L’etimologia ens diu que els dofins són criatures entranyables. El nom d’aquest cetaci prové del grec kólpos, que significa “ventre”. El seu ventre, per tant, podria ser la mar d’on de tant en tant surt pegant bots. Tampoc no deu ser casual que l’oracle més important de l’antiga Grècia, situat al nord d’Atenes, rebés el nom de Delfos per ser considerat, segons la mitografia, com el melic, el “ventre”, del món. Foren precisament uns dofins els qui traslladaren Apol·lo des de l’illa de Delos fins a Delfos on el déu Delfini instal·là el seu temple.
Fresc amb dofins al palau de Cnossos (Creta)
El dofí és un animal molt estimat per la seva amabilitat, simpatia i suposada intel·ligència. A l’antiguitat, però, se li atribuïren unes qualitats ben diferents. Les tradicions marineres parlen de grans peixos anomenats dofins que atemorien els navegants amb els seus alegres bots sobre la mar -ja a la Ilíada (XXI, 22), Homer compara Aquil·les matant troians amb un dofí caçant peixos. Amb el temps, aquests temors tan infundats serviren perquè els bandolers de camins fossin coneguts en castellà com a “golfines” i després “golfos”. En un procés d’ampliació de significat, aquesta paraula, en femení, acabaria al·ludint també a les prostitutes.
Apol·lo i els dofins
El germà del golf
L’ètim kólpos (“ventre”) de dofí també està és present en el mot golf, que designa la porció de mar que “s’interna” a la terra (el portuguès encara conserva el terme golfinho per anomenar els dofins). Aquest golf, però, no té res a veure amb l’esport de la pilota, que podria derivar del neerlandès kolf (“bastó”).
Pel que fa la condició humana, la paraula dofí també es pot rastrejar en el mot grec adelphós (“germà”). En aquest cas, l’alfa prové de l’arrel indoeuropea *sm (“un sol”), que en llatí donà simul (d’on ve simultani, assimilar, simular o singular). Per tant, etimològicament parlant, adelphós significa “d’una única matriu”. No debades, els germans solen sortir d’allà mateix.
Escut de Filadelfia
El 1682, el mateix mot ἀδελφός originaria el topònim Filadelfia, la major ciutat de l’estat de Pensilvania, al nord-est dels EUA. El seu fundador, el britànic William Penn, li afegí un altre ètim grec (φίλος, “amor, amistat”), ja que volgué que fos un refugi de tolerància religiosa, de harmonia fraternal (ἀδελφός). L’egocentrisme de Penn faria que l’estat de Pensilvania portàs el seu mateix nom amb l’afegitó del mot llatí silva(“bosc”) -es tractava d’una zona amb arbres molt frondosos. Així doncs, des d’un punt de vista etimològic, Pensilvània vol dir “els boscos d’en Penn”.
Els dofins a la mitologia
La mitologia grega té uns quants episodis protagonitzats per dofins. Un d’ells el relaciona amb Dionís. En un dels seus viatges iniciàtics, el déu del vi es volgué dirigir a l’illa de Naxos, per a la qual cosa contractà els serveis d’uns pirates tirrens. Aquests, però, pensant-se que era un ric príncep, no dubtaren a raptar-lo per vendre’l com a esclau. Quan ja el tengueren fermat al pal de la nau, el cel s’enfosquí i les cordes que el pressionaven cediren.
Ceràmica amb l’escena de Dionís i els dofins
A continuació Dionís transformà els rems en serps, omplí l’embarcació d’heura i féu ressonar flautes invisibles. Els pirates, embogits, es precipitaren a la mar i es convertiren en dofins. Això explica que aquests animals siguin amics dels homes i s’esforcin per salvar-los en els naufragis; no debades, són pirates penedits.
Pirates de Dionís convertits en dofins
Els dofins també tengueren un paper destacat en la vida d’Aríon, un famós músic de Lesbos. Cantava al servei del tirà de Corint Periandre. Després d’haver estat navegant un temps per la Magna Grècia, va decidir tornar a Corint. A la nau coincidí amb uns mariners que decidiren matar-lo per fer-se amb els seus doblers. Aleshores, a Aríon se li aparegué en somnis Apol·lo, el qual li aconsellà que es previngués contra els seus enemics. Així, quan el músic fou atacat pels conjurats, els va demanar la gràcia que el deixessin cantar per última vegada. I ells hi accediren.
Gerra de Minos amb dofins (1400 aC)
De sobte, en sentir aquell dolç cant, comparegueren uns dofins, els animals preferits d’Apol·lo, i Aríon, confiant en el déu, es llançà a la mar. Un dofí el recollí i el portà a terra ferma. En arribar a Corint, el músic contà els fets al tirà Periandre, el qual no dubtà a matar el seus malèvols súbdits. En record d’aquella gesta, Apol·lo transformà en constel·lació la lira d’Aríon i el compassiu dofí. Una altra llegenda, però, relaciona la constel·lació de dofí (Delphinus) amb Posidó. El déu de la mar l’hauria immortalitzat en el firmament per agrair-li la seva ajuda a l’hora de seduir Amfitrite, la seva esposa.
Constel·lació “Delphinus”
Delfí i no dofí
En català convé tenir en compte que el successor d’un polític o d’una personalitat important rep el nom de delfí i no de dofí. En aquest cas, el mot prové d’una regió del sud-est de França coneguda com a Delfinat, amb capital a Grenoble. Des del segle XIV i fins al 1830 el títol de delfí fou ostentat pel primogènit baró del rei francès, hereu al tro.
De tota manera, no hi ha dubte que el nom de Delfinat prové igualment de dofí; la figura del cetaci ja apareixia en l’escut d’aquesta regió francesa. Seguesc, però, sense entendre com és possible que els nostres estimats grecs poguessin tenir tanta por d’un animal que desperta tanta tendresa entre els més petits.
Dofins entranyables
Articles del web relacionats:
– La posidònia de Posidó
– L’oracle de Delfos
– Dionís, el déu de les orgies
No Comments