Tots naixem amb un sexe definit que “separa” homes de dones. Així doncs, tenim que sexe ve del llatí secare (“tallar”) en clara al·lusió a la divisió del gènere humà. Quan feim el coit, però, el que feim és “unir-nos” atès que la paraula deriva de co-ire (“anar junts”). 

Hem d’anar en compte, però, amb els coits plens d’orgasmes! Ja ho diu un antic proverbi llatí, de procedència desconeguda: Omne animal post coitum triste est, sive gallus et mulier (“Tot animal, després del coit, està trist, excepte el gall i la dona”). En francès es parla de le petite mort (“la petita mort”) per referir-se a la pèrdua de consciència que experimenten algunes persones després de l’acte sexual.

Els símbols del gènere masculí i femení estan carregats de ressonàncies clàssiques. El de la dona, un cercle damunt d’una creu, representa Venus, deessa de la feminitat i la fertilitat –també se l’anomena “el mirall de Venus” per tenir forma d’espill de mà.

En totes les civilitzacions antigues és present el culte a una deessa de l’amor com la Venus romana (Afrodita grega): Inanna en la mitologia sumèria, Ishtar en la mesopotàmica, Hathor en l’egípcia o Turan en l’etrusca. En astrologia, Venus és considerat un planeta del tot femení: suau, maternal i propens a l’alegria i a la música. En el món de l’alquímia, el símbol de Venus fou associat amb el coure.

 

El símbol del gènere masculí al·ludeix a Mart (Ares grec), el déu de guerra, la virilitat i la fertilitat. Es tracta d’un cercle amb un pal inclinat 45 graus i amb una llança que en sobresurt –el cercle remetria a l’escut del déu i la llança a un fal·lus. Mart s’identificà amb el planeta vermellós, amb la força i, en general, amb tot allò que tradicionalment relacionam amb l’àmbit masculí. Astrològicament regia qualitats com ara la voluntat, l’energia i la sexualitat agressiva. En el món de l’alquímia, el símbol de Mart fou associat amb el ferro.

En biologia, el cromosoma sexual femení és representat per la lletra X, i el masculí per la Y. Així, la combinació de dos cromosomes XX donen una nina; XY, un nin. Aquesta terminologia fou encunyada el 1905 pels genetistes nord-americans Edmund Beecher Wilson i Nettie Stevens.

Afrodita i Ares varen protagonitzar l’adulteri més cèlebre de la mitologia grega -Homer el relatà en el cant VIII de l’Odissea. Afrodita estava casat amb Hefest (Vulcà), el déu de la metal·lúrgia. La deessa de l’amor i de la bellesa, però, no s’acabava de trobar a gust amb la companyia del menys agraciat de totes les divinitats olímpiques. És per això que no trigà a caure en els braços del viril Ares, el qual contractà Alectrió perquè li fes de sentinella. Aquest, però, es va adormir.

Marte i Venus (1770 Louis-Jean-Francoise Lagrenée, Getty Museum, Los Ángeles)

Hèlios, el Sol que tot ho veu, va ser el primer a assabentar-se d’aquella infidelitat i no s’està d’informar-ne Hefest. Aquest, enfurismat, va ordir un pla per venjar-se’n. Va fabricar una xarxa irrompible, la va col·locar sobre el llit conjugal i va fingir que se n’anava a Lemnos.

Hefest sorprén Ares i Afrodita (Johanes Heiss) 

Després de fer-se pregar molt i de prometre una compensació econòmica, Hefest va accedir a amollar les seves preses. Tots dos amants varen sortir corrents, avergonyits, i varen ocultar-se per separat durant una bona temporada. Segons algunes versions, d’Ares i Afrodita naixerien Harmonia, Eros (Cupido) i els bessons Fobos (“Por”) i Deimos (“Terror”) –avui els dos satèl·lits de Mart agafen el nom de la seva bessonada, que esdevingué la seva escorta més fidel.

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: “Està sobrevalorat el sexe?”

Articles del web relacionats:
– Qui gaudeix més del sexe?
– Cupido concupiscent
– Mart, el déu de les arts marcials
– Zeus, el déu de la voracitat sexual