Banner Top

Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#Egoquoque)

A l’antiga Roma, el cas més famós d’assetjament sexual fou el de Lucrècia. Ens ho recorda la filòloga clàssica Meritxell Blay en aquesta interessant entrada del seu blog. Segons Blay, Lucrècia bé podria ser la pionera de l'actual campanya #MeToo contra els abusos sexuals a Hollywood. La seva versió llatina seria #Egoquoque.

Segons relata l’historiador Tit Livi a Ab Urbe Condita (llibre I, 57-60), Lucrècia va viure a finals del segle VI aC. Era la dona d’un prohom de la noblesa romana, Tarquini Col·latí, cosí de Sext Tarquini, fill del rei Tarquini el Superb. Un dia ambdós es trobaven fora de Roma, en campanya militar. Durant el transcurs d’una avorrida vetlada, mentre bevien amb altres companys, es posaren a discutir sobre les bondats de les seves respectives dones. Tarquini Col·latí digué que la seva era la més virtuosa de totes. Era tanta la seva seguretat que reptà els altres a comprovar-ho en persona. Aquestes foren les paraules que proferí, en traducció de Bàrbara Matas (Edicions La Magrana):

“Si tenim les forces de la joventut, ¿per què no pugem als cavalls i anem a veure en persona com és el capteniment de les nostres dones? Que cadascú tingui com a prova el que els nostres ulls hagin presenciat davant l’arribada inesperada del marit”.

Violació de Lucrècia (Luca Giordano)
Violació de Lucrècia (Luca Giordano)

Tarquini Col·latí no anava errat. Mentre la resta de dones havien estat enxampades gaudint de banquets amb altra gent, Lucrècia, en canvi, es trobava treballant la llana en companyia de les seves esclaves. Sext Tarquini estava envejós per la sort del seu cosí i avergonyit per la conducta poc casta de la seva dona. Aleshores planejà seduir Lucrècia a tota costa. Es volia prendre al peu de la lletra l’etimologia del seu nom, derivat de lucrum (“guany”, “profit”).

Al cap d’uns dies, una nit aquell desvergonyit es presentà per sorpresa a la casa de Lucrècia. Aquesta el convidà a sopar. En acabar, el conduí a l’habitació dels hostes. En assegurar-se que tothom dormia, amb l’espasa desembeinada, Sext Tarquini s’acostà a la seva amfitriona, que dormia. Li posà la mà esquerra sobre el pit i li etzibà:

“No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res”.

Lucrecia romana de Lucas Cranach el Vell
Lucrecia romana de Lucas Cranach el Vell

Veient que oferia resistència, l’assetjador va atemorir la seva víctima amb la següent advertència: “Va dir que, quan fos morta, posaria al seu costat un esclau nu degollat, a fi que es digués que havia estat morta per un adulteri vergonyós”.

Amb aquesta amenaça, Sext Tarquini va poder violar Lucrècia. Després marxà, deixant, en castellà, l’expressió “tarquinada” en al·lusió a la violència sexual comesa contra una dona. Ella de seguida va enviar a cercar el seu pare i el seu marit.  Entre sanglots, els va explicar com el fill del rei havia profanat el seu cos. “Però, la meva ànima és innocent; la mort me’n serà testimoni”, insistí.

El suïcidi de Lucrècia (Michele Tosini)
El suïcidi de Lucrècia (Michele Tosini)


Els parents de Lucrècia la dissuadiren de treure’s la vida: “Li diuen que és la ment la que comet les faltes, no el cos i que no hi ha culpa on no hi ha intenció”. Ella, però, assegurà que no podia viure amb el càstig d’haver estat deshonrada. A continuació, fidel a les seves paraules, se suïcidà clavant-se un ganivet al cor. Cal tenir en compte que la consciència estoica romana d’aleshores no condemnava el suïcidi; al contrari, el justificava si la finalitat cercada era bona. I aquest va ser el cas de Lucrècia.

La mort de Lucrècia d'Eduardo Rosales
La mort de Lucrècia d'Eduardo Rosales


Presenciant l’escena hi havia Brutus, un amic del marit de la família, que jurà venjar aquell oprobi:

“Juro per aquesta sang castíssima abans de l’ofensa reial, i us poso per testimonis a vosaltres, déus, que jo anorrearé Luci Tarquini el Superb, juntament amb l’esposa i tota l’estirp dels seus fills, a ferro i foc i amb totes les forces que pugui, i que no permetré ser rei de Roma ni a aquells ni a cap altre”.

lucrecia rembrant

Lucrecia, de Rembrandt, 1664

El 510 aC Brutus liderà una revolta popular que aconseguí fer fora la monarquia. Tarquini el Superb i la seva família es veren obligats a fugir primer a Tusculum i després a Cumas, on el rei etrusc els donà asil. Aquesta va ser la fi de gairebé dos segles i mig de monarquia i el principi d’una nova etapa, la República, que es posà en marxa el 509 aC.

Dos mil anys després d’aquest episodi mític de la història de Roma, encara hi ha dones com Lucrècia que continuen essent víctimes de la impunitat del sistema patriarcal. Avui l’antic crit de protesta #Egoquoque s’ha convertit en  #MeToo.

Deessa Pudicitia
A Roma, mentre que la virtut era una qüestió masculina (d’aquí que el terme derivi de vir, “mascle”), les dones com Lucrècia s’havien de cenyir a la pudicitia, el “pudor”. Aquesta qualitat comptà amb una divinitat pròpia, Pudicitia, equivalent a Aidos al món grec. Era una deessa que anava vestida fins als peus i portava el cap tapat amb un vel.

pudicitiaDeessa Pudicitia

La pudicitia implicava ser una dona sòbria i lleial amb el marit. La pèrdua de la pudicitia era considerada un deshonor o stuprum, paraula que deriva de stupeo (“astorar-se”), d’on tenim també estúpid estupor. Avui l’estupre ja ha deixat de ser una infidelitat. És un delicte perpetrat per un adult en voler mantenir relacions sexual amb una menor (major de 12 anys) mitjançant l’engany o prevalent-se d'una situació de necessitat o de submissió d'aquesta. Ara, doncs, l’estupre també s’entén com un “deshonor”, en aquest cas és el que pateix la víctima.

Afrodita (150 dC)Venus púdica


A diferència dels déus, que sempre lluïen l’esplendor dels seus cossos, les deesses romanes solien anar vestides amb cert pudor. Venus era l’única que apareix representada nua o seminua. En moltes estàtues és representada fent un gest de cobrir-se els genitals i els pits amb les mans o amb algun vel. A aquestes estàtues se les coneix com a Venus púdiques –Botticelli s’inspirà en elles per al seu famós quadre del Naixement de Venus.

Aquí teniu una sèrie d'articles d'un dossier especial del diari Ara amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març):
L'hora de les dones
Els drets de les dones al món
El feminisme com a revolució del pensament
Entrevista a Iria Marañón, autora del llibre ‘Educar en el feminismo’ i del blog feminista ‘Comecuentos Makers’

Aquí teniu unes paraules sobre la violència de gènere del poeta romà Tibul (segle I aC). Provenen de la seva obra (Elegies, 1, 10, versos 59-66, trad. de Carles Magrinyà i Joan Mínguez):

"Ah, de pedra o de ferro és aquell que pega a la seva amiga; aquest precipita els déus daltabaix del cel. Basti d'esquinçar i arrencar del seu cos la tènue vestidura; basti de desfer-li el bell lligat de la cabellera; basti d'haver-li fet escampar llàgrimes [...] Aquell que té les mans cruels, que porti escut i garrot, i que s'allunyi de la dolça Venus."

Us deix amb Núria Espert interpretant Lucrècia en l’obra “La violació de Lucrècia”, de Shakespeare:




Aquí teniu informació sobre l'obra Lucrècia escrita al segle XVIII pel menorquí Joan Ramis.


Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Articles del web relacionats:

Tots som Lucrècia
- Feministes "femmes fatales"
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
La mort silenciada
Lilith, la primera dona rebel
Roma segons Ròmul?
- Tragèdies femenines
- La República és cosa de tots
- Sobre dones i homes

Els escandalosos nus grecs

Els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Amb tot, al segle I aC l’emperador August impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”) per combatre el luxe, el refinament i les extravagàncies que arribaven de l’Orient hel·lenístic. La moral conservadora romana s’escandalitzà sobretot amb els nus de les estàtues dels seus veïns, que eren traslladades i copiades al caput mundi. “L’exposició de cossos nus dels ciutadans és el principi de la vergonya pública”, escrigué el poeta i dramaturg Quint Enni al segle II aC.
 
La glorificació del nu va ser una invenció de l’art grec –els babilònics i egipcis consideraven la nuesa una irreverència. Seguint l’ideal καλοκἀγαθία (“allò bell i bo”), la bellesa de les formes despullades reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit.

Els romans, però, tenien una altra mentalitat. Consideraven que estar despullat era quelcom ofensiu o de mal gust. Ni tan sols en els banys de les termes es mostraven tal com Déu ens ha duit al món. Així ho afirmen diferent fonts, entre elles l’historiador Plutarc (segle I dC). Al segle II dC també sabem que Cató preferia no banyar-se davant del seu fill.

Atletes grecs despullats
Atletes grecs despullats
 
Tal com ja feien els etruscos, els romans mai no es treien la roba a l’hora de fer exercici; mantenien els seus genitals i natges coberts amb una espècie de pantalons coneguts com a subligaculum. Consideraven que els jocs atlètics grecs, sense roba, eren un culte al cos gratuït. La capital del Laci preferia entrenar soldats per a la guerra que púgils per a exhibicions innecessàries. A més, per als seus habitants la nuesa tenia connotacions negatives. No debades, els captius de guerra eren despullats del tot, se’ls feia esclaus i se’ls posava a la venda sense cap peça de roba al sobre.

Subligaculum
subligaculum

 
Així doncs, el pudor itàlic imposà com a complement a les estàtues una toga al voltant dels malucs. A partir d’August els “homes romans” ja apareixen amb cuirassa muscular, la qual és símbol de reialesa i divinitat. L’emperador també féu suprimir el nu en algunes festes religioses, entre elles les Lupercals.

August togat
August togat

Tanmateix, amb el temps, durant la Roma imperial, també trobam escultures nues. Són escultures que representen el caràcter heroic dels emperadors, que són presentats com un déu grec. Només els déus masculins de la cultura clàssica eren representats sempre despullats; no passava el mateix amb les divinitats femenines, amb l’excepció d’Afrodita, la deessa de l’amor.

Escultura de l'emperador  Antoninus Puys (138 dC, Museo Nazionale Romano Palazzo Massimo)
Escultura de l'emperador Antoninus Puys (138 dC, Museo Nazionale Romano Palazzo Massimo)


Estàtua de Septimi Sever de bronze trobada a Xipre el 1928
Estàtua de Septimi Sever de bronze trobada a Xipre el 1928

El nu femení
Pel que fa a la representació dels cossos femenins, cal diferencia entre dos tipus de dones existents a la societat romana: hi havia les matrones, dones de virtut sagrada que sempre eren esculpides sota la idea de pudicitia; d’altra banda, hi havia les esclaves o llibertes sota la tutela del seu amo, de manera que el seu cos, despullat o no, no tenia major consideració.

Mural amb dones a Vil·la dels Misteris (Pompeia)
Mural amb dones a Vil·la dels Misteris (Pompeia)
 
Tanmateix, a partir del primer segle de l’Imperi la mentalitat romana s’anà erotitzant. Així, al segle I dC pels carrers i cases de Pompeia ja foren habituals imatges de dones semidespullades o totalment despullades.

Evolució del cànon estètic femení
Evolució del cànon estètic femení

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre els nus a la cultura clàssica.

Aquest article parla sobre els nus a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
De gresca com els grecs
Puritanisme a Roma?
El mite de la bellesa
-
Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcia
- Penis, un pinzell penjant
Mitologia i el triomf de l'erotisme

Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat.

Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç), fellare (>fel·lació), en l’anglès daughter (“fill”) o en el bosnià dijete (“nin”). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”;  fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Aquí teniu un capítol del programa científica de "La 2" "tres14" dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest article parla sobre si avui en dia té sentit la cavallerositat.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px