L’origen d’aquestes paraules es remunta a temps de l’edat mitjana. Aleshores, i fins ben entrat el segle XVIII, no hi havia un servei postal organitzat, diari o periòdic, de recollida i entrega de cartes o paquets. Al final de la carta  s’escrivia facta (< facio, “fer”) per indicar quin dia havia estat “feta”, escrita. Així tenim frases com  epistula o charta data die… (“epístola o carta donada el dia…”). Però és molt possible que el vaixell que havia de portar-la a destí no pogués salpar per culpa d’un contratemps. D’aquesta manera, després de facta, es col·locava data (“donada, entregada”) tal dia.

Encara, però, hi havia temps d’afegir-hi alguna cosa més en cas d’un nou retard o d’un oblit mentre s’havia escrit la carta. Així, rere l’afegit s’escrivia P.D. (posdata) o P.S. (post scripta). D’aquesta pràctica sorgirien en català les paraules “data” i “dada” i en castellà “fecha” i “dato”; curiosament, però, el castellà conserva de manera residual el verb “datar” –en la resta de llengües europees, també predomina l’opció del català per a “data”: date en anglès i en francès, data en galaico-portuguès, o datum en alemany.

Aquí teniu un enllaç sobre etimologies epistolars.

Articles del web relacionats:
– Irremissiblement insubmisos