A l’Oceà Atlàntic, prop de la Mediterrània, també tenim un conjunt d’arxipèlags molt famós que s’aixopluguen sota la terminologia de Macaronèsia, les illes dels “afortunats” o dels “feliços” (μάκαρ).No debades, segons la mitologia, era el lloc on anaven a parar els herois difunts. La Macaronèsia està constituïda per les illes portuguesesAçores, Madeira i les Selvagens, l’arxipèlag espanyol de les Canàries i Cap Verd, que és un estat propi.

El mar Egeu es convertí en la pàtria dels grecs. Així ho constata l’historiador Xenofont en la seva obra Anàbasi (IV, 7, 24, 3). Després del fracàs de l’expedició dels “Deu mil” contra els perses, els grecs caminaven perduts per terres turques. En arribar a la costa i tornar a veure la mar, varen cridar amb llàgrimes als ulls: θάλαττα, θάλαττα (“el mar, el mar”). 

El major cant al mar Mediterrani és l’Odissea. Curiosament Homer es resisteix a admetre que el mar pugui ser exclusivament blau. El descriu sobretot com “del color del vi” (οἶνωψ πόντος). També diu que és “cendrosa” en al·lusió als deixants d’escuma dels vaixells.

‘La gran onada de Kanagawa’, 1829-1833. És una de les imatges de l’art japonès més conegudes a Occident.

Nàusees que fan nosa
Si navegam molt correm el perill de marejar-nos, verb que prové del llatí mare, maris (“mar”), d’on tenim també marisc i, en castellà, “merluza” (< marilucia, “peix de la llum”; el seu equivalent català, lluç, només  conservà la segona part de l’expressió llatina). D’altra banda, a Espanya, els antecedents dels supermercats foren els ultramarins. L’etimologia ens diu que eren llocs que en un principi només venien queviures procedents de més enllà (ultra) del mar, és a dir, d’Amèrica.

Si ens marejam, podem tenir nàusees a partir de l’ètim grec ναῦς (navis llatí), d’on prové també  nàutica,  naufragi (+ frango, “rompre”) i els neologismes internautes i astronauta. Per evitar pendre “biodramines”, cal, doncs, “saber pilotar bé una nau”, una acció que en grec es deia κυβερνάω i que ens ha donat el verb governar -ja a l’antiguitat triomfà la metàfora, encara vigent, que un Estat és com una “nau” que s’ha de saber pilotar (< πηδόν, “timó”). Actualment κυβερνάω ha ressorgit de l’oblit de la mà d’Internet amb les paraules cibernauta i cibernètica.

El pescador d’Akrotiri, ciutat al sud de l’illa grega de Santorini (fresc datat del 1500 aC)

Per ventura, avui totes aquesta paraules nàutiques ens fan ja una mica de nosa. I no anau errats des d’un punt de vista etimològic. És evident que les nàusees que ocasiona el balanceig d’una nau (ναῦς) són molt molestes i, per tant, també fan molta de nosa. En qualsevol cas, per acabar amb aquest mal tràngol, és millor invocar els vents oportuns, que són els que ens han de dur a bon port (portus).

Tanmateix, si no tenim les coses clares, no hi ha cap vent oportú. Ja ho assegurava Sèneca: Ignoranti quem portum petat, nullus suus ventus est (“Per al que no sap a quin port es dirigeix, cap vent no és favorable”). Sempre, però, podem optar per allò segur i anar arran de mar, vorejant la costa. Així reviurem l’antic significat de periple (< περί, “al voltant de” + πλέω, “navegar”). En arribar (< ad ripam, “a la vorera”) a destí haurem de treure els estris de pescar, és a dir, els ormejos, paraula que ve del grec ὁρμίζω (“ancorar”).

Bitàcoles per evitar preguntes
A part d’invocar el déu Posidó, per gaudir d’una bona travessia és necessari dur a bord un quadern de bitàcola, un llibre on són anotades les principals incidències de la navegació d’un vaixell. El terme prové del llatí habitaculum (“estatge”). Ve de quan,  antigament, els vaixells tenien una espècie de caixa forta on el capità guardava el diari de navegació. Es tractava d’una informació que no es podia perdre ni podia anar de mà en mà. Donada la seva importància per arribar a bon port, es custodiava en un habitacle, un estatge.

En tot cas, per poder navegar l’etimologia també ens diu que cal preguntar. Aquest verb vendria del llatí percontor, mot que consta de per– (“mitjançant”) i contus, (“llança” < κοντός). Originàriament, doncs, preguntar al·ludia a l’acció d’un mariner que, amb una llança, intentava descobrir la profunditat de la mar o d’un riu per poder-lo navegar. Mes tard, de “sondejar la mar” el terme passà a significar “sondejar una persona” per intentar arribar fins al fons d’un assumpte.

A l’hora de “preguntar” a bord hem de tenir clar que la popa és la part posterior i la proa, la part davantera. Ambdós termes venen del grec πρώρα (“proa”). En canvi, de procedència neerlandesa són els noms per designar els dos costats de l’embarcació. Estribord és la part dreta, mirant de popa a proa, és a dir, el costat (boord) on es troba el timó (stier); i babord és la part esquerra, és a dir, el costat que es troba darrere (bak, germà bessó de l’anglès back).

Un sinònim de pirata és filibuster, que, en canvi, és d’origen germànic i significaria “el qui obté un botí” (en anglès, freebooter). S’emprà sobretot per referir-se a aquells individus que, després del descobriment d’Amèrica, atacaven els vaixells que anaven al nou món o en venien.

La xusma, a galeres!
Avui hi haurà gent que considerarà que tots aquests tipus de pirates són xusma, gent vil. En aquest cas, l’etimologia ens torna a ser reveladora. El terme va sorgir al segle XIV a partir del dialectalisme genovès ciurma, que al·ludia al conjunt de remers que estaven obligats a remar a les galeres. Tractant-se de presos, la majoria solien ser de classe social baixa, amb escassa educació, i d’aquí el seu significat actual.

Si gratam, però, més en l’etimologia de ciurma ens trobam el terme grec de κέλευσμα, que era el nom que rebia el “cant rítmic per a dirigir el moviment dels rems”. Era un cant en forma d’ordre que donava el responsable de les galeres. Així doncs, l’arrel principal de tot plegat és κελεύω (“ordenar”, “manar”).

A la segona part d’El Quixot (capítol LVIII) la paraula xusma encara apareix amb el seu significat primigeni: “[…] al subir don Quijote por la escala derecha toda la chusma le saludó como es usanza cuando una persona principal entra en la galera(…)”. Avui, però, tots sabem què significa xusma. Molts d’ells ja se’n podrien anar a galeres i fer així un homenatge etimològic a aquesta paraula. Segur que, després de remar tant, sortirien amb el cap més ben moblat.

D’origen mariner és també l’expressió castellana “salvarse por los pelos”. En temps antics, entre la tripulació era habitual recomanar als passerells que es deixessin créixer els cabells. Així, en cas de caure, tenien per on ser agafats.