Avui se’ns trenca el cor en veure tanta corrupció. En un rampell de bonhomia etimològica podríem pensar que els mateixos corruptes també tenen el cor romput perquè, un cop enxampats, senten pena dels seus actes. Són, però, llàgrimes de cocodril! Penediment no ve de pena, sinó del llatí paene (“gairebé”). En un principi paeniteo significava “no estar del tot satisfet amb alguna cosa”. En aquest sentit, podem interpretar que, lluny de tenir remordiments, els nostres corruptes es mostren penedits de la seva conducta “exemplar” perquè no acaben d’estar satisfets amb la condemna de la justícia, és a dir, amb la seva penitència, mot d’ètim idèntic.
Quan parlam de corrupció, per tant, convé no deixar-nos dur pel cor. La paraula deriva del prefix llatí co-, que indica participació, i del verb rumpo (“rompre”). Així doncs, la corrupció demana la complicitat d’un col·lectiu de persones. Però siguem sincers! A nivell individual, tots tenim el cor podrit durant el nostre dia a dia en no pagar el tren o en demanar al mecànic del cotxe que no ens faci factura per evitar l’IVA. I som igual de miserables si, en cas de ser funcionaris i haver ocupat un alt càrrec polític durant dos anys, acceptam cobrar el conegut com a “nivell 33”. Es tracta d’un plus salarial de per vida de gairebé mil euros mensuals que, per descrèdit de la democràcia, cap partit no s’atreveix a eliminar per por als seus militants que s’han beneficiat de la repartidora de les institucions públiques.
Vinyeta corrupció (Daniel Rosell)
Al segle XVIII Montesquieu arribà a la conclusió que l’home és corrupte per naturalesa, de manera que només es pot crear un govern perfecte basat en el control mutu dels diferents poders: el legislatiu, el judicial i l’executiu. Per al filòsof francès, aquesta divisió de poders no evitarà la corrupció, però sí que aconseguirà que, en cas de ser descoberta, sigui castigada. Així doncs, només un bon funcionament de l’Estat de dret servirà per neutralitzar la famosa màxima “Tot home té el seu preu, només cal saber quin és”.
Els romans ja tingueren molt present aquesta màxima. A partir del segle I aC, en plena decadència de la República, és a dir, de la “Cosa Pública” –avui tan malmenada-, fou quan es promulgaren més lleis per combatre qualsevol tipus d’irregularitat. “Quant més corrupta la República, més lleis”, diria Tàcit en els seus Annals. El Satíricon de Petroni, escrit al segle I dC, ens dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: “De què serveixen les lleis on només governen els doblers?”. Fins i tot s’arribaren a comprar jutges. Molts d’ells pecaren de prevaricació. Aquesta paraula, que procedeix de l’àmbit agrícola, significava originàriament “fer un solc tort (uaricus)”. El món judicial, en canvi, l’adoptà per al·ludir a la connivència del jutge amb una de les parts implicades, emetent sentències esbiaixades, sabent que faltava al seu deure –avui aquest delicte és extensiu a tot funcionari públic.
Relectura de la creació de l’home
A l’antiga Roma, també hi hagué casos flagrants de malbaratament de les arques públiques. El teatre de Nicea, a Bitínia (actual Turquia), en fou un d’ells. La seva situació va ser denunciada per Plini el Jove, aleshores administrador provincial, en una carta que envià a l’emperador Trajà (98-117 dC): “El teatre de Nicea, gairebé construït, encara està sense acabar i ha costat més de deu milions de sestercis […]. Tem que aquesta despesa sigui inútil. El teatre s’enfonsa i s’esquerda […]. Cal pensar si s’ha d’acabar, si s’haurà de deixar o si tal volta és millor esbucar-lo.
Girar la vista enrere escarrufa. Per sort avui hi comença a haver corruptes en ruta cap a la presó. Ironies de la vida, aquesta paraula també ve de rumpo. En llatí vulgar es deia rupta via (“camí romput”) en el sentit de “tallar els matolls per obrir-se pas”. Un cop el camí quedava obert es convertia en una ruta molt freqüentada i habitual, és a dir, rutinària.
De rumpo també tenim derrota, així que la corrupció és una derrota de la societat. Per oblidar-la, caldrà copiar de l’antiga Roma la pràctica de la damnatio memoriae (“condemna de la memòria”) amb la qual, en temps de l’Imperi, el Senat ordenava eliminar qualsevol imatge que recordés la infausta figura d’un emperador massa embriagat de poder. De moment, en alguns centres de Mallorca jo ja començ a veure plaques inaugurals dels nostres antics polítics amb el “molt honorable” ratllat. Em deman, però, si seria millor posar-hi un recordatori de la poca vergonya que han tengut amb els seus conciutadans. És l’única esperança que em queda per evitar que es repetesqui tanta ignomínia.
Winston Churchill: “Un mínim de corrupció serveix com a lubricant benèfic per al funcionament de la màquina de la democracia”.
Per reflexionar més sobre la corrupció i el poder, aquí teniu un fantàstic vídeo del programa “Amb filosofia” de TV3.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (01/06/2018), reflexion la condició corrupta de la naturalesa humana:
No us podeu perdre aquesta intervenció del Gran Wyoming sobre la corrupció:
Aquí teniu una reflexió molt interessant sobre els polítics corruptes de Vicente Vallés:
Per a més informació, podeu consultar el reportatge que em varen publicar a la revista Sàpiens (maig 2014, Núm. 142) amb el títolQue corruptes que són, aquests romans!
I aquí teniu l’entrevista que em varen fer arran de la publicació d’aquest reportatge al programa Gabinet de crisi d’IB3 Ràdio (12/05/2014)
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments