L’arrova no és un invent propi de l’era Internet. Aquesta espècie d’a tancada en cercle té els seus orígens en una pràctica comuna entre els copistes medievals.  Aleshores, per formar la preposició llatina ad (“fins a”), s’utilitzava l’@ com a resultat de la unió de les lletres “a” i la “d”. El mot arrova, en canvi, prové de l’àrab  ar-rub, que, amb el significat de “quart” o “quarta part”, designa una unitat de pes variable segons les èpoques i regions, però que rondava els 11 kilograms i mig.

 

Al segle XVI ja era bastant habitual l’associació del terme àrab amb l’@ llatina com a indicació de mesura en el comerç. Amb el temps, el símbol deixà d’emprar-se i només es va mantenir més o menys viu al món anglosaxó, on s’acabà identificant amb la preposició at (“a”). Així, per indicar el cost d’unitat s’escrivia “12 productes @ 1$”. Això féu que l’@ aparegués en els teclats quan s’inventà la màquina d’escriure a finals del segle XIX. Després, els ordinadors també la incorporarien.

 

Però la relació de l’@ amb el correu electrònic és molt posterior. Fou idea d’un jove enginyer nord-americà, Ray Tomlinson (Nova York, 1941), qui el 1971, en crear el correu electrònic, el trià perquè era un dels pocs símbols disponibles en els teclats. A més, no apareixia en els noms propis de les persones o empreses. Un altre punt a favor de la seva adopció és que l’arrova dóna una sensació de localització, atès que en anglès equival a la preposició at (“a”).

 

 

La primera direcció de correu electrònic de la història fou tomlinson@bbn-tenexa, la qual es podia interpretar com a “Tomlinson a la (@) màquina bbn-tenexa” –aleshores el concepte de domini encara no estava definit. D’aquesta manera, un caràcter inventat pels copistes medievals com una forma de simplificar el seu treball es convertí en l’emblema de l’actual món digital.

El naixement de l’@ durant l’edat mitjana està en sintonia amb la polèmica generada avui en dia amb el llenguatge que fan servir els joves a les xarxes socials. No hi ha motiu, però, per a l’alarma. Ens ho recorda el gran lingüista Jesús Tuson en aquesta entrevista al diari Ara (07/09/2011)

“Sé que hi ha especialistes en normativa lingüística clàssics, tradicionals, carcoides, que pensen que els joves estan fent malbé la llengua amb uns SMS sense hacs, tot amb k, sense accents, i que això és la destrucció de la llengua. I no ho és! Senyors rancis: els copistes medievals, que vostès admiren tant, tenien més de tres-cents abreujaments! Per què? Perquè el pergamí era molt car i s’havia d’encabir tant text com fos possible. És el mateix que fem ara: missatges escrits de pressa i amb pocs caràcters perquè si no et cobren el doble”.

Articles del web relacionats:
– L’ABC de l’alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres