La deessa Eris fa temps que no ens deixa viure en pau. Passa gust sembrant discòrdia entre nosaltres. Ella és, segons la mitologia grega, la personificació d’aquest mal. Ja en filosofia trobam el concepte erística associat al mètode que, en els debats, fan servir els qui pretenen la victòria a tota cosa, independentment de la veritat o falsedat de les seves tesis. Al segle IV aC Plató emprava el terme despectivament per referir-se a la manera d’actuar dels sofistes, els mestres ambulants de la paraula. El contraposava a la dialèctica, el vertader art del diàleg que cerca el coneixement de la veritat i que ja havia propugnat Sòcrates, el pare de la filosofia.
Avui no són pocs els mitjans de comunicació que també s’han abonat al mètode de l’erística. Ho fan seguint la trista màxima periodística: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. Basta recordar la portada de La Razón de l’estiu passat on es podia llegir que la flamant batlessa de Madrid, Manuela Carmena, passava unes “vacances de luxe” en una vil·la que costava 4.000 euros a la setmana. Després va resultar que la primera edil compartia aquelles despeses amb tres inquilins més i que, en tot cas, els doblers havien sortit de la seva pròpia butxaca i no de les arques públiques. El novembre de 2012, a pocs dies de les eleccions catalanes, el diari El Mundo també va acusar l’aleshores batle de Barcelona, Xavier Trias, de tenir milions d’euros a Suïssa. I un altre cop la informació va ser falsa. Ambdues capçaleres acabaren matisant o rectificant, encara que amb lletra petita, el seu periodisme pamfletari. Tanmateix, s’havien sortit amb la seva: calumnia que alguna cosa queda.
Tots aquests titulars malintencionats responen al que l’italià Umberto Eco ha anomenat la “màquina del fang” en la seva darrera novel·la Número Zero. L’expressió fa referència a la capacitat que tenen alguns mitjans de crear notícies tòxiques, sovint falses, amb l’objectiu de danyar la reputació de determinats personatges. És la cara fosca del quart poder en mans d’empresaris, que estan més interessats en els rèdits econòmics que no pas en l’ètica periodística. “No són les notícies les que fan el diari, sinó el diari el que fa les notícies”, diu el director del rotatiu de l’obra d’Eco, un perfecte home de palla.
Aquest periodisme sense escrúpols ja va ser retratat el 1974 en la magistral pel·lícula Primera Plana, de Billy Wilder, que oferia una visió còmica del funcionament de la redacció d’un diari de Chicago de 1920. Anys abans, el 1941, a Ciutadà Kane, el director Orson Welles ja havia traçat el perfil de William Randolph Hearst, el creador de la premsa sensacionalista, també coneguda com a groga. El 1898 aquest magnat nord-americà no dubtà a promoure la guerra de Cuba per poder vendre més diaris. També va ser el primer a crear un gran imperi mediàtic que aprofità per enfonsar els seus enemics i afavorir la seva pròpia carrera política.
Ara el periodisme, tot i haver viscut alguns moments gloriosos, torna a sucumbir a la “màquina del fang”. Els seus sequaços, que s’erigeixen en herois de la informació, recorren a l’erística dels sofistes de l'antiga Grècia. Per tal de cobrar, també són capaços de dir qualsevol barbaritat. Molts d’ells, encotillats en les pàgines dels diaris, s’apunten a fer de tertulians de ràdios i televisions per tenir un altaveu més potent des d’on continuar atiant el foc de la crispació. És una conducta del tot irresponsable, indigne de qui es fa dir periodista. I, mentrestant, la ciutadania amb poques ganes d’esprémer-se el cervell ho dóna tot per bo. I aquests són, segons Eco, els pitjors efectes de la “màquina del fang”: la passivitat dels consumidors davant tantes notícies tergiversades.
Així doncs, el quart poder, que havia de ser el garant de la democràcia, està més desacreditat que mai. No falten els periodistes que actuen com a polítics i polítics que intenten fer de periodistes. Sort que avui, en l’era tecnològica, tenim més canals d’informació que ens permeten tenir una visió més calidoscòpica d’una realitat del tot complexa.
Malcom X
El protagonista de la novel·la d’Eco ens acaba donant la raó quan exclama que “els periòdics no estan fets per difondre, sinó per encobrir notícies”. En aquest sentit no deixa de ser curiós el silenci mediàtic que a casa nostra, en època de vaques grasses, imperà sobre els casos de corrupció. Ara, amb l’inici de la campanya electoral, la deessa Eris es prepara per continuar sembrant les llavors de la discòrdia. I no tendrà clemència amb un poble, que tot i sortir de la seva letargia, continua mig entabanat.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/09/2017), reflexion sobre la desinformació en l'era de la informació:
Aquí teniu el documental "Las cloacas de Interior", que parla de la guerra bruta de l'Estat contra l'independentisme català i altres herbes.
Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)
Aquest article de Melcior Comes parla de la perversa relació entre periodisme i política. Es titula "Els favors i els favorits".
Per acabar, aquí teniu el gran discurs del periodista Edward Murros a la pel·lícula Good Night, And Good Luck (2005), de George Clooney. Defensa la televisió com a un gran mitjà de comunicació, sempre que sigui ben gestionat:
Reportatge publicat el maig de 2008 al suplement "Presència" (Núm. . 1.904) del diari El Punt/Avui.
Sovint el nacionalisme català, sobretot des del Principat, al·ludeix al concepte de Països Catalans sense tenir prou en compte els seus parlants ni les seves diferents realitats socials. Dóna per sobreentès que la germanor ens ve pel fet de compartir una mateixa llengua, cultura i història. Encara queden, però, molts de tòpics, prejudicis i actituds prepotents per desterrar. Així ho constaten testimonis recollits per PRESÈNCIA de catalans, andorrans, valencians, mallorquins i rossellonesos que viuen fora de casa seva, a un altre punt de la nostra geografia.
El català té més força dels que molts pensen. I això, a pesar de no comptar amb l’aixopluc d’un estat sobirà –llevat d’Andorra- i a pesar dels períodes de repressió que ha patit. Actualment, segons dades de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, els parlants dels Països Catalans superen els 9 milions. Aquesta xifra converteix el català en la setena llengua amb més pes demogràfic a Europa: més que els que té el finès o danès, i més o menys els mateixos que té el suec o el portuguès al nostre continent. Si eixamplem la vista ens trobem que, de les prop de sis mil llengües que hi ha al món, el català ocupa el 88è lloc en el rànquing de les més parlades. A més, el català no té res a envejar a les llengües considerades com a majoritàries. Disposa d’un ampli ventall de diccionaris i està emparat per una llarga i important tradició literària. El nacionalisme català, doncs, té motius més que suficients per fer sentir la seva veu. El problema, però, és que, de tant reivindicar-se a Espanya i a Europa, s’ha oblidat de fer pedagogia a casa. Basta que ens movem per la nostra geografia per adonar-nos que no ens coneixem ni ens entenem prou.
Una qüestió d’actitud Avui dia l’actor Joel Joan s’ha convertit en la icona del nacionalisme català. Des del Principat reivindica als quatre vents l’autodeterminació dels Països Catalans. Fora de Catalunya, però, el seu discurs pot sobtar i fins i tot molestar a gent que simpatitza amb les seves idees però no amb les seves formes. És el cas de Bea Solivellas, una mallorquina de 29 anys enamorada de l’ambient cosmopolita de Barcelona. Hi arribà fa onze anys per estudiar Història de l’Art. Ara treballa en una productora. Na Bea comparteix el concepte cultural del Països Catalans però critica el to tan bel·ligerant que sempre utilitza Joel Joan. Diu que parla des de la “prepotència”, en nom de tots i sense conèixer quina és la vertadera realitat social de cadascun dels nostres territoris. Na Bea creu que el nacionalisme català s’ha de “reciclar”. “Falta algú –diu- que comenci a crear conceptes nous i vincles nous”.
La humanitat va ser durant molt de temps nòmada, paraula que es creu que els grecs formaren a partir dels habitants de Numídia, un antic territori del nord d’Àfrica ocupat actualment per Algèria i Tunísia. Quan els homes es cansaren de donar tombs per la terra, varen tenir la necessitat de posar nom als llocs concrets on ens s’establiren. Avui la ciència encarregada d’estudiar aquests noms es diu toponímia (τόπος, “lloc” + ὄνομα, “nom”). En paraules de l’insigne filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, autor del llibre Els carrers de Palma, “els topònims són un bocí de la història concentrada en una paraula”.
A l’hora d’estudiar els topònims, cal anar en compte amb els tautopònims (+ ταὐτό, “un mateix”), que, en el seu propi nom, ja contenen l’accident geogràfic que designen. Així, dir el pont d’Alcàntara és una redundància perquè al-qantara ja significa “pont” en àrab. El mateix passa amb el desert del Sahara, ja que aquesta paraula en àrab significa “deserts”. També són coneguts els rius que comencen per guad- (de l’àrab wadi, “riu”): Guadalquivir, Guadiana...
Hi ha molts de tipus de topònims:
Zootopònims: poblacions que agafen el nom d'algun animal (τό ζῶον, ου) que va viure en aquell lloc (ὁ τόπος, ου).
Fitotopònims: poblacions que agafen el nom d'alguna planta (τό φυτόν, ου) o arbre abundant a la zona.
Orotopònims: poblacions que agafen el seu nom de la forma o matèria del terreny o muntanya (τό ὄρος, ου). Ex: Puigvert (Lleida) < podium viridem (turó verd).
Hagiotopònims: poblacions que agafen el nom d’un sant (ὁ ἅγιος, ου).
Antropotopònims: nom de poblacions que deriven de noms de persona (ὁ ἀνθρωπος, ου).
Hidrotopònims: poblacions que agafe el nom d’un curs d’aigua (ὕδωρ, ατος), d’un estany o llac. Ex: Banyoles < balneola (“banys petit”s), Múrcia < aquam murcidam (aigua mandrosa).
Gentilicis Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).
Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:
Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”).
Altres topònims beuen de la tradició oral, que en alguns casos es mesclava amb l’etimologia popular, mancada de tota base científica. Així era molt habitual atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara la Roma de Ròmul, l’Atenes d’Atena o l’Europa de la princesa fenícia homònima. Aquest recurs onomàstic es diu epònim (επι, "sobre" + ὄνομα, “nom”).
Un gentilici curiós és el de carpetovetònic, que avui ha passat a ser un adjectiu que s’aplica de manera despectiva a una persona antiquada, conservadora a ultrança. La paraula prové de la unió de dos pobles celtes de l’interior de la Hispània preromana: els carpetans i els vetons.
Els carpetans vivien a la serralada muntanyenca que separa Segòvia de Madrid. Al nord-oest limitaven amb els vetons, que habitaven la zona de Salamanca, Cáceres, Ávila, Zamora i Toledo. En el segle II aC ambdós pobles s’uniren militarment contra els romans i els derrotaren en dues ocasions. Finalment, però, després d’una precària treva amb Tiberi Grac, Escipió l’Africà els va sotmetre el 153 aC. En l’imaginari col·lectiu, aquella aliança carpetovetònica es convertiria en tot un símbol del nacionalisme espanyol a ultrança.
La princesa dels Pirineus
Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. Hèracles (Hèrcules llatí) la violà durant el seu desè treball, en passar per casa nostra a la recerca dels bous de Geríon.
Pirene i Hèracles
Pirene donà a llum una serp, i, espantada, es refugià a les muntanyes, on fou esquarterada per les feres. De tornada del seu treball, Hèrcules trobà les restes de la seva víctima i, penedit de la seva acció, l’enterrà. Ho féu cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus.
Després d’una tasca tan feixuga, l’heroi grec va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.
Barcelona i les nou naus
Passat un temps, Hèracles va salpar de Grècia amb nou naus per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, va desencadenar-se un temporal que provocà la desaparició d’una embarcació. Finalment la resta de l’expedició va poder arribar a la plana de Montjuïc. Allà es trobaren amb l’agradable sorpresa que els companys que donaven per perduts ja feia temps que estaven fent els fonaments de la ciutat anhelada pel seu capitost.
Hèracles, contentíssim dels seus fidels col·laboradors, en record d’aquella gesta va batejar la nova ciutat amb el nom de BARCA-NOVA (“barca novena” en llatí), termes que el pas del temps ha confós fins a esdevenir el nom de Barcelona. Aquesta, amb tot, és tan sols una etimologia popular –el vertader origen onomàstic de Barcelona encara és una incògnita.
A part de Barcelona, hi hagué altres ciutats d’Espanya que, ja des de l’antiguitat, adoptaren Hèracles com a fundador dels seus nuclis urbans. És el cas de Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i Tarragona. No deixa de ser curiós que part d’aquest itinerari donàs la coneguda com a Via Heraclea, la mateixa que, amb alguns canvis, construirien els romans: la Via Augusta, la gran calçada que recorria la costa mediterrània d’Hispània des dels Pirineus fins a Cadis.
Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores”).
La Corunya d’Hèrcules Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).
Torre d'Hèrcules
Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l'únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.
Fills de Troia
Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.
Eneas sortint de Troia amb la seva família
Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, sorgiren noves identitats nacionals a Europa. Aleshores, imitant el model llatí, diversos monarques medievals es consideraren descendents dels troians a partir d’una dubtosa interpretació dels autors clàssics. D’aquesta manera, es constatava el deute de la nova Europa envers la cultura clàssica.
D’acord amb aquestes suposicions, seguint el model d’Eneas, un grup de supervivents també s’hauria dispersat per les valls del Danubi i del Rin. A França s’hi hauria establert un tal Francus, que, segons algunes versions, era fill del propi Hèctor, el llegendari príncep de Troia mort per Aquil·les. Els britànics també arribaren a creure que Londres era una Nova Troia en atribuir la seva fundació a un descendent d’Eneas, anomenat Brutus, que donà nom a l’illa, Britannia.
Madrid troiana
Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.
Cíbele, antigament Metragirta
La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).
Portugal i Espanya Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.
Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià, Se non è veroè ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).
Igual d’incert és l’origen del topònim Espanya. Es creu que podría provenir del púnic Isephanim, que significava “illa o costa del conills” en al·lusió a l’animal que abundava a Andalusia, on els fenicis fundaren Cadis. En monedes romanes de l’època d’Adrià, Espanya ja apareixia representada com una senyora asseguda amb un conill als seus peus. I el poeta romà Catul anomenà la Península Ibèrica com a Cuniculosa Celtiberia, és a dir “la Conillera”.
Tanmateix, una altra teoria apunta que Espanya deriva de la paraula celta span (“palma de la mà”), ja que aquesta seria la forma que tindria la seva esplanada. També hi ha qui apunta al verb hebreu xaphano (“ocultar”) per tractar-se d’un país llunyà i, per tant, amagat, prop dels confins del món.
Aquí teniu en línia l'Onomasticon Cataloniae, el diccionari etimològic de Joan Coromines que recull l'origen dels noms de lloc i de persona dels territoris de llengua catalana.
Durant l’edat mitjana, en occità, llengua del sud de França, gai significava alegre. Segons algunes teories, la paraula podria derivar del llatí gaudium (“alegria”), d’on tenim goig, gaudi o gaudir. No deixa de ser curiós que un dels prenoms romans habituals fos Gaius, abreujat amb la lletra C. Es creu, però, que és d’origen osc –antiga llengua itàlica. Derivaria d’un ocell anomenat gaig (gaius); per tant, no tendria res a veure amb gaudium.
Va ser precisament a la ciutat de Toulouse on el 1324 es va crear una acadèmia de ciència poètica, coneguda com a Gaia Ciència o Gai Saber, és a dir, “Alegre Ciència” o “Alegre Saber”. El seu objectiu era revifar la somorta poesia trobadoresca. Això es féu fins el 1484 mitjançant un concursos literaris que reberen el nom de Jocs Florals –a l’antiga Roma aquests jocs, dedicats a Flora (Cloris grega), deessa de la primavera, tenien un caire llicenciós i sensual.
El 1393, sota l’aixopluc del rei Joan I, Barcelona també tendria els seus propis Jocs Florals, que es convocarien fins al segle XV. El 1859, quan foren restaurats, els seus guanyadors obtenien el títol de Mestres en Gai Saber –entre els guardonats hi hagué Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Costa i Llobera, Joan Alcover i Josep Carner. La guerra civil interrompé la celebració dels Jocs Florals de Barcelona. Els catalans exiliats reprengueren la tradició amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana. A partir de 1978 els Jocs es tornaren a celebrar a Barcelona.
Àngel Guimerà, mestre en gai saber
La forta tradició que tingué a Europa la Gaia Ciència queda palesa en l’obra homònima que el 1883 publicà el filòsof Friedrich Nietzsche (en alemany, Die fröhliche Wissenschaft). En un principi, en la llengua de Shakespeare, partint del gaudium llatí, la paraula volia a dir “alegre”, “despreocupat”; després, passà a significar “homosexual” en clau eufemística (jove de vida alegre, és a dir, gai).
Per reivindicar la seva igualtat, molts gais angloparlants veien en aquest terme l’acrònim de Good As You (“tan bo com tu”). Avui gai s’empra sobretot per referir-se al col·lectiu homosexual masculí. En català, fonèticament es pot confondre amb el mascle de la gallina, el gall, que deriva també del llatí gallus –res a veure amb el gentilici singular dels antics francesos, gallus.
Dia de l'Orgull Gai
La primera pel·lícula que emprà la paraula gai amb el seu significat modern fou La fera de la meva nena (1938), de Howard Hawks. Es tracta d’una comèdia de l’absurd protagonitzada per Katharine Hepburn i Cary Grant. Aquí en teniu una seqüència:
Origen de la festa de l’Orgull Gai La festa de l’orgull gai es remunta al 28 de juny de 1969. Aquell dia, a Nova York, varen tenir lloc els coneguts com a “disturbis de Stonewall”, un conegut bar d’ambient. La policia hi va fer una batuda que va acabar en incidents violents. Aviat el col·lectiu gai es va mobilitzar per aconseguir tenir llocs on poder estar lliurement sense por a ser detinguts. No debades, als anys seixanta, als Estats Units, els homosexuals estaven molt mal vistos i, fins i tot, eren perseguits amb penes de presó.
Putin, icona gai?
Els “disturbis de Stonewall” varen marcar l’inici de la lluita per als drets dels homosexuals. Al cap d’un any, el 28 de juny de 1970, varen tenir lloc a Nova York i a Los Ángeles les primeres marxes de l’Orgull gai per commemorar aquells incidents. A poc a poc s’hi sumaren altres ciutats d’altres punts del món. Avui es parla de la festa de l’Orgull Gai o del col·lectiu LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals).
A Espanya, l’homosexualitat va deixar de ser considerat un delicte el 26 de desembre de 1978. El 28 de juny de l’ant anterior va tenir lloc a Barcelona la primera manifestació de l’orgull gai. El 1990 arribà la gran fita: l’Organització Mundial de la Salut (OMS) retirà l’homosexualitat de la seva llista de malalties mentals. Curiosament, però, en el país que visqué els disturbis de Stonewall (que commemoram el Dia de l’Orgull Gai), l’homosexualitat no es despenalitzà a nivell federal fins al 2003. Avui, malgrat la històrica decisió de l’OMS, encara queden més de 70 països on és considerada il·legal.
L’arc de Sant Martí i la bandera homosexual La bandera homosexual de sis colors –els sis originaris de l’arc de Sant Martí (vermell, grou, blau, taronja, verd i morat)- va ser ideada per l’artista Gilbert Baker. Ho feu a petició de l’organització de la marxa de l’orgull gai a Califòrnia que s’havia de celebrar el 25 de juny de 1978. El seu disseny s’inspirava suposadament en la cançó Over the Rainbow de Judy Garland.
Bandera LGTB
La versió original de la bandera de Baker tenia vuit franges. Després, però, se’n suprimiren els colors rosa i celeste degut a la seva dificultat de producció. Avui aquesta bandera representa tota la comunitat LGTB (gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals).
La comunitat LGTB, però, no és l’únic col·lectiu que oneja els colors de l’Arc de Sant Martí. Si la bandera té set franges (amb l’afegitó del celeste) és la bandera de la pau que va aparèixer a Itàlia el 1961 –en aquest cas el vermell va a baix.
Set colors també té la bandera de l’imperi inca tan present a la ciutat peruana de Cuzco –en aquest cas el vermell va a dalt.
Bandera de Cusco
No us podeu perdre aquest article sobre Alan Turing, el científic britànic que el 1954 es convertí en tot un màrtir gai. La seva història escarrufa.
Aquest vídeo del programa "Món 3/24" parla de les conquestes aconseguides pel moviment homosexual.
Vaig néixer a Mallorca i vaig estudiar Filologia Clàssicaa la Universitat de Barcelona (UB) amb l’objectiu d’entendre el present a partir del passat. Després vaig poder satisfer les meves ànsies comunicatives estudiant Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra (UPF).
En acabar la carrera, durant quatre anys vaig exercir el periodisme actiu a ‘Última Hora Punto Radio’. La meva gran decepció va ser descobrir que el món mediàtic, massa contaminat per la política, és una farsa. Aleshores em vaig decantar per la docència. Ara faig de periodista del món clàssic a l’IES Inca (Mallorca), seguint la màxima d'Horaci prodesse et delectare, que es podria traduir com “ensenyar delectant”. Així, pretenc ensenyar entretenint i animant els alumnes a enfilar-se a les espatlles dels gegants de la nostra cultura, sense vertigen. També, però, som fan d'una altra cita atribuïda a Ciceró: Si vis discere, doce("Si vols aprendre, ensenya"), o, dit d'una altra manera, Qui docet, discit (“Qui ensenya, aprèn”).
Intent, per tant, divulgar de la manera més amena possible unes matèries, el llatí i el grec, que tenen la mala fama de ser “llengües mortes”. Com a esquer faig servir l’etimologia, que m’ajuda a relacionar el món actual amb l’antiguitat clàssica. De fet, un alumne meu em va ajudar a posar nom a la meva obsessió per l’origen de les paraules: l'etimocefalàlgia.
Premi de periodisme d’investigació de la fundació Fundeso (2001). Aquest premi em va permetre, durant mig any, fer unes pràctiques en un mitjà de comunicació de Xile.
Referents No puc sentir-me més identificat amb aquests versos del poeta menorquí Ponç Pons: Vici secret, passió mortal,/ estic fet de paraules ("Dillatari", ed. Quadrens Crema, 2005). També però m'identific amb el vers de J.V.Foix: "M'exalta el nou i m'enamora el vell" (Sol, i de dol, 1947)
Igualment compartesc les paraules que va pronunciar el 2015 el gran filòleg Joan Veny i Clar (Campos, 1932) en rebre el 47è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2015):
“Em plau reiterar que sóc un enamorat de les paraules. Xalo amb el dring dels fonemes, em fascina la força potent d’un significat, em meravella la frondositat de geosinònims entorn d’un concepte, em fa respecte un arcaisme cobert per l’òxid dels segles, m’entristeix el desús, la mort d’una paraula, m’anima com a senyal de vida el naixement de noves unitats, especialment quan són productes genuïns, de la creativitat dels nostres parlants, però m’emociona especialment conèixer l’origen d’un mot.”
Joan Veny també té clar com d'emocionant és la ciència de l'etimologia: "Arribar a les arrels d’un mot i resseguir-ne les seves mutacions formals i semàntiques és de les grans emocions que pot experimentar un lingüista empeltat de diacronista".
També em qued amb una cita del dramaturg irlandès Samuel Beckett (1906-1989): “Les paraules són tot el que tenim”.
A l'hora de definir el meu estat d'ànim, prenc unes paraules del filòsof italià Antonio Gramsci (1891-1937): “Sóc pessimista per intel·ligència, però optimista per voluntat”.
El 2015, amb el meu company periodista Felip Palou i l'humorista Xavi Canyelles, vàrem posar en marxa "Via Corrupta: la ruta de la rampa". Es tracta d'una ruta dramatitzada pels carrers de Palma relacionats amb la corrupció d'aquests darrers anys. Jo m'he encarregava principalment de relacionar la corrupció actual amb la de l'antiga Roma.
Aquí teniu una sèrie d'entrevistes radiofòniques que m'han fet: - "Els entusiastes", d'IB3 Ràdio (30/01/20) - "La ruta d'Orfeu", d'IB3 Ràdio, de Pere Estelrich (25/10/2020) - "Vostè primer", de Rac1, de Marc Giró (12/06/2020), a partir del minut 20. - "El crespúcle encén estels", d'Ona Mediterrània, de Pere Esltelrich (09/05/2019), a partir del minut 29.
I aquí teniu entrevistes que m'han fet a la premsa:
Acabaré aquesta presentació amb un poema de Borges, que parla del plaer de descobrir una etimologia en aquest poema titulat "Los justos":
Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. El que agradece que en la tierra haya música. El que descubre con placer una etimología. Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. El ceramista que premedita un color y una forma. El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. El que acaricia a un animal dormido. El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. El que agradece que en la tierra haya Stevenson. El que prefiere que los otros tengan razón. Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.
En la meva tasca docent també tenc present aquest poema de Bertolt Brecht titulat “Mestre, aprèn!” (traducció de Feliu Formosa):
Aquí teniu la lliçó sobre "Mitologia per a profans" que vaig fer a l'Associació Cultural de Porreres (28/11/2020):
Aquí teniu el vídeo de la xerrada "La meravellosa història de les llengües del món" que vaig fer a la sala de plens del Consell de Mallorca (19/03/2019):
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:
I aquí teniu una entrevista que em varen fer Elisa Moya i Francesc Xavier Gras, alumnes de l'IES Premià de Mar de Catalunya. El motiu va ser el seu treball de recerca "A cada passa referents clàssics", dirigit per Margalida Capellà.
Aquí teniu la conferència íntegra que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016) sobre les arrels paganes de les festes de Nadal:
Aquí teniu una altra conferència meva. Va ser a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018). Hi vaig parlar sobre "Dimonis, del món clàssic a l'actualitat":
En aquesta altra xerrada parl sobre "Amor i sexe al món clàssic" (25/11/2019):
