Article publicat a l’Ara Balears (01/07/13)

La història és caparrudament cíclica. El 1633 Galileu era jutjat per un tribunal de la Inquisició, que l’obligà a abjurar, de genolls, de la concepció heliocèntrica de l’univers, ja defensada dècades abans per Copèrnic. La tradició diu que aleshores el filòsof i matemàtic de Pisa murmurà: Eppur si muove! (en italià, “i, tanmateix, es mou!”) en clara al·lusió a la Terra. Es tracta d’una frase magnífica que eleva a la categoria d’heroi el personatge que pretengué desterrar a l’oblit la visió geocèntrica propugnada al segle II pel grec Claudi Ptolomeu i que tan bé casava científicament amb l’antropocentisme inherent a la fe de l’Església en la creació.

 

El primer a mencionar les herètiques paraules de Galileu fou l’escriptor italià Giuseppe Baretti, del segle XVIII. El cert, però, és que el de Pisa no les degué pronunciar, ja que, si no, els inquisidors més ferotges l’haurien enviat directament a la foguera en comptes d’imposar-li un arrest domiciliari. L’any 1642, a l’edat de setanta-set anys, moria, gairebé cec i humiliat intel·lectualment. El 1992, 359 anys després de la sentència inquisitorial, l’Església, per boca del papa Joan Pau II, va demanar perdó per la condemna injusta de Galileu i va acceptar oficialment que la Terra gira al voltant del Sol. Es feia així honor a la veritat científica, una veritat que avui torna a ser menystenguda, en aquest cas en l’àmbit de la lingüística.

 

Primer va ser el català parlat a la franja de Ponent, que el govern d’Aragó rebatejà com a lapao (“lengua aragonesa propia del área oriental”); el mateix féu amb l’aragonès que es denominà lapapyp (“lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”). Aleshores tanta estultícia no passà desapercebuda entre els internautes, els quals continuaren la insultant broma anomenant el castellà d’Aragó com a lapolla (“lengua aragonesa propia de otros lindos lugares de Aragón”) i el castellà de Catalunya com a caca (castellà de l’àrea de Catalunya).

 

Ara, al despropòsit del govern aragonès, s’hi ha sumat el valencià, el qual ha demanat a la Real Academia Española (RAE) que revisi el seu escrit de 1970 on assegura que el valencià és una varietat del català. El grup popular de les Corts Valencianes manté que la seva llengua procedeix de la que parlaven els ibers al segle VI aC. L’inefable Círculo Balear ja s’ha afanyat a sol·licitar als seus diputats del Parlament que segueixin el mateix exemple i demanin a la RAE que reconegui el mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc com a modalitats de la llengo baleà. Això és tan ridícul com demanar a la NASA que reconegui que la Terra no és rodona o que dos i dos no són quatre sinó cinc.

 

Ja fa temps que he perdut la meva capacitat de sorpresa, però no d’indignació. Quina motivació ha de tenir el jovent per estudiar quan els nostres polítics mostren, de manera irresponsable, un menyspreu absolut envers el coneixement? A Àustria, ningú no es planteja que parli una llengua diferent de l’alemany. Els marcats dialectalismes que existeixen a la mateixa Alemanya tampoc no fan qüestionar la unitat de la llengua. Igual passa a Itàlia. I què em deis de l’anglès que es parla als Estats Units? I de l’espanyol de Mèxic o l’Argentina? A Amèrica Llatina parlen un idioma que sorgí a l’altra part de l’Atlàntic, a Espanya, més concretament a Castella, i per això es diu espanyol o castellà, de la mateixa manera que el català de les Balears, País Valencià i Aragó es diu així perquè nasqué a Catalunya. Això no ho dic jo, sinó gent molt més formada. Un d’ells, per exemple, és el nostre insigne mossèn Antoni Maria Alcover (1862-1932), promotor del Diccionari català-valencià-balear, l’empresa filològica més ambiciosa mai feta dins la romanística. A pesar de les desavinences que tingué amb l’Institut d’Estudis Catalans pels criteris seguits en la normativització del català, el de Manacor mai no perdé el nord:  “La llengua catalana no és just lo que es parla a Barcelona, sinó lo que es parla dins tots els territoris de nissaga catalana no contagiats ni tarats de castellanismes”.

 
De seguir amb l’estratègia governamental del “divideix i venceràs”, en una situació realment kafkiana, tots els heretges lingüístics haurem de comparèixer davant la justícia i renegar dels nostres postulats. Sempre podrem emular les paraules llegendàries de Galileu i murmurar: “I, tanmateix, és català!”. Llavors ens caldrà esperar que les nostres institucions, tal com féu l’Església amb el científic italià, també ens acabin demanant perdó i rectifiquin. Però, aquesta vegada, quant trigarà a imposar-se la raó?

Articles del web relacionats:
– I, tanmateix, és català!
– L’origen llatí de l’article salat
– Entrevista a Joan Veny
– Països Catalans en el divan
– Qui és en Pep Gonella?
– L’origen del terme català