Per molt que diguin que dignifica l’home, el treball és un suplici, almanco etimològicament parlant. Els romans es referien al treball amb el terme labor, que en italià ha donat “lavoro” i que en la nostra llengua s’ha mantingut viu en els derivats laboratori, elaborar, col·laborar, laboral, llavor i llaurar.
Treball prové del mot llatí tripalium (“tres pals”), el qual és un calc del grec τριπασσαλον. Durant l’edat mitjana, el tripalium era un instrument de tortura format per tres pals creuats. En la seva evolució en les llengües romàniques, la paraula al·ludiria a qualsevol tipus d’activitat productiva: trabajo en castellà; travail en francès; trabalho en portuguès; travaglio en italià. Això no ha d’estranyar, ja que a l’antiguitat la majoria de la població vivia al camp i treballar requeria un esforç físic sovint esgotador.
Treball, doncs, és un mot amb una herència cultural profundament negativa, lligada al dolor. Ja el Gènesi diu que és una maledicció divina. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front […]”, etzibà Déu a Adam com a càstig per haver menjat també el fruit prohibit del jardí de l’Edem que li havia passat Eva. L’estigmatització d’aquesta paraula, però, també és present en altres veus no derivades necessàriament del llatí. Així, en romanès fan servir la paraula munca, que prové de l’hongarès munka, el qual deriva alhora de l’antic eslau *monka, que significa “tortura”. I a Grècia s’empra δουλεια, que en la llengua clàssica estava relacionada amb l’esclavitud. “Lunch atop a skyscraper” (Berenar dalt d’un gratacel), foto anònima feta el 20 de setembre de 1932, a més de 250 metres d’altura, durant la construcció del Rockefeller Center
En italià, el verb “travagliare” també serveix per al·ludir als dolors que la dona pateix en el moment de donar a llum. L’anglès travel (viatge) és un altre exemple de la càrrega negativa de la paraula tripalium. Antigament, els viatgers no només s’havien de sotmetre als perills constants de ser atracat; també havien de patir les dures condicions climatològiques o físiques del trajecte. Així doncs, en la llengua de Shakespeare, en un principi la veu “travel” significava un viatge especialment dur i fatigós que després es generalitzà a tot tipus de desplaçament.
Treballadors fent la sesta durant les obres del Rockefeller center el 1932
En grec, treball és ἔργον, d’on tenim filergia, amor (φιλος) per la feina, o ergofòbia, aversió (φόβος) a la feina. Altres derivats d’aquest ètim sónergonomia (+ νόμος, “llei”), ciència que tracta de l’adaptació del treball a les condicions psicològiques i anatòmiques de la persona per així millorar-ne el rendiment; energia (+ εν, “dins”), potència activa d’un organisme o capacitat d’obrar, de produir un efecte; itaumaturg (+ θαυμάζω, “admirar”), sinònim de mag, és a dir, persona que fa miracles, fets admirables.
Obres laborioses
En llatí també existia el substantiu neutre opus (“acció”) i el seu plural opera que indicava les “obres realitzades”. Derivats d’aquest mot són: cooperar, obrer, operació, ofici, oficina (< opus + facere, “fer”), opuscle(diminutiu d’opus i, per tant, al·ludeix a una obra literària o científica de poca extensió).
Feina també prové del llatí, en concret del gerundiu del verb facere, és a dir, de facienda (“coses que s’han de fer”). La forma catalana medieval “faena” és l’origen del mot castellà. Com a sinònim de feina també tenim tasca, la qual, però, presenta una etimologia incerta.
En qualsevol cas, tant una paraula com l’altra ens ajuden a assumir la nostra condició de proletaris. A l’antiga Roma els proletarii eren els plebeus que amb els seus fills (proles) aportaven soldats a la República -la mateixa arrel conté l’adjectiu prolífic (+ facio, “fer”), que al·ludeix a la virtut de produir en abundància. Al segle XIX l’economista alemany Karl Marx rescataria de l’oblit aquesta paraula per definir la nova classe obrera sorgida del capitalisme. Alguns proletaris treballen a escarada, és a dir, a preu fet. La paraula prové del grec ἐσχᾰ́ρῐον, que significa “grada”;en un principi era un complement locatiu, amb el temps al·ludí a la manera de treballar “a preu fet” al mateix escar.El quart poder (Giuseppe Pellizza)
Precaris fins a la jubilació Amb l’actual crisi, abunden les feines precàries, insegures, inestables, mal pagades. Així ho indica ja l’etimologia d’aquesta paraula, on trobam el mot llatí prex, precis (“prec”). O sigui, una feina precària és una feina obtinguda a base de precs. És com si diguessin: “Per favor, dona’m feina, m’és igual per quant de temps ni quant em pagaràs”!
Per ventura haurem de fer feina en precari fins a la nostra jubilació. Aquesta paraula podria venir de l’hebreu yobel, que era una espècie de trompeta que s’utilitzava per anunciar l’inici d’una festivitat. Després hauria passat al llatí iubilo (“donar crits d’alegria”). No sé, però, si el dia del nostre “retir daurat” estarem per pegar bots d’alegria! Mentrestant, només ens queda invocar Sant Pancraç(“qui pot amb tot”, en grec), el sant de la feina i la salut.
L’èxit de les 40 hores setmanals L’abril de 1919 Espanya es convertia en el segon país d’Europa, després d’Alemanya, a aprovar la jornada laboral de 40 hores. Va ser fruit del moviment vaguístic pacífic més important de la primera part del segle XX. Tot començà a Barcelona el 2 de febrer de 1919 amb l’acomiadament de vuit oficinistes d’una filial de la major subministradora d’electricitat, La Canadenca. Aleshores prop de 20.000 treballadors de diverses empreses i sectors s’uniren per reclamar millores laborals i, sobretot, lajornada de 8 hores, que llavors podia superar les 14 hores diàries. Hi hagué més de 3.000 detinguts, però, després de dos mesos de deixar la ciutat comtal a les fosques i sense transport, s’aconseguí l’objectiu.
Tanmateix, el primer país a enarborar la bandera de la jornada laboral de 40 hores setmanals va ser Estats Units. L’1 de maig de 1886 tingué lloc a Chicago i a altres ciutats una multitudinària concentració amb el lema: “8 hores per treballar, 8 per dormir i 8 per la casa”. Les manifestacions dels dies següents esdevingueren violentes. Quatre activistes anarquistes foren condemnats a mort -un altre se suïcidà a la seva masmorra i altres tres serien reclosos.
El funeral (11 de novembre) dels coneguts Màrtirs de Chicago es convertí en un acte d’afirmació del moviment obrer nord-americà de repercussió internacional. Per recordar aquella lluita reivindicativa, al congrés obrer socialista celebrat a París el 1889, s’establí el Primer deMaig com el DiaInternacional del Treball.
Aquí teniu la cançó del cantautor xilè Víctor Jara titulada “Cuando voy al trabajo”:
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu del Primer de Maig, Dia del Treballador:
Aquí teniu un capítol del programa “Téntol” d’IB3 dedicat als oficis:
Aquí teniu un article que parla sobre l’origen del Primer de Maig, Dia internacional dels Treballadors. Aquest dia s’ha de celebrar amb la gran banda sonora de la pel·lícula “Novecento” (1976), de Bernardo Bertolucci:
Aquí teniu la meva intervenció al programa “Gabinet de crisi” d’IB3 Ràdio (05/08/2014) per parlar sobre les etimologies laborals i vacacionals.
Aquí teniu la canço de John LennonWorking Class Hero:
I aquí teniu una altra cançó molt bona, Je Ne Veux Pas Travaille:
I per acabar amb una rialla, aquí teniu una excel·lent reflexió sobre el treball feta pel nostre entranyable Rubianes.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments