Ara ens sentim més cohibits que mai amb tantes prohibicions que ens fan oblidar l’enorme quantitat de mots derivats del verb llatí habeo (“tenir”). Aquest ètim ens indica que tenim el deure (<de + habeo) de desinhibir-nos i d’exhibir-nos fora de les nostres habitacions. I és que el nostre hàbitat natural és el carrer que hem d’habitar amb les nostres habilitats habituals sense por al fet que els més dèbils d’esperit, carregats de prebendes institucionals amb les quals eixuguen els seus dèbits, ens inhabilitin per a l’exercici dels nostres hàbits ciutadans. Aleshores, haurem de recuperar la cèlebre consigna del Maig del 68: Prohibit prohibir!

 

El verb habeo, doncs, ha de ser el nostre quadern de bitàcola (< habitaculum), la famosa caixa forta on els capitans solien guardar el seu diari de navegació -donada la seva importància per arribar a bon port, es custodiava en aquell habitacle. I, amb aquest coixí etimològic que tanta força ens dóna, no podrem més que alegrar-nos en sentir cada cert temps el crit de joia vaticà: Habemus papam! (“Tenim papa!”).

 

Els que, però, estan més contents amb el verb habeo són els perseguits per la justícia. La seva salvació és el llatinisme Habeas corpus. Prové de l’expressió llatina habeas corpus ad subiiciendum (“que tenguis el teu cos per mostrar”, “que el teu cos sigui mostrat”). Es tracta d’un recurs processal que té per finalitat posar qualsevol persona detinguda a disposició immediata de l’autoritat judicial competent per determinar-ne la legalitat de la detenció. S’utilitzà per primera vegada al 1305, durant el regnat d’Eduard I d’Anglaterra, quan es va demanar al rei que donàs explicacions sobre la detenció arbitrària d’un súbdit.

Avui en dia l’aplicació del dret de l’habeas corpus és fonamental, ja que protegeix de les detencions arbitràries i els atacs contra la integritat personal (la tortura, per exemple). Tanmateix, el dret romà ja recollia aquest principi en el recurs conegut com a Interdicto de homine libero exhibendo (“recurs de mostrar l’home lliure”).

 

Per reflexionar sobre les nostres prohibicions internes, aquí teniu un poema deliciós d’Alfredo Cuervo Barrero titulat “Queda prohibido”. I en aquest enllaç el podreu acabar d’assaborir amb la veu de l’actor argentí Ricardo Darín.