Avui en dia els polítics tenen molt en compte el verb llatí do, dare, datum (“donar”). És per això que, per tradició (< traditio < trans + dare, “donar a través de”), manen (<mandare) les masses com si fossin súbdits (sub, “sota” + dare) seus. A través dels donatius cada cop més additius que reben dels seus editors tan ben dotats, tenen el do de no fer cas de les recomanacions ni de les demandes ciutadanes. Tampoc no demanen perdó (< per + dare, “fer bo del tot”) en cas d’equivocar-se amb les dades, la qual cosa és una vertadera traïció (traditio, “entrega”) democràtica, convertida també en tradició (<traditio).

Sovint els nostres dirigents actuen com uns pares que volen casar la seva filla, de manera que no dubten a circumdar els seus afins amb dots entregats sota l’aparença de subvencions. Arribada la data de les eleccions, per tal de no perdre (< per + dare), no es rendiran (re + dare, “retornar”) i fins i tot es vendran (venum + dare, “donar a la venda”) a qualsevol preu. Aleshores, ens vindrà al cap l’equivalent grec del verb llatí do, δίδωμι, d’on tenim dosi, antídot i anècdota (“no publicat, “no donat”). Així, les dosis d’humor esdevindran el nostre millor antídot per combatre aquestes anècdotes tan miserables que, tanmateix –farem bé de saber-ho- provenen de la famosa capsa de Pandora (παν, “tot” + δῶρa, “regals”), mot que també conté l’arrel indoeuropea *do- (“donar”). Davant un panorama tan desolador no ens quedarà més remei que encomanar-nos a polítics amb nom providència com Isidre (“regal d’Isis”) o Teodor (“regal de déu”).