Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós. El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l’expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res” –de res també ve “República”, és a dir, “la cosa pública”. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatisme ne gentem (“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licisme gent d’armes.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n’agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n’agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).

Les sorpreses etimològiques no s’acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot “germen”, deriva del verb gignere (“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n’heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l’italià n’heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.

En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus (“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).

També és molt curiós veure com diferents llengües romàniques expressen la idea d’estimar. En català aquest verb deriva d’aestimare, que conté una moneda romana, l’aes, feta de bronze. Per tant, en l’origen de la noció hi ha un sentit de valoració econòmica: es tracta de donar un preu a alguna cosa. En català aquest sentit es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”. El castellà, en canvi, té “querer”, queve de quarere, que vol dir “buscar”. El francès (aimer) i l’italià (amare) conserven l’arrel llatina, amare.

Aquí teniu un capítol del programa “Téntol” d’IB3 TV dedicat als animals: