Banner Top

Epilèpsia, la malaltia sagrada

L’epilèpsia és un dels trastorns neurològics crònics més antics de la història. Es caracteritza per atacs, sobtats i breus, que provoquen la pèrdua momentània de la consciència. Etimològicament, és una malaltia que “et posseeix el cos”. Així ho indiquen les seves arrels gregues: ἐπι (“sobre”) i λαμβάνω (“agafar”). A causa de les convulsions que genera, els grecs la consideraven una malaltia sagrada (morbus sacer, en llatí), on els déus posseïen el cos de la persona afectada.

Al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, en el seu tractat La malaltia sagrada ja s’encarregà de combatre aquesta concepció divina de la patologia, que preferí anomenar com la “gran malaltia”. Un altre nom que rebria seria la malaltia hercúlia (morbus herculeus) en al·lusió a la força que desenvolupaven els epilèptics durant un atac, comparable amb la del gran heroi mitològic. Entre els romans, en canvi, fou coneguda com a morbus comicialis (“la malaltia de les eleccions”). Es deia així perquè si, quan hi havia eleccions, un dels candidats era sorprès per un atac epilèptic, l’acte se suspenia. També, però, hi hagué autors que l’anomenaren la “malaltia de la lluna” en observar que moltes crisis epilèptiques es produïen en lluna plena.

Sant Valentí, el patró dels epilèptics
El cristianisme considerà que els epilèptics estaven posseïts pels dimoni. Entre els nombrosos sants que s’invocaven per curar-los hi havia sant Valentí. És així com, a partir de l’edat mitjana, trobam moltes representacions del sant dels enamorats amb convulsos fidels exorcitzats als seus peus, expulsant dimonis per la boca.

Sant ValentíFresc de Sant Valentí a Alemanya (1740), on apareix un nin epilèptic expulsant dimonis

Durant molts d’anys els pacients d’epilèpsia foren víctimes d’un estigma social. Se’ls tractava com si fossin leprosos o com si tinguessin la pesta. Aquesta estigma encara perdura, malgrat que al segle XIX es va descartar definitivament la seva concepció demoníaca –s’imposà així la teoria neurològica ja defensada a l’antiguitat per Hipòcrates.

Un dels més famosos genis epilèptics va ser l’escriptor rus Fiodor Dostoyevsky (1821-1881). Els protagonistes de moltes de les seves novel·les pateixes la seva mateixa malaltia. Altres il·lustres personatges epilèptics de la història foren Alexandre Magne, Juli Cèsar, Napoleó i Lord Byron.

Bogeria
A l’antiga Grècia, l’epilèpsia era una forma de bogeria o μανία. Dionís, el déu de l’èxtasi, provocava aquest estat l’alienació mental en les seves seguidores, que s’anomenaren precisament mènades (o bacants). L’arrel μανία ens ha regalat nombroses paraules com piròman (+ πῦρ, “foc”), megalòman (+ μέγας, μεγάλη, μέγα, “gran”) o melòman (+ μέλος, música).

A l’oracle de Delfos, consagrat a Apol·lo, la sibil·la també experimentava una espècie de bogeria o de delirium tremens. En el seu cas rebia el nom d’èxtasi (εκ + ἴστημι, “aixecat fora del cos”). L’assolia a través de la ingesta d’herbes  psicotròpiques o mitjançant la inhalació dels gasos que emanaven de les parets de la cova des d’on feia les seves prediccions. A continuació la consciència de la pitonissa dèlfica era posseïda per Apol·lo en un nou nivell que es coneixia com a entusiasme (“posseït per la divinitat”, εν + θεός). Era el moment en què el déu de l’endevinació comunicava a la seva mèdium la resposta de les consultes que atenia.

Sibilla Delfos CollierSibil·la de Delfos (Collier)

L’etimologia de l’exclamació espanyola “olé” també podria tenia un rerefons maníac. Una teoria la vincula amb el crit allah (“Oh, Déu!”) que antigament pronunciaven els musulmans en reunir-se al voltant d’una persona “posseïda”. Quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta interjecció passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Aquí teniu el capítol del programa "This is art" dedicat a la bogeria.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/05/2017), reflexion sobre el concepte de normalitat amb motiu del Dia Mundial de l'Orgull Friki (25 de maig).

Aquí teniu el sensacional capítol de "Tabú" de TV3 dedicat als trastorns mentals:

Articles del web relacionats

A la recerca del Sant Prepuci

Esper que un dia Steven Spielberg continuï la saga d’Indiana Jones amb una pel·lícula que es podria titular A la recerca del Sant Prepuci. És una història que sempre m’ha fascinat. Fa al·lusió a la circumcisió del fill de Déu, que tingué lloc l’1 de gener.

Com a jueu que era, aquella criatura havia de complir amb el precepte de la circumcisió (< circum, “al voltant”, + caedo, “tallar”), que, d’acord amb el costum hebreu, es practicava vuit dies després del naixement -el Nou Testament, però, no diu en cap moment que el natalici es produís un 25 de desembre. L’únic evangelista que parla de la circumcisció, i breument, és Lluc (2.21). Segons el seu relat, aquell dia, l'1 de gener, el fill de Déu també fou batiat com a  Jesús (< Jeshua, “Déu salva” en arameu).

CristCircumcisió de Crist, pintat per Meister der Heiligen Sippe der Ältere (segle XVI)

El ritual de la circumcisió, que el cristianisme no seguí, consistia en l’extirpació total o parcial del prepuci (< prae-, “davant”, + suposadament l’arrel indoeuropea *peu-, “tallar”) per tal de deixar al descobert el gland (< glans, -ndis, “aglà”) del penis (< pendeo, “penjar”). També es pot parlar d’ablació (< aufero, abstuli, “tallar”) del prepuci. Suposadament es tractava d’un signe de l’aliança que Déu havia fet amb Abraham. Així ho trobam explicat al Gènesi (17:10-14)

“Tots els homes hauran de ser circumcidats. Circumcidareu el vostre prepuci, i aquest serà el signe de l’aliança entre jo i vosaltres. De generació en generació, tots els infants mascles seran circumcidats el vuitè dia d’haver nascut. […] Així la meva aliança quedarà marcada a la vostra carn com una aliança perpètua. Tot home que no hagi estat circumcidat serà exclòs del poble, perquè haurà trencat la meva aliança”.

Una relíquia molt viatjada
La circumcisió, tanmateix, fou una pràctica molt habitual en altres cultures de l’antiguitat. Hi ha qui la interpreta com un ritu de pas a la vida adulta. De fet, en l’actualitat hi ha tribus africanes que circumciden els al·lots quan es fan homes. Aleshores els deixen sols a la selva i només poden tornar a la vida comunal quan la ferida els ha cicatritzat.

En grec prepuci és ποσθἡ, que avui, en medicina, ha donat la paraula postitis (inflamació del prepuci) i balanopostitis (inflamació de la mucosa del gland i del prepuci). La gent que té un prepuci estret pateix de fimosi (< φιμός, “morrió”) i, per això, se’ls sol circumcidar. No sabem si aquest va ser el cas el nin Jesús. Se suposa que aquell tros de pell va ser enterrat i aviat es convertí en una relíquia (< relinquo, “deixar”, “abandonar”).

EgipteRepresentació de circumcisions a l’antic Egipte

Una llegenda diu que, després de la crucifixió de Crist, Sant Joan Baptista (o la Verge Maria) entregà el sanctum præputium a Maria Magdalena. A partir d’aquí la relíquia viatjà d’un lloc a un altre. Durant l’edat mitjana eren nombrosos els monestirs i les esglésies que reivindicaven tenir el Sant Prepuci, entre elles, la catedral de Santiago de Compostela (Galícia).

La commemoració de la Festivitat de la Circumcisió del Senyor se celebrava l’1 de gener. Tractant-se, però, d’un tema incòmode, la seva celebració es tornà impopular. Així, el el 1969 el Concili Vaticà II reformà el seu calendari litúrgic i feu que aquell dia es consagràs a Santa Maria, Mare de Déu -també, però, és l’onomàstica de Sant Manuel o Emmanuel (“Déu és amb nosaltres” en hebreu), que era el nom que donà el profeta Isaïes al Messies.

Curiositats CircumcisioJescucrist Imatge3"La circumcisió", de Luca Signorelli

Per a més informació, podeu llegir aquest enllaç.

Articles del web relacionats:
Fal·lus fascinants
El tabú de la masturbació
Orgies, crònica d'una mentida
Penis, un pinzell penjant
El priapisme del déu titola
Va existir realment Jesús?
25 de desembre, la història d'una estafa
Jesús i el món pagà
Els orígens del cristianisme
Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix
- Realment era verge, la Mare de Déu?
- La llegenda del Sant Graal

Jueus i nazis a Mallorca

Aquí teniu la meva ponència sobre "Jueus i nazis a Mallorca", pronunciada en el marc de les II Jornades d'Estudis Locals sobre Memòria històrica organitzades per l'Ajuntament d'Eivissa (26/11/2020). És a partir del minut 40:

 

Article del web relacionats:

Mallorca, niu d'amor

Aquí teniu el tercer capítol de la versió radiofònica de "Turista de coa d'ull" per al programa "La Gran Vida", d'IB3 Ràdio (19/08/2020). Està dedicat a la campanya "Luna de miel en Mallorca" que inicià Foment de Turisme per atreure parelles acabades de casar que ajudassin a aixecar la indústria turística, malmesa per la Guerra Civil i la Segona Guerra Mudial.

Articles relacionats:

  • Publicat a Mixt

Via Guiri, un viatge al fetge turístic de Mallorca

Via Guiri: un viatge al fetge turístic de Mallorca’ és una ruta guiada pels escenaris més paradigmàtics del model turístic de masses, amb primera aturada a Magaluf. Els conductors de la ruta són els periodistes Antoni Janer i Felip Palou, creadors de Via Corrupta: la ruta de la Rampa. En aquesta ocasió compten amb la col·laboració dels historiadors Tomeu Canyelles i Biel Vives, autors del llibre ‘Magaluf, més enllà del mite” (Lleonard Muntaner Editorial, 20020). Janer i Palou ofereixen una mirada crítica sobre el turisme. La denominada ‘principal indústria de les Balears’ ha transformat l’economia de l’arxipèlag, generant molts llocs de feina en poc més de mig segle. En paral·lel a aquest desenvolupament, la pressió i l’augment de places han anat modelant el paisatge de la costa i, en alguns casos, s’ha permès un turisme basat en els excessos.

Aquí teniu el reportatge de la periodista Ashifa Kassam, de la BBC, sobre Magaluf, on es fa ressò de Via Guiri.

Aquesta és la crònica de la ruta feta per Diario de Mallorca. Aquesta, del diari Última Hora.

I aquesta, de Sebastià Alzamora, de l'Ara Balears.

Aquesta és la crònica que ens feu el programa "Els dematins" d'IB3 TV.

Aquí teniu el programa Zoom d'IB3 TV dedicat a Magaluf i que recull l'opinió de Via Guiri.

Articles relacionats:

Els orígens mítics dels primers pobladors de Balears

L’arribada de l’home a Mallorca continua essent un misteri. Les evidències més antigues de la presència humana a la nostra illa s’han trobat a la Cova del Canet (Esporles), on aparegué un nivell de carbons datat devers el 7.200 aC. La literatura, tanmateix, ja s’encarregà d’assignar uns orígens mítics als primers pobladors de Balears,

Després de la caiguda de Troia (datada vers el 1240 aC), sorgiren els relats dels νόστοι, que parlaven dels “retorns” dels herois grecs a les seves respectives pàtries, superant mil aventures. Alguns d’ells, segons l’historiador Estrabó (segle I aC), haurien pogut recalar a les Illes Gimnèsies, que era així com els grecs coneixien les Balears (concretament, Mallorca i Menorca).

Al segle IV dC el romà Servi parla de la tradició balear del monstre Geríon. En la versió oficial, Geríon era el rei de la pròspera civilització de Tartessos, situada suposadament a Andalusia. Tenia un esplèndid bestiar de bous que Hèrcules, en el desè treball, se’n va endur després de matar-lo i enterrar-lo a Corunya, on erigí una torre (la famosa Torre d’Hèrcules). En la versió de Servi, però, Geríon és presentat com a rei d’Hispània, amb tres cossos per haver governat precisament tres illes prop d’Hispània: les dues Balears i Eivissa. En aquesta versió també es diu que Bali, un company d’Hèrcules, s’establiria a les nostres illes, que batià amb el seu nom.

talaiotsTalaiots de Menorca

 
Tubal
Durant del Renaixement molts pobles d’Europa es varen autoassignar un heroi fundador del món clàssic o de la Bíblia per poder ennoblir el seu passat. També va ser el cas de Balears. En el seu llibre Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de otras islas adyacentes (1593), Joan Binimelis, el primer cronista del Regne de Mallorca, fa descendir de Noè els nostres primers pobladors. Hauria estat un net seu, Tubal, qui, de camí cap a Espanya després del Diluvi, topà amb les illes i les poblà de gegants. Certament, la immensitat de les pedres dels talaiots abonava la creença que hagueren de ser aixecades per gegants. Les rondalles mallorquines també són plenes d’històries de gegants i de coves amb tresors ocults.

rutes tematica

Myotragus balearicus
Fins a l’arribada dels humans, el rei de Mallorca i de Menorca  era el Myotragus balearicus, que en grec significa ratolí-cabra. Es tractava d’un animalot de mig metre d’alçada amb aspecte de cabra, però amb una dentadura de rosegador. Les seves primeres restes foren descobertes el 1909 a la cova de na Barxa (Capdepera) per Dorothea Bate, una jove britànica pionera en la ciència feta per dones.

myotragusMyotragus Balearicus

El Myotragus es va extingir fa uns quatre mil anys, pràcticament coincidint amb l’assentament dels humans. Amb tot, es creu que també podria haver conviscut amb l’ésser humà. Segons un estudi aparegut el 2019, un parent del Myotragus seria el taquin, una cabra de l’Himàlaia, símbol nacional de Bhutan.

taquinTaquin, de l’Himàlalia

Els nostres primers avantpassats visqueren en la coneguda època talaiòtica. El nom al·ludeix a les torres megalítiques dels seus poblats, els talaiots -augmentatiu de talaia-, que també trobam en altres illes com Còrsega i Sardenya i que varen sobreviure fins a la conquesta romana de les Illes (123 aC). A Menorca les construccions megalítiques més característiques foren les taules i les navetes. La cultura dels talaiots només es desenvolupà a Mallorca i a Menorca. Les Pitïuses, en canvi, quedaren sota l’òrbita cartaginesa.

Bous de Costitx
Les peces més cèlebres del període talaiòtic són els tres caps de bronze coneguts com els Bous de Costitx. Foren trobats el 1895 a la finca de Son Corro del municipi del Pla de Mallorca. Datats de l’Edat de Ferro, el seu origen és un misteri.

bous

Bous de Costitx

Segons el Codi Civil de l’època, els tresors ocults havien de pertànyer a l’amo del terreny i, si eren “interessants per a les ciències o les arts”, l’Estat se’ls podia quedar per un “preu just”. Des d’un primer moment, la Societat Arqueològica Lul·liana, nascuda a Palma el 1880 de la mà de Bartomeu Ferrà, intentà, sense èxit, que la Diputació Provincial compràs els bous -el preu exigit pel propietari era de 3.500 pessetes, una quantitat molt important aleshores. Hi havia el temor que arribàs una oferta temptadora d’un estranger. Finalment, les peces les adquirí l’Estat a un preu inferior a l’acordat inicialment.

Avui els Bous de Costitx encara es poden contemplar al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Només viatjaren de manera temporal a Mallorca el 1995, coincidint amb el centenari de la seva troballa.

Aquí teniu un article interessant titulat "El primer balear tenia gens dels nòmades de les estepes".

Aquí teniu el primer capítol del programa "La increïble història de les Illes Balears" dedicat als primers pobladors de Balears.

Aquí teniu un reportatge de Francesc Rotger titulat "L'Excàlibur Talaiòtica".

Articles del web relacionats:

Per a més informació podeu consultar els següents llibres:

  • "Enigmas de la arqueologia Balears" (Plural, 2007), de Javier Aramburu
  • "Les Illes a les fonts clàssiques" (Miquel Font editor, 1990), d'autors diversos
  • "Guía arqueológica de Mallorca" (La Foradada, 1994), de Javier Aramburu, Carlos Garrido i Vicenç Sastre

Etimologia dels recursos estilístics

RECURSOS FÒNICS

Addició o supressió

Afèresi (< αἱρέω, “agafar”, “elegir” + ἀπό, “lluny de”). Supressió d'un fonema o d'una síl·laba, ambdós àtons, en posició inicial de mot. Ex: Antoni > Toni.

Apòcope (< κόπτω, “colpejar”, “abatre” + απο, indica separació).  Contrari a l’afèresi. Supressió d'una part del final d'un mot. Ex: foto < fotografia.
 
Repetició

Cacofonia (< κακός, ή, όν, “dolent”, + φωνή, “veu”). So desagradable, especialment el que resulta de la repetició d'uns mateixos fonemes i de l'encontre de certs mots, de la reiteració de síl·labes idèntiques o de l'associació de sons discordants. Ex.: En un acte aquest vespre a Barcelona se celebren els setanta anys de la creació de la institució i els vint anys de la seva recuperació un cop restituït el Parlament.

Homofonia (< ὄμοιος, ή, όν, “igual” + φωνή, “veu”). Identitat fonètica entre dues paraules o expressions de significat diferent. Ex: Conill, per què tems el temps? (Pere Quart)

Al·literació (< ἄλλος -η -ον, “altre”). És la repetició d’un mateix so vocàlic o consonàntica —no sempre d’unes mateixes lletres— al llarg d’un vers, d’una estrofa o d’una frase. Ex:

Cops de tralla, llamps llamps llunyans (Pere Gimferrer)
Ara el sol no sol trair (Josep Maria de Sagarra)

Paronomàsia (< παρα, “al costat de”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix a col·locar en una frase dos mots que solament es distingeixen en algun fonema. Ex.:

Colom mira l’Atlàntic sense mida (Jacint Verdaguer)
Estel fix mirant-me fit (Joan Vinyoli)
 
També, però es dona, en la repetició d’un mateix mot amb significat diferent. Ex: Ara el sol no sol trair (J.M. de Sagarra)
 
Onomatopeia (< ὄνομα, “nom”, + ποιέω, “fer”). Imitació de sons naturals mitjançant fonemes. Ex.: Tots els migdies zumzeig de mosques (Segarra)

Permutació

Anagrama (< ἀνά, cap amunt o cap enrere, + γράμα, “lletra”). Paraula formada a partir de les lletres d’una altra paraula, ordenades de diferent manera. Ex: Tresor = Rostre/ Esponja = Japonès.

Palíndrom (< πάλιν, “cap enrere”, + δρόμος, “cursa”). Mot, frase que es pot llegir tant de dreta a esquerra que d’esquerra a dreta Ex: Senén té sis nens i set nenes/ Català a l’atac.

apocrifos 472 314 

RECURSOS MORFOSINTÀCTICS

Addicció o supressió

Asíndeton (+ α privativa + σύν, “amb”, + δέω, “fermar”). Omissió de conjuncions de coordinació per tal d’accelerar el ritme de la frase. Ex: Indecisa, rara, nova / ara comença la rosa (Bartomeu Rosselló-Pòrcel).

El·lipsi (< ἐν, “dins”, + λείπω, “deixar”, “abandonar”). Supressió d’una o més paraules d’una construcció gramatical, que s’han de sobreentendre pel context.

Encavalcament (<  cavalcar). Desacord que es produeix entre la pausa final del vers o del primer hemistiqui i la pausa sintàctica de manera que la frase acaba en el vers o hemistiqui següent. Ex: Esposa fèrtil d'enginy gosat seré. L'amor com una rosa sola. Per àrbitre, llibertat (Clementina Arderiu)

Enumeració (< numerus). Presentació successiva i ràpida d'una sèrie d'idees referides sempre a la mateixa cosa. Poden anar separades per conjuncions o no. Ex:

Beneït sigui l'any, el punt, el dia,
l'estació, el lloc, el mes, l'hora
i el país, en el qual la seva encantadora mirada
s’encadenà a l'ànima meva.
(Petrarca)

Epítet (< ἐπί, amb el sentit d’ “afegit a”, + τίθημι, “col·locar”). Adjectiu que subratlla una qualitat inherent a la cosa expressada pel substantiu. Ex:
 
On va aquella vela blanca
perduda en l’abisme blau?
(Miquel Costa i Llobera)

Pleonasme (< πλήθω, “estar ple”). Repetició d’una paraula o d’una idea. Expressió redundant. Ex: Ho vaig veure amb els meus ulls.

Polisíndeton (< πολύς, “molt” + σύν, “amb”, + δέω, “fermar”). Repetició d'una conjunció per donar més força a l'expressió. Ex: Menjaven i cantaven i es divertien.

Redundància (< redundo, “refluir”, “vessar”). Ús de paraules inútils per expressar un idea, perquè ja està prou ben expressada; i, en general, repetició. Ex. Entra cap a dins.

Repetició 

Anàfora (ἀνά, “cap enrere”, + φέρω, “transportar”). Element lingüístic que s'interpreta segons un element que apareix amb anterioritat. Ex: Arribaren diverses dones. Totes duien mocadors al cap/ En Pere i en Joan es tutegen.

En literatura, l'anàfora és la repetició del mateix mot o el mateix grup de mots al començament de dues o més clàusules successives. En la publicitat, un exemple és l'anunci del sabó Sanex: Pell suau, pell sana.

Catàfora
(< κατά, “per avall» + φέρω, “transportar”). És l'element contrari a l'anàfora. Ex.: Li vaig donar el llibre, a en Joan.

Anadiplosi (< ἀνά, “cap enrere”, + διπλεω, “doblegar”). Repetició de la mateixa paraula (o grup de paraules) al final d'un vers i principis del següent, de manera que es forma un efecte fonètic d'atenció del receptor, que subratlla la importància d'aquells mots i fa una pausa en el ritme de recitació general. Ex:

La canta de prop i sembla llunyana,
llunyana la veig i encara allunyar-se

(J. Maragall) 

Paral·lelisme (< παρα, “al costat de”, + ἄλλος -η -ον, “altre”). Repetició d’una mateixa estructura en diverses frases seguides. Ex:
 
No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls
ni cap vent tan subtil com els teus dits.
(Miquel Martí i Pol)

Subtitució o permuta

Hipèrbaton (< ὑπερ, “sobre”, + βαίνω, “anar”). Alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada. Ex: Impossible veure el futur és.

Quiasma (en al·lusió a la lletra x grega, creuada). Disposició creuada dels elements que formen dos sintagmes o dues frases: Collim la rosa de dia i de nit el gessamí (J. Carner). 

 figuras literarias

RECURSOS LÈXICO-SEMÀNTICS

Addicció o supressió
 
Al·lusió (< alludo, “jugar”). Expressió que s'utilitza per referir-se a algú o a alguna situació o fet, sense anomenar-lo directament.
 
Antítesi (< αντί, “contra”, “en lloc de”,+ τίθημι, “col·locar”). Contrast de dues idees, dues expressions o dues paraules de significació oposada. Ex: Riu que riu, me fa un petó que, sent de foc, va gelar-me (Miquel de Palol).
 
Antonomàsia (< ἀντί, “en lloc de”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix a substituir un nom propi per un de comú o a l'inrevés. Ex: Ciutat Eterna per Roma; el filòsof per Aristòtil. Antonomàsia també pot ser sinònim de “per excel·lència”. Ex: Sant Pau és l'apòstol per antonomàsia.
 
Apòstrof (< ἀπό, “des de”, + στρέφω, “apartar”). Invocació durant el discurs a un ésser real o imaginari amb finalitat interpel·ladora. N’és un bon exemple l’inici de l’Odissea:

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre. 

Aposició (< ad, “cap a”, + pono, “posar”). Juxtaposició d’una o més paraules a una altra o unes altres, de la mateixa categoria gramatical, de manera que la segona exerceixi una funció explicativa. Ex:

Oh Cloris -l'aimada de coses no vistes-
atura l'hivern amb el somrís teu!
(Miquel de Palol)

Hipèrbole (< ὑπερ, “sobre”, + βάλλω, “llançar”). Deformació de la veritat mitjançant l'exageració. Ex: Esquitxen tot l'espai amb les desferres, és una exageració evident per fer més expressiva la descripció de la guerra.
 
Retrat. Descripció dels trets físics i de caràcter d'un personatge. Si la descripció és només del caràcter, parlam d'etopeia (< ἔθος, “costum”, + ποιέω, “fer”). Si és física, de prosopografia (< πρόσωπον, “rostre”, + γράφω, “escriure”).
 
Sinestèsia (σύν, “amb”, + αἰσθάνομαι, “percebre amb els sentits”). És l’associació d’elements que provenen de camps sensorials diferents (visuals, auditius, olfactius, gustatius, tàctils) o l’associació entre els elements i les emocions. Ex: música cega/ llàgrimes sonores.
 
Substitució
 
Al·legoria (< ἄλλος -η -ον, “altre”, + ἀγορεύω, “parlar en assemblea”). Allò que representa una cosa, una idea, per semblança suggestiva.

Eufemisme (< ευ, “bo”, + φημί, “dir”). Substitució d'una paraula o expressió considerada vulgar, malsonant, desplaent o inconvenient per una altra pretesament més adequada.
 
Ironia (< εἴρω, “dir”). Consisteix a dir el contrari del que es vol dir. Ex: El valent soldat, va fugir de la batalla.

Metàfora (< μετα, “després”, + φέρω, “tranportar”). Estableix relacions entre dos termes, però ho fa eliminant el vincle de la comparació. Se sol distingir entre:

a) Metàfora in praesentia, en què apareixen el terme real (A) i el terme imaginari (B): 

La terra (A) és una cambra (B)
on no penetra el vent.
(Josep Sebastià Pons)

b) Metàfora in absentia, en la qual el terme real (A) és substituït pel terme irreal o imaginari (B). Així, Baltasar Porcel, en referir-se a la lluna plena (A), escriu: la melangiosa i freda claror de la bola nocturna (B)...
 
Metonímia (< μετα, “després”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix en la substitució d’un terme per un altre amb el qual guarda relació de causa o dependència. N’hi ha de diversos tipus:

  • Causa per efecte: Li feu mal el sol (= calor produïda pel sol).
  • Efecte per la causa: Està mancat de pa (= mancat de feina).
  • Contenidor pel contingut: Prendre una copa (= una beguda).
  • Autor per obra: És propietari d’un Goya (= d’un quadre pintat per Goya).
  • Lloc pel que es produeix: Es va prendre un Xerès (= vi que procedeix de Xerès.
Sinècdoque (< σύν, “amb”, + εκ, “des de”, + δέχομαι, “rebre”). Consisteix en la designació d’una cosa amb el nom d’una altra (a vegades es confon amb la metonímia). N’hi ha de diferents tipus:
  • La part pel tot: Varen aparèixer al camp de futbol onze parells de botes (= onze futbolistes).
  • El tot per la part: Tot el món diu el mateix (No és tot el món, en realitat es refereix a molta de gent).
  • El singular pel plural: El ca és un animal fidel (No es refereix a un únic ca, sinó a tots en general).
  • El gènere per l’espècie: Els mortals no es consolen (Com a mortals es refereix als homes, però els animals tambem ho són).

Oxímoron (< ὀξύς, εῖα, ύ, “agud”, “punxegut”, “àcid”, +  μῶρος, “estúpid”): Consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari o “estúpid”. Ex.: docta ignorància, silenci sonor, lúcida bogeria.
 
Paràbola (< παρα, “al costat de”, + βάλλω, “llançar”). Al·legoria que conté un ensenyament moral.
 
Paradoxa (+ παρά, “fora de”, + δόξα, “opinió”). Unió d'idees aparentment irreconciliables, però que en el fons presenten un enunciat veritable. Ex:

Vàrem tenir la copa de la vida
arran de llavis, i bevent mories
(Joan Vinyoli)

Personificació (< persona). Atribució de qualitats humanes a ésser inanimats.

... riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
(M. Costa i Llobera, referint-se al pi de Formentor)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula.

Articles del web relacionats:
- Apologia de la paraula
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
La postveritat segons Aristòtil
Sobre mentors i cicerones
El poder de la fal·làcia
Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica
Antifont d'Atenes, el psicòleg de la paraula
- L'origen dels tòpics literaris









 

 

 









 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px