Banner Top

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria

En plena voràgine de Sant Valentí és bo recordar que l’enamorament és una malaltia. Per al filòsof espanyol Ortega y Gasset (1883-1955) es tracta d’ “un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ja ho diu un famós llatinisme: Amantes, amentes (“enamorats, bojos”). L’historiador grec Plutarc (segle I-II dC) ens parla del primer cas en què aquest mal es diagnosticà com una malaltia en la medicina occidental. Va ser al segle III aC quan Erasístrat, un eminent metge de l’escola d’Alexandria, va ser requerit per Seleuc I Nicàtor perquè assistís el seu fill Antíoc, greument malalt. Cap metge havia encertat amb el seu mal.
 
En visitar el pacient, Erasístrat va advertir que el color del seu rostre canviava i el seu pols anava més ràpid quan la seva madrastra, la bellíssima Estratonice, era a prop. Aleshores el metge va comunicar al rei que el seu fill estava malalt d’amor i que aquell mal tenia difícil cura tenint en compte que la seva causant era la pròpia muller del monarca. Seleuc, però, no va dubtar a lliurar-la al seu fill. Va ser així com es va produir la prodigiosa cura d'aquell al·lotet tocat per la fletxa de Cupido.
 
Durant l’edat mitjana, l’encarregat d’estudiar el mal d’amor va ser el prestigiós metge Arnau de Vilanova (1240-1311). La seva obra El tractat sobre l’amor heroic, traduït al català per Sebastià Giralt, constitueix la primera monografia mèdica sobre aquesta patologia. Aquí, el concepte “heroic” és fruit de la confusió entre l’ἔρος grec i el terme llatí herus (“senyor”). Aquesta confusió mescla la visió de l’amor obsessiu no correspost, que es remunta a la medicina grega, i la idea de l’amor cortès sorgit en la poesia del segle XII, segons el qual l’enamorat se sotmet a la persona estimada com un vassall al seu senyor.

El tractat sobre l’amor heroic
El tractat sobre l’amor heroic
 
Recollint postulats d’autoritats gregues i àrabs com Galè i Avicenna, el tractat d’Arnau de Vilanova exposa els símptomes i els remeis de la malaltia amorosa. Entre els símptomes, hi trobam: extenuació i afebliment del cos, insomni, manca de gana, tristesa en l’absència de la persona estimada o alegria en la seva proximitat. Pel que fa als remeis per curar aquesta afecció, proposa: mostrar els defectes de l’ésser estimat o distreure’n el pensament amb activitats agradables, com ara dormir, conversar amb amics, passejar per la natura, sentir música i viatjar com més lluny millor.
 
Arnau de Vilanova atribueix el mal d’amor a un judici erroni de la facultat estimativa, situada en el cervell, i que té la funció de jutjar el que arriba a la percepció. Així es produeix l’engany de creure que l’objecte del seu amor està per damunt de tots els altres. Avui sabem que l’enamorament és fruit d’un procés neuroquímic on s’alteren les proporcions de la serotonina, dopamina i noradrenalina.

Així doncs, Ortega y Gasset tenia tota la raó quan va dir que, científicament, “l’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ortega, basant-se en Percy Shelley (segle XIX), considera que l’amor és clarivident amb la persona estimada. Només quan estam enamorats som capaços de percebre en l’altre tot el que té de positiu. És allò que de vegades es diu d’una persona que està enamorada: “no sé què li veu” (al seu estimat). En aquest sentit, Ortega assegura que li veu tot allò que només es pot veure amb la llum de l’amor.
 
Aquest curtmetratge titulat "El colchón" parla sobre la fi de l'enamorament:
 


Adele també canta al desamor en aquesta preciosa cançó "Someone like you":



Els entesos diuen que l’enamorament és un invent de la natura per garantir la procreació de l’espècie. Sense aquest fantàstic "estat d'imbecil·litat transitòria", per tant, molts de nosaltres no seríem aquí. En anglès, l’enamorament és vist com una trampa. No debades, to fall in love vol dir, literalment, “caure en l’amor”. La mateixa idea és recollida en euskera, on enamorat és maiteminduta, que es pot traduir més o manco com a “ferit per l’amor”.

Els efectes de l'enamorament poden ser molt perniciosos. La cantant Isabel Pantoja, avui a la presó, es confessà corrupta davant del jutge per culpa del seu amor cec envers la seva exparella, Julián Muñoz, exbatle de Marbella. El mateix ha passat amb la infanta Cristina, que ha al·ludit a l'amor incondicional pel seu marit, Iñaki Urdangarin, per defensar-se de la seva ignorància sobre els delictes fiscals que li imputen.



La corrupta infanta
La corrupta infanta

I per acabar, dues frases per emmarcar:

  • “L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta” (Marcel Proust,1871-1922).
  • “L’amor ens permet de ser imbècils impunement” (Joan Fuster, 1922-1992).

Quan t'enamores d'algú, li regales la teva ànima. És un risc, però així funciona l'amor. I així ho explica el curtmetratge multipremiat The gift. L’ha dirigit l’animador xilè Julio Pot, de la productora Mini Studio.



Aquí teniu "L'elixir de l'amor, una furtiva lagrima, interpretat per Luciano Pavarotti:



Aquí teniu una interessant entrevista de "La contra" de La Vanguardia a Walter Riso, terapeuta de l'enamorament patològic. Assegura que l'amor no és per a sempre.

I sobre l'enamorament i les hormones, és molt recomanable aquest article "L'amor etern és bioquímicament possible".

També és interessant aquest article titulat "¿Por qué se acaba el amor?". I aquest titulat "De amor, que hablen los poetas".

Aquí teniu un llistat de cançons sobre l'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari furor amoris. I aquí sobre el tòpic ignis amoris ("la flama de l'amor"). I aquí sobre la mirada i l'amor. I aquest parla sobre els remedia amoris, en què l'enamorament és vist com una malaltia.

Per saber què és l'amor, aquí teniu la famosa Habanera de l'òpera Carmen de Bizet:



I aquí teniu la versió representada.

Una altra peça d'òpera carregada d'amor és el Nessun dorma, del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini.  El títol d'aquesta ària significa "Que ningú no dormi" i fa referència a la proclamació que la princesa Turandot fa per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. La seva versió més famosa és la de Pavarotti:



I davant una ruptura irreparable, aquí teniu Ne me quitte pas, de Jacques Brel:


Sobre l’amor hi ha molts de mites, com el mite de la mitja taronja. Ja ho diu el grup Amaral en la seva cançó de
l tot masclista "Sin ti no soy nada":




 

Veritat o mentida?
El pedagog Gregorio Luri fa la següent reflexió sobre l’enamorament al llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran: “[...] aquest estat és molt difícil de mantenir més enllà de dos o tres anys, i llavors està exposat a la decepció. Per què? Doncs perquè hi ha més coses al món que, tard o d’hora, acaben trucant a la teva porta [...] i, esclar, comença aquest “dragon-khan” que és l’amor, que mai no puja ni baixa d’una manera suau. Quan ets a dalt no et canviaries per ningú i quan ets a baix comences a adonar-te que la persona en què havies posat tota la teva vida no es correspon amb el teu ideal. I comencen les decepcions. I si et creues amb una tercera persona, si ets a dalt ni la veus; si ets en un moment baix, en canvi, la veus molt, molt clarament.”
 
L'amor romàntic
L'amor romàntic

En l’actual societat líquida, en acabar-se aquest "estat d'imbecil·litat transitòria" que és l’enamorament en paraules d'Ortega y Gasset, moltes parelles descobreixen que no són compatibles i prefereixen no assumir els sacrificis que comporta la nova etapa de l’amor en convivència. La filòsofa Marina Garcés ho té clar:

Ja sigui de parella, amistosa o familiar, tota relació afectiva ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit” ("Amistat d'estrelles", Diari Ara, 10/01/2016).

Amor interessat
Amor interessat


Virgili, per tant, queda en evidència. Omnia vincit amor ("L'amor tot ho venç") postulà en les seves Bucòliques. Ovidi, a Amors, tingué més amplitud de mires: Nec sine te nec tecum vivere possum ("No puc viure amb tu ni sense tu"). Sàvies també són les paraules de Sèneca: Nihil perpetuum, pauca diuturna sunt (“Res és perpetu i poques coses són duradores”). Los Secretos, en canvi, són més dràstics a la cançó “Déjame”:



Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".


Pels més romàntics, aquí teniu un altre curtmetratge:


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquesta entrevista Teresa Baró, experta en comunicació personal, parla dels símptomes de l'enamorament:



I aquí teniu unes reflexions sobre l’amor extretes del llibre Massimo Recalcati “Ya no es como antes. Elogio del perdón en la vida amorosa” (editorial Anagrama):

“L’amor és un parany, un engany, una il·lusió destinada a fondre’s com la neu sota el sol, l’efecte d’un somni de la raó, d’una impostura, d’un truc neuroendocrí. Qualsevol amor coneix la seva agonia abans o després, cosa que revela la seva naturalesa d’artifici. El temps corroeix la passió i en decreta el final, i la rebaixa a una mera administració de béns i serveis. Després dels primers trastorns extàtics provocats per l’influx de la dopamina en certes àrees del cervell, el vincle amorós s’aplana en una rutina sense desig; el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada. Sense l’estimulació de la novetat, qualsevol enamorament acaba a les arenes movedisses d’una intimitat alienant desproveïda d’erotisme [...].

La nostra època és l’època, com afirma encertadament Bauman, dels amors líquids. És l’època del llibertinatge com a inèdit deure del superjo. En lloc de l’aliança simbòlica que uneix els amants -de la qual l’anell de noces és un símbol-, s’afirma un cinisme desencantat que veu cada vincle com a temporal, destinat a caducar i a ser substituït per un nou vincle. Es busca la novetat, el que trenca el costum, el tedi familiar, l’ordinari anonimat de les nostres vides. Es busca l’espècie de l’enamorament per assaonar una vida sense desitjos. El creixent rebuig del pacte simbòlic del matrimoni, enfront del que es prefereix cada vegada més, la convivència, és un símptoma revelador. Les parelles s’uneixen i es desuneixen sense passar per l’altre, sense sospesar el valor simbòlic de l’aliança. Es posa en joc una visió purament puberal del desig que pretén evitar l’assumpció de responsabilitats. La presència del pacte simbòlic amb l’altre aniquilaria la llibertat i la vitalitat del desig. La descoratjadora conseqüència d’aquesta nova ideologia llibertina és la degradació dels vincles amorosos en xafarderia amorosa que amb prou feines dura un estiu [...]”.

Una parella pintada per Egon Schiele
Una parella pintada per Egon Schiele

Per acabar de reflexionar sobre l'amor aquí teniu el programa de TVE "Saca la lengua" dedicat a l'amor. Aquest altre capítol del mateix programa parla de l'amor i el sexe.

Sobre si existeix la parella ideal, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3.

I sobre el desamor, aquín teniu un entranyable conte de Berta Florés titulat "La vida és una broma".

Aquí teniu una entrevista interessant a Lidia Martínez, "coach" del neuroamor. El titular és "L'enamorament dura sis mesos; l'amor, tota una vida". Lidia Martínez és la responsable d'aquesta web: "Escuela neurocientífica del amor".

I aquí teniu un reportatge de la "Sàpiens" que parla sobre la història de l'amor al món occidental. Es titula "Boig per tu".

Com a conclusió, una frase de Marcel Proust (1871-1922), autor d’A la recerca del temps perdut: «L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta.»

I aquest capítol de Merlí parla de l'enamorament:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
  • Publicat a Amor

Realment era verge, la Mare de Déu?

Ja ho diuen els italians: traduttore traditore (“El traductor és un traïdor”). Que la Mare de Déu sigui verge és un error de traducció. El passatge en qüestió és aquest de l’Antic Testament, escrit en hebreu (Isaïes, 7.14): “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la verge que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel”.

La paraula hebrea corresponent a la futura Maria és ’almah, que no vol dir “verge”, sinó “al·lota jove”. Varen ser els autors de la Septuaginta grega, al segle III aC, els qui van traduir malament aquest terme per παρθένος (“verge”). Aleshores s’interpretà que, per l’edat, l’ “al·lota jove” hebrea (’almah) havia de ser forçosament verge, cosa que està per veure.

La Orana Maria  (títol original, en tahitià normalitzat ’Ia ora na Maria), Quadre de Paul Gauguin fet el 1891 durant la seva primera estada a Tahití. Representa l'escena de l'Anunciació amb els motius traslladats a Tahití. Es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York.
La Orana Maria (títol original, en tahitià normalitzat ’Ia ora na Maria), Quadre de Paul Gauguin fet el 1891 durant la seva primera estada a Tahití. Representa l'escena de l'Anunciació amb els motius traslladats a Tahití. Es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York.

En tot cas, la condició immaculada de la mare de Jesús serví per ressaltar l’origen diví de la figura del Messies. Així, al segle I dC els evangelistes Mateu i Lluc, que escrigueren en grec –la llengua de cultura d’aleshores- feren servir també la paraula παρθένος en relatar l’episodi de la concepció miraculosa de Jesús.

L’arcàngel sant Gabriel és l’encarregat de comunicar a Maria que Déu l’ha escollida per ser la mare del Messies. En paraules de sant Lluc, li va dir: “Déu et salvi, plena de gràcia; el Senyor és amb tu: ets beneïda entre totes les dones” (aquesta frase és l’inici de l’oració coneguda com l’avemaria). En veure que aquella al·lota estava tota nerviosa, l’arcàngel va prosseguir: “No tinguis por, Maria, doncs has trobat gràcia davant Déu... Concebràs i donaràs a llum un fill, a qui posaràs per nom Jesús. Serà gran i es dirà Fill de l’Altíssim”.

Maria es feia creus del que sentia. No debades, malgrat estar casada amb Josep, no havia perdut encara la virginitat. Però, tot i això, va acceptar el designi diví, dient: “Faci’s en mi segons la teva paraula” -l’Església celebra aquest misteri el 25 de març, el dia de la festa de l’Anunciació. Després de rebre aquella inesperada visita, Maria se’n va anar a Hebron a visitar la seva cosina Elisabet. L’arcàngel, per demostrar-li que per a Déu no hi havia res impossible, li havia dit que Elisabet també esperava un fill, a pesar de la seva avançada edat. Aquest fill seria sant Joan Baptista.

Quan Elisabet va sentir el que li explicava Maria, el nin que portava al ventre va començar a donar salts d’alegria i ella va dir una altra cèlebre frase litúrgica: “Beneïda ets entre totes les dones, i beneït és el fruit del teu ventre”. El gran damnificat d’aquesta història és sant Josep –no sabem si es va queixar al seu superior de fer-lo sentir com un home “gerro”.

L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)
L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)

Deesses verges
En la mitologia clàssica la virginitat també és un bé molt preuat. La casta Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, exigia a les nimfes que integraven el seu seguici que fossin verges –Cal·listo, en ser violada per Zeus, fou castigada durament. 

Diana (Saint Pierre)
Diana (Saint Pierre)


Una altra deessa que feia bandera de la seva virginitat va ser la sàvia i guerrera Atena (Minerva). Precisament fou coneguda amb el sobrenom de παρθένος (“verge”), amb el qual els atenesos li dedicarien el famós temple de l’Acròpoli, el Partenó.

Atena (Vonstuck)
Atena (Vonstuck)

Atalanta i Hipòmenes
Tant Àrtemis com Minerva eren divinitats feréstegues que vivien allunyades dels homes. Per això eren respectades i temudes. Qui volgué seguir les seves passes va ser Atalanta. Era una jove que es volgué mantenir verge tota la vida. Assetjada, però, pels pretendents, va decidir que es casaria amb aquell que la pogués vèncer en una cursa. I qui no ho aconseguís seria executat.

Atalanta vencia sempre, fins que Hipòmenes, un dels pretendents, implorà l’ajuda d’Afrodita. La deessa li donà tres pomes d’or, i així, quan l’al·lota se li avançava, només n’havia de llançar una fora de pista i, mentre ella s’entretenia a collir-la, ell podia agafar avantatge. Ho va fer tres vegades, i així va arribar el primer a la meta.

Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.
Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.


Un cop casats, Hipòmenes s’havia oblidat de fer el sacrifici a Afrodita en agraïment a l’ajuda prestada. Aleshores, la deessa els féu venir una passió irresistible quan eren al santuari de Cíbele. Per castigar tal profanació, aquesta divinitat asiàtica de l’agricultura, associada amb la Rea grega, transformà la parella en lleons. Són els mateixos lleons que avui podem observar a la plaça Cíbele de Madrid, avui convertit en el lloc on el Reial Madrid celebra els seus triomfs.

Atalanta i Hipòmenes, convertits en lleons, tiren del carro de la deessa Cíbele a Madrid
Atalanta i Hipòmenes, convertits en lleons, tiren del carro de la deessa Cíbele a Madrid


La virginitat de les vestals
A Roma la castedat també va ser exigida a les vestals, les sacerdotesses consagrades a la deessa de la llar, Vesta (Hèstia). De fet, Rea Sílvia, futura mare de Ròmul i Rem, feia de vestal quan va ser fecundada misteriosament pel déu Mart -una altra vegada tenim que personatges extraordinaris neixen enmig de circumstàncies extraordinàries. El martirologi cristià continuaria ressaltant la virginitat femenina com a estat de màxima perfecció amb amb personatges com santa Úrsula. La seva efemèride se celebra cada 21 d’octubre, el dia de les Verges.


Les verges, 1913. Aquest quadre de Klimt representa l'evolució de nena a dona.
Les verges, 1913. Aquest quadre de Klimt representa l'evolució de nena a dona.

Aquí teniu una entrada del blog del filòleg Gabriel Bibiloni que explica la celebració del 8 de desembre, dia de la Concepció.

I en aquest altre enllaç trobareu informació sobre la festa de la Mare de Déu d'agost.

Aquest article parla sobre el simbolisme de la virginitat.

Aquest altre parla sobre la virginitat a l'antiga Roma.

Aquest vídeo explica el quadre "L'Anunciació":




No us podeu perdre aquest vídeo, en clau d'humor, en el qual la Mare de Déu explica a Jesús com va ser concebut:



Us deix amb l' "Ave Maria", d'Andrea Bocelli:



Articles del web relacionats:
Sant Josep, el pare putatiu més famós
Per què celebram el dia de les Verges?
Atena o el maldecap de la saviesa
Feministes amb complex de Diana

La degradació humana

Article publicat a l'Ara Balears (05/05/2014)
 
La degradació de la condició humana és present en moltes cultures de l’antiguitat. Ja al segle VIII aC, el grec Hesíode, en la seva obra Els treballs i els dies, parla de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals.

La penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació. Tal com apunten altres fonts literàries per influència mesopotàmica, ja abans, en l’edat de bronze, Zeus havia enviat un gran diluvi per destruir la perversa i corrupta raça humana. Només se’n salvaren Deucalió i Pirra. Havent-se refugiat dins d’una arca, aquesta piadosa parella fou l’encarregada de repoblar la terra seguint els consells d’un oracle.

El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
 
En la tradició bíblica, també trobam una providència desconhortada amb la malícia humana. Caín, fill d’Adam i Eva, no pogué consentir que el seu germà Abel fos la nineta dels ulls del Senyor. És per això que el matà. Després d’aquest fratricidi –tan recurrent al llarg de la nostra història-, els homes continuaren donant mostres de la seva roïna naturalesa. Déu, penedit d’haver-los creat, considerà que calia tornar a començar des de zero, de manera que també els envià un diluvi. En aquest cas, una altra arca serviria d’aixopluc per a Noè i la seva família, els elegits per fundar la nova estirp. El 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

Mafalda i el món
Mafalda i el món
 
Des de sempre l’home ha tengut grans esperances en l’evolució, que ha volgut associar amb el progrés. Aquests relats, però, demostren tot el contrari. I per carregar-nos de més raons, podem recórrer a l’etimologia. La paraula evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”). En l'antiguitat clàssica aquest mot només s'aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l'escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats” o “desenvolupats”.
 
No seria fins al segle XVIII quan el terme evolució agafà protagonisme en el llenguatge científic per indicar els canvis experimentats per un organisme durant la seva vida. Aquestes mutacions, però, no necessàriament implicaven un progrés. De fet, el britànic Charles Darwin, autor de L’origen de les espècies (1859), era més partidari de l'expressió descent with modification (“descendència amb modificació”). Tanmateix, evolució acabà essent sinònim de canvi progressiu. Per als canvis regressius s'encunyà el mot involució.

Evolució o involució?
Evolució o involució?
 
Al llarg de la història, hem volgut progressar a costa d’un derivat d’evolució, revolució (“tornar a girar”). Es tracta d’una paraula nascuda durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste. Fora d’aquest entorn, al·ludiria a una reforma important que, segons la mentalitat tradicionalista de l’època, havia de suposar un retorn al passat i no una transició a una situació nova. Seria a partir de la Revolució Francesa (1789) quan el terme adquiriria el significat de canvi cap endavant.
 
A pesar de les il·lusions dipositades en la revolució de la “igualtat, fraternitat i legalitat”, un segle abans el filòsof anglès Thomas Hobbes ja havia alertat que la humanitat no tenia remei a causa del seu esperit depredador. En el llibre Leviatan, ho il·lustrà reactualitzant una famosa cita del comediògraf romà Plaute (segle II aC): Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). Aquesta màxima, contrària a la visió més optimista que al segle XVIII aportaria Rousseau (“l’ésser humà és bo per naturalesa”), ens condemna, doncs, a la bellum omnium contra omnes (“la guerra de tots contra tots”), en paraules del mateix Hobbes.

Nietzsche i l'home
Nietzsche i l'home

Són massa els fets que demostren que el nostre gen altruista viu en etern conflicte amb el nostre gen egoista. Les atrocitats del passat es continuen cometent a pesar que el 1948 s’aprovàs la Declaració Universal dels Drets Humans. Les conquestes socials, que tant costaren, perillen i la mateixa naturalesa també es veu amenaçada pels excessos de l’home -els darrers informes sobre el canvi climàtic són apocalíptics.

Paraula de Mandela
Paraula de Mandela
 
Davant aquest panorama tan desolador només cal esperar un nou diluvi i donar-nos així una altra oportunitat. Amb tot, el càstig de Sísif ens persegueix. Com el mític personatge grec, ingènuament ens esforçam per empènyer la roca de la filantropia, que, un cop al cim de la muntanya, tornarà a caure. Nihil novum sub sole (“res de nou sota el sol”), ens recorda tristament l’Eclesiastès. Tanmateix, la constatació tan frustrant d’aquest déjà vu no ens ha d’animar al derrotisme. Per pair millor la vida, conhorta més pensar que, tal com deia Albert Camus, cada generació està cridada a refer el món, és a dir, a restaurar un novus ordo saeculorum (“una nova sèrie de segles”), parafrasejant Virgili.

Aquí teniu una frase de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres: «Tota època és nodreix d'il·lusions. Si no, els homes renunciarien aviat a la vida i aquest seria el final del gènere humà.»

I aquesta és el que pensava Einstein del progrés: “El progrés només és el canvi dels nostres conflictes i incomoditats per uns altres conflictes i incomoditats molt més perfeccionats. Les noves incomoditats són tan incòmodes com les antigues, però els conflictes són cada dia més difícils de resoldre”.

Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)
Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)

L’escriptor Melcior Comes considera que el “progrés és la religió atea de la modernitat”. Aquí teniu un fragment d’un article seu publicat a l’Ara Balears (09/09/2016):

“Ens agrada pensar que el món millora. ‘El progrés’ és la religió atea de la modernitat; la creença lluminosa que anem dirigits –a poc a poc i amb vacil·lacions– cap a un lloc millor: unes societats més justes, riques, cultes i igualitàries”.

I aquí teniu unes reflexions de l'humorista Groucho Marx (1890-1977): “La humanitat, partint del no-res i a còpia d'esforç, ha arribat a assolir les cotes més altes de misèria”.


Articles del web relacionats:

On són avui les utopies?
El sentit tràgic de la història
L'origen terrós de l'home

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/01/2017), reflexion sobre si l'home és bo o dolent per naturalesa:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/04/2014) per parlar sobre etimologies diluvials.



I per acabar, aquí teniu una deliciosa cançó dels Beatles: "Across the Universe". La lletra, que apareix substitulada, és sensacional:



I no us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Emilo Lladó:




La veterania emèrita de la senectut

Avui en dia el Senat és vist per la majoria de la societat com un cementeri d’elefants, el retir daurat dels expresidents autonòmics. Aquesta paraula prové del llatí senex (“vell”), ja que a l’antiga Roma el Senat estava compost pels més ancians -i, per tant, més savis- del poble, que combatien amb el cap tota amenaça de senilitat. Tot i que només aconsellaven, les recomanacions d'aquesta antiga senectut tenien auctoritas, és a dir, una autoritat moral de tanta envergadura que eren rebuts pels magistrats com a lleis de rang superior.

Amb el Senat, doncs, a Roma quedava institucionalitzada la gerontocràcia, el poder (κράτος) de la gent gran (γέρων, οντος) amb experiència, és a dir, provecte (< provehere, “transportar”, “dur endavant”). En l’actualitat, el Senat –que és la Cambra alta de les Corts generals- continua sent un òrgan consultiu, però ha perdut la importància que tenia a Roma a causa de la constitució del Congrés, la Cambra baixa.

De γέρων també tenim gerascofòbiapor (ὁ φοβος, ου)  a envellir; gerontofòbia, por als ancians; gerontofília, afecció (φιλέω) o inclinació sexual morbosa envers persones d'edat avançada; i geriatria, part de la medicina (ἰατρία) que estudia les malalties pròpies de la gent major.

 
 
Sènior senyor
El comparatiu de senex és senior, que hem adoptat com a sènior per al·ludir a la categoria que inclou generalment els esportistes d'edat superior a 21 anys o bé els de major consagració -es contraposa a júnior (< iunior, “més jove”), que sol incloure els que tenen entre 18 i 21 anys. 

De sènior també provenen senyor i misser, avui sinònim d’advocat. Aquesta darrera paraula és fruit precisament de la contracció del llatí mi senior, “senyor meu” (vocatiu), que era el tractament donat antigament a persones d'autoritat i a la gent de lletres. L’apel·latiu de mossèn també deriva de la contracció meus senior. En anglès el tractament distintiu de Sir també prové de senior.
 
Veterinaris veterans
A part de senex, en llatí hi havia un altre mot relacionat amb la vellesa: l’adjectiu vetus, veteris. D’aquest ètim deriva veterinari. Avui els veterinaris atenen tot tipus d’animals, des que neixen fins que moren. En els seus orígens, però, tal com indica el nom de la seva professió, només s’encarregaven dels animals vells (veterini), que eren els que se solien posar malalts amb més freqüència. Es tractava generalment d’animals de càrrega (ase, cavall, mula).

Un sinònim de veterinari és manescal, d’origen germànic, compost per marh (“cavall”) i  skalk (“servidor”), que també donaria mariscal, oficial que tenia a càrrec seu els cavalls reials. La seva segona arrel també és present, juntament amb senex, en la paraula híbrida senescal. En l’edat mitjana era un càrrec d’assessor al rei. Ramon Llull, per exemple, abans de la seva il·luminació, va ser manescal a la cort de Mallorca.

"Vell Torlonia", possible efígie de Cató el Vell

De vetus, també tenim els adjectius vetust, sinònim d’antic, i veterà. Aquest darrer mot continua mantenint el valor positiu i elogiós que els romans adjudicaven a la vellesa, entesa com a acumulació de coneixements i d’experiència. A la capital del Laci, era un adjectiu que s’assignava principalment al soldats jubilats, que eren tota una institució. De fet, l’ofici de soldat va ser el primer que va gaudir d’una pensió de jubilació. A més, la condició de veterà portava associats privilegis com ara la concessió de terres o l’exempció de pagar impostos. Era una manera de donar a entendre als joves reclutes que valia la pena enrolar-se a les legions de l’Imperi.
 
El terme veterà ha anat perdent progressivament les seves connotacions castrenses, de manera que avui aquest adjectiu també s’aplica a qualsevol persona amb antiguitat en mols altres càrrecs o oficis del tot aliens al món de les armes. També podem resseguir vetus en el segon llinatge de Miguel de Cervantes: Saavedra. La paraula prové de sala vetera (“sala vella”).

Retrat de vella sense dents (British Museum)
Retrat de vella sense dents (British Museum)


Ancians amb presbícia
En llatí vulgar es formà la paraula antianus, que ens donà ancià. El terme deriva de la preposició ante (“davant de”, “abans”), que prové d’una arrel indoeuropea ja present en el grec ἀντί, d’on tenim antisistema, antiviolència, etc. L’equivalent grec d’ancià o vell és πρέσβυς, que trobam en el mot presbícia o vista cansada, pròpia de la gent gran (la gent jove, però, també pot tenir aquest defecte de la vista). 

El presbiteri és la part de l’església, situada al fons de la nau centra, on hi ha l’altar major, i que antigament era reservada als preveres, és a dir, als clergues de més edat. Un arxipreste és el prevere principal (ἀρχι) que, per delegació del bisbe, exerceix certes atribucions sobre els preveres d’un territori determinat. I el presbiterianisme és un moviment dins del protestantisme que dóna importància a l’organització eclesial desenvolupada per Calví, centrada en la comunitat i en l’assemblea de pastors i ancians.

Emèrits amb berenar
Quan els soldats es llicenciaven per jubilar-se passaren a ser coneguts com a veterani emeriti (“els veterans que són mereixedors de quelcom”) –l’adjectiu deriva del verb emereo (“obtenir, merèixer, guanyar”). Avui en dia, en el món universitari, un professor emèrit és un professor que s’ha jubilat, però que “es mereix” continuar gaudint d’algun privilegi pels seus bons serveis –en aquest cas, pot continuar assessorant la universitat.

Teatre de Mèrida
Teatre de Mèrida
 
Altres derivats d’emereo són també paraules com dirimir (“resoldre una controvèrsia”), redemptor, mèrit, assumir (+ ad, “cap a” + sub, “sota”), assumpte, resumir, presumir, presumpte, consumir, sumptuós, exemple -cosa que s’ha extret (ex) d’un grup perquè servesqui de model.
 
Curiosament, d’emereo també tenim berenar, que és una simplificació del gerundiu femení merenda (“el que s’ha de mereix”). És possible que entre els romans la merenda fes referència al menjar que es mereixia un soldat després d’un esforç important –el castellà “merienda” és més fidel a aquesta etimologia. Això explicaria que la ciutat extremenya de Mèrida també provengui d’aquest verb llatí. Va ser fundada l’any 25 aC com a  premi a un conjunt de soldats veterans que havien lluitat a la península. Va rebre el nom d’Emerita pels veterani emeriti, i el d’Augusta per l’emperador Octavi August, promotor de la iniciativa. Avui Mèrida -resultat de la simplicació d'aquests dos mots llatins-encara conserva la glòria d’antany gràcies al reputat Festival de Teatre Clàssic que acull cada estiu.

Aquí teniu unes reflexions de l’escriptor Josep Maria Espinàs“Envellir no té res de bo. Alguns potser voldran glorificar-se dient que guanyes experiència. Però he vist fer tantes bogeries a vells... Hi ha gent que amb trenta anys té més experiència que un home de vuitanta. Per als que estimem la vida, fer-se vell només té inconvenients, se t'escurça el temps que tens per veure coses, per fer abraçades, per dormir, per fer el que et vingui de gust. Vas veient que això se t'acaba. Sí que et pots fer més savi, però també n'hi ha que es fan més imbècils, n'hi ha que es fan més tendres i n'hi ha que es fan més insuportables”.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra teniu retrats d'ancians romans.

Aquí teniu un article d'Ignasi Aragay sobre el procés de fer-se gran. Es titula "Dona'm la mà".

I per acabar, una cita de Soló, un dels set savis de Grècia: γηράσκω δ᾽ αἰεὶ πολλὰ διδασκόμενος (“Envellesc, però sempre aprenent moltes coses”).

Aquí teniu una interessant entrevista a l'hel·lenista Pedro Olalla que parla sobre el llibre "De senectute" de Ciceró.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:

I aquí teniu la gran cançó "Forever young" d'Alphaville:



Articles del web relacionats:

Imbècils senils?

Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat. Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç) i fellare (>fel·lació). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”;  fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Aquí teniu un capítol del programa científica de "La 2" "tres14" dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest article parla sobre si avui en dia té sentit la cavallerositat.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px