Banner Top

La saviesa de les parèmies

La paremiologia és la ciència que estudia la cultura popular tancada en parèmies (< παρα-, “al costat de”, + οἴμη, “poema”), màximes morals i didàctiques. Sinònims d’aquestes sentències són proverbis (< pro-, davant de”, + verbum, “paraula), refranys (< refringo, “trencar”, en al·lusió a la repetició regular que trenca la cançó), adagis (< adagium, “sentència”), apotegmes (< απο, “lluny de”, + φθόγγος, “so”) o aforismes (< ἀφορίζειν, “delimitar”, ”definir”) –Hipòcrates, el pare de la medicina (segle V aC), és considerat també el pare dels aforismes.

Aquests preceptes vitals o morals constitueixen la “filosofia de la frase breu”. No debades, de manera concisa, condensen molta saviesa popular amb recursos força expressius com la ironia o les metàfores. Les parèmies, però, solen parlar d’uns referents, els del camp, avui pràcticament bandejats en l’era del progrés. Vet aquí una selecció:

  • Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era
  • Cel rogent, pluja o vent
  • No diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat
  • Pel maig, cada dia un raig
  • A la taula i al llit, al primer crit
  • Per Nadal cada ovella al seu corral
  • Qui dia passa, any empeny
  • Hostes vingueren que de casa ens tragueren
  • Els testos s'assemblen a les olles
  • Qui diu les veritats, perd les amistats
  • Qui tot ho vol, tot ho perd
  • Qui no s'arrisca, no pisca
  • Tal faràs, tal trobaràs
  • Gat escaldat, d'aigua freda tem
  • Qui barata el cap es grata

Aquí teniu interessant article de Climent Picornell sobre les parèmies.

I aquí podeu consultar Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies.

Articles del web relacionats:
A la recerca de la llengua mare 
El fascinant viatge del llatí en les llengües romàniques
La llengua dels nins salvatges
Lingua franca, el primer esperanto
La solidaritat de les llengües
Emparaular el món
-Sapere aude?
Mediterrani, un mar de llengües
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Romàntics, no em vengueu amb romanços!
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores

Les arrels clàssiques del feixisme

El feixisme no sorgí del no-res. Després de l’humiliant acord de pau de la Primera Guerra Mundial, a Itàlia Mussolini, militant del Partit Socialista, es proposà recuperar la dignitat perduda. El 1919 fundà uns grups d’agitació anomenats els Fasci Italiani di Combattimento (“feixos italians de combat”). El seu símbol foren els fasces, uns paquets cilíndrics de vares, símbol d’autoritat a l’antiga Roma. L’octubre de 1922, després de la marxa sobre Roma, el líder feixista era nomenat cap de govern pel rei Víctor Manel III. I al cap de tres anys ja instaurava una dictadura. Llavors, el ja conegut com Il Dulce (“el cabdill”) assegurà: “Roma és el nostre punt de partida: és el nostre símbol i el nostre mite”.  

Alemanya, l’altra gran derrotada de la Primera Guerra Mundial, seguiria l’estela d’Itàlia. El 1933 Hitler assumia el càrrec de canceller com a líder del Partit Nationalsozialist, embrió del nazisme. En el seu cas, la seva font d’inspiració fou Esparta. No debades, l’eugenèsia, una disciplina fèrria i l’entrega absoluta a la pàtria havien atorgat a aquesta polis l’hegemonia de l’antiga Grècia. I aquests serien precisament els mateixos pilars que adoptaria el Führer per a la seva nova Esparta de l’era moderna. “Quan ens preguntin pels nostres ancestres -recalcà-, hem d’assenyalar sempre als grecs”.

La conferència s'ofereix des del CACIM (Catàleg d'Activitats Culturals del Consell de Mallorca). La trobarau al final d'aquest document en l'epígraf "Xerrades sobre tradició clàssica".

Articles del web relacionats:

Les pedres de la història

Els fonaments de la prehistòria són les pedres. Basta fixar-se en els noms de les subedats de l’Edat de Pedra. S’han creat a partir de l’ètim grec λίθος (“pedra”). Bé ho saben els arqueòlegs, els estudiosos (λόγος) d’allò antic (ἀρχαῖος) o els paleontòlegs, els estudiosos d’aquelles éssers (ὄντες) antics:
  • Paleolític (+ παλαιός, “antic”). S'estén aproximadament fins al 9.000 aC i es desenvolupa en el període geològic anomenat Plistocè (< πλεῖστος, “el més”, + καινός, “nou”), el sisè període del Cenozoic (< καινός, “nou”, + ζῷον, “animal”). Va ser quan es va produir el naixement del primer Homo, fa més de sis milions i mig d'anys, a l’Àfrica subsahariana.
  • Mesolític (+ μέσος, “enmig”). Data aproximadament del 9.000 aC fins al 6.000 aC i es desenvolupa en el període geològic anomenat Holocè (< ὅλος, “tot”, + καινός, “nou”)
  • Neolític (+ νέος, “nou”). Va ser l’època en què tingueren lloc les innovacions de gran transcendència: els éssers humans descobreixen l’agricultura i la ramaderia, i es fan sedentaris. 

les edats de la histria 1 638

Després de l’Edat de Pedra ve l’Edat dels Metalls: Edat de Bronze i Edat de Ferro (devers el 3.500, a l’Edat de Ferro, va ser quan va néixer l’escriptura). A continuació hi ha l’Edat Antiga (segle I dC- segle V, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al 476), l’Edat Mitjana (segle V -XV, amb inici de la caiguda de Constantinoble 1453), l’Edat Moderna (segle XV-XVIII, amb l’esclat de la Revolució Francesa 1789) i l’Edat Contemporània.
 
Asfalt
Les construccions megalítiques són aquelles compostes per una gran (μέγας) pedra. També, però, són conegudes com a construccions ciclòpies, en al·lusió als Ciclops, fills de Gea i Urà, responsables, segons la mitologia, de les gegantines fortificacions de ciutats com Tirint o Micenes -Polifem, a qui Ulisses deixà cec, pertany a una altra casta de ciclops. Tanmateix, hi ha una diferència entre construccions megalítics i ciclòpies. Les megalítiques són aquelles pròpies de final del Neolític, com els dòlmens (segurament del bretó taol, “taula”, i men “pedra”). I les ciclòpies són aquelles fetes amb grans pedres. Així, cal tenir en compte que tots els monuments megalítics són ciclopis, però no tot allò ciclopi és megalític.

De  λίθος també tenim monòlit, monument d'una sola (μόνος) pedra, o  litografia, sistema d'impressió (γράφω), en què el dibuix és fixat mitjançant una base grassa damunt una pedra calcària o bé damunt una planxa metàl·lica. Allà on hi ha pedres en forma de ciment és a l’asfalt, que prové d’ἄσφαλτος, paraula composta per l’ἀ privativa i el verb σφάλλω (“fer caure”). Tal com indica el seu nom, els grecs l’empraven com a ciment en construccions perquè no es caiguessin.

asfalt

 
La nostra paraula pedra també és d’origen grec. Prové de πέτρα i va donar nom a un apòstol molt famós: Sant Pere. A l’evangeli segons Sant Mateu (16,13-19), hi apareix Jesús de Natzaret canviant el nom de l'apòstol Simó pel de Pere. Li diu: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]". No debades, avui la basílica papal de Sant Pere s'erigeix sobre on suposadament hi ha les restes de l'apòstol, que va renegar de Jesús fins a tres cops abans que no cantàs el gall. Ho feu, tal com l’havia advertit el seu mestre, la mateixa nit de l’Últim Sopar.
 
Les pedretes de l’àbac
A Roma, les pedres s’empraven molt per fer operacions amb l’àbac. Aquest instrument, ja present a l’antiga Xina, és considerat la primera calculadora de la història. Consistia en un tauler que en un principi, d’acord amb la seva etimologia semítica –abaq vol dir “pols”-, es dibuixava al terra, sobre la pols.

abaco romano

 
L’àbac constava d’unes quantes línies virtuals sobre les quals es col·locaven les pedres que ajudaven a comptar. La disposició de cada línia corresponia a un lloc decimal i les operacions es realitzaven movent unes pedres en relació amb les altres. En llatí, les pedretes es deien calculi, d’aquí que el nostre verb calcular signifiqués antigament “pedrejar”, és a dir, “fer operacions amb pedretes”. Amb el temps, aquesta mena de “pissarra sobre sorra” canviaria de suport i seria feta de filferros.

En medicina també es parla de càlculs renals. Tal com indica la seva etimologia, són pedres als ronyons (renes). I si, en grec, aquestes pedres (λίθος) es troben en les vies urinàries es parla de litiasi renal o d’urolitiasi (+ οὖρον, “orina”). En llatí una altra paraula per a pedra era lapis, -idis, d’on tenim làpida, dilapidar o llapis.

Un escàndol sense escrúpols
El que més molesta quan caminam és tenir una pedreta a la sabata. En llatí, aquesta pedreta rebia el nom de scrupus, el diminutiu del qual, scrupulus, ens donà escrúpol. Avui  deim d’algú que “no té escrúpols” quan s’acarnissa amb algú altre, sense mostrar-ne després remordiments -és com si no tingués cap “pedreta” a la consciència. Per referir-se a una pedra al camí que feia d’obstacle, els llatins tenien la paraula scandalum, adoptada del grec σκάνδαλον. Avui, però, un escàndol és un aldarull, una acció blasmable que atreu l'atenció pública. I alguns escàndols són fruit d’un pecat, és a dir, d’una ensopegada. No debades, la paraula prové de pecco (“ensopegar”). Ja ho diuen els evangelis: “Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”. Tanmateix, cal recordar que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.

Articles del web relacionats

El fascinant món dels zoònims

Els zoònims són els noms (ὄνομα) dels animals (ζῷον). D’encunyació grega n’hi ha un munt. Vet aquí una selecció:
  • Tortuga. Agafa el nom del Tàrtar, la part més profunda de l’Hades de la mitologia grega (l’infern en l’imaginari judeocristià). Durant l’edat mitjana hi havia la creença que la tortuga terrestre, que viu al fang, era un animal que representava el mal i, per tant, era un habitant del Tàrtar (ταρταροῦχος).  
  • Hipopòtam. Mamífer que habita els llacs i rius d'Àfrica. Literalment “cavall” (ἵππος) de “riu” (πόταμος). En alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”, encara que també es pot dir Flusspferd ("cavall de riu").
  • Rinoceront. És un mamífer que té una “banya” (κέρας) situada dalt del “nas” (ῥις) -bé es podria sotmetre a una rinoplàstia. Per això, a l’antiguitat, se solia confondre amb l’animal fabulós de l’unicorn, d’una sola “banya” (cornu, en llatí).

rinoceront

  • Cocodril. És un “cuc” (δρῖλος) de “pedra” (κρόκη). El català, igual que l'espanyol (cocodrilo) i l'italià (coccodrillo), s’escapa de la forma adoptada per altres llengües d’Europa, que són més fidels a la seva etimologia: crocodile (francès), crocodilo (portuguès) o crocodil (romanès). A l’antiguitat havia la creença que aquests rèptils (< repo, “arrossegar”) emetien un so semblant a un gemec quan atreien les persones. Aleshores, després de devorar-les, deixaven caure amargues llàgrimes, per ventura de compassió pel trist destí de les seves víctimes. D’aquí sorgí l’expressió “llàgrimes de cocodril” en al·lusió a qui plora fingint un sentiment que no és vertader. Tanmateix, l’explicació biològica d’aquestes llàgrimes és una altra. Responen a una secreció que serveix per mantenir humits els ulls del saure quan està fora de l’aigua.
  • Dinosaure. Es tracta d’un llangardaix (σαῦρος) “espantós” (δεινός). El terme va ser encunyat el 1841 pel científic britànic Richard Owen. El rei dels dinosaures, molt tirà, és el Tirannosaurus Rex.
  • Camaleó. Es tracta d’un lleó λεων que va “per terra” (καμαι). La paraula no té res a veure amb camell, que deriva directament d’un altre terme grec κάμηλος, segurament agafat de l’arameu. Aquest darrer mamífer és el protagonista, de manera incorrecta, d’un famós passatge dels evangelis. A l’evangeli de Lluc (18:25), llegim: “És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu”. Sant Jeroni, però, el traductor oficial de la Bíblia al llatí, va interpretar kamelos com a camell. En grec, però, aquesta paraula es referia a les cordes gruixudes amb què s'amarren els vaixells.

camaleó

  • Estruç. Prové d’στρουθός (“pardal”), que alhora és una reducció de στρουθιοκάμηλος (< κάμηλος, “camell”). L’estruç és l’ocell vivent més gros, propi de l’Àfrica i de l’Àsia, de coll llarg, potes llargues i ales reduïdes per a aguantar l'equilibri quan corre. En castellà es diu “avestruz”, que és un híbrid llatí avis (“ocell”) i del grec στρουθός (“pardal”).
  • Dromedari. A diferència del camell, que té dues gepes, el dromedari només en té una, cosa que li permet córrer amb més agilitat. Així ho indica la seva etimologia: δρόμος (“cursa”). Comparteix, per tant, arrel amb altres paraules com hipòdrom, velòdrom o canòdrom.

dromedari

  • Elefant. Mamífer amb ullals de marfil (ἐλέφας). Igual que l’hipopòtam, es tracta d’un paquiderm, és a dir, té la “pell” (δέρμα) “gruixada” (παχύς).
  • Pantera. Es tracta d’una “fera” (θήρ) completament (πᾶς, πᾶσα, πᾶν, “tot”) feroç. En llatí, pantera rebia el nom de pardus, d’on tenim, a través del francès, guepard, és a dir, “un gat pantera”. Un altre gènere de la pantera és el lleopard, és a dir, “un lleó pantera”.
  • Dofí. Prové de δελφις, que, igual que αδελφος (“germà”), deriva de κόλπος (“ventre”), per ventura perquè el seu ventre és la mar d’on de tant en tant surt pegant bots. L’altre cetaci famós, balena, també prové del grec, de φάλλαινα.
  • Antílop. Mamífer rumiant, semblant al cérvol, que a la “vista” (ὤψ) és bell com una “flor” (ἄνθος).

antilop

  • Pop. Mol·lusc que té “molts” (πολύς) “peus” (πούς) o tentacles, concretament, vuit -així ja ho recull l’anglès octopus. 
  • Goril·la. Al segle V aC un navegant fenici anomenat Hannó va vorejar la costa de l’Àfrica atlàntica fins arribar a Serra Lleona i Camerun. En aquesta zona, segons la crònica del seu viatge titulat Periple (“navegar al voltant” en grec) veié des del seu vaixell una tribu d’individus enormes, negres i molt peluts que, en la traducció grega del relat, anomenà γόριλλαι, terme derivat del grec  γοργός (“terrible”) –és el mateix ètim que trobam en l’abominable estirp de les Gorgones, la màxima representant de la qual fou Medusa, de mirada petrificant. Més de dos mil anys després del viatge d’Hannó, al 1847 el missioner i naturalista nord-americà Thomas Savage emprà per primera vegada el terme goril·les per designar aquests primats tan semblants als humans.
 gorilla

 

El llatí també ens ha donat zoònims interessants:
 
  • Lluç. Prové de l’escurçament de l’expressió llatina maris lucius (“peix que fa llum en la foscor”), que en castellà donà “merluza”.
  • Papallona. Igual que el francès papillon, prové de papilio, papilionis. La seva versió castellana, mariposa, té una història etimològica ben curiosa. Antigament, en sortir a jugar al camp, els nins creien que aquest insecte personificava l'esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d'una branca (el mateix reflecteix l’etimologia de l’insecte marieta). I de “María se posa encima de la rama” sorgí la paraula “mariposa”. En basc tenim maripampalona, un híbrid de les dues formes. I en rus, “bàbotxka” (бабочка), literalment, "doneta". 

papallona

 

  • Calamar. Aquest mol·lusc (< mollis, “tou”) agafa el nom d’un dels primers instruments d’escriptura: el calamus. Es tractava d’una “canya” tallada en punta que es banyava amb un líquid negre anomenat atramentum (< ater, “negre”). D’aquí que el recipient per a la tinta es digués atramentarium, però també calamarium. A partir del segle XIV el mol·lusc loligo vulgaris va rebre el nom de calamar a causa de la tinta que segrega, similar a la d’un tinter o calamarium. De calamus també tenim, per via del portuguès, caramel. En aquest cas, no va ser per la tinta, sinó per la seva forma de canya.

    D’altra banda, els calami o canyes que creixien a la vorera dels rius s’acabaren identificant amb els cereals. D’aquesta manera, segons una etimologia popular, quan hi havia algun vendaval que arrasava els canyars es produïa una autèntica calamitat per als habitants que vivien d’aquell producte. Tanmateix, és més probable que aquesta paraula tan desastrosa provingui de clades, “ruïna”, una arrel que també es troba present en l’adjectiu incòlume, que significa “sense dany”.

calamarbo

També hi ha noms d’animals llatins que en algunes llengües romàniques s’han substituït per altres amb una connotació especial. Un cas emblemàtic és el de guineu. No prové del llatí vulpes, sinó de Winidhild, nom germànic propi de dona, que, en la mentalitat misògina de l’edat mitjana, s’associava amb l’astúcia i la traïdoria –la muller de Guifré el Pilós de Barcelona casualment nomia així en la versió catalana, Guinidilda. En grec guineu és ἀλώπηξ, d’on deriva alopècia, la pèrdua patològica de cabells. Amb aquesta paraula, documentada des del segle I dC, es volgué comparar la calvície humana amb la que pateixen les guineus.

alopecia

 

I aquí teniu un llistat de cognoms que provenen del món animal:

ANIMAL

NOMS DE PILA I COGNOMS

cuniculus

Cuní, Cunit, Cunill, Cunillé, Cunillera, Conill

bos

Bovet, Boet, Bou, Bover

caballus

Cavaller, Cavallé, Caballeria, Caballé,  Cabaleiro, Caballero

porcus

Porcell, Porcell, Pòrcel, Pursell

columbus

Coloma, Colom, Colometa, Colombí, Colomer, ColomersPalomo, Paloma

apis

Abella, Abellà, Abelló, Abellan, Abejón, Piera, Vilabella

agnus

Agnès, Inés, Agneta

capra

Capri, Cabrera, Capellà, Capella, Cabrero, Cabrides

aquila

Àguila, Aguilera, Aguiló, Aguilà

leo

Leòncia, Leònidas, Lleonard, Lleandre, Lleó, Pantaleó

ursus

Úrsula, Ursí, Ursulina, Ursèol

 

Aquí teniu un capítol del programa "Téntol" d'IB3 TV dedicat als animals:

 

Articles del web relacionats:

Mediterrani, un mar de paraules

El Mediterrani, el Mare Nostrum dels romans, ens ha regalat un munt d’etimologies: arxipèlag, maremàgnum, broma, nostàlgia, lesbianisme, sincretisme, xusma... Les seves aigües, però, també foren escenaris de molts episodis mitològics. Durant la seva odissea cap a Ítaca, Ulissesvíctima de la ira de Posidó, s’hi trobà amb monstres com les sirenes, ciclops, Escil·la i Caribdis o amb femmes fatales com Cal·lipso o Circe. El troià Eneas, tal com passa amb els actuals refugiats sirians, també visqué el seu propi periple marítim per arribar a les portes d’Europa (Itàlia), fugint de la guerra. La conferència pretén donar a conèixer el ric patrimoni lingüístic i cultural que amaga el nostre el «pont de mar blava» que cantava el 1993 Lluís Llach.

La conferència s'ofereix des del CACIM (Catàleg d'Activitats Culturals del Consell de Mallorca). La trobarau al final d'aquest document en l'epígraf "Xerrades sobre tradició clàssica".

 

Conferència impartida a:
- Museu Marítim de Mallorca (16/04/2021)

Articles del web relacionats:
Un mar d'etimologies
Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus
- La Posidònia de Posidó
- Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Realment Ulisses tenia una síndrome?

Epilèpsia, la malaltia sagrada

L’epilèpsia és un dels trastorns neurològics crònics més antics de la història. Es caracteritza per atacs, sobtats i breus, que provoquen la pèrdua momentània de la consciència. Etimològicament, és una malaltia que “et posseeix el cos”. Així ho indiquen les seves arrels gregues: ἐπι (“sobre”) i λαμβάνω (“agafar”). A causa de les convulsions que genera, els grecs la consideraven una malaltia sagrada (morbus sacer, en llatí), on els déus posseïen el cos de la persona afectada.

Al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, en el seu tractat La malaltia sagrada ja s’encarregà de combatre aquesta concepció divina de la patologia, que preferí anomenar com la “gran malaltia”. Un altre nom que rebria seria la malaltia hercúlia (morbus herculeus) en al·lusió a la força que desenvolupaven els epilèptics durant un atac, comparable amb la del gran heroi mitològic. Entre els romans, en canvi, fou coneguda com a morbus comicialis (“la malaltia de les eleccions”). Es deia així perquè si, quan hi havia eleccions, un dels candidats era sorprès per un atac epilèptic, l’acte se suspenia. També, però, hi hagué autors que l’anomenaren la “malaltia de la lluna” en observar que moltes crisis epilèptiques es produïen en lluna plena.

Sant Valentí, el patró dels epilèptics
El cristianisme considerà que els epilèptics estaven posseïts pels dimoni. Entre els nombrosos sants que s’invocaven per curar-los hi havia sant Valentí. És així com, a partir de l’edat mitjana, trobam moltes representacions del sant dels enamorats amb convulsos fidels exorcitzats als seus peus, expulsant dimonis per la boca.

Sant ValentíFresc de Sant Valentí a Alemanya (1740), on apareix un nin epilèptic expulsant dimonis

Durant molts d’anys els pacients d’epilèpsia foren víctimes d’un estigma social. Se’ls tractava com si fossin leprosos o com si tinguessin la pesta. Aquesta estigma encara perdura, malgrat que al segle XIX es va descartar definitivament la seva concepció demoníaca –s’imposà així la teoria neurològica ja defensada a l’antiguitat per Hipòcrates.

Un dels més famosos genis epilèptics va ser l’escriptor rus Fiodor Dostoyevsky (1821-1881). Els protagonistes de moltes de les seves novel·les pateixes la seva mateixa malaltia. Altres il·lustres personatges epilèptics de la història foren Alexandre Magne, Juli Cèsar, Napoleó i Lord Byron.

Bogeria
A l’antiga Grècia, l’epilèpsia era una forma de bogeria o μανία. Dionís, el déu de l’èxtasi, provocava aquest estat l’alienació mental en les seves seguidores, que s’anomenaren precisament mènades (o bacants). L’arrel μανία ens ha regalat nombroses paraules com piròman (+ πῦρ, “foc”), megalòman (+ μέγας, μεγάλη, μέγα, “gran”) o melòman (+ μέλος, música).

A l’oracle de Delfos, consagrat a Apol·lo, la sibil·la també experimentava una espècie de bogeria o de delirium tremens. En el seu cas rebia el nom d’èxtasi (εκ + ἴστημι, “aixecat fora del cos”). L’assolia a través de la ingesta d’herbes  psicotròpiques o mitjançant la inhalació dels gasos que emanaven de les parets de la cova des d’on feia les seves prediccions. A continuació la consciència de la pitonissa dèlfica era posseïda per Apol·lo en un nou nivell que es coneixia com a entusiasme (“posseït per la divinitat”, εν + θεός). Era el moment en què el déu de l’endevinació comunicava a la seva mèdium la resposta de les consultes que atenia.

Sibilla Delfos CollierSibil·la de Delfos (Collier)

L’etimologia de l’exclamació espanyola “olé” també podria tenia un rerefons maníac. Una teoria la vincula amb el crit allah (“Oh, Déu!”) que antigament pronunciaven els musulmans en reunir-se al voltant d’una persona “posseïda”. Quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta interjecció passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Aquí teniu el capítol del programa "This is art" dedicat a la bogeria.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/05/2017), reflexion sobre el concepte de normalitat amb motiu del Dia Mundial de l'Orgull Friki (25 de maig).

Aquí teniu el sensacional capítol de "Tabú" de TV3 dedicat als trastorns mentals:

Articles del web relacionats

A la recerca del Sant Prepuci

Esper que un dia Steven Spielberg continuï la saga d’Indiana Jones amb una pel·lícula que es podria titular A la recerca del Sant Prepuci. És una història que sempre m’ha fascinat. Fa al·lusió a la circumcisió del fill de Déu, que tingué lloc l’1 de gener.

Com a jueu que era, aquella criatura havia de complir amb el precepte de la circumcisió (< circum, “al voltant”, + caedo, “tallar”), que, d’acord amb el costum hebreu, es practicava vuit dies després del naixement -el Nou Testament, però, no diu en cap moment que el natalici es produís un 25 de desembre. L’únic evangelista que parla de la circumcisció, i breument, és Lluc (2.21). Segons el seu relat, aquell dia, l'1 de gener, el fill de Déu també fou batiat com a  Jesús (< Jeshua, “Déu salva” en arameu).

CristCircumcisió de Crist, pintat per Meister der Heiligen Sippe der Ältere (segle XVI)

El ritual de la circumcisió, que el cristianisme no seguí, consistia en l’extirpació total o parcial del prepuci (< prae-, “davant”, + suposadament l’arrel indoeuropea *peu-, “tallar”) per tal de deixar al descobert el gland (< glans, -ndis, “aglà”) del penis (< pendeo, “penjar”). També es pot parlar d’ablació (< aufero, abstuli, “tallar”) del prepuci. Suposadament es tractava d’un signe de l’aliança que Déu havia fet amb Abraham. Així ho trobam explicat al Gènesi (17:10-14)

“Tots els homes hauran de ser circumcidats. Circumcidareu el vostre prepuci, i aquest serà el signe de l’aliança entre jo i vosaltres. De generació en generació, tots els infants mascles seran circumcidats el vuitè dia d’haver nascut. […] Així la meva aliança quedarà marcada a la vostra carn com una aliança perpètua. Tot home que no hagi estat circumcidat serà exclòs del poble, perquè haurà trencat la meva aliança”.

Una relíquia molt viatjada
La circumcisió, tanmateix, fou una pràctica molt habitual en altres cultures de l’antiguitat. Hi ha qui la interpreta com un ritu de pas a la vida adulta. De fet, en l’actualitat hi ha tribus africanes que circumciden els al·lots quan es fan homes. Aleshores els deixen sols a la selva i només poden tornar a la vida comunal quan la ferida els ha cicatritzat.

En grec prepuci és ποσθἡ, que avui, en medicina, ha donat la paraula postitis (inflamació del prepuci) i balanopostitis (inflamació de la mucosa del gland i del prepuci). La gent que té un prepuci estret pateix de fimosi (< φιμός, “morrió”) i, per això, se’ls sol circumcidar. No sabem si aquest va ser el cas el nin Jesús. Se suposa que aquell tros de pell va ser enterrat i aviat es convertí en una relíquia (< relinquo, “deixar”, “abandonar”).

EgipteRepresentació de circumcisions a l’antic Egipte

Una llegenda diu que, després de la crucifixió de Crist, Sant Joan Baptista (o la Verge Maria) entregà el sanctum præputium a Maria Magdalena. A partir d’aquí la relíquia viatjà d’un lloc a un altre. Durant l’edat mitjana eren nombrosos els monestirs i les esglésies que reivindicaven tenir el Sant Prepuci, entre elles, la catedral de Santiago de Compostela (Galícia).

La commemoració de la Festivitat de la Circumcisió del Senyor se celebrava l’1 de gener. Tractant-se, però, d’un tema incòmode, la seva celebració es tornà impopular. Així, el el 1969 el Concili Vaticà II reformà el seu calendari litúrgic i feu que aquell dia es consagràs a Santa Maria, Mare de Déu -també, però, és l’onomàstica de Sant Manuel o Emmanuel (“Déu és amb nosaltres” en hebreu), que era el nom que donà el profeta Isaïes al Messies.

Curiositats CircumcisioJescucrist Imatge3"La circumcisió", de Luca Signorelli

Per a més informació, podeu llegir aquest enllaç.

Articles del web relacionats:
Fal·lus fascinants
El tabú de la masturbació
Orgies, crònica d'una mentida
Penis, un pinzell penjant
El priapisme del déu titola
Va existir realment Jesús?
25 de desembre, la història d'una estafa
Jesús i el món pagà
Els orígens del cristianisme
Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix
- Realment era verge, la Mare de Déu?
- La llegenda del Sant Graal

Jueus i nazis a Mallorca

Aquí teniu la meva ponència sobre "Jueus i nazis a Mallorca", pronunciada en el marc de les II Jornades d'Estudis Locals sobre Memòria històrica organitzades per l'Ajuntament d'Eivissa (26/11/2020). És a partir del minut 40:

 

Article del web relacionats:
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px