Els nins esperen amb molta de joia el Nadal perquè és temps de jocs i de juguetes. Jolius com estan, però, no saben que l’etimologia actua sobre d’ells com si fos un autèntic imant. No debades, aquestes quatre paraules deriven del llatí iocus (“broma”, “diversió”), que en anglès, a través del francès, donà joke (“acudit”) i en castellà “jocoso” com a sinònim de bromista –en anglès, quan s’ho passen bé el que fan és to enjoy, és a dir, prendre “joia d’una cosa”, la qual cosa fa que estiguin joyceful (“alegres”). Durant l’edat mitjana, també produïa molta de joia escoltar els joglars, encara que fos per afinitat etimològica.
Una altra paraula llatina que s’utilitzà amb el mateix significat que iocus fou ludus. No deixa de ser curiós que a l’antiga Roma l’escola infantil s’anomenàs precisament ludus; això constata que la infància ja llavors era concebuda com una etapa per a l’esbarjo –el mateix reflecteix la paraula escola, que deriva del grec σχολή (“temps lliure”, “oci”). L’escola, per tant, no hauria de ser cap negoci (< nec, “no” + otium, “oci”, “descans”), paraula que antigament no tenia la forta connotació econòmica que té ara; tan sols era sinònima d’ocupació.
De ludus tenim lúdic, ludòpata, ludoteca, interludi (“joc entre” dos actes), preludi (originàriament, “el que va abans d’una representació), al·ludir -originàriament, “fer broma amb algú”- i eludir -originàriament, “esquivar alguna cosa des de (ex-) la broma”. Il·lusió també conté el mateix ètim; amb la incorporació de la preposició in (“cap a”), antigament significava “mentida”, “engany”.
Ara sabem, doncs, que incorrem en una redundància etimològica quan deim que la vida és un joc d’il·lusions –és a dir, un joc (iocus) d’il·lusions (<ludus, “joc”). A falta d’il·lusionar-nos a nosaltres mateixos, sempre podem recórrer a un il·lusionista que es dedica a enganyar la gent amb jocs de mans i falsa màgia.
Amb el temps, però, la il·lusió perdria el seu significat original i esdevindria sinònim d’esperança sense fonament real. És per això que ara, per a molts, una il·lusió és una mentida que sembla real. Això, però, és millor que encara no ho sàpiguen els nostres il·lusos (“enganyats”) infants –ja s’ho trobaran. Deixem que aquests dies continuïn gaudint de la joia que els provoca saber que les seves il·lusions s’han fet realitat en forma de joc o de jugueta. I acabarem amb tres frases lapidàries:
- “Les úniques persones serioses són les que, de tant en tant, juguen”
- “L’adult que no juga perd l’infant que duia dins”
- “L’única pàtria de l’home és la seva infantesa” (Rainer Maria Rilke)
I per favor, aquest Nadal heu de saber que massa juguetes anestesien els nins. Llegiu aquest article!
Aquí teniu un àudio del programa “La noche en vela” de RNE sobre la història de la jugueta.
Sabíeu que el concepte de jugueta no va aparèixer fins al segle XVII? Ho explica Montserrat Roig en aquest article titulat “La fi de la infantesa”.
Aquí teniu un capítol del programa “Téntol” dedicat a paraules relacionades amb els jocs:
Recordau, tanmateix, que el millor regal per als nins és el temps. Ho diu Carles Capdevila en aquest fantàstic article.
Aquest capítol del programa “Saca la lengua”, de TVE, parla sobre expressions relacionades amb la infància.
Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa “Wonderland” (Ràdio 4), on parla dels jocs infantils a l’antiga Roma.
Aquest reportatge de “National Geographic Historia” parla sobre com es criaven els nins a l’antiga Grècia.
Aquí teniu unes reflexions molt interessants sobre la vida fetes per un nin:
I aquí teniu el famós discurs del professor de la pel·lícula “La pell dura” (1976) de Francois Truffaut. Parla de com d’important és tenir una bona infància:
Articles del web relacionats:
– Els misteriosos Reis d’Orient
No Comments