Certament, venir (venio) a aquest món és tota una aventura (< adventura, “les coses que han d’arribar, venir”). I, si no, que ho preguntin a Odisseu (l’Ulisses llatí) que patí una autèntica odissea per tornar a la seva estimada Ítaca, avui convertida en la nostra màxima aspiració.
El tema de supí de venio és ventum, d’on ve, mai més ben dit, vent. És a dir, que el vent és “allò que ve”, i en castellà sol venir a través de la “ventana” –el mateix paral·lelisme trobam en l’anglès amb wind (“vent”) i window (“finestra”).
Defenestrar per la finestra
És curiós com la nostra finestra –en italià igual; fenêtre en francès; i fenster en alemany- deriva del llatí fenestra, que conté l’arrel indoeuropea *bha- (“brillar”). De manera que en aquestes darreres llengües la finestra és per on ens arriba la llum solar, mentre que en castellà i en anglès és per on arriba el vent.
De finestra tenim defenestrar, “destituir algú del càrrec”. Aquesta paraula fou encunyada el 1618 a Praga quan els aristòcrates tiraren des de (de-) la finestra (fenestra) uns representants de l’emperador Ferran, donant així inici a la Guerra dels Trenta Anys.
Venir al món és una aventura (Foto d’ Angela Gallo)
Subvencionar l’Advent
Tornem, però, al nostre venio. El calendari cristià té encerclat en vermell l’advent, període de preparació per a la vinguda –que noavinguda– del naixement del Messies, que comença quatre setmanes abans del 25 de desembre. Durant aquest temps hem d’aprofitar l’avinentesa per avenir-nos bé i hem de prevenir-nos de no inventar-nos excuses per preparar l’adveniment de qui tots consideram un benvingut.
Provengui d’on provengui, és convenient no contravenir els postulats cristians i deixar de banda les nostres desavinences personals per poder intervenir en aquest acte que ens subvenciona la mateixa Església. Ara em revé, però, que, perquè tot plegat no ens sobrevingui i no es agafi desprevinguts, sempre podem anar tots junts (cum) a un convent i convenir a celebrar una convenció a l’espera que s’esdevingui tal esdeveniment (“evento” en castellà).
Tanmateix, per molt que ens hi esmercem, cada any el nostre avenir (“porvenir” en castellà) és una incertesa. No debades, tots estam sotmesos al caràcter eventual de l’esdevenidor, de la ventura. Literalment aquesta paraula, com aventura, vol dir “les coses que han de venir” i és un neutre plural del participi de futur de venio.
Tots podem tenir bona o mala ventura, provar ventura o fer-nos preguntes amb l’expressió per ventura, sinònim de “tal volta”, és a dir, “per sort”. Amb tot, no és gens aventurat dir que, per ser benaventurats, convé sempre tenir present d’on venim.
Ja em perdonareu si aquest inventari de venio m’ha quedat poc convencional. Ara mateix me’n vaig a una botiga a comprar un souvenir, “allò que ens ve per sota (sub) i ens ajuda recordar un viatge –la paraula ens ha arribat a través del francès.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments