La religiositat grega s’expressava a través de dos conceptes. Per una part hi havia l’εὐσέβεια (“pietat”), que era l’actitud de respecte envers allò sagrat -l’adjectiu σεβαστός (“venerable”) donà el nom propi Sebastià. I per l’altra banda hi havia la λατρεία (“culte”, “adoració”), amb la qual s’expressava l’actitud de submissió cap a les persones o realitats considerades superiors -d’aquesta paraula tenim idolatria, l’adoració als ídols, “imatges” (εἶδος).
En un poble tan disseminat com el grec, la religió fou, juntament amb la llengua, el principal motiu d’unitat. Les característiques de la religió grega són principalment tres:
Politeista. La religió grega va ser el resultat d’una fusió entre les creences prehel·lèniques i els cultes aportats pels pobles que arribaren a l’Hèl·lade al llarg del II mil·lenni -especialment important va ser la influència del món oriental i d’Egipte. Aquest conjunt de pràctiques es va estructurar al segle VIII aC quan va aparèixer l’organització política típica del món grec: la polis.
Absència de dogmatismes. Els grecs no tenia cap llibre oficial de la veritat revelada (com la Bíblia en el cas de la cultura judeocristiana). L’esperit religiós hel·lè descansava en la transmissió ancestral d’uns costums que passaven de generació a generació sense la intervenció d’un cos sacerdotal o d’una “església” que els regulàs o controlàs. Així doncs, no hi havia cap guia espiritual, com passava a Egipte o Mesopotàmia. En el seu lloc, eren els poetes, ensinistrats en la memorització i en la composició, primer oral i després escrita, els qui forjaren i transmeteren el saber mitològic i moral dels grecs, moltes vegades amb versions diferents. Els més destacats foren Homer i Hesíode.
Visió religiosa fortament naturalista. Es divinitzaven elements i éssers de la naturalesa. Així ho demostren alguns epítets com Zeus l’ “apleganúvols” o Atena la d’ “ulls d’òliba”. També, però, hi havia déus que personificaven una qualitat abstracta, com la “Justícia” o la “Joventut”, i que no tenien un aspecte humà.
Déus grecs
ὕβρις versus pecat
A Grècia era desconeguda la nostra idea cristiana de pecat, paraula derivada del llatí pecco (“travelar”, “ensopegar”) -relacionada amb ella el grec tenia el terme σκάνδαλον (“trampa”, “pedra amb la qual travelam”), que ens ha donat escàndol. El que hi havia era ὕβρις, “desmesura”, “supèrbia”, que es contraposava a la σωφροσύνη (“prudència”) dels ciutadans. Aquest terme ha originat el neologisme híbrid aplicat a aquell animal de pares de distinta espècie. Etimològicament, és un atemptat, un acte de “supèrbia”, contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. Les paraules que contenen arrels de diferents llengües també reben el nom d’híbrid (per exemple, televisió, que prové del grec τήλοῦ, “lluny”, i del llatí visio, “visió”).
El fet que la religió a Grècia no tengués un pes asfixiant en la vida quotidiana ajudà al naixement de la filosofia al segle VI aC, la qual, tanmateix, no implicà la desaparició definitiva de la religió mítica oficial. Basta dir que, al segle V aC, el filòsof Anaxàgoras va ser condemnat per impietat (ἀσέβεια) en afirmar que el Sol no era un déu (Hèlios o Apol·lo), sinó una enorme roca incandescent. I més famós va ser encara el trist cas de Sòcrates, que aquell mateix segle fou condemnat a mort. Se l’acusà també d’impietat per no creure en els déus d’Atenes i per introduir-ne de nous.
Hecatombes i holocausts Entre els diversos ritus practicats pels grecs, el sacrifici era el més important -el seu nom deriva del llatí sacrum facere, “fer una cosa sagrada”. Significava la renovació del pacte que unia la ciutat amb els seus déus i garantia l’ordre i la prosperitat. Acompanyats de pregàries i cants rituals, els sacrificis podien ser de dos tipus:
Incruents. Consistien normalment en libacions, és a dir, en el vessament de líquids en honor a una divinitat (vi, mel, aigua o oli).
Cruents. Consistien en l’esquarterament d’un animal. Es cremaven els ossos embolicats en greix. Mentre el fum es creia destinat als déus, la carn es rostia en el foc i es repartia entre els assistents. En el nostre llenguatge habitual feim servir dos noms de sacrificis cruents: hecatombe -la mort de cent (ἑκατόν) bous (βοῦς) i l’holocaust -implicava que la crema (καίω) de l’animal sencer (ὅλος).
Sacrifici a l'antiga Grècia Com que la religió grega estava mancada de llibres sagrats i d’una casta sacerdotal que servís d’interlocutor amb la divinitat, era difícil saber què volien o pensaven els déus. A falta d’un clero, doncs, els grecs varen recórrer a l’endevinació (μαντική). N’hi havia de dos tipus:
L’endevinació exercida per mitjà de diferents tècniques: el vol i els crits de les aus (ornitomància), l’examen del fetge dels animals sacrificats (hepatoscòpia) o la interpretació dels somnis (oniromància).
L’endevinació inspirada pels déus en els oracles. El terme oracle, derivat del llatí os, oris (“boca”), designava tant la resposta de la divinitat com el santuari i el lloc on se li feia la consulta. A l’antiga Grècia n’hi havia dos molt importants: l’oracle de Dodona, situat a Epir (nord-oest de Grècia) i consagrat a Zeus, que donava la seva resposta a través d’una alzina sagrada; i l’oracle de Delfos, dedicat a Apol·lo, que era consultat no només per particulars, sinó també per autoritats de les polis davant un assumpte transcendent.
Pitonissa d'un oracle
Religió romana
L’historiador grec Polibi (segle II aC) afirmava que els romans eren “més religiosos que els mateixos grecs”. A ells els devem precisament el concepte religió, d’etimologia incerta. En la seva obra De natura deorum (segle I aC), Ciceró el relaciona amb el verb relegere, que significa “recollir” en al·lusió als gestos i a les paraules que la divinitat “recull” dels homes que els reten culte. En canvi, autors cristians com Lactanci o Agustí associaren el mot amb el verb religare (“lligar, “vincular”) en clara al·lusió als lligams íntims que uneixen l’home amb els déus.
Sacrifici en la religió romana
Els romans tenien un sentit eminentment pragmàtic de la religió, la qual cosa s’expressà en la màxima do ut des (“et dono perquè em donis”). Així, esperaven que els déus se sentissin obligats a atendre les seves demandes a canvi de respecte i veneració, com si fos un pacte.
Igual que la grega, la romana era una religió sense control espiritual sobre els practicants. Així, tolerava qualsevol interpretació o incorporació de noves divinitats, sempre, però, que no anassin en contra de l’ordre social establert. Això explica que la religió romana acceptàs cultes procedents de les províncies conquerides. El cristianisme, en canvi, va tenir dificultats per incorporar-s’hi perquè afirmava l’existència d’un Déu únic, negava la divinitat de l’emperador i defensava la igualtat entre tots els homes, fins i tot els esclaus.
A Roma, els encarregats de vetlar perquè els ritus s’executassin correctament eren els sacerdots, terme que prové de sacer (“sagrat”) i do (“donar”). Una de les seves peces de roba més distintives era les ínfules, un element ja present en altres cultures de l’antiguitat. D’origen desconegut, es tractava d’unes cintes de llana blanca, a vegades amb tinta porpra, que se subjectaven al voltant del cap com a símbol d’autoritat del sacerdot. Els seus extrems queien a ambdós costats.
Les ínfules també foren emprades per les vestals i, en altres estats, per alguns reis com a símbol de poder. Els bisbes encara les fan servir en seus capells. Avui l’expressió “tenir ínfules de” al·ludeix a la vanitat desmesurada d’algú.
Les actuals ínfules dels bisbes
Hi havia molts tipus de sacerdots i, segons la funció, s’agrupaven en col·legis. Els més importants foren:
Col·legi dels pontífexs: tal com indica la seva etimologia (pons, “pont”), en un principi els pontífexs eren funcionaris que, havent construït (facere) els ponts sobre el riu Tíber, vetlaven pel seu bon estat. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana: elaboraven el calendari, fixant els dies feiners i els festius, i organitzaven les cerimònies anuals. D’entre els pontífexs sobresortia el Pontífex Màxim, un càrrec vitalici considerat com l’autèntic cap de la religió a Roma.
Col·legi dels flàmens: eren sacerdots consagrats al culte d’un determinat déu. Els tres més rellevants eren els flamen Dialis (Júpiter), el flamen Martialis (Mart) i el flamen Quirinalis (Ròmul).
Col·legi dels àugurs: havien d’interpretar especialment el vol o els crits dels ocells i el comportament dels pollastres sagrats.
Col·legi de les vestals: eren unes sacerdotesses es preocupaven perquè el foc sagrat de la ciutat de Roma no s’apagués mai, ja que simbolitzava el caràcter etern de la ciutat.
Festival de la Vinàlia. Oli de Lawrence Alma-Tadema (1870). En els sacrificis cruents de la religió romana, l’animal rebia noms diferents en funció de la seva mida. Si era petit es deia hostia -com hostis (“enemic”), la paraula deriva d’hostire (“ferir”) i, en el cristianisme, al·ludí al cos de Crist. I si era gran s’anomenava victima (< vinco, “vèncer”).
L’acció de sacrificar l’animal era coneguda amb el nom d’immolatio, d’on tenim el cultisme immolació. El terme derivava de salsa mola, que era un tipus de salsa, feta de sal i farina, que es vessava sobre la víctima (mola provenia alhora de molo, “moldre”). Segons la divinitat a qui es feia el sacrifici, calia immolar un tipus determinat d’animal: a Ceres se li sacrificaven truges; a Venus, coloms; a Diana, cérvols; a Mitra, braus, etc.
Un cop mort l’animal, entraven en acció els harúspexs, uns sacerdots que observaven (spicio) les vísceres (hira, “intestí”) de l’ofrena per veure si els déus l’acceptaven. En cas afirmatiu, es cremaven sobre l’altar les entranyes de l’animal, mentre que la resta es podia menjar en comunitat.
Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Isabel Rodà, directora de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, parla de la religió romana.
Els nazis estaven enlluernats per la raça ària (“noble” en sànscrit, llengua sagrada de l’Índia). Aviat trobaren un símbol per a la seva ideologia: l’esvàstica (“vida feliç” en sànscrit). Es tracta d’un símbol màgic, associat amb la rotació del sol, molt estès per tot l’àmbit eurosiàtic, el nord d’Àfrica i fins i tot Amèrica. La història de la seva adopció pel nazisme és ben curiosa.
Esvàstica hindú
Al finals del segle XIX l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann es topà amb una esvàstica en descobrir Troia, al nord-oest de Turquia. Li recordà les que ja s’havien desenterrat a Alemanya. Es cregué que aquest símbol només era present en les regions considerades tradicionalment semites. Aquesta dada, però, seria desmentida per troballes posteriors. Tanmateix, Emile Burnouf, un estret col·laborador antisemita de Schlieman, arribà a afirmar que l’esvàstica sempre havia estat rebutjada pels jueus.
Esvàstica en la bandera nazi
El 1920 Hitler adoptaria la creu gammada com a emblema del Partit Nazi -es conegué també així perquè cada braç s’assembla a la lletra grega gamma. Els assessors del Führer ja s’encarregaren de justificar la seva presència en l’arqueologia clàssica. Es considerà que els pobles nòrdics, dipositaris d’aquest símbol, l’havien portat amb les seves migracions fins a Grècia, Roma, Troia i l’Índia.
Esvàstica decorativa en una escultura hindú
L’esvàstica es convertia així en una prova més de l’origen nòrdic de la cultura europea i en la icona per excel·lència de la raça ària i de la croada antisemita. També hi hagué temps per buscar-li una banda sonora. La música cridada a enaltir els cors nazis fou la del compositor Richard Wagner (1813-1883), antisemita confés.
Quintanilla de la Cueza (Palència). Vil·la romana "La Tejada" Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003). Un dels famosos elefants amb esvàstica de la fàbrica de cervesa Carlsberg (Copenhague)
Som fills de Grècia i Roma també en l’àmbit sexual i afectiu. Amb aquesta xerrada intent donar una visió panoràmica de l’evolució del sexe i de l’amor des de l’antiguitat clàssica fins als nostres dies. Descobrirem què és l’amor platònic i quin era l’origen mitològic de la diversitat sexual a l’antiguitat. Farem un repàs de la misogínia en la història de sexualitat i dels diferents mètodes anticonceptius emprats. També parlarem sobre personatges mitològics ben presents en termes com nimfomania, satiriasi o priapisme.
La conferència s'ofereix des del CACIM (Catàleg d'Activitats Culturals del Consell de Mallorca). La trobarau al final d'aquest document en l'epígraf "Xerrades sobre tradició clàssica".
Conferència impartida a: - Museu de Manacor, dins del cicle "Muses solidàries" (09/07/2020) - Institució Antoni Maria Alcover de Manacor, en el marc del programa "Els dilluns a l'Obra" (25/11/2019) - Edifici de la Misericòrdia de Palma en l'acte d'inauguració de la segona edició del festival de cultura clàssica "Maremagnum" (07/04/2016).
Els cristians s’imaginaren Déu com un ancià respectable amb barba abundant i canosa. Així surt descrit a l’Antic Testament en el somni que tengué Daniel (Daniel 7: 9-14):
“Jo continuava mirant, quan vaig veure com col·locaven uns trons on es va asseure un ancià carregat d'anys. El seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima. El seu tron era una gran flama, i les rodes de la carrossa eren de foc ardent. Un riu de foc naixia i sortia del seu davant. Els seus servidors eren mil milers, els seus assistents, deu mil miríades. El tribunal es va asseure i foren oberts uns llibres [...]
Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d'home; arribà fins a l'ancià carregat d'anys, el van presentar davant d'ell i li van donar el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge; el seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà”.
Escultura de Déu Pare (Museu d'Art. Girona)
Déu, el nou Zeus En el catolicisme, la representació de Déu Pare és força menys freqüent que la Jesús. La que triomfà més va ser la de Miquel Àngel a la Capella Sixtina (1509-1512). Tot i les referències del Déu Pare a l’Antic Testament, el principal model per a l’artista toscà va Zeus, el patriarca del panteó olímpic grec.
Déu creant el Sol i la Lluna (Capella Sixtina)
Déu ocupa la part central la volta de la Capella Sixtina, que escenifica diversos passatges de la Bíblia. És el protagonista del fresc “La creació d’Adam”. Adam descansa mentre que un musculós Déu entra en escena amb moviments ràpids: el vent de la carrera li tira cap enrere la seva barba i cabellera. Són moviments que recorden molt els de Zeus, sempre actiu i disparant rajos, anant amunt i avall de l’Olimp.
Capella Sixtina
El Déu de la Capella Sixtina és més ancià que Zeus, però però no tant. Està ple de vigor, com correspon a la seva omnipotència. És reforçat per una gamma de colors estridents. L’energia que desprèn forma part d’un estil propi, contemporani dels artistes de Miquel Àngel, que en italià s’anomenà terribilità.
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Uns dits icònics Segons el Gènesi, Déu va modelar l'home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l'alè de vida”. Miquel Àngel, però, va defugir aquesta escena i va preferir que Déu sortís donant vida a Adam estenent-li la mà. Irromp flotant a l’aire, de manera majestuosa, embolcallat per un mantell i acompanyat d'un cor d'àngels.
Imatge del tot poètica Imatge actualitzada
Visió atea de la creació d'Adam
Possiblement l’escena dels dos dits a punt de tocar-se va ser agafada de l’himne medieval Veni Creator Spiritus, on es demana que el dit de la mà paterna dreta doni als fidels amor. “La creació d’Adam” és considerada l’al·legoria més suggeridora i poètica de l’origen diví de l’ésser humà. S’ha convertit en una de les icones de la història de la pintura universal. El fresc recorda molt “La creació d’Eva”, que s’hi troba representat just al costat.
La creació d'Eva
La Trinitat (El Greco), 1577-1580. Déu Pare sosté el seu fill
A l’estiu tota cuca viu. I les cuques més revetleres convé que es posin un condó per prevenir-se de la sífilis. Aquesta malaltia de transmissió sexual agafa el nom del protagonista d’un poema del segle XVI titulat en llatíSyphilis sive morbus Gallicus(“Sífilis o el mal francès”). El seu autor fou el metge italià Girolamo Fracastoro. En el poema, Syphilus –del grec σίαλος (“porc”) + φίλος (“amic”)- és un criador de porcs que, per haver ofès el déu Apol·lo, és condemnat a patir una malaltia venèria que a Espanya i a Itàlia, durant els segles XVI i XVII, fou coneguda també amb el sobrenom de “mal francès”.
A principis del segle XVI la sífilis ja estava causant vertaders estralls entre la població europea. Qui va saber captar la dimensió d’aquest drama va ser el pintor manierista Angelo Bronzino (Florència, 1503 – 1572). El 1545, per encàrrec de la cort de Cosme de Médicis, va realitzar la seva obra mestra: Al·legoria del triomf de Venus. El quadre feia referència als mals d’una malaltia de transmissió sexual, venèria, que, per tant, retia culte a Venus, la deessa de l’amor i del sexe.
Al·legoria del triomf de Venus (Bronzino), National Gallery de Londres
En el centre, Venus i Cupido, en una voluptuosa abraçada, representen la sexualitat masculina i femenina. A la seva dreta, un nin juganer i rialler obsequia la parella amb una pluja de pètals de rosa, símbol de passió. En la part superior, sostenint un vel blau, apareix el Pare Temps (Cronos), amb el seu rellotge d’arena, i, a l’esquerra, l’Oblit, que, amb una màscara, intenta oblidar les penoses conseqüències d’aquella unió. El Pare Temps, però, descorre el vel, mostrant a l’espectador el que vendrà després de l’amor carnal: els signes de la sífilis. Aquest signes ja es fan evidents en el personatge que hi ha al costat esquerra del quadre, el qual es recargola de dolor, tapant-se la cara.
Personatge amb sífilis del quadre "Al·legoria del triomf de Venus"
En mans de mercuri Durant molt de temps (des del segle XVI fins a finals del segle XIX), els tractaments amb compostos de mercuri foren utilitzats per curar la sífilis. Eren tractaments llargs i dolorosos, amb múltiples efectes secundaris. Per això s’encunyà la dita “Una hora amb Venus i la resta de la vida amb Mercuri”, en al·lusió a la brevetat de l’acte eròtic (moltes vegades a través de la prostitució) en comparació amb la llarga duració de les teràpies mercurials.
Al·legoria de la sífilis. Darrere el bell rostre d’una dama pretesa per un jove s’amaga la mort causada per la sífilis. A dalt, en un nigul transportat pels àngels, el déu Mercuri intenta aturar la malaltia (Il·lustració d’un llibre del segle XIX alertant del perill del “mal veneri”) Ramon Casas i Carbó (1900, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona)
Visca el comte de Condom! La paraula condóno està relacionat amb el món clàssic, tot i que en llatí hi ha el verb condo, que significa “fundar”, però també “amagar” –amb aquest darrer significat tenim la paraula recòndit i, en castellà “esconder” La gent que, tanmateix, opta per l’etimologia llatina interpreta que el condó no deixa de ser una funda on “s’amaga” el fal·lus.
La tesi més acceptada és que condó podria venir del comte de Condom, metge personal del rei Carles II d’Anglaterra (1630-1685). Per encàrrec del monarca –amb fama de faldiller-, Condom hauria dissenyat un nou preservatiu que donàs més garanties per combatre la sífilis. En tot cas, l’existència d’aquest comte no està gens clara. Hi ha qui prefereix associar la paraula a la vila occitana de Condom, en el departament de Gers, on hi ha fins i tot un museu del preservatiu –Tailàndia, conegut pel seu turisme sexual, també en té un altre de ben famós.
El condó, tanmateix, s’emprà des dels inicis de la humanitat. El més antic conegut s’ha trobat a la tomba del faraó egipci Tutankamon. Data de fa 3.500 anys –avui es pot contemplar al Museu del Cairo. No se sap, però, si s’emprava com a mètode anticonceptiu o si era una simple protecció contra la picada d’insectes. Els romans, en canvi, sí que feien servir budells de vedella com a fundes per evitar embarassos no desitjats o malalties.
Funda itifàl·lica (1354 a.n.e. circa). Aponeurosis bovina. Aixovar de Tutankamon, XVIII dinastia (Museu Egipci, El Cairo). Sergurament tenia una funció ritual.
El condó de Fallopius En època moderna, el condó apareix a De morbo gallico (“Sobre la malaltia gàl·lica”), una obra escrita el 1564 per l’anatomista italià Gabrielle Fallopius. En plena epidèmia de sífilis a Europa, Fallopius el descriu com un “tubet de tela” que s’adaptava com una caputxa al gland dels homes i que era subjectat a la seva base per una mena de cinta. El doctor el va provar amb més de mil homes i cap d’ells va contreure la sífilis. Fallopius immortalitzaria el seu nom en les famoses trompes uterines o trompes de Fal·lopi, els conductes membranosos que va des de l’úter fins als ovaris.
Gabrielle Fallopius
Un dels condons més ben conservats data de 1813. Va ser trobat a Lund (Suïssa). És d’un intestí de porc i va aparèixer acompanyat d’un manual d’instruccions en llatí que aconsella submergir-lo en llet tèbia abans d’emprar-lo per evitar malalties en tenir relacions sexuals amb prostitutes.
Condó de Lund (Lund University Historical Museum, Suïssa)
Al segle XVIII l’escriptor Giacomo Casanova (1725-1743), conegut per les seves conquestes amoroses, ja mencionava sovint els condons en les seves memòries –llavors, però, eren productes reutilitzables molt cars. També n’era aficionat el marquès de Sade (1740-1814). El fort comportament eròtic dels personatges de les seves obres originaria el terme sàdic aplicat a una persona que s’estimula sexualment amb el sofriment físic infringit a l’altri –avui, però, aquesta paraula es pot fer servir fora de l’àmbit sexual.
Gravat amb Casanova en un saló (probablement un bordell) envoltat de dames i inflant preservatius (1872) Library of Congress. Condons de làtex
A pesar del seu ús antic, el condó no es popularitzaria fins a mitjan segle XIX quan s’inventà la vulcanització del cautxú. Aleshores es varen poder fabricar de làtex en massa i a un preu més assequible. Durant la I Guerra Mundial les tropes nord-americanes foren les úniques que tenien prohibit per llei utilitzar condons. El Secretari de l’Armada considerava que era un accessori anticristià i immoral. Aquesta decisió va tenir terribles conseqüències en la salut dels soldats americans.
El 1955, amb la invenció de la píndola anticonceptiva i el sorgiment dels antibiòtics per tractar malalties com la sífilis, el condó va passar a un segon plànol. El 1981, però, amb l’aparició de la sida, es convertí en el millor mètode per evitar malalties venèries i ajudà a contenir l’expansió de l’epidèmia. El 1992 va sortir a la venda el condó femení, fabricat amb poliuretà (un tipus de làtex sintètic). El 2010, després de segles d’oposició, l’Església Catòlica va donar el seu vistiplau al condó, amb matisos, però. El papa Benet XVI va reconèixer que l’ús de profilàctics és justificable només “en segons quins casos”, sobretot en la lluita contra la sida.
El papa Benet XVI aprova l'ús del condó
Actualment, per referir-nos a aquest instrument anticonceptiu, tenim dos mots d’arrel clàssica: preservatiu –del llatí prae- , “davant” + servo, “guardar”) i profilàctic –del grec προ, “davant” + φυλάττω, “vigilar”). El lingüista Gabriel Bibiloni ens recorda que, per culpa de la interposició del castellà, deim condó en lloc de condom, com fan altres llengües europees: l'alemany, el danès, el noruec, el suec i el txec diuen kondom; el francès, l'italià i el portuguès, condom; el neerlandès, condoom; i el finès, kondomi. De fet, en català mantenim la ema final sense problemes en paraules com flam, harem o rom. Amb condó, però, es va aplicar l’equivalència més o menys sistemàtica –ón/ -ó: avión/ avió; melón/ meló.
Per desgràcia, sovint els mitjans de comunicació es fan ressò del conegut com a síndrome de Medea o síndrome d’alienació parental, expressió encunyada el 1985 pel psiquiatre Richard A. Gardner. La pateixen tant dones com homes que manipulen els seus fills per posar-los en contra de l’altre progenitor, fent-los un “rentat de cervell” –això pot passar sobretot en parelles que estan en procés de separació. Per extensió, però, també fa referència als maltractes físics o psíquics dels fills a mans dels seus pares. El cas més famós i més extrem és de del José Bretón, que el 2011va cremar a Còrdova els seus dos fills per venjar-se de la seva dona, que li havia demanat el divorci.
Femme fatale
Medea és considerada una de les femmes fatales més conegudes del món clàssic gràcies a l’obra homònima d’Eurípides. La seva història està relacionada amb Jàson, l’heroi que, amb la nau Argos, liderà la famosa expedició dels Argonautes formada per il·lustres personatges de la mitologia grega com Orfeu, Hèracles o Peleu. Pel tal recuperar el tron de Iolcos, en mans del seu oncle Pèlias, Jàson es dirigí fins la Còlquida (actual Geòrgia), a l’extrem del Mar Negre. La seva missió era fer-se amb el preuat toisó d’or d’un moltó, mascle de l’ovella castrat –en lloc de toisó, també es parla de velló o llana.
Jàson va poder dur a terme la seva empresa gràcies a l’amor que li professà Medea. Era una jove neta d’Hèlios, el Sol, i filla del rei Eetes. Exercia de fetillera com la seva tia Circe, que, a L’Odissea transforma els tripulants d’Ulisses en animals. Una altra tia seva era Pasífae, la reina de Creta, mare del Minotaure
Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)
Amb la missió ja complida, la jove parella salpà rumb cap Iolcos. El rei Eetes intentà perseguir-los, però Medea, per aturar-li els peus, matà el seu germà Apsirt, esbocinà el seu cos i llançà els trossos a la mar. Així, el sobirà s’aturà a recollir els membres del seu fill, de manera que desistí de continuar encalçant-los.
El parricidi Tanmateix, no podem dir que Jàson i Medea foren feliços i menjaren anissos. Després d'haver estat pares de dues criatures, un dia Jàson es va deixar temptar per Creont, rei de Corint. Aquest li va oferir el tron de la seva ciutat si deixava Medea per casar-se amb la seva filla Creüsa. Medea se sentí traïda. Havia deixat la seva terra per amor i ara aquest la canviava per una altra. Empesa per la ira, primer matà la seva rival, enviant-li, com a regal de noces, una túnica amarada de verins –de retruc també moriria el rei Creont en intentar auxiliar la seva filla. Després, per matar en vida el seu marit, assassinà els seus propis fills.
Medea (Eugene Delacroix, 1862)
Medea s’havia assegurat un lloc segur on fugir després de tals crims, fent jurar al rei Egeu d’Atenes que l’acolliria. Així, aquella parricida fugí en un carro de dragons alats que li havia enviat el seu padrí, el déu Sol –el carro, en aquest cas, respon a la innovadora tècnica d’Eurípides del deus ex machina amb la qual el dramaturg atenès aconseguia un final feliç per als seus protagonistes tràgics. A Atenes Medea acabaria casant-se amb Egeu –segons una llegenda, Jàson moriria, anys més tard, a causa d’un accident bastant estúpid: li caigué a sobre el pal de la nau Argo.
Medea (Anselm Feuerbach, 1870)
Amb una visió que ultrapassava el seu temps (segle V aC), en la seva Medea Eurípides donà vida a una dona estrangera que s’enfronta al masclisme de la seva època, reclamant els mateixos drets que tenien els homes. Així ho reflecteix aquest fragment de l’obra d’Eurípides:
“De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades. De primer ens cal, amb una gran despesa de diners, comprar un marit i acceptar l'amo del nostre cos: un dany, això, encara més penós que el mal. Però la prova més decisiva està en el fet de prendre'n un de dolent o un de bo. Per a les dones no és ben considerada la separació del marit ni tampoc els és possible de repudiar-lo. Quan una entra en nous costums i noves lleis, cal que sigui una endevina, si no s'ha après a casa, per usar bé de l'home company de llit. I si a nosaltres, després d'esforços, això ens surt bé i l'espòs conviu amb nosaltres sense aplicar-nos el jou conjugal amb violència, la nostra vida és envejable, però, si no, val més morir.
Un home, quan se li fa pesat conviure amb els de dintre casa, surt al carrer i deslliura el seu cor de l'enuig anant a veure un amic o un company de la seva edat; nosaltres, en canvi, necessàriament tenim un sol ésser per mirar. I diuen que nosaltres vivim a casa una vida lliure de perills, mentre ells guerregen amb la llança. Molt mal pensat! M'estimaria tres vegades més estar dreta a la vora d'un escut que no pas parir una sola vegada”.
Medea i els seus fills (Aimés Morot)
Aquí teniu un article sobre Medea de Mireia Rosich, titulat "Matar els fills".
Medea (Anselm Feuerbach, 1870) 
