Per ventura podeu pensar que tot plegat és una trivialitat. I no anau equivocats, almanco des del punt de vista etimològic. A l’antiga Roma els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants als trivium, és a dir, a les cruïlles de “tres camins”. En època moderna, hi ha negocis que han fructificat en aquests indrets tan inhòspits. Que li ho demanin, si no, a la cadena d’hipermercats francesa Carrefour, que va començar en una cruïlla de “quatre camins”!

La versió grega de la via llatina és ἡ ὁδος. D’aquí tenim mètode (“que t’acompanya en el camí”) i una sèrie de paraules que hem heretat de la tragèdia grega. El pàrode (+ παρα, “al costat de”), en al·lusió als accessos laterals de l’escenari, era el moment en què, després del pròleg, es produïa el cant del cor –aquesta paraula, tanmateix, és d’ús més específic. A continuació, se succeïen els episodis (ἐπεισόδια). Amb els afegitons επι (“sobre”) i είς (“cap a”), significa, per tant, “el que segueix a l’entrada del cor”. En els episodis s’alternaven els cants del cor o estàsims amb els diàlegs dels actors. L’última escena era l’èxode (ἔξοδος), la sortida (ἐκ) del cor. En la traducció grega de la Bíblia, el segon llibre s’anomenà Èxode perquè narra l’esclavitud dels hebreus a l’antic Egipte i la seva alliberació en mans de Moisès, el qual els va conduir fins a la Terra promesa.

D’ἡ ὁδος també tenim període, que és una paraula que va néixer en l’àmbit de l’astronomia. Amb la preposició περι (“al voltant”) feia referència al temps que triga un planeta a fer la volta a la seva òrbita. Després, en aparèixer els diaris, serviria també per a crear el terme periòdic. Un altre derivat del camí grec és sínode (+ σύν, “amb”), que el cristianisme féu servir per al·ludir als seus conclaves o assemblees. Per ventura, totes aquestes paraules les podem aprendre en el món catòdic, de la televisió. Es diu així perquè conté càtodes (+ κατὰ, “cap avall”), elèctrodes amb càrregues negatives, d’on flueix el corrent.

El millor mètode per no perdre’ns en la via de la vida és fer-nos acompanyar d’un vademècum. Es tracta d’un petit manual que conté les nocions elementals d’un art o d’una ciència. La paraula hauria aparegut al segle XVII a partir de l’expressió llatina vade mecum! (“Vine amb mi!”) –no confondre amb vade retro!. Avui els metges són els que més fan servir aquests llibrets.

I com que la vida és un viatge, per no perdre el nord sempre estarà bé tenir present l’òpera La Traviata (“L’Extraviada” en italià”), de Giuseppe Verdi (segle XIX)

I aquí teniu la cançó “Camins”, de Sopa de Cabra:

Articles del web relacioants:
– Per què tots els camins duen a Roma?