Banner Top
Antoni Janer Torrens

Antoni Janer Torrens

El capitalisme que ens decapita

No deixa de ser sorprenent que capitalisme i decapitació compartesquin etimologia. El orígens més rudimentaris de l'actual sistema econòmic es remunten als temps de la Prehistòria en què no existia la moneda, sinó la barata (“trueque” en castellà). Aleshores, el principal element d'intercanvi comercial foren els caps (capita, en llatí, plural de caput) de bestiar -es tractava de béns que tenien un gran valor pecuniari (<pecus, “ramat”) o crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Aquests animals, per tant, esdevingueren les vertaderes riqueses d’aquelles societats ramaderes, és a dir, el seu capital; no és d’estranyar que fossin béns de capital importància; d’aquí que avui també parlem de renda per càpita.

Avui el capitalisme ja s'ha oblidat del seu passat ramader i ha esdevingut una màquina voraç de decapitació, d’escapçar, de tallar caps. Tot plegat ens duu a exclamar, en alemany, kaputt (“arruïnat”)! Aquesta paraula es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) i provindria del francès capoter, que, en l’àmbit mariner, volia dir sotsobrar en el sentit de “fer girar el cap (caput) d’una embarcació”.

L'encapçalament d'aquesta entrada és de capital o cabdal importància. És un avís a navegants per no continuar essent caps de turc d'aquest cap de fibló econòmic. Sense por a precipitar-nos (+ prae, “davant”), convé treure’ns la caputxa de cadets (< capitellum, “cap petit”) i acabar d'una vegades per totes amb el pessimisme que ens té tan capficats o capbussats i que no té ni cap ni peus. Deixem ja d'anar capcots i de visitar el nostre metge de capçalera perquè ens doni remeis per als nostres maldecaps. Per animar-nos enmig d’aquest trencacaps que és la vida, és millor que els cap de setmana ens cuidem del nostre estómac. Així, prest o tard, ens convertirem en autèntics “chefs”, paraula derivada també de caput i que ens ha arribat a través del francès i que en castellà donà “jefe”.

Capitalisme
Capitalisme


Ja està bé de
captenir-nos correctament. Hem de ser caparruts com els caparrots, anar amb el cap ben alt i mostrar els nostres bíceps per ser cabdills, capitans, capatassos, caporals capitosts dels nostre destí. Evitem així, pel cap baix, anar cap amunt i cap avall, per molt que des del capitoli de Washington i hagi un “capo” amb molts de capricis. No debades, segons el nostre gran etimòleg Coromines, caprici vendria de les paraules italianes “capo” (<caput) i “riccio”, adjectiu que significa “arrissat”. Per tant, en els seus orígens caprici era quelcom que et posava els pèls del cap de punta.

Amb la situació actual, no ens ha de fer por “cridar a capítol” els banquers, per molts cotxes descapotables que tenguin. Això ho saben bé els monjos contemplatius que antigament es reunien tots els dies en una sala anomenada capitular perquè era el lloc on cada dia es llegia un capítol de la regla del propi ordre. A vegades, algú necessitava un toc d’atenció i el feien “cridar a capítol” per fer visibles els seus errors davant tothom. Pitjor passava en època de guerres, quan un col·lectiu, en veure’s acorralat, presentava la seva capitulació, és a dir, rendició o, dit d’una altra manera, el seu cap.

Esperem que aquest cap d'any, que no és capicua, sigui més esperançador, que haguem après la lliçó de cap a peus i que deixem de ser tan “cap de fava”. Tanmateix, tants caps tants barrets! Per acabar (< ad caput venire, “venir al cap”) amb bon gust de boca podem prendre un cappuccino. Aquest tipus de cafè amb escuma blanca ruixat de canyella sorgí a Itàlia al segle XX. Va ser anomenat així atès que la canyella coincidia amb el color de l’hàbit de l’orde del caputxins, fundat el 1528 -el seu signe distintiu fou la caputxa (< caput).

Amb un bon cappuccino  a la mà “quedam cabals”, és a dir, no devem res a ningú ni l’altre tampoc a nosaltres – cabal és el conjunt de béns. Sempre, però, hi haurà algú que ens vulgui rescabalar alguna cosa, és a dir, recuperar o compensar una pèrdua.

Símptomes del capitalisme
Símptomes del capitalisme


Testaferros amb un bon cap
A part de caput, el llatí també tengué una altra paraula per referir-se al cap: testa. Originàriament, però, el terme volia dir “gerro”, “teula”; després, en sentit metafòric, adoptà el significat de closca, crani. D’ella deriva testaferro, que és la persona que presta el seu nom per a un negoci que en realitat no és seu. Amb l’afegitó de ferrum (“ferro”), es creu que la paraula va néixer al Itàlia al segle XVI. Manuel Filiberto, que presidia el ducat de Saboia, era, en realitat, l’home de palla del rei de França, Francesc I. Entre els seus súbdis se’l coneixia com a testa di ferro, “cap de ferro” en el sentit de caparrut. Amb el temps el sobrenom va perdre aquest significat i passà a designar precisament tot el contrari: persona que es deixa dur, home de palla. De testa també testarrut, “testarudo” en castellà, sinònim d’obstinat.

Jesús contra el capitalisme
Segons els Evangelis, Jesús no era molt amic del capitalisme. Després de la seva entrada triomfal a Jerusalem del diumenge de Rams, el fill de Déu va anar al temple. Hi trobà una munió de mercaders que hi tenien instal·lats llocs de venda de coloms i de canvi de moneda. En veure’ls, es posà fet un nero i el engegà dient: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”.

 

Aquí teniu una cita de Frederic Jameson: “És més fàcil imaginar el fi del món que el fi del capitalisme”.

Us deix amb unes reflexions de David Fernández sobre el capitalisme:

"Abans que altra cosa, el capitalisme ha aconseguit avui -també, sobretot i com a darrera osca de victòria- esdevenir un règim general d’indiferència: tot se li’n fot i imposa el semenfotisme. Subsumint-nos en la indolència, ens deshumanitza cada dia davant el sofriment aliè, ens disciplina en la insensibilització quotidiana i ens espectacularitza en plasma virtual el crim terrible de cada guerra. Ens ven un confort passiu i acrític i ens consumeix com a espectadors impotents, electors frustrats i consumidors fallits: allà on ja no som, allò que ja no podem triar, el lloc on mai serem".

I aquí teniu unes quantes reflexions dels clàssics sobre el nostre afany de lucre:
  • Petroni: Assem habeas, assem valeas     "Si tens un as (una moneda”, vals un as” (equival al nostres “Tant tens tant vals”)
  • Virgili: Auri sacra fames        “Maleïda fam d’or”

Al final d'aquesta entrevista trobareu unes reflexions interessants del filòsof Miquel Àngel Ballester sobre la indústria cultural al servei del capitalisme.

Aquí teniu el curtmetratge Happiness, de Steve Cutts, que parla sobre els excessos del capitalisme en l'era moderna:


I aquí teniu una interessant reflexió sobre el capitalisme de la mà de Julio Anguita:



Aquí teniu la pel·lícula de Michael Moore (2009): Capitalism: A Love Story:



Aquí teniu la cançó de Raimon, "Societat de consum":

 

Articles del web relacionats:
Eternament precaris
- Resignau-vos!

Epilèpsia, la malaltia sagrada

L’epilèpsia és un dels trastorns neurològics crònics més antics de la història. Es caracteritza per atacs, sobtats i breus, que provoquen la pèrdua momentània de la consciència. Etimològicament, és una malaltia que “et posseeix el cos”. Així ho indiquen les seves arrels gregues: ἐπι (“sobre”) i λαμβάνω (“agafar”). A causa de les convulsions que genera, els grecs la consideraven una malaltia sagrada (morbus sacer, en llatí), on els déus posseïen el cos de la persona afectada.

Al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, en el seu tractat La malaltia sagrada ja s’encarregà de combatre aquesta concepció divina de la patologia, que preferí anomenar com la “gran malaltia”. Un altre nom que rebria seria la malaltia hercúlia (morbus herculeus) en al·lusió a la força que desenvolupaven els epilèptics durant un atac, comparable amb la del gran heroi mitològic. Entre els romans, en canvi, fou coneguda com a morbus comicialis (“la malaltia de les eleccions”). Es deia així perquè si, quan hi havia eleccions, un dels candidats era sorprès per un atac epilèptic, l’acte se suspenia. També, però, hi hagué autors que l’anomenaren la “malaltia de la lluna” en observar que moltes crisis epilèptiques es produïen en lluna plena.

Sant Valentí, el patró dels epilèptics
El cristianisme considerà que els epilèptics estaven posseïts pels dimoni. Entre els nombrosos sants que s’invocaven per curar-los hi havia sant Valentí. És així com, a partir de l’edat mitjana, trobam moltes representacions del sant dels enamorats amb convulsos fidels exorcitzats als seus peus, expulsant dimonis per la boca.

Sant ValentíFresc de Sant Valentí a Alemanya (1740), on apareix un nin epilèptic expulsant dimonis

Durant molts d’anys els pacients d’epilèpsia foren víctimes d’un estigma social. Se’ls tractava com si fossin leprosos o com si tinguessin la pesta. Aquesta estigma encara perdura, malgrat que al segle XIX es va descartar definitivament la seva concepció demoníaca –s’imposà així la teoria neurològica ja defensada a l’antiguitat per Hipòcrates.

Un dels més famosos genis epilèptics va ser l’escriptor rus Fiodor Dostoyevsky (1821-1881). Els protagonistes de moltes de les seves novel·les pateixes la seva mateixa malaltia. Altres il·lustres personatges epilèptics de la història foren Alexandre Magne, Juli Cèsar, Napoleó i Lord Byron.

Bogeria
A l’antiga Grècia, l’epilèpsia era una forma de bogeria o μανία. Dionís, el déu de l’èxtasi, provocava aquest estat l’alienació mental en les seves seguidores, que s’anomenaren precisament mènades (o bacants). L’arrel μανία ens ha regalat nombroses paraules com piròman (+ πῦρ, “foc”), megalòman (+ μέγας, μεγάλη, μέγα, “gran”) o melòman (+ μέλος, música).

A l’oracle de Delfos, consagrat a Apol·lo, la sibil·la també experimentava una espècie de bogeria o de delirium tremens. En el seu cas rebia el nom d’èxtasi (εκ + ἴστημι, “aixecat fora del cos”). L’assolia a través de la ingesta d’herbes  psicotròpiques o mitjançant la inhalació dels gasos que emanaven de les parets de la cova des d’on feia les seves prediccions. A continuació la consciència de la pitonissa dèlfica era posseïda per Apol·lo en un nou nivell que es coneixia com a entusiasme (“posseït per la divinitat”, εν + θεός). Era el moment en què el déu de l’endevinació comunicava a la seva mèdium la resposta de les consultes que atenia.

Sibilla Delfos CollierSibil·la de Delfos (Collier)

L’etimologia de l’exclamació espanyola “olé” també podria tenia un rerefons maníac. Una teoria la vincula amb el crit allah (“Oh, Déu!”) que antigament pronunciaven els musulmans en reunir-se al voltant d’una persona “posseïda”. Quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta interjecció passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Aquí teniu el capítol del programa "This is art" dedicat a la bogeria.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/05/2017), reflexion sobre el concepte de normalitat amb motiu del Dia Mundial de l'Orgull Friki (25 de maig).

Aquí teniu el sensacional capítol de "Tabú" de TV3 dedicat als trastorns mentals:

Articles del web relacionats

A la recerca del Sant Prepuci

Esper que un dia Steven Spielberg continuï la saga d’Indiana Jones amb una pel·lícula que es podria titular A la recerca del Sant Prepuci. És una història que sempre m’ha fascinat. Fa al·lusió a la circumcisió del fill de Déu, que tingué lloc l’1 de gener.

Com a jueu que era, aquella criatura havia de complir amb el precepte de la circumcisió (< circum, “al voltant”, + caedo, “tallar”), que, d’acord amb el costum hebreu, es practicava vuit dies després del naixement -el Nou Testament, però, no diu en cap moment que el natalici es produís un 25 de desembre. L’únic evangelista que parla de la circumcisció, i breument, és Lluc (2.21). Segons el seu relat, aquell dia, l'1 de gener, el fill de Déu també fou batiat com a  Jesús (< Jeshua, “Déu salva” en arameu).

CristCircumcisió de Crist, pintat per Meister der Heiligen Sippe der Ältere (segle XVI)

El ritual de la circumcisió, que el cristianisme no seguí, consistia en l’extirpació total o parcial del prepuci (< prae-, “davant”, + suposadament l’arrel indoeuropea *peu-, “tallar”) per tal de deixar al descobert el gland (< glans, -ndis, “aglà”) del penis (< pendeo, “penjar”). També es pot parlar d’ablació (< aufero, abstuli, “tallar”) del prepuci. Suposadament es tractava d’un signe de l’aliança que Déu havia fet amb Abraham. Així ho trobam explicat al Gènesi (17:10-14)

“Tots els homes hauran de ser circumcidats. Circumcidareu el vostre prepuci, i aquest serà el signe de l’aliança entre jo i vosaltres. De generació en generació, tots els infants mascles seran circumcidats el vuitè dia d’haver nascut. […] Així la meva aliança quedarà marcada a la vostra carn com una aliança perpètua. Tot home que no hagi estat circumcidat serà exclòs del poble, perquè haurà trencat la meva aliança”.

Una relíquia molt viatjada
La circumcisió, tanmateix, fou una pràctica molt habitual en altres cultures de l’antiguitat. Hi ha qui la interpreta com un ritu de pas a la vida adulta. De fet, en l’actualitat hi ha tribus africanes que circumciden els al·lots quan es fan homes. Aleshores els deixen sols a la selva i només poden tornar a la vida comunal quan la ferida els ha cicatritzat.

En grec prepuci és ποσθἡ, que avui, en medicina, ha donat la paraula postitis (inflamació del prepuci) i balanopostitis (inflamació de la mucosa del gland i del prepuci). La gent que té un prepuci estret pateix de fimosi (< φιμός, “morrió”) i, per això, se’ls sol circumcidar. No sabem si aquest va ser el cas el nin Jesús. Se suposa que aquell tros de pell va ser enterrat i aviat es convertí en una relíquia (< relinquo, “deixar”, “abandonar”).

EgipteRepresentació de circumcisions a l’antic Egipte

Una llegenda diu que, després de la crucifixió de Crist, Sant Joan Baptista (o la Verge Maria) entregà el sanctum præputium a Maria Magdalena. A partir d’aquí la relíquia viatjà d’un lloc a un altre. Durant l’edat mitjana eren nombrosos els monestirs i les esglésies que reivindicaven tenir el Sant Prepuci, entre elles, la catedral de Santiago de Compostela (Galícia).

La commemoració de la Festivitat de la Circumcisió del Senyor se celebrava l’1 de gener. Tractant-se, però, d’un tema incòmode, la seva celebració es tornà impopular. Així, el el 1969 el Concili Vaticà II reformà el seu calendari litúrgic i feu que aquell dia es consagràs a Santa Maria, Mare de Déu -també, però, és l’onomàstica de Sant Manuel o Emmanuel (“Déu és amb nosaltres” en hebreu), que era el nom que donà el profeta Isaïes al Messies.

Curiositats CircumcisioJescucrist Imatge3"La circumcisió", de Luca Signorelli

Per a més informació, podeu llegir aquest enllaç.

Articles del web relacionats:
Fal·lus fascinants
El tabú de la masturbació
Orgies, crònica d'una mentida
Penis, un pinzell penjant
El priapisme del déu titola
Va existir realment Jesús?
25 de desembre, la història d'una estafa
Jesús i el món pagà
Els orígens del cristianisme
Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix
- Realment era verge, la Mare de Déu?
- La llegenda del Sant Graal

Jueus i nazis a Mallorca

Aquí teniu la meva ponència sobre "Jueus i nazis a Mallorca", pronunciada en el marc de les II Jornades d'Estudis Locals sobre Memòria històrica organitzades per l'Ajuntament d'Eivissa (26/11/2020). És a partir del minut 40:

 

Article del web relacionats:
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px