Al segle I aC el cònsol Marc Agrippa, gendre d’August, féu erigir a Roma un temple dedicat a tots (πάντες) els déus (θεοί), és a dir, un Πάνθειον -al segle II dC, després d’haver patit uns quants incendis, seria reconstruït per l’emperador Adrià. Avui la paraula panteó ha canviat de significat i ha passat a al·ludir a un sepulcre monumental on reposen diversos membres d’una família o els homes il·lustre d’un país. La història d’aquesta evolució semàntica és ben curiosa.

El Panteó d’Agripa va mantenir la seva funció inicial fins a la decadència de Roma al segle V. A principis del segle VII l’emperador bizantí Focas regalà el temple al papa Bonifaci IV, que decidí convertir-lo en una església de màrtirs consagrada a la Verge Maria. És per això que hi féu traslladar les relíquies dels màrtirs que hi havia a les catacumbes cristianes.

A partir del Renaixement, el Panteó passà a ser seu de l’Acadèmia dels Virtuosos de Roma i és aleshores quan començà a servir de sepulcre de grans artistes italians, entre ells, Rafael i Vignola. A finals del segle XIX la dinastia Saboya, amb el rei Víctor Manel II, decidí usar també aquest temple com a sepulcre familiar. Fou així com la idea de ser enterrat en un edifici ostentós fou imitada per nombroses persones il·lustres o adinerades.

Mausoleu
A vegades un panteó es confon amb un mausoleu, una tomba monumental que agafa el nom de Mausol, un sàtrapa de l’Imperi persa. Al segle IV aquest dictador, mogut per la seva alta autoestima, es féu construir a l’actual ciutat turca de Bodrum un gran sepulcre que havia de allotjar el seu cos. L’edifici, de 50 metres d’altura, fou batejat com a Mausolm—eion (“dedicat a Mausol”) i esdevingué una de les set meravelles del món antic. Al segle XVI seria enderrocat i l’activitat sísmica, bastant freqüent a la zona, acabà per destruir-lo.

Compte amb la catalèpsia!
Tant en un panteó com en un mausoleu cal anar en compte a no ser enterrat viu. Els que ho saben bé són els que tenen por de patir catalèpsia, que és així com s’anomena la mort transitòria. La paraula conté les arrels gregues κατὰ (“per avall”) i λαμβάνω (“agafar”). Per tant, literalment, catalèpsia vol dir “agafar per avall”, “caure del tot”.

Un famós cas de catalèpsia fou el que, segons una llegenda, protagonitzà el 1834  un “tío” anomenat Esteban Fernández, amo d’un carrusel en el “Paseo de las Delicias de Madrid”. Quan tothom pensava que havia mort d’un atac de cor, en el taüt, moments abans de ser enterrat, va despertar i cridà “Estoy vivo”. D’aquí que s’anomenàs “tiovivo” el seu carrusel amb cavallets.

Per a més informació sobre aquest tema, també podeu consultar aquests altres articles:

– Memento mori
– Halloween versus Tots Sants
– Qui no voldria estar enterrat entre els déus?
– El present és un present

I aquí teniu la meva intervenció sobre la mort al programa “Balears fa ciència”: