Banner Top
Antoni Janer Torrens

Antoni Janer Torrens

Compte a “venerar” massa Venus!

Afrodita, deessa del plaer sexual i no del matrimoni -que era competència d’Hera, la dona de Zeus-, va néixer en unes circumstàncies especials. Segons relata Hesíode a la seva obra Teogonia (150-175), el pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella.

venus negre

"El naixement d'Oshun" inspirat en "El naixement de Venus", de la pintora Harmonia Rosales

En haver complit la missió, Cronos llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma (< ἀφρός) d’on sorgí, ja adulta, Afrodita -de la sang vessada dels genitals d’Urà i que banyaren la terra naixerien les Erínies, monstruosos genis alats que vetlaven per l’ordre social, i els Gegants, éssers colossals dotats d’una gran força semblant a la dels déus, però mortals.

El nacimiento de Venus, Alexandre Cabanel (1863)
El naixement de Venus, Alexandre Cabanel (1863)


El déu Zèfir (el vent de l'oest) impulsà Afrodita suaument cap a Xipre -alguns parlen, en canvi, de l’illa de Citera. Allà fou acollida per les Hores, filles de Zeus, que la conduïren al casal dels olímpics. Essent, doncs, Xipre la seva pàtria d’acollida, no és d’estranyar que un dels sobrenoms de la deessa de l’amor sigui Cipris.

La rosa, la flor del pomer i la murta eren les plantes més apreciades per Afrodita. D’altra banda, els seus animals preferits entre els coloms i els pardals, que arrossegaven el seu carro.



Una Venus trencadora
En el seu famós quadre El naixement de Venus (1485), Sandro Botticelli retrata la continuació del mite, quan la deessa, dalt d’una copinya, és arrossegada fins a Xipre pel buf de Zèfir, dolçament abraçat per l’Aurora. Es mou al llarg d’un mar fecundat per la pluja de roses que simbolitza el semen d’Urà. A terra l’espera l’Hora Primavera, preparada per cobrir-la amb un mantell brodat de flors -quatre anys abans Botticelli ja havia pintat la seva famosa Primavera.

 venus capitolina

Venus Capitolina

El naixement de Venus va ser el primer quadre mitològic del Renaixement. També, després de mil anys de sequera, va ser el primer on apareixia una dona nua que no fos Eva. L’artista florentí s’inspirà en l’escultura Venus Capitolina, que alhora imita la Venus Cnidea, de Praxíteles (segle IV aC). Un altra novetat d’aquesta peça és que va ser el primer quadre pagà que aconseguí despertar una emoció semblant a la que fins aleshores estava reservada només als quadres de temàtica religiosa.

Es creu que la Venus de Botticelli podria ser un retrat pòstum de Simonetta Vespucci, esposa de Marco Vespucci, que va morir l’any 1476 de pneumònia als 22 anys. Entre la noblesa de Florència es coneixia Simonetta com la reina de la bellesa.

venus cupidos

Festa de Venus (Peter Paul Rubens)

Copinyes “venerables”
La copinya (venera) sobre la qual s’erigeix la Venus de Botticelli és tot un símbol de fertilitat. Precisament, en castellà, en un registre vulgar, es fa servir “concha” com a sinònim de vagina. I en gallec, aquesta paraula donà nom a un famós mol·lusc, la vieria, molt abundant a Galícia, que durant l’edat mitjana es convertí en el símbol dels pelegrins del “Camino de Santiago”. La feien servir amb una doble finalitat: per demanar almoina i per beure aigua de les fonts. 

L'origen del món (Gustave Courbet, 1866)
L'origen del món (Gustave Courbet, 1866)


Segons la rumorologia popular, del que no hi ha dubte és que les copinyes són considerades un afrodisíac, és a dir, un menjar que potencia el desig sexual o libido. Aquesta paraula conté l’arrel indoeuropea *leubh, que significa “desitjar àrduament” i que trobam també en l’anglès love o en l’alemany liebe.

Al món romà la libido feia referència principalment al desig intens cap a alguna cosa. Va ser el llatí cristià qui l’especialitzà en el sentit d’impuls sexual. El terme es popularitzaria amb aquest significat a finals del segle XIX amb Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi.

Ofrena a Venus (Tizià, Museu del Prado)
Ofrena a Venus (Tizià, Museu del Prado)


En l’àmbit musical es fa servir l’expressió ad libitum (“a voluntat” o “segons plagui”) per dir que el passatge on apareix (sovint abreujat com a ad lib) pot ser repetit tantes vegades com es vulgui; també, però, pot indicar que la part esmentada és prescindible. Curiosament, en angles ad-lib vol dir “improvisar”. I a Eivissa existeix la moda Adlib, un estil de vestir que a finals dels seixanta popularitzaren els hippies a partir de la indumentària eivissenca ancestral.

Si una persona ens manifesta molta de libido, el que podem fer és “donar-li carabassa”, és a dir, rebutjar-la. A l’antiga Grècia, la carabassa era considerat un fruit antiafrodisíac. De fet, a l’edat mitjana alguns clergues arribaren a recomanar el consum de pinyols de carabassa com a mètode per mantenir la castedat i defugir la luxúria. Amb el temps, aquest fruit ha esdevingut un símbol de fracàs, extrapolat a altres àmbits. Segurament aquesta connotació negativa ve de l’expectativa que genera la seva mida i que després, en obrir la carabassa i veure la seva buidor, es transforma en frustració.

Els amors d’Afrodita
Afrodita es va veure obligada a casar-se amb Hefest (Vulcà), el déu més lleig del panteó. És per això que no dubtà a anar-se’n amb altres, fent honor així a la seva condició de deessa de l’amor, el desig i el plaer. El preferit va ser Ares, el déu de la guerra, amb qui tingué Eros (Cupido). També, però, tengué aventures amb altres déus com Hermes, Posidó i Dionís; amb semidéus com Adonis, i, en la versió romana, amb el mortal Anquises, de qui va tenir Eneas.

Mart i Venus i el seu fill Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)
Mart i Venus i el seu fill Cupido (Tizià, 1530 Kunsthistorisches Museum)

Afrodita era molt cruel amb les dones que no li retien culte. Fou el cas de les habitants de l’illa de Lemnos (nord-est del mar Egeu), a qui condemnà a patir halitosi, és a dir, a tenir mal alè. Per aquest motiu, els seus marits no volien fer l’amor amb elles, de manera que ho feien amb estrangeres. Com a venjança, les lemnies decidiren matar tots els homes de l’illa. N’hi hagué una, però, que s’hi negà. Fou Hipsípila, la qual facilità la fugida del seu pare, Toant, que n’era el rei.

Venere callipigia

Venus Calipigia, "la de belles natges"  (còpia d0un original hel·lenístic del segle III a.C.).

 

Venus 2

 Venus Calipigia amb les natges cobertes, feta per al segle XVII per François Barois

Venus venerable
Tanmateix, és millor acotar el cap per resseguir la influència d’Afrodita en les nostres vides, sobretot amb el seu homònim romà, Venus. Aquesta tingué diferents epítets en funció dels seus àmbits d’actuació –els cristians també adorarien la Verge Maria amb diferents advocacions (Montserrat, Guadalupe, etc). Així, hi havia la Venus Victrix (“la vencedora”), la Genetrix (protectora de la maternitat i la vida domèstica), la Erycina (patrona de les prostitutes) o l’Anadiomena (“sorgida de les aigües”), com la de Botticelli.

 

Venus Anadiomena per Tiziano 1525, (National Gallery of Scotland, Edimburg)
Venus Anadiomena per Tiziano 1525, (National Gallery of Scotland, Edimburg)


El nom de Venus conté l’arrel indoeuropea *wen- (“desig”, “esforç”), que és fàcilment reconeixible en anglès amb el verb to want (“voler”). En llatí també donaria el verb venor (“caçar”), d’on tenim el cultisme venació com a sinònim de caça, o venable com a sinònim de javelina. D’altra banda, de Venus també tenim el llinatge Venrell (Vanrell estaria mal escrit) i el topònim Vendrell -a França tenen Vendres, Vendry o Vendrennes.

La Venus del mirall Velazquez
La Venus del mirall Velazquez


Però, tornant a l’àmbit sexual, tenim que la regió púbica de la dona també és coneguda com a mont de Venus. Hi ha gent que té venustofòbia o caligenofòbia (< καλός, “bell”, + γένος, “naixement”, φόβος, “por”), vertader pànic a mantenir contacte o relacions sexuals amb una dona molt atractiva a qui veneren. Això és una herència de quan, a Roma, Venus era imprecada, venerada, per aconseguir els favors de l’estimada. I un cop venerada, la deessa, com la resta de divinitats, solia concedir la vènia, el favor, el permís sol·licitat. D’aquí que avui, quan l’advocat demana permís al jutge, inclini lleugerament el cap mentre diu amb la vènia; i d’aquí també que, segons l’Església, hi hagi pecats mortals i pecats venials, perdonables.

Campanya contra les malaties venèries (1942, Salvador Dalí). Dalí presenta un militar nord-americà mirant dues prostitutes que aixequen provocativament les seves faldes per animar-lo a una trobada sexual. Però les cuixes toves amb lliga de les prostitutes es transformen en el somriure sardònic d’una calavera.
Campanya contra les malaties venèries (1942, Salvador Dalí). Dalí presenta un militar nord-americà mirant dues prostitutes que aixequen provocativament les seves faldes per animar-lo a una trobada sexual. Però les cuixes toves amb lliga de les prostitutes es transformen en el somriure sardònic d’una calavera. Ho explica el dermatòleg Xavier Sierra en aquest enllaç.


Verí contra la manca de libido
Les persones més promíscues (< pro-, “a favor de” + miscere, “mesclar”) han d’anar alerta amb les malalties venèries o de transmissió sexual. La gent que les tem té venereofòbia. En canvi, els qui tenen la libido totalment anul·lada pateixen anafrodisia. A l’antiguitat, aquesta patologia es podia curar amb un verí, que en un principi feia referència a una poció màgica o filtre (< φιλέω, “estimar”) per despertar el desig sexual; després al·ludí a qualsevol droga o medicament nociu capaç fins i tot de provocar la mort.

Venus (Lucas Cranach el Vell, 1532)
Venus (Lucas Cranach el Vell, 1532)


En anglès i en francès, en canvi, verí és poison, que deriva del llatí potio (“poció”, “beuratge”). A l’antiga Roma es va arribar a promulgar una llei que prohibia els enverinaments (lex Cornelia de sicariis et veneficiis). Els emperadors romans no provaven res si abans ho hagués fet un esclau conegut com a praegustator. En alguns casos, però no serví de res. És el cas de l’emperador Calígula, que va ingerir els bolets mortals que li va donar la seva dona Messalina. També hi hagué papes que moriren enverinats. A Grècia, en canvi, la democràcia atenesa va ordenar la mort per enverinament del mestre Sòcrates, que prengué cicuta. I Cleòpatra, la faraona egípcia, se suïcidà amb la picada verinosa de dues serps.

La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)


Venus prehistòriques
Els sumeris conegueren Venus com a Inanna, els babilonis com a Ixtar, els fenicis com a Astarté, els vudus d’Àfrica com a Erzulie, els egipcis com a Hathor, els mexiques de Centreamèrica com a Xochiquétzal i els pobles eslaus com a Dziewica. Amb tot, el nom de la deessa romana fou el que serví per batiar la famosa “Venus de Willendorf” (Àustria), una figura femenina de 28.000 anys d’edat, de pits exagerats. Més antiga, però, és la Venus que es trobaria al sud d’Alemanya a la cova de Hohle Fels. Feta d’ivori i datada en 35.000 anys, no és només el primer símbol sexual de la prehistòria, sinó també la representació plàstica més antiga d’un ésser humà.

Venus de Willendorf
Venus de Willendorf

Venus de Hohle
Venus de Hohle

Tanta adoració per la deessa de l’amor féu que ja els antics li dedicassin un planeta (el segon del Sistema Solar) i un dia, divendres (< dies Veneris) –el Freitag alemany o el Friday anglès també fan referència a Freia, la deessa nòrdica de l’amor. Qui sap si deu ser per això que, per alguns, els divendres es quan hi ha més desinhibició sexual després d’una setmana laboral intensa!!!

Canvi de culte a la imatge
Canvi de culte a la imatge

 

Aquí teniu informació sobre Simonetta Vespucci, la dona que va inspirar el quadre "El naixement de Venus".

Aquí teniu un vídeo molt interessant de Canal Arte que explica el quadre d'Olympia de Manet. Inspirada en la Venus de Tizià, la presentà com una prostituta. I aquest altre vídeo explica la Venus al mirall de Velázquez.

Aquí teniu informació sobre Afrodita Cnídia, la primera escultura d'una dona despullada del món clàssic.

Aquí teniu un llistat de pintures de Venus.

Aquí teniu el documental "Venus al descubierto".

Aquí teniu un vídeo de "This is art" que explica la teoria platònica de l'amor a través de dos quadres de Botticelli:

Articles del web relacionats:
Condons contra la sífilis
- L'hora de les estacions
Valent Sant Valentí
- Hermafrodites avui en dia
- La guerra de sexes
- Mart, el déu de les arts marcials
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Cupido concupiscent
El mite de la bellesa
Belleses amb gràcia
-
La dona, objecte de desig
-
Què és la bellesa?
Friné, la bellesa feta dona
"Mujeres y hombres y viceversa" va néixer a Grècia

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa.

En el programa "El condensador de Fluzo", de la 2, parlen del cànon de bellesa a partir de Venus Calipigia.

Aquí teniu la cançó "Venus", de Shocking Blue:

"Al Cèsar el que és del Cèsar..."

Avui en dia un fariseu és sinònim de persona hipòcrita. Dins el si del judaisme, els fariseus foren els principals detractors de Jesús. No podien consentir la interpretació lliure que el natzarè feia de la seva religió. Per exemple, veien amb mals ulls que Jesús es dedicàs a curar malalts en dissabte, que és el dia del descans per als hebreus. Aquesta va ser, de fet, la primera raó que varen esgrimir els fariseus per acusar-lo davant els sacerdots israelites.  Per confirmar les seves sospites li varen preparar un parany. El Nou Testament ens diu que un dia li preguntaren si era lícit pagar impostos a Roma. La pregunta tenia trampa: si Jesús responia negativament, l’entregarien com a rebel al governador romà a Judea, Pons Pilat; si ho feia en sentit afirmatiu, el denunciarien al poble com a amic dels romans.

El de Natzaret, tanmateix, va demanar veure una moneda. “De qui és aquesta imatge i aquesta inscripció?”, preguntà. En saber que l'efígie pertanyia a Cèsar Octavi August, es mostrà així de contundent (Mat. 22.21): “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” (Reddite ergo quæ sunt Cæsari, et quæ sunt Dei, Deo). Avui aquesta expressió es fa servir per indicar que cal donar a cadascú allò que li pertoca. Després d'aquest episodi els fariseus subornarien l’apòstol Judes Iscariot amb trentamonedes de plata perquè els fes entrega del seu mestre. La traïció es consumà a l’hort de Getsemaní amb el conegut bes de Judes –aquesta expressió avui s’utilitza en al·lusió a actes d’afecte o afalacs enganyosos. Tanmateix, Judes no pogué amb el pes de la seva mala consciència. Ple de remordiments, es va penjar. Així, el seu nom va quedar així lligat al de la traïció, tal com reflecteix avui la frase ser un Judes.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:

 

Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
-Sapere aude?

 

A l’estiu, tothom a la “muntanya”!

Hi ha molta de gent que a l’estiu se’n va a la muntanya fugint de la calor. El que no saben, però, és que allà es trobaran amb la vertadera platja, almenys des del punt de vista etimològic. Platja és el neutre plural del grec πλάγιος i volia dir “flancs, costats oblics”. En un principi, era un terme que s’aplicava, entre altres coses, als vessants de les muntanyes. Amb el temps, aquesta obliqüitat anà baixant fins arribar arran de mar. Així doncs, quan aneu a la muntanya no oblideu agafar la tovallola!

Al voltant de la platja s’ha originat una extensa i rica terminologia. Una d’elles és la de "Rodríguez" per referir-se al pare de família entotsolat que s’ha de quedar a treballar mentre els seus se’n van de vacances vora la mar. Aquí teniu l’origen d’aquesta expressió. 

L'estiu, Mariano Salvador Maella (Museo del Prado, Madrid. Ceres apareix portant una torxa i un feix d'espigues de blat)
L'estiu, Mariano Salvador Maella (Museo del Prado, Madrid. Ceres apareix portant una torxa i un feix d'espigues de blat)

Aquí teniu un article de Jordi Llovet, titulat "Banys de mar", que explica que això d'anar a la platja a l'estiu és un invent recent. I en aquest altre també reflexiona sobre el mateix. Es titula "Moda paradoxal".

Aquest altre article parla sobre la moda d'estar bronzejat. I aquest sobre la tanorèxia, l'obsessió per estar sempre bronzejat.

Aquí teniu un reportatge que parla sobre la història de les ulleres de sol.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre l'antiga moda de la pell blanca.

nens platja

Nins a la platja, Joaquín Sorolla (1910)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/09/2018), reflexion sobre el sentit d'anar a la platja:

L'estiu és per fer slow life ("vida lenta") i per seguir la màxima italiana Il dolce far niente” (“la dolçor de no fer res”). Ho explic en aquesta edició del Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/06/2018):


Aquí teniu pintures de banyistes.

I per acabar, retré un petit homenatge a la platja amb el primer anunci d’Estrella Damn que es va filmar a les Balears el 2009. És el de Formentera. Per mi és el millor de tots! 



I quan parlam de platja no podem obviar la més famosa, la d'Ipanema, a Rio de Janeiro (Brasil), que es va immortalitzar amb aquesta canço "Garota de Ipanema":



I aquí teniu l'estiu pintat per Giuseppe Arcimboldo. En aquest vídeo trobareu més informació sobre aquesta obra.

Giuseppe Arcimboldo
Giuseppe Arcimboldo


Articles del web relacionats:
Els biquinis són la bomba!
-L'origen mitològic de l'hivern

28 desembre, quina innocentada de dia!

El 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, celebram una innocentada de dia. Al Nou Testament, sant Mateu ens diu que Herodes el Gran, rei de Judea, s’alarmà en saber que uns reis d’Orient deambulaven per Betlem a la recerca d’un Messies que acabava de néixer. Aleshores, el monarca, que no podia consentir que algú li robés protagonisme, els convidà a menjar al seu palau i els demanà que, en cas de trobar-lo, li ho fessin saber. Després, però, d’adorar el celestial infant, els tres reis foren avisats en somnis que havien d’esquivar aquell dèspota dirigent provincial.

De seguida, Herodes, enfurismat, ordenà matar tots els infantons de menys de dos anys nascuts a Betlem i els seus voltants. Aquell 28 de desembre es produïa així la matança dels innocents, que era el nom amb què eren coneguts a l’antiga Roma els nins petits (< in-, “no” + noceo, “fer mal”, d'on tenim també, innocuperniciós). El nin Jesús se salvà de la massacre ja que Déu Totpoderós va ser a temps d’enviar un àngel a Josep per avisar-lo que se n’anàs ràpidament cap a Egipte amb la seva esposa i fill.

Pieter BRUEGEL, el Vell. 'La matança dels Innocents', c.1565-1567, Kunsthistorisches Museum, Viena.
Pieter BRUEGEL, el Vell. 'La matança dels Innocents', c.1565-1567, Kunsthistorisches Museum, Viena.

Aquest episodi està mancat de tota base històrica, més que res perquè se sap que Herodes el Gran va morir quatre anys abans del naixement de Jesús. A més, curiosament no hi ha cap historiador –ni Flavi Josep, el principal historiador jueu d’aquell temps- que mencioni un fet de tan trist record. Si sant Mateu en parla és perquè així estava escrit ja en algunes profecies de l’Antic Testament (d’Oseas i Jeremies). De tota manera, que l’arribada al món del Messies s’hagués produït enmig d’una matança és un detall literari que serveix per realçar la condició sobrehumana del fill de Déu.

En moltes cultures és habitual l’existència de mites on s’anuncia a un rei que un nounat el destronarà un dia. El monarca, per evitar-ho, ordena mesures expeditives. Per procediments prodigiosos, el nin es lliura de la mort i acaba essent el salvador del seu poble. Així, Moisès, nascut a Egipte a l’època del captiveri, és dipositat per la seva mare dins una cistella al Nil davant l’ordre d’extermini de tots els hebreus. I a Roma, Ròmul i Rem també són abandonats a un riu per evitar la ira del seu oncle Amuli.

Però aquí no acaben les incongruències històriques. Si la matança dels innocents es va produir després de l’arribada dels Reis (6 de gener), ¿per què, doncs, la celebració de l’efemèride és abans, un 28 de desembre? Fets aquests aclariments, és el moment de preguntar-nos també per què un fet tan luctuós com fou aquella massacre ha esdevingut avui motiu de bromes. Alguns estudiosos no descarten que el cristianisme fusionàs aquesta festa amb una altra de pagana que se celebrava per aquelles mateixes dates, la de les Saturnals Romanes, dedicades a Saturn (Cronos), déu de l’agricultura. El seu esperit festiu recordaria el nostre Carnestoltes.

Matança del dia dels Innocents
Matança del dia dels Innocents


Llufes el dia de les bromes
És curiós, però, que les bromes associades al 28 de desembre només se celebren a Espanya i a les seves antigues colònies, incloent-hi les Filipines. Avui, doncs, no ens hem d’estranyar si obrim el diari i ens trobam amb alguna notícia surrealista –tanmateix, ja no ens sorprenem de res atès que la realitat sol superar la ficció. Per ventura també hi haurà algun programa televisiu que, per vergonya nostra, encara insistesqui en la broma d’ensenyar gent penjant a l’esquena dels altres un ninot de paper retallat, més conegut com a llufa.

Llufa
Llufa

En l’imaginari popular català, les llufes, paraula d’origen onomatopeic, són dones encantades que viuen amagades a les muntanyes. Són  responsables, entre altres fenòmens inexplicables, dels ecos que ens retornen quan cridam en aquests paratges. De tant en tant els agrada prendre el pèl als ingenus, sobretot a les acaballes de l’any. Amb el temps, les llufes es convertiren en tota una icona del dia dels Sants Innocents. L’escarni que representen podria estar en sintonia amb l’escarni que els soldats romans feren de Jesús. En el llenguatge col·loquial també s’empra la paraula llufa com a sinònim de ventositat que no fa olor en al·lusió, suposadament, a la inconsistència física de les fades esmentades.

El Dia d’Enganar
A molts països europeus, en canvi, aquesta tradició correspon al primer d’abril. Els britànics la coneixen com l’April Fools’ Day (“el dia dels bojos d’abril) i els francesos i els italians com el Peix d’Abril, poisson d'avril i  pesce d'aprile, respectivament –per a aquests dos darrers la broma consisteix a penjar a l’esquena un peix de paper. A Menorca també celebren el Dia d’enganar el primer d’abril, costum heretat de l’època de dominació britànica, en el segle XVIII.

No està clar l’origen del primer d’abril com a data alternativa al dia dels Sants Innocents. La teoria més estesa sosté que està relacionada amb la instauració del calendari gregorià el 1582. Fins a aquesta data, la festa d’Any Nou se celebrava des el 25 de març, amb l’inici de la primavera, fins a l’1 d’abril. Però el “nou” calendari acabaria desplaçant la celebració a l’1 de gener.

"El valor de les innocentades en temps de fakes news és nul". Ho assegura Jaume Mateu en aquesta entrada.

No us podeu perdre aquest article de Quim Curbet titulat "L'hora de la innocència".

Aquí teniu la intervenció d'Emilio del Río a RNE sobre la festivitat dels Sants Innocents.

Articles relacionats:
- Els orígens del cristianisme
25 de desembre, la història d'una estafa
Romans, els inventors de l'acudit
- Per què començam l'any al gener?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px