Banner Top

El priapisme del déu titola

El priapisme és l’erecció contínua i dolorosa del membre viril. Es tracta d’un trastorn vascular que fa que el penis no aconseguesqui evacuar la sang que l’umpl, fins i tot després que hagi desaparegut el desig sexual. Aquest mal, conegut també com a satiriasi, és patit pel protagonista de l’excel·lent novel·la de Quim Monzó La magnitud de la tragèdia.

Segons alguns mitògrafs, Príap fou el primer fill que tingué Afrodita després de sortir de l’escuma de la mar cretenca on anaren a parar els genitals que tallà Cronos (Saturn) al seu pare Urà. En presentar-se davant dels déus, Zeus quedà enamorada d’aquella imponent deessa i s’uní amb ella, deixant-la embarassada.


Quan Afrodita estava a punt de parir, Hera, la dona de Zeus, tement que aquella criatura agafàs la bellesa de la mare i el poder del pare, la maleí tocant-li el ventre. Com a resultat, el nadó sortí deforme, amb un penis descomunal. En veure’l, la deessa de l’amor, no volent ser la befa dels déus, l’abandonà enmig de les muntanyes.

Déu titola o cigala
El nin Príap fou descobert per uns pastors, els quals el criaren. En créixer, aquell ésser inventaria la masturbació, ja que atès la mida del seu membre, ho tenia difícil per practicar el coit.

Príap esdevindria el déu rústic de la fertilitat que protegeix els camps. Nosaltres el coneixem més com el déu titola, terme d’origen expressiu. També, però, el podríem anomenar el déu cigala. No debades, la cigala també s’empra vulgarment per referir-se al penis.

La cigala és un insecte que emet un so estrident. Segons una teoria etimològica, per la seva forma cilíndrica i obscura, hauria originat la paraula cigar. Altres variants d’aquest  petit rotlle de fulles de tabac són cigarreta o cigarro (pronunciat “xigarro” a Mallorca).

Cigala
Cigala

Fal·lus apotropaics
Fal·lus (φαλλός en grec) deriva de l’arrel indoeuropea *bhel-2, que significa “inflar”, “créixer”. És molt habitual trobar en les diferents cultures de l’antiguitat escultures itifàl·liques, és a dir, amb fal·lus en erecció (ἰθυς). Tenien una funció apotropaica, és a dir, protegien dels mals esperits (απο, “lluny” + τροπος, “direcció”). A part de Príap, els grecs i els romans comptaven amb nombroses divinitats itifàl·liques com Hermes, Pan o els mateixos sàtirs.

Com a déu de la fertilitat, Príap era molt venerat entre la gent del camp. A posta comptava amb tantes estàtues que solien tenir genitals tenyits de vermell (ruber). D’aquí que el déu fos conegut com a “ruber” o “rubicundus”. Príap també era considerat el patró de les persones necessitades de bona sort, especialment en les relacions sexuals. Sovint apareix en el seguici de Dionís, el déu de la disbauxa.

Escultura de Príap
Escultura de Príap


A l’entrada de la casa dels Vetii a Pompeia apareix la pintura mural que encapçala aquest escrit. Hi apareix Príap amb el seu descomunal penis que posa en el platet d’una balança; a l’altre platet hi ha col·locada la collita. L’escena vincula la bona producció agrària amb la fertilitat que garanteix el déu de la titola.

A part del mosaic de Príap a la Casa dels Vetti, una altra de les icones més famoses de Pompeia és un enorme fal·lus amb dos testicles, presentats amb la següent inscripció llatina: Hic habitat felicitas (“Aquí habita la felicitat”). Es va trobar en la paret d’un forn i ara es guarda en el Gabinetto Segreto del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols. La felicitas llatina –relacionada etimològicament amb femella i fel·lació, començà essent la “bona sort”. Així doncs, aquesta imatge és una nova prova del caràcter apotropaic dels fal·lus.

Priapeus
Els Priapeus són una col·lecció d’uns vuitanta poemes llatins curts de caràcter eròtic-festiu en forma d’epigrames. Hi apareix Príap parlant en primera persona o bé pren la paraula un devot del déu. Solien estar fixats a les estàtues de fusta del déu. Els inventors d’aquest gènere són autors grecs com Leònides de Tarent o Euforió.

 

Hymenaeus transvestit durant un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin)
Hymenaeus transvestit durant un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin)


Es considera que els priapeus llatins no són obra d’un únic poeta, sinó que més avit són el resultat d’un treball col·lectiu per part d’un grup de literats que formaven part del cercle de Mecenas, el gran protector de les arts de l’antiga Roma. Es creu que aquests autors, reunits en els Jardins de Mecenas al costat d’una estàtua de Príap, es divertien escrivint versos obscens.

 

Hic habitat felicitas
Hic habitat felicitas

 

Fal·lus a una paret d'Empúries
Fal·lus a una paret d'Empúries


Aquests són altres amulets itifàl·lics:

amulet itifàl·lic
amulet itifàl·lic

 

 
Fal·lus amulet
Fal·lus amulet

 

Copa amb forma de fal·lus
Copa amb forma de fal·lus

 

Aquí teniu un article interessant titulat "Hic habitat felicitas: memoria del falo"

Aquí teniu més informació sobre Príap.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre Príap.

Articles del web relacionats:
Penis, un pinzell penjant
Orgies, crònica d'una mentida
Fal·lus fascinants
El tabú de la masturbació

Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat.

Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç), fellare (>fel·lació), en l’anglès daughter (“fill”) o en el bosnià dijete (“nin”). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”;  fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Aquí teniu un capítol del programa científica de "La 2" "tres14" dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest article parla sobre si avui en dia té sentit la cavallerositat.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px