L’etimologia de la Ciutat Eterna no és gens clara. La tradició d’origen grec s’inventà un personatge epònim anomenat Rhomos, derivat alhora d’una paraula que significaria “força”. Una altra teoria vincula el topònim amb ruma, “mamella” en llatí, en al·lusió a la forma dels set pujols de la ciutat. Tanmateix, la teoria més famosa és la que vincula Roma amb Ròmul, el seu fundador.

Roma nasqué d’un drama familiar. La tradició diu que, quatre segles després que Ascani, fill de l’heroi troià Eneas, fundàs Alba Longa, aquesta ciutat del centre de la península itàlica passà a ser governada per un rei, Procas Silvius, que tenia dos fills, Numitor i Amuli. Numitor, el més gran, era de naturalesa pacífica, mentre que el seu germà petit Amuli era cruel i despietat.

En morir el patriarca, Amuli, cobdiciós de poder, prengué el tron al seu germà i l’expulsà amb la seva esposa i els seus fills. Tot i que Amuli sabia que el seu germà no faria res per recuperar la corona, no estava tan segur del seus descendents, de manera que els féu matar a tots, excepte la jove Rea Sílvia. Aquesta se salvà gràcies a les súpliques de Numitor i fou nomenada sacerdotessa de Vesta, deessa del foc sagrat.

La lloba Luperca
Per exercir el seu càrrec, Rea Sílvia havia de mantenir-se verge. El déu Mart, però, va enamorar-se d’ella. D’aquesta unió naixeren els bessons Ròmul i Rem. En assabentar-se’n, Amuli es va enfurismar i ordenà que els nadons fossin abandonats al Tíber dins un cistell que, tanmateix, acabaria recalant a una vorera del riu.

L’episodi de l’abandonament de nadons es troba present en moltes cultures: l’heroi grec Perseu també fou abandonat a un riu dins d’un cistell, igual que el patriarca bíblic Moisès, que en hebreu significa “l’he tret de l’aigua” -l’objectiu d’aquest tòpic literari és subratllar el caràcter excepcional d’aquestes figures ja des del seu naixement.

El corrent del riu empenyé el cistell de Ròmul i Rem fins a una vorera del Tíber. Allà, els crits dels infants varen atreure l’atenció d’una lloba, Luperca, que va córrer a alletar-los. Finalment foren recollits per un pastor, Faustulus, qui els crià amb la seva dona Acca Laurèntia com si fossin fills seus. Les males llengües diuen que aquella lloba, de fet, no era una bèstia, sinó una dona de debò, anomenada Lupa (“Llopa”), pel seu caràcter salvatge –no és casual que en llatí lupa signifiqui “prostituta”.

Avui la lloba Luperca o Lloba Capitolina és el nom que rep una escultura de bronze dels Museus Capitolins de Roma, convertida en tota una icona de la Ciutat Eterna. Està formada per l’animal alletant els bessons. Ha estat atribuïda a artistes etruscs i datada del segle V aC. Amb tot, una nova anàlisi situa la seva realització molt més segles després, entre els segles VIII i XIV dC. Els dos nins haurien estat afegits durant el Renaixement.

L’hora de la venjança

Fou així com Ròmul, amb un bou i una arada, es posà a marcar els límits, el pomerium, on construiria les muralles de la nova ciutat. Aquests fets succeïen en la data mítica del 21 d’abril de l’any 753 aC, quatre-cents anys després de la caiguda de Troia.

Rem, menjat per l’enveja, va cometre la ximpleria de creuar sense permís el solc fet pel seu germà. Això acabà d’irritar Ròmul, que el matà travessant-lo amb una llança. Es produïa així un dels més famosos casos de fratricidi de la història de la humanitat, juntament amb el de Caín i Abel, relatat per la Bíblia. Després de la marxa de Ròmul, qui ocupà el seu tron va ser Numa Pompili, el legislador. Va ser un dels regis més estimats i recordats de Roma.

Aquí teniu un qüestionari online de la revista Sàpiens titulat: “Cert, o mijta mentida? Les llegendes urbanes sobre l’antiga Roma”

Aquí teniu un documental sobre Roma de la mediàtica historiadora Mary Beard:

Aquí teniu la cançó d’Els Manel, Roma:

En aquest enllaç trobau informació mites fundacionals sobre altres ciutats.

Articles del web relacionats:
– Cridar els quirits
– Paraules a vista d’ocells
– Palaus a la muntanya
– Pot ser sana l’enveja?
– Per què odiam?
– Apoteosis apoteòsiques
– Moscou, la tercera Roma
– Bizanci. L’edat d’or de Constantinoble