Quan jo estudiava Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona hi havia una cosa que no entenia: com era possible que alguns dels meus professors es fessin dir “humanistes” quan eren incapaços de mostrar la més mínima sensibilitat envers la condició humana, és a dir, envers els seus alumnes? Estaven més pendents d’enaltir el seu ego des de la seva càtedra que no pas de transmetre els seus coneixements, d’inculcar l’amor pel món clàssic. Ara he descobert que aquesta postura tan narcisista està plenament en contradicció amb l’etimologia de la paraula “humanista”. Vegem, doncs, com hem arribat fins a aquesta hipocresia.

 

L’Humanisme fou el corrent intel·lectual del Renaixement. Es començà a desenvolupar a partir del segle XIV. El terme, però, no seria encunyat fins a principis del segle XIX. Al 1808 el filòsof i pedagog bàvar Friedrich Immanuel Niethamer l’emprà per primera vegada en un dels seus escrits. Segons Niethamer, la pedagogia més antiga era aquella que “es caracteritzava per cuidar la humanitat de l’alumne abans que la seva animalitat”; per designar-la creà un híbrid grecollatí: “humanisme” -l’humanus llatí deriva d’humus (“terra”) i al·ludeix, doncs, a aquell que habita a la terra en contraposició als déus; el sufix grec  –isme indica doctrina o activitat. En aquest cas, doncs, alguns professors universitaris pequen de ὕβρις, de supèrbia –el famós “pecat” dels herois de les tragèdies gregues-, ja que no toquen amb els peus a terra i es creuen déus. Humiliant els seus alumnes, és a dir, “tirant-los pel terra”, s’obliden que, etimològicament, la humilitat és part intrínseca de la condició humana.

 

El neologisme Humanismus de Niethamer tenia l’encant d’estar relacionat amb l’antic concepte de la humanitas, eix central de la política romana. Ja al segle I aC Ciceró l’utilitza en el seu sentit de compassió envers els nostres semblants –en grec equivaldria al terme de “filantropia”. Amb tot, aviat la humanitas amplià el seu significat. Atès que la formació intel·lectual i, sobretot, lingüística feia més comunicatiu i, per tant, més compassiu l’home, Ciceró va començar a designar aquesta “formació” amb el nom d’humanitas.

 

Amb l’Humanisme es consolidaria l’ensenyament medieval dels studia humanitatis continguts en les arts liberals, les quals es dividien en dues branques: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrívium (aritmètica, geometria, música i astronomia). No és casual que en català “empollón” sigui “setciències” (el terme al·ludeix a les set arts liberals abans esmentades). Els studia humanitatis estaven en sintonia amb l’antropocentrisme del Renaixement –l’ésser humà com a centre de l’Univers- que substituí el teocentrisme medieval. Aquest antropocentrisme ja es trobava present en l’antiguitat clàssica. Així ho reflectien màximes com “l’home és la mesura de totes les coses” -del sofista Protàgoras-, “res no és tan meravellós com l’home mateix” -del dramaturg Sòfocles- o Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, res del que és humà m’és aliè”) –del comediògraf Terenci.

Reflexió final

Aquesta anàlisi del concepte humanitat em porta a fer la següent reflexió. Al món hi ha dos tipus de persones: les que recorren a la cultura per alimentar el seu esperit i les que recorren a la cultura per alimentar el seu ego. Les primeres són molt més sanes i et conviden a menjar-te el món, a meravellar-te amb cadascun dels seus encants. Aquesta nostra realitat tan fascinant, però, és molt complexa, no és blanca o negra, sinó que és plena de matisos, de colors. Per això lament molt que avui en dia existesqui la trista dicotomia entre ciències i lletres, quan antigament els estudis humanístics també tenien un fort contingut científic. Hem convertit l’ensenyament en compartiments totalment hermètics i això va en detriment del conreu de l’esperit crític. Hauríem d’aconseguir que els nostres alumnes fossin més promiscus dels del punt de vista intel·lectual, que fossin capaços d’interactuar amb les diferents àrees del coneixement. És així com s’assoleix una formació íntegra de la persona.

I per acabar la reflexió, aquí teniu un excel·lent article de La Vanguardia sobre la utilitat de les humanitats en l’era del 2.0

Tampoc no us podeu perdre aquest article de Carles Capdevila titulat “Masclisme, classisme i de què serveix ser intel·lectual” (04/04/2016, ARa)

Alguns catedràtics d’universitat haurien de prendre nota de la lliçó de vida que dóna el gran Robin Williams a Matt Damon la pel·lícula L’indomable Will Hunging: