’Epictet va influir molt, devers un segle després, en l’emperador Marc Aureli (161-180), un altre oriünd d’Hispània. Qualificat com l’emperador filòsof, amb ell es va complir l’ideal de Plató que augurava la felicitat als pobles quan els reis fossin filòsofs. Tanmateix, les guerres que va haver d’afrontar suposarien la fi de la famosa Pax Romana, el període de pau interna i de prosperitat econòmica iniciada gairebé dos segles enrere per August.

Retrat eqüestre de Marc Antoni
Retrat eqüestre de Marc Antoni
 
De campanya en campanya, Marc Aureli aprofità el temps lliure per escriure Meditacions, una obra on exposà la seva visió del món.  Amb tot, la seva fama d’il·lustrat no va impedir que continués, com els seus predecessors, perseguint cristians –per justificar la seva eliminació va ordenar escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.

Nec spe nec metu
Al segle XV el pensament estoic comptaria amb un nou lema: Nec spe nec metu (“sense esperança i sense por”). Va ser encunyat per Isabella d’Este, comtessa de Mantua, considerada la prima donna del Renaixement italià perquè es relacionà amb els grans artistes i pensadors del seu temps. Tizià la retratà dues vegades i Leonardo li’n féu un esbós. Amb el lema Nec spe nec metu Isabella convidava a viure la vida sense esperança, sense ambició personal, però amb determinació, sense por.

Isabella d’Este (Tizià)
Isabella d’Este (Tizià)

Per acabar, us recoman aquest article titulat "Aceptar las cosas como son", de Francesc Miralles.

Aquí teniu el mètode estoic per prendre decisions. I aquí teniu consells estoics per reprogramar la ment.

Aquest article parla d'un postulat estoic: pensar positivament mai ens durà a l'èxit.

Aquí teniu un vídeo molt interessant sobre Sèneca, del filòsof Alan de Botton:



I aquí teniu el capítol de Merlí dedicat als estoics:



I aquest altre vídeo també és interessant:



Articles del web relacionats:

Atletes ascetes
-
 Memento mori
Una mica d'hedonisme, per favor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px