Avui, 24 d’octubre, és el dia Internacional de les Biblioteques. Per ventura no és casual que aquesta efemèride fixada per la UNESCO se celebri gairebé una setmana abans que el Dia de Tots Sants (1 de novembre). Algú va dir que les biblioteques són com els cementeris. Són llocs on “descansa” (κοιμαι) la memòria oblidada de la humanitat: en un cas en forma de llibre i per ordre alfabètic, en l’altre en forma de tomba i de manera aleatòria. En ambdós recintes la gent hi entra embolcallada per un silenci que obliga a trobar-nos amb nosaltres mateixos. I davant una panorama tan abismal de coneixements i de vides truncades la por també ens corprèn i fa que mirem amb cert respecte els seus vigilants: els bibliotecaris i els enterramorts.

Alexandria
La biblioteca més famosa de l’antiguitat fou la d’Alexandria (Egipte). Al segle IV aC, en morir Alexandre el Gran, el seu extens imperi fou repartit entre els seus generals. I Egipte tocà a Ptolomeu. L’objectiu d’aquest militar fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d’efervescència cultural s’acabà canalitzant a través de l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

A Alexandria també calia un d’aquests centres del saber, però de majors dimensions, com la biblioteca de Nínive (Mesopotàmia). I no només havia de servir per promoure la cultura grega, sinó també per legitimar la nova monarquia ptolemaica. L’encàrrec va anar a parar a mans de l’atenès Demetri Falèron, un exalumne d’Aristòtil. La nova institució que estava a punt de néixer necessitava la protecció de les nou muses, les deesses de les arts del coneixement. S’anomenà, per tant, Museu (“temple de les muses“, en grec). No tingué res a veure, però, amb el nostre concepte actual de museu.

Les Muses del Parnàs

En ple segle III aC el Museu d’Alexandria reuní les ments més brillants de la Mediterrània. Aquests hostes sabien que qualsevol aportació dels seus predecessors era cabdal per a fer nous descobriments. És així com naixé la cèlebre biblioteca (βιβλιον, “llibre” + τίθημι, “col·locar”), que en un principi era una dependència més del Museu. Conta la llegenda que, perquè es convertís en el major magatzem de coneixements de tots els temps, Ptolemeu III féu enviar un comunicat als sobirans de totes les terres conegudes fins aleshores, sol·licitant en préstec els seus llibres. A més, els vaixells que atracaven al port d’Alexandria foren obligats a deixar els llibres que portaven a bord. La biblioteca es quedava l’original i en feia una còpia que tornava als vaixells.

El naixement dels filòlegs
En total la biblioteca d’Alexandria arribà a tenir 700.000 rotlles de papir. Tot aquest material propicià l’aparició de la figura del filòleg (“l’amant de la paraula”). Eren persones que es dedicaven a l’estudi de la gramàtica i a l’anàlisi i edició de textos. Els d’Alexandria fixaren les bases del que avui dia s’anomena catalogació: l’art de classificar els llibres perquè el lector pugui trobar la informació que necessita.

Els empleats alexandrins també idearen una espècie de top ten: la llista dels millors autors per gènere. Moltes obres de l’antiguitat ens han arribat precisament gràcies a aquestes llistes que serviren de guia perquè els copistes medievals elegissin els autors que més valia la pena transcriure. Així doncs, el cànon (κανών, “model”, “llei”) literari fixat a Alexandria és el que, amb lleus variacions de gust segons les èpoques, s’ha conegut com a “clàssic“.

Pèrgam
Aviat a Alexandria li sortí una rival, Pèrgam. Situada al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia, era una ciutat que també havia nascut al segle IV aC fruit del repartiment del dominis d’Alexandre el Gran entre els seus generals. Fou, però, al segle III aC, sota el regnat d’Àtal I, quan es construí la biblioteca. L’objectiu era convertir la urbs en el centre cultural i artístic d’Àsia Menor hel·lenística. Des d’Egipte tot eren recels.

L’historiador romà Plini (Història natural XIII, 70) conta que al segle II aC, per evitar el transfuguisme d’erudits a la nova biblioteca, Alexandria li tallà el subministrament de papir des del Nil. S’inicià així una mena de guerra freda cultural entre dues grans potències. De la confrontació sorgí el pergamí -el nom ja delata el lloc del seu naixement, tot i que es tractava d’un material ja emprat abans en altres indrets. S’obtenia de la pell d’animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció. Oferia més avantatges que el papir que s’obtenia de les ribes del riu Nil: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era més car i d’elaboració més lenta.

L’ofegament econòmic que practicà Alexandria sobre Pèrgam fou l’excusa perfecta per a l’explotació del pergamí que fins aleshores només s’havia utilitzat a petita escala. La jugada, doncs, no sortí bé a la nissaga dels Ptolemeus. No seria, però, la nova rival qui acabaria amb la biblioteca del país dels faraons. Al segle I aC Juli Cèsar havia arribat a Egipte encalçant el seu enemic Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron.

Cleòpatra

El conqueridor de les Gàl·lies donà suport a la germana del rei, Cleòpatra VII, de qui s’enamorà bojament. Fou durant el transcurs d’un atac al port d’Alexandria quan es produí el desastre. Al 48 aC el general romà havia ordenat cremar les naus de la facció enemiga, però el foc se li escapà de les mans i arribà fins a la biblioteca. Tanmateix, hi ha motius per dubtar que això fos així. L’historiador Plutarc, la principal font d’informació, va viure segle i mig després dels fets. Cèsar, a la seva Guerra civil, parla de la crema de vaixells, però no menciona la destrucció de la biblioteca. D’altra banda, cap personatge contemporani plora l’aniquilació d’aquell palau dels llibres. Per contra, el filòsof Sèneca afirma que “cremaren a Alexandria 40.000 rotlles”.

Cleòpatra s’acabà convertint en la nova reina d’Egipte amb el suport de Roma. El seu valedor, però, no trigà a ser assassinat, de manera que, per mantenir-se en el poder, la faraona grega es proposà captivar el cor del nou home fort de Roma a Orient, Marc Antoni. Aquest, per tenir-la contenta, saquejà la biblioteca de Pèrgam i, segons relata Plutarc, li féu donació dels dos-cents mil llibres que contenia per tal de pal·liar les pèrdues ocasionades per l’incendi de Juli Cèsar. Alexandria tornava a reviscolar, però no per molt de temps.

Al llarg dels segles vinents la biblioteca patiria les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Omar, en trobar-se davant una munió tal de llibres, diria: “Si estan d’acord amb l’Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los”. En tot, es creu que aquesta frase és falsa. Els cristians l’haurien atribuït intencionadament als seus principals enemics.

Es conta que van ser necessaris sis mesos per cremar tot aquell tresor.  Només foren perdonats els llibres d’Aristòtil. La crema de la utopia del deixeble d’Aristòtil va ser l’estacada final a la que al segle I aC l’escriptor llatí Vitruvi havia batejat com “la memòria de la humanitat”. Tanmateix, aquella “memòria de la humanitat” seria rescatada de l’oblit en època moderna. El 1987, a petició del president d’Egipte, Hosni Mubarak, la Unesco va donar llum verda a la construcció d’una nova biblioteca alexandrina molt a prop d’on es pensa que va estar ubicada l’antiga. La seva inauguració, enmig de grans fastos, arribà quinze anys més tard, el 2002. Ara la biblioteca d’Alexandria aspira a acollir tots els llibres que es publiquen al món, ja sigui en format imprès o digital.

A El nom de la rosa, Umberto Eco parla així de les biblioteques:

 “Fins llavors havia cregut que els llibres parlaven de les coses, humanes o divines, que hi ha fora dels llibres. De sobte, vaig entendre que sovint els llibres parlen de llibres, és a dir, que és com si parlessin entre ells. A la llum d’aquesta reflexió, la biblioteca em va semblar encara més inquietant. Era l’àmbit d’un llarg i secular murmuri, d’un diàleg imperceptible entre pergamins, una cosa viva, un receptacle de poders que una ment humana era incapaç de dominar, un tresor de secrets emanats d’innombrables ments, que havien sobreviscut a la mort d’aquells que els havien produït, o d’aquells que els havien anat transmetent.”

Aquí teniu un vídeo sobre la biblioteca de la Real de Palma, una de les més importants de Balears:

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa “Balears fa ciència” d’IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d’etimologies literàries.

Aquí teniu un article d’Àlex Milian titulat “Les biblioteques, escenari de ficcions”.

Articles del web relacionats:
– La guerra de les biblioteques de l’antiguitat
– L’ABC de l’alfabet
– Llibres que ens fan lliures
– Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
– El nas de Cleòpatra
– Cal·límac, el pare dels bibliotecaris

I aquí teniu un interessant article de Pau Giralt titulat “Lladres de llibres“.

Us recoman també aquest article de Jordi Llovet, Biblioteques, publicat al diari Ara (30/04/2016). I en aquest altre article Llovet parla de la “La utopía de las bibliotecas ideales”.