Ampliació de l’article publicat a l’Ara Balears (10/08/2013)
“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu […]. El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres […]”. D’aquesta manera tan semiòtica arranca l’Evangeli segons Sant Joan. Ja al Gènesi trobam que la creació es produeix precisament per l’acte de la parla: “Déu digué: que existesqui la llum. I la llum va existir […]. Després que Iahvè designàs cadascuna de les realitats superiors (el dia i la nit, el cel i la terra…), l’home, Adam, fou l’encarregat de anomenar els animals: “Déu va modelar amb terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria”.
La nostra vida, per tant, no seria res sense les paraules. Si no, que ho demanin a l’escriptor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014). Quan tenia dotze anys, el Premi Nobel de Literatura de 1982 va estar a punt de ser atropellat per una bicicleta. Se salvà gràcies a un capellà, que, en cridar “Alerta!”, va provocar la caiguda del ciclista. Aleshores aquell salvador li va dir: “Ja ha vist vostè què és el poder de la paraula”. El filòsof alemany Heidegger (1889-1976) insistí en el tema afirmant que “el llenguatge és la casa del Ser”. No debades, la paraula és el principal element que ens distingeix de la resta d’animals; suposadament ens dóna seny.
Curiosament el grec de les Sagrades Escriptures empra el termelógos (“enteniment”) per referir-se a la Paraula. La seva traducció al llatí cristià fou verbum. Aquest mot, tanmateix, acabaria essent desplaçat per un altre d’origen grec, parabolé, que en un principi volia dir, literalment, “llançament a un costat” i, després, “comparació”. Fou així com irrompé de forma proverbial en la nostra llengua la paraula. En aquesta evolució semàntica, la seva connotació original, lligada al cultisme paràbola, quedava reservat a l’àmbit de la geometria i de la literatura.
Per parlar, doncs, cal tenir paraules; en altres llengües romàniques, en canvi, es prefereix fer-la petar d’una manera més fabulosa. Així, el llatí fabulor (“conversar”) donà en castellà “hablar” i en portuguès “falar”. En qualsevol cas, som persones de paraula o faltam a la paraula donada. Demanam la paraula, la cedim, la prenem i, fins i tot, la retiram, sabent que tots som esclaus de les nostres paraules i amo dels nostres silencis. O, de la mateixa manera que, segons un famós lema publicitari, som el que menjam, també podem dir que som el que parlam.
Avui, però, assistim a un empobriment de la dialèctica. Les paraules han esdevingut crits. El que importa és vèncer i no convèncer, dissuadir i no persuadir. El raonament ha donat pas a l’atrofia mental del maniqueisme. Ara tot és blanc o negre. No existeix el gris. Opinió equival a dicotomia. Tenim misologia, aversió al raonament. Ens hem convertit així en éssers gregaris que, com un bestiar (grex, en llatí), ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis, tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Per coherència, doncs, ens aferram (haero) a la cohesió tribal.
Els prejudicis segons Mafalda
En la nostra societat tampoc ja no hi ha judicis, sinó prejudicis. Tothom es creu estar en possessió de la veritat absoluta i no es mou de la seva trinxera. No suportam (tolero) la tolerància. Som, per tant, fanàtics de les nostres idees. Les defensam amb els ulls embenats, sense escoltar i alçant la veu, perquè ens fa por desxifrar la complexitat de la realitat. També evitam argumentar, ja que això implica demostrar (arguo) els nostres principis arrogants no ratificats (< reor, “creure”) sovint per cap raó. Defugim el diàleg (“conversa”, en grec); ens pot més la violència de la paraula: el debat (<battuo, “colpejar”) i les discussions (< discuteo, “trencar”). Davant tal degradació, cobra sentit el vers de Blas de Otero: “Pido la paz y la palabra”.
La tribu segons Nietzsche
Tampoc no volem sentir a parlar de l’objectivitat, és a dir, dels obstacles que se’ns llancen (iaco) davant (ob-) nostre i que ens podem provocar algun que altre ictus. La subjectivitat ens dóna més seguretat perquè ens permet tenir-ho tot més sota (sub-) control. Per descomptat, avui la ignorància és més atrevida que mai i ja no ens fa plorar. No enyoram (ignoro) el coneixement perquè, ja em permetran el barbarisme, som així de “xulos”. No debades, hem tornat a la nostra infància, a quan no podíem parlar (for) i, en italià, érem criatures irreverents (fanciullo), forma que es simplificà en ciullo.
Ara comunicam sense sentit comú i ens expressam pressionats per les majories. El llenguatge s’ha pervertit. Els tabús s’han convertit en autèntiques armes de destrucció massiva que cal evitar per salut mental. Així, alleujam la crisi amb l’eufemisme recessió i ens conhorten més les reestructuracions que no pas els acomiadaments. Tants d’eufemismes, però, no han aconseguit rebaixar la tensió verbal. La petulància fa que ens adrecem (peto) a la gent amb la mateixa impetuositat i competitivitat, mots d’ètim idèntic. Convé, doncs, tornar a dotar de contingut la famosa sentència de Ramon Llull: “La paraula és l’arma més poderosa”.
Per reflexionar més sobre el poder de la paraula, aquí teniu un article molt interessant, titulat Divines paraules, d’Àlex Rovira.
I sobre la societat tan maniquea que tenim, aquí teniu un article de Pérez Reverte.
Aquí teniu un poema del poeta felanitxer Jaume Munar dedicat a les paraules
Els humans sempre s’han presla Paraula massa a pit! Si ens fos permès de parlaramb les bèsties veuríem que fins i tot elles senten que amb els seus grunys desocultenel sentit pregon de l’Ésser. En aquells primers batecs,remugaven, redundants, l’immens prat de versemblançaque la llum els atorgava i fou així com, de cop,confortablement inútils, amb les manyes esburbadesde qui descobreix el foc,balbucitaren, tot just, el primer de tots els mots.Després: sols l’avorriment,tot el tedi del camíacostumat de les bísties,sempre el mateix puta nomper a cada puta cosa…D’aquell llot reiteratiugrassos prohoms respectablesn’induïren lleis morals,científiques, tractats, com aquestes burocràtiquesestructures de la llum que a tothora t’enlluernen,com un pres que a les palpentesdesaprèn el manament, que l’haurà de redimir:«Oblida-ho tot, calla-ho toti habita sols la paraula,lliure, òrfena de món, per tal que així esdevengui com una nit sense dia,com un ou sense trencar:inútil, però possible».
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:
El filòsof Emilio Lladó fa un elogi de la paraula:
I en aquest vídeo Nuria Pérez Paredes alerta de l’empobriment lèxic dels nostres fills:
Com sempre, molt interessant. La paraula -i l’ús que se’n fa- ha estat sempre un tema clau en la vida pública. A l’Antiga Roma, Quintilià va escriure “Institutio Oratoria”, obra de 12 volums en la que recull el pla de formació ideal per a esdevenir un bon orador. Cal destacar, a més, que situa la lectura com activitat imprescindible per a qualsevol bon orador.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
Adam, posant nom als animals (Tapís de la Creació, s. XI, Museu de la Catedral de Girona)
One Comment
Víctor
Com sempre, molt interessant. La paraula -i l’ús que se’n fa- ha estat sempre un tema clau en la vida pública. A l’Antiga Roma, Quintilià va escriure “Institutio Oratoria”, obra de 12 volums en la que recull el pla de formació ideal per a esdevenir un bon orador. Cal destacar, a més, que situa la lectura com activitat imprescindible per a qualsevol bon orador.
Salut!