A casa nostra només viatjam metafòricament amb les paraules. A Grècia, però, literalment, viatgen amb metàfores com el bus o el tren. I és que al país hel·lè han volgut donar un significat més ample a una de les seves paraules més genuïnes -ve de la preposició μετά (“més enllà”) i del verb φορεῖν (“portar”). Aquesta mòbil metàfora grega equival a la nostra paraula transport, que hem adoptat del llatí trans- (“d’un lloc a un altre”) i de porto (“portar”), d’on ve també port.

 

Si volem, doncs, viatjar amb metàfores haurem d’anar a Grècia. Els més mandrosos, però, sempre tendran l’opció de fer volar la imaginació amb la gran quantitat de metàfores que inunden la nostra vida quotidiana. No debades, vivim envoltats de segons sentits. Així ho assegura el gran lingüista Jesús Tuson en el seu llibre Això és (i no és) Allò (2008), inspirat en l’obra Metaphors We Live By del lingüista George Lakoff i el filòsof Mark Jhonson:

“¿Com podríem escriure, ara com ara i en la nostra cultura, una crònica esportiva sense referències a la guerra i a la violència, sense parlar de defenses i ariets, atacar i atacants, rematar i derrotar, canonades i fins i tot afusellaments? Per bé o per mal (més aviat, això segon), en aquesta cultura nostra, qualsevol competició esportiva s’associa a la guerra, a l’esperit bèl·lic, a l’enfrontament. I […] les metàfores diuen molt sobre com som, sobre els patrons amb què organitzem el nostre imaginari. Per les nostres metàfores ens coneixeran i ens coneixerem”.

 
Metàfores quotidianes

Tuson assegura que “entre les accions humanes que ens donen matèria metafòrica és la guerra el metaforitzador principal”. En dóna bastants exemples: “afusellem els altres amb les nostres respostes feridores i acabem per desarmar-los i per vèncer-los; ens atrinxerem en les nostres decisions; hi ha qui conquereix la vicepresidència d’una empresa empaitant els competidors; […] les associacions de veïns s’han mobilitzat davant la precarietat dels serveis socials als barris… I parlem sovint de bàndols, planes majors, sabotatges, setges, treves i victòries”.

I les reflexions no s’acaben aquí. “Comencem a veure -insisteix Tuson- que hi ha expressions que no les podem entendre tal com sonen. […] Un individu físicament tou pot ser qualificat de dur i, en el cas contrari, a una persona atlètica li pot escaure l’adjectiu tendra, si el seu caràcter i el seu capteniment així ho justifiquen. […] Tenim la urgència d’associar tot el que ens envolta, i que ens inquieta, a pautes familiars. Hem de reduir allò estrany a això conegut, a això nostre. I és aquesta la raó per la qual hi ha tantes metàfores que tenen com a punt de referència el cos humà i les seves parts: el món extern a nosaltres és ple de caps, ulls, boques, mans, braços, cors, pulmons i peus. Les viles tenen caps i cors, i el camp que les envolta és el seu pulmó. El mar té braços, entrades estretes i allargades, en les costes. Els transports subterranis tenen boques (i també les armes, ai!) […]”.

Tuson alerta, però, del perill de les metàfores. No debades, algunes poden tenir un gran poder de tergiversació o d’ocultació de determinades realitats horribles. En aquest sentit, al seu parer, la que se’n du el primer premi està continguda en la resposta que un polític va donar als periodistes quan faltaven pocs dies per a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92: “Hi ha petites coses a la rerabotiga que estem intentant optimitzar”. Es trata de tota una lliçó de llenguatge políticament correcte”.

No podem, doncs, defugir les metàfores. Tal com recorda Tuson, “les metàfores formen part inexcusable no tan sols de la nostra manera de parlar, sinó també (i molt principalment) de la nostra manera de pensar, d’entendre el món i de categoritzar-lo”.

Aquí teniu un enllaç de l’escriptor i poeta mallorquí Miquel Àngel Llauger. Conta l’anècdota d’un poeta metafòric.