La guerra propagandística
Article publicat a l’Ara Balears (01/12/2013)
Abans se li deia propaganda i ara comunicació. És la força dels eufemismes, que sovint maquillen mentides. La paraula propaganda apareix per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”). A partir del segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi romà, els habitants d’aquells llogarets més apartats que es resistien a adoptar la nova doctrina havien passat a ser coneguts com a pagans –país i pagès també contenen el mateix ètim.
Tot i que es tracti d’un mot d’encunyació recent, des de l’antiguitat la propaganda ha estat al servei dels més poderosos. Un dels qui en sabé treure més partit fou Juli Cèsar. Aquest polític de la Roma republicana del segle I aC, que ha passat a la història amb eslògans com alea iacta est o ueni, uidi, uici, no dubtà a magnificar les seves gestes militars a través de textos com la Guerra de les Gàl·lies i la Guerra Civil. En una iniciativa sense precedents, també va aconseguir, amb el vistiplau del Senat, estampar la seva efígie en les monedes, la qual cosa, juntament amb l’erecció d’estàtues, li garantia una major presència “mediàtica” entre la població.
Els admiradors de Cèsar no dubtaren a parlar bé d’ell en qualsevol reunió. Fou així com tengueren sentit els discursos panegírics, paraula provinent del grec pan (“tot”) i d’agyris (“assemblea”). Amb aquesta fama, no és d’estranyar que alguns fins i tot el volguessin fer rei. Ja als llibres sibil·lins –premonitoris del destí de Roma- hi havia escrit que el poble iranià dels parts “només podria ser vençut per un rei”. Quedava clar, doncs, que a Roma, com abans a l’antiga Grècia, els oracles també podien estar al servei de la propaganda –és el mateix que passa actualment amb les enquestes governamentals del CIS.
A pesar de tants d’esforços persuasius, Cèsar acabaria essent assassinat pels seus. Octavi August, tanmateix, en fou un digne successor. No debades, contractà Virgili perquè li escrigués l’Eneida, una obra del tot apologètica a la seva figura. L’historiador Tit Livi també li faria la gara-gara amb Des de la fundació de la ciutat. L’objectiu del llibre era enaltir els valors de la Roma d’August davant de les misèries dels pobles sotmesos. A més de lloar els valors patriòtics, la propaganda, però, també és un mitjà eficaç per difondre la mentida històrica. És el que passà amb l’emperador Tiberi. Dècades després de morir, la seva imatge pública fou destrossada pels historiadors Tàcit i Suetoni, que el presentaren com un vell sanguinari i pederasta.
En època moderna, la propaganda consolidaria la seva càrrega negativa amb el nazisme. Al ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, se li atribueix la frase “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. El seu ideari era així de clar: “No hi ha necessitat de dialogar amb les masses, els eslògans són molt més afectius. Actuen en les persones com ho fa l’alcohol. La multitud no reacciona com ho faria un home, sinó com una dona, sentimental en lloc d’intel·ligent”.
Hem de suposar que el Govern Bauzá també es fa seves aquestes paraules de Goebbels. Si no, no s’entén que cap dels seus incondicionals súbdits aduladors hagi volgut assistir a gairebé cap de les taules rodones sobre l’ensenyament públic que aquests darrers mesos s’han celebrat a gran part de pobles de Mallorca. Han preferit adoctrinar els seus en petit comitè i a porta tancada. I, per convèncer les díscoles masses que tanta por els infonen, IB3, l’altaveu de les consignes institucionals, ja s’ha encarregat de fer-los la feina.
La darrera ordre executada de franc per l’ens autonòmic ha estat l’emissió del vergonyós vídeo de la Fundació Jaume III titulat A Mallorca, en bon mallorquí. Estaria bé que aquests defensors de “lo nostro” també reivindicassin la figura de Francesc de Borja Moll, l’encarregat d’adaptar la gramàtica de Fabra a les modalitats insulars. Tem, però, que a ell també el considerin un “pancatalanista”. Ara tan sols hem d’esperar que TVE emeti aviat un altre vídeo: “En Andalucía, en buen andaluz”. A veure què en dirà la RAE. I mentre dura aquest renou ideològic la maquinària propagandística ja parla de brots verds. Al carrer, però, només s’hi veuen males herbes que delaten la ineptitud governamental.
No Comments