Si gratam en l’etimologia de  mulier i femina, ens podem trobar amb autèntiques sorpreses. Una etimologia popular, plena de prejudicis, afirma que mulier estaria relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”), la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat. 

Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella. Comparteix arrel amb filius,“l’alimentat amb la llet” (daughter, en anglès), fetus, “el nodrit”,  fecundus, “fèrtil”,  felix (amb idèntic signififat),  fellare, “xuclar”, “mamar” -el seu cultisme és fel·lació. D’altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, “fills de l’església”), filial, afiliació o la paraula castellana “hidalgo” (< “hijo de algo”).

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge, emasculació (sinònim de castració) i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s’anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona– molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Parlam diferents a nins i nins? Aquest vídeo dels informatius de TV3 en dona la resposta. Aquest altre parla sobre les dones i l’esport d’elit. 

És l’home ara el sexe dèbil? La resposta la teniu en aquest altre vídeo dels informatius de TV3. Aquest altre vídeo parla sobre les desigualtats que els adults ja imposen a nins i nines.

Aquí teniu un capítol del programa científica de “La 2” “tres14” dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest article parla sobre si avui en dia té sentit la cavallerositat.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa “En guàrdia”, d’Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l’edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Aquí teniu un llistat de frases del refranyer popular amb la dona com a protagonista.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s’arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
– Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
– Etimologies misògines
– Feministes “femmes fatales”
–L’ofuscació del feminisme
– La guerra de sexes
– Helena, l’adúltera més famosa
– L’etern mal uterí
–Tragèdies femenines
– Les noves amazones